Mario Bruno (síndic de l’Alguer): ‘Sobre això que succeeix a Catalunya, no podem callar’

Havia de ser un dia de joia i de celebració. Però a mesura que passaven les hores, la jornada s’entristia. La notícia de nous empresonaments polítics i l’anunci de l’exili de Marta Rovira van arribar poc abans del començament del concert al Teatre Joventut de l’Hospitalet del projecte ‘Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons‘, promogut per la Plataforma per la Llengua (més informació i vídeo, ací). L’esdeveniment va portar al Principat una delegació d’una seixantena d’algueresos, entre músics, minyons, pares i autoritats. Tots, malgrat que sabien la repressió que viu Catalunya, poc s’esperaven un divendres tan remogut i tan trist. Abans del recital, amb un públic marcat per aquesta ràbia continguda i durant el qual es va cridar amb força ‘llibertat, presos polítics’, vam poder parlar amb Mario Bruno, síndic de l’Alguer, que es declara compromès amb Catalunya i amb la llengua.

—Fa quatre anys, quan vau ser elegit síndic de l’Alguer, vau expressar en aquesta entrevista de VilaWeb el compromís de promoure i recuperar la llengua catalana a l’Alguer. Al cap de quatre anys, quin balanç en feu?
—El municipi ha treballat en aquesta direcció. Però l’ajuntament, sense les associacions que ja treballen per la llengua i sense la gent, no podria fer gran cosa. Necessitem el suport de la gent. I això ha succeït, com demostra l’èxit del projecte ‘Mans manetes’. Però ‘Mans manetes’ cal entendre’l dins un projecte més gran. Per exemple, des d’aquest cap de setmana torna a haver-hi el vol que comunica Catalunya amb l’Alguer i, a més, directe des de Barcelona. També estem a punt d’obrir l’oficina lingüística del municipi. I també és molt important veure la participació voluntària dels mestres i professors que s’han apuntat a cursos de formació de llengua catalana per a utilitzar-la com a llengua vehicular en algunes classes a l’escola. Cent mestres de l’Alguer s’hi han apuntat. I això vol dir, per exemple, ensenyar matemàtiques en català, com a Catalunya, cosa que a l’Alguer ja fa molts anys que no es fa. I això és un pas endavant molt important i un senyal molt positiu.

—‘Mans manetes’ és un projecte de la Plataforma per la Llengua que, si el jutgem per l’impacte que ha tingut a les xarxes socials i per l’acollida a les escoles, ha estat tot un èxit…
—Sí, perquè tots els nens i totes les escoles de l’Alguer tenen aquest disc de cançons tradicionals alguereses cantades, moltes, per minyons. I tots l’escolten, el canten i el volen! ‘Mans manetes’ ens diu que hi ha aquesta voluntat de tornar a parlar l’alguerès com a llengua viva. I això també demostra que el paper de les associacions culturals i per la llengua és molt important, en especial, en aquest cas, el de la Plataforma per la Llengua, però també de totes les altres. De fet, s’ha demostrat aquesta vegada que les associacions poden treballar juntes i que treballant juntes s’aconsegueixen coses. I aquest és per a mi un fet quasi històric, perquè tradicionalment no ha estat pas gens fàcil que les associacions treballessin juntes. Que ho hagin fet, m’enorgulleix. I el missatge clar és que cal continuar treballant junts. És, de fet, un senyal d’esperança i d’optimisme. I una altra cosa: el teatre també es torna a fer en alguerès; ja hi ha tres companyies actives actualment. I cada vegada que hi ha hagut funció, cada dia, el teatre s’ha omplert i s’han ocupat tots els seients.

—Per a molts, les cançons i la música, a l’Alguer, són probablement l’espai en què la llengua ha retrocedit menys o gens… Les cançons poden salvar la llengua?
—Les cançons poden contribuir a salvar la llengua. Són fonamentals i necessàries per a salvar la llengua en aquests moments, però no n’hi ha prou. La música i les cançons són un fet natural per a tots, gens artificial, i per això els minyons canten en alguerès, encara que no el parlin. El que hem de fer tots ara, i que de mica en mica hem perdut, és fer que els pares i les mares parlin en alguerès amb els fills, ajudant-se, si cal, per les cançons, però acabant parlant-lo de tot i amb naturalitat. Aquesta és l’assignatura pendent i si les cançons i ‘Mans manetes’ en concret poden ajudar a facilitar-ho, i pel que sembla ja succeeix, és fantàstic. Ara cal continuar, perquè la llengua no és morta, i per tant lògicament encara es pot recuperar.

—Parlàveu de la nova ruta entre Barcelona i l’Alguer. El primer vol d’aquesta ruta és precisament aquest diumenge i s’ha omplert, quasi tot, per la delegació algueresa que ha vingut al Principat. Com es viu, a l’Alguer, la recuperació de la connexió aèria amb Catalunya?
—Això és molt important per als algueresos i per a la llengua. Perquè quan hi havia el vol entre Girona i l’Alguer, de Ryanair, molts joves algueresos es van adonar que la seva llengua, que a Sardenya només parlem a l’Alguer, és parlada no només en una ciutat com Barcelona sinó per deu milions de persones. I això fa que se sentin orgullosos de la llengua. I pel que he pogut saber de fonts de l’aeroport de l’Alguer i de Vueling, l’operador de la nova ruta, ara s’ha començat amb dos vols a la setmana però la intenció és que se n’hi afegeixin, fins arribar a tres o quatre vols setmanals. És importantíssim per molts motius, però també per la llengua. A més, el primer vol inaugural l’hem omplert quasi l’expedició algueresa, sí, i a l’arribada, diumenge, hi ha prevista una rebuda especial a l’aeroport de l’Alguer per celebrar el vol. Dins l’aeroport hi haurà una exposició de fotografies, a les pantalles s’hi projectaran imatges del projecte ‘Mans manetes’ i haurà un discjòquei que punxarà les cançons del disc. Això no es fa amb cap altra destinació. Penseu que l’Alguer ha recuperat uns quants vols, prèviament perduts, aquesta primavera: Londres, Madrid i moltes ciutats italianes. Però el vol amb Barcelona és el més celebrat, amb molta diferència. Per cap altra ruta  no he vist a l’Alguer tant d’entusiasme. La notícia fou acollida amb una alegria que mai no havia vist.

—Sou aquí en un dia trist, marcat per la situació política catalana i per la repressió contra els polítics independentistes. De l’Alguer i de Sardenya, d’ençà del setembre passat, s’han multiplicat les mostres de suport al poble de Catalunya. Com us sentiu, avui que sou a Barcelona i en un dia en què la repressió ha adoptat, una vegada més, una nova volada?
—Des del primer moment, des de l’Alguer, el que passa a Catalunya s’ha viscut amb gran preocupació i amb sentiments d’unitat vers el poble català. Manifestar les idees és un fet normal, civil, cívic i polític, en cap cas castigable des dels tribunals. El poble català, crec que de manera irreversible, ha dit que vol ser un poble lliure i pacífic i que vol mantenir l’autonomia i independència dins una Europa feta de pobles. La repressió no és un fet normal, és un fet antic que ens recorda èpoques que tots volem deixar enrere. A voltes em diuen: tu, com a síndic, no has de parlar de fets internacionals, això ho han de fer els estats. Però sobre això no puc callar. Hi ha valors que cal recordar ara més que mai. I el primer d’aquests valors hauria de ser el de poder-se explicar de manera lliure. l el poble català, de manera lliure, a través del vot, ha de poder dir com vol ser i com es vol organitzar. L’autodeterminació és un d’aquests valors irrenunciables. Veig les demandes d’independència de Catalunya com un fet extraordinari que no es pot comparar amb situacions ni d’Europa ni d’Itàlia.

—Dieu que no podeu callar. Encara hi ha massa silenci, a Itàlia i a Europa, sobre això que passa a Catalunya?
—Mireu, fa dos anys vaig anar a Berga i va coincidir que aquell dia havien arrestat la batllessa. I em van dir, una vegada més: d’això no n’hauries de parlar. Però com podia no parlar-ne? Havia succeït aquell dia i per a mi era un deure expressar la solidaritat amb ella, només per haver penjat a l’ajuntament una bandera amb una estrella. No és normal que una batllessa sigui arrestada per això, gens normal, i menys quan Catalunya ha demostrat que de manera pacífica es pot fer el camí cap a la independència. Aquest és l’únic camí, el pacífic i democràtic, i Catalunya ha demostrat com ningú que opta inequívocament per aquest camí. Europa també hauria de dir alguna cosa, no pot no dir res, perquè Catalunya és precisament qui ha respectat els valors bàsics de convivència i d’Europa. I sí, l’estat italià també hauria de parlar i no ho fa.

—Veient els suports arribats de l’Alguer i de Sardenya, no us heu plantejat, com a síndic, de convidar algun dels polítics exiliats?
—Hi hem pensat, no dic pas que no, i no dic que no ens agradi la idea, però l’últim que voldríem és posar en risc o en perill ningú. Per tant, cal estudiar molt bé la situació des d’un punt de vista jurídic. Com a síndic, jo ja he expressat el meu sentiment de suport al poble català i de rebuig al silenci d’Europa, però formo part d’una estructra política que és Sardenya, en primera instància, i que és també Itàlia, i són estructures que no puc controlar. Però pel que fa a la disponibilitat i la voluntat, tota.

—Per acabar, tornant a l’èxit del projecte ‘Mans Manetes’, com us sentiu quan veieu els minyons cantaires i els qui canten les cançons alguereses de sempre a les escoles i als escenaris?
—És un sentiment fort perquè és la nostra vida de sempre portada per una nova generació. És emocionant, i ho és també per un altre motiu més ample de l’estrictament personal, si em permeteu.

—Endavant…
—L’Alguer, la nostra Alguer, malda per no ser només una ciutat turística de mar i d’estiu, sinó que vol ser una ciutat de cultura. I s’han fet passos per a aconseguir-ho: el festival JazzAlguer, amb Paolo Fresu, tot el que preparem amb Antonio Marras per a una acció amb artistes internacionals de primer nivell, la candidatura a ciutat italiana de la cultura, etc. Però si l’Alguer vol ser una ciutat de cultura, la cultura no pot ser només aquesta, perquè la cultura ha de ser emotiva, ha de tenir identitat. I en això la llengua és imprescindible. Per tant, la llengua catalana i la relació amb Catalunya és bàsica. El món, el que valora, és aquesta particularitat, aquesta identitat tan íntima i única, a més de la bellesa del paisatge. I en això ‘Mans Manetes’ ens ha ajudat molt, perquè ha portat energia nova en aquest projecte global i cultural. I també ha ajudat a portar una vegada més l’Alguer a Catalunya. I en relació a això, llenço una proposta: ens agradaria molt que el festival de Barnasants, que ha col·laborat de manera impecable en el projecte ‘Mans Manetes’, es pogués fer, o pogués programar una edició o part d’una edició, directament a l’Alguer. Crec que ara estem preparats per a assumir-ho i posem sobre la taula la nostra total disponibilitat i energia. Ens agradaria molt i seria una fita molt important…