Mario Mira: ‘Ens paguen les collites a preus de fa quaranta anys’

Uns mil tractors i vint mil persones van ocupar els carrers del centre de València per demanar que s’aturés el maltractament contra l’agricultura i la ramaderia. Tres-cents quilòmetres al nord, a Lleida, uns centenars de tractors més feien igual pels carrers de la capital del Segrià. El sentiment d’indignació entre el sector fa mesos que és creixent. Els acords de lliure comerç signats per la Unió Europea amb països tercers permeten a les grans cadenes de distribució i als intermediaris de collar agricultors i ramaders amb preus cada volta més baixos. Sovint, fins i tot, per sota del preu de cost. Parlem de tot això amb Mario Mira, batlle d’Otos i llaurador de professió.

—Per què heu sortit a protestar?
—Perquè la situació de l’agricultura i la ramaderia ja fa anys que és dolenta, però ara ja podem dir que és fatal. Les collites no serveixen per a res. A la meua zona, a la comarca de la Vall d’Albaida, la campanya de la fruita d’estiu va ser desastrosa; després va venir el caqui, que aquí se’n cultiva molt, i va ser un altre desastre total; la campanya de l’oli ha tornat a ser pèssima; i la dels cítrics no tan dolenta com la de l’any passat, però perquè hi havia menys producció.

—Per què són dolentes?
—Perquè els preus són ruïnosos. Les collites es paguen a preus de fa quaranta anys. Al llaurador li és més car produir, perquè els productes que s’utilitzen al camp pugen cada any, però els preus que es paguen pel gènere que produïm són més baixos. Ni tan sols es mantenen. I ha arribat un moment en què el cost de producció de molts cultius és més elevat que allò que el llaurador cobra una volta es fan les liquidacions. Una pancarta resumia exactament això que passa: ‘Del camp no es pot viure, però dels llauradors sí’. I és això, molta gent, com els intermediaris, s’enriqueix a partir de nosaltres.

—On el preu no baixa és al supermercat.
—No, allà puja cada any, i a vegades és pels núvols. En canvi, a nosaltres cada volta ens costa més viure del camp. I el camp és cultura, no ha de ser un esport de risc. Som moneda de canvi en tots els acords que es tanquen a Europa amb països tercers.

—De fet, el PP, Vox, Ciutadans i PSOE han votat a favor de l’acord comercial amb el Vietnam i que això pot fer perillar el sector de l’arròs del País Valencià i el Delta de l’Ebre.
—Doncs sí, això dificultarà els cultius d’arròs, entre més. Fa dos anys, es va signar el tractat de lliure mercat amb Sud-àfrica, que va enfonsar molt els cítrics. Perquè comencen a porta cítrics de Sud-àfrica a l’agost i al setembre, i ho fan a preus més baixos. En canvi, aquí la campanya de la collita no comença fins a l’hivern.

—Què cultiveu?
—Tinc un poc de tot. Cítrics, caquis, albercocs i olives.

—I a quant ho veneu ara, en comparació amb fa anys?
—En la campanya del darrer estiu, vàrem cobrar l’albercoc a uns 30-40 cèntims el quilogram. Recorde que fa uns quinze anys cobràvem aquest preu, o fins i tot més. La campanya passada, la cooperativa del poble del costat no tenia manera de vendre la producció de prunes a un preu digne. Van demanar als socis que deixassen perdre la collita i els van pagar divuit cèntims el quilogram perquè no ho perdessen tot. A voltes, intermediaris i cadenes de distribució es posen d’acord per marcar preus. O bé abaixen preus com a mesura de reclam, i els posen fins i tot a preu de cost.

—Us ha molestat la presència de polítics a la manifestació?
—A mi no m’ha agradat veure Isabel Bonig del PP ni Toni Cantó, perquè són els primers que ahir van signar el tractat amb el Vietnam, i fa dos anys amb Sud-àfrica. Això vol dir que només han vingut a fer-se la fotografia. Són uns hipòcrites. També m’ha molestat veure els de Vox i altres grups d’extrema dreta com Espanya 2000.

—La solució requereix que el govern reguli els preus des de l’origen?
—Sí. Marcar uns mínims i que, per exemple, un quilo de taronges no es puga cobrar a més de quinze o vint cèntims. Ja fa anys que ho demanem i no sé si és que no ens prenien seriosament, però ara veuen que hi ha moltes manifestacions i la gent protesta. Jo vaig a totes les manifestacions de llauradors gairebé, i no n’havia vist cap de tan gran com aquesta darrera a València. Esperem que siga un punt d’inflexió.