Mário de Sá-Carneiro, poeta cabdal de la literatura portuguesa, finalment en català

Passa molt sovint que els llibres més importants que es publiquen a casa nostra parteixen de somnis esbojarrats d’editors valents, situats a la perifèria de l’epicentre industrial del sistema editorial català.  Això, exactament, ha passat amb la publicació de la poesia completa de Mário de Sá-Carneiro (1890-1916), possiblement el poeta i intel·lectual portuguès més influent després de Fernando Pessoa. La traducció al català dels seus poemes i d’una magnífica selecció de cartes a Pessoa preparada per Vicent Berenguer, l’ha publicada Lletra Impresa, l’editorial de Juli Capilla i Mercè Climent, que fa albirar grans alegries als lectors catalans si poden aguantar el ritme de fer realitat els seus somnis. Divendres es va presentar a la llibreria Calders de Barcelona després d’haver rodat per uns quants escenaris d’ençà de la Setmana del Llibre en Català, i va tenir per padrí d’excepció el poeta Enric Sòria.

Però, qui era aquest Mário de Sá-Carneiro perquè aquesta publicació s’hagi de considerar imprescindible? Doncs un poeta, contista i novel·lista que es va convertir en un dels grans exponents del modernisme a Portugal, nascut el 1890 a Lisboa i que es va suïcidar a París, enverinant-se. Fou un dels escriptors més influents de la literatura portuguesa contemporània. Nascut en una família de l’alta burgesia, tingué una educació refinada, però a Coïmbra, a la universitat, ni tan sols aconseguí acabar el primer any. Es veu que la ciutat dels estudiants no el va estimular i, en canvi, va saber convèncer el pare per anar-se’n a París, on va deixar d’assistir a les classes a la Sorbona, entusiasmat com estava per la vida bohèmia i els cafès. I fou a París on es va enamorar d’una prostituta, amb qui va combatre les seves frustracions.

El 1912 va conèixer el seu millor amic, Fernando Pessoa. Inadaptat socialment i inestable psicològicament, Sá-Carneiro va compondre la major part de l’obra i la correspondència amb Pessoa. La Primera Guerra Mundial el fa tornar a Lisboa i crear amb Pessoa i Almada Negreiros el primer grup modernista portuguès. El grup publicà els dos únics números de la revista Orpheu, que va capgirar tot el panorama literari portuguès.

Va tornar a París el 1915, però no va poder refer-se de la seva angoixa creixent i el 1916 es va suïcidar a l’Hôtel de Nice, al barri de Montmartre, prenent cinc pots d’estricnina.  Havia escrit una bellíssima carta a Pessoa explicant les raons de la mort, una carta que, evidentment, forma part de les traduïdes per Berenguer: ‘Jo no em mate per cap cosa en concret: jo em mate perquè em vaig col·locar per les circumstàncies –o millor: he estat col·locat per elles, en una àuria temeritat– en una situació per a la qual, als meus ulls, no hi ha cap altra eixida. Abans així. És l’única manera de fer el que he de fer.’

Mário de Sá-Carneiro, però, va encertar-la en un fet: que en el futur es faria justícia a la seva obra. Això es va complir fil per randa. En el seu temps l’aprecià només una elit, però a mesura que l’obra i la correspondència es varen difondre va ser accessible al gran públic i avui és un dels màxims exponents de la literatura moderna portuguesa. En català se’n pot llegir La confessió de Lucio i ara la poesia completa i la selecció de cartes.

Enric Sòria va anar una passa més enllà en la presentació i va humanitzar molt més el poeta. ‘És un home que va voler convertir la seva vida en literatura i que quan la vida li va fallar va trobar una coherència absoluta i radical en el fet de suïcidar-se a París, que és el lloc on ho fan els modernistes tràgics.’

Sòria va destacar sobretot el fet que la revista Orpheu, en dos únics números, va dinamitar la literatura portuguesa. ‘Fins a la traducció de la poesia completa que acabem de presentar –va dir Sòria–, l’obra poètica de Sá-Carneiro estava molt poc representada a casa nostra; només se n’havien publicat alguns poemes en alguna revista i pocs cosa més. I això és una llàstima perquè el poeta representa no tan sols el modernista sinó també el modernista modernitzador, com podria ser Ruben Darío o Gabriel Alomar, tot i que en alguns moments la seua vida i el seu tarannà recorden més el Max Estrella de Valle Inclán que qualsevol altra cosa.’

De tota la glossa de la figura de Sá-Carneiro que féu Sòria, la part més interessant va ser la que va tenir a veure amb el poeta com a receptor de tota la modernitat parisenca i com a divulgador d’aquesta modernitat en el context del Portugal dels seus coetanis. ‘Era a París en el moment precís i això vol dir que va viure un procés de canvi velocíssim que va haver de transmetre als seus companys, i que va viure unes avantguardes que no podien sinó entusiasmar-lo. És a dir, pot viure el pas d’un model a un altre i beure de Picasso, del futurisme de Marinetti i preludiar el nihilisme del Cabaret Voltaire dadaista de Zuric, que potser ell hauria entès millor que ningú. Té uns poemes que mostren fins a quin punt va ser més avantguardista que ningú i que el camí triat era el de l’ideal perfecte i destructiu a l’hora’.

Enric Sòria també va lloar no sols la traducció de Vicent Berenguer, sinó tota la seva trajectòria, fent de pont cultural entre el gallec i el portuguès, amb la traducció d’autors tan importants com Eugénio de Andrade –precisament un escriptor profundament marcat pel llegat de Mário de Sà-Carneiro– i el brasiler Rubem Fonseca. Sòria va dir: ‘Sá-Carneiro i Pessoa eren molt bojos, Sá-Carneiro no és un heterònim de Pessoa però hauria pogut ser-ho. I els que realment tenen un punt de màgica bogeria són els editors de Lletra Impresa i el traductor, que han fet una feinada i una aposta per acostar-nos aquest poeta.’

Berenguer va aprofitar-ho per explicar-se: ‘Ha estat una traducció complicada que ha necessitat força esforços, sobretot per a trobar el ritme del poeta, que és una de les seves característiques principals.’ Afegí que calia també reivindicar la tradició cultural de la literatura portuguesa: ‘Sovint ha tingut una recepció escassa entre nosaltres, molt de militància, i ara sembla que es mou una miqueta més.’ Sobre la importància de l’autor, Berenguer explicà: ‘En el seu temps, quan van començar juntament amb Pessoa, eren uns xavals joves que es volien obrir un camí, eren uns autèntics desconeguts tapats pels autors famosos del moment. Però passa que la seva obra és d’una potència tan gran que acaben rebentant-ho tot i creant una nova manera de fer poesia. Descobrir aquest punt seminal és un dels objectius del llibre, a banda de lamentar-nos de tot allò que hauria pogut escriure Sá-Carneiro si no s’hagués suïcidat el 1916.’