Marine Le Pen serà primera ministra al juliol?

Fins fa pocs dies, la inquietud pel que fa a una possible presa de poder de l’extrema dreta a l’estat francès era encara un horitzó psicològicament prou llunyà: el moment crucial seria l’elecció presidencial del 2027. Però ara que l’extrema dreta ha obtingut un resultat de debò històric a les eleccions europees, amb 37% dels vots (31,5% pel Rassemblement National de Marine Le Pen i 5,4% per Reconquête, d’Éric Zemmour) i que en conseqüència el president de la República ha dissolt l’Assemblea Nacional i convocat eleccions legislatives pels dies 30 de juny i 7 de juliol, tot canvia. La pregunta, ara, és: Marine Le Pen serà primera ministra al juliol? La resposta immediata és: no. Però no perquè no pugui guanyar les eleccions sinó perquè ha insinuat que deixaria l’honor de dirigir el govern al joveníssim president del partit (28 anys), Jordan Bardella. Una mica més avall veurem el perquè d’aquesta pas enrere voluntari.

Però sigui qui sigui el primer ministre, l’extrema dreta podria governar a França d’aquí a menys d’un mes, vuitanta anys després de la caiguda del mariscal Pétain. Amb quines condicions?

El sistema majoritari a dues voltes té efectes específics, a vegades contradictoris. Per una banda, el fet que hi hagi 577 circumscripcions electorals fa que en certs casos intervinguin criteris locals: un candidat especialment popular o una qüestió que afecta només la població d’una circumscripció poden contradir una tendència general. Per una altra banda, el fet que, al final de la segona volta, guanya l’escó el candidat que té més vots, sovint multiplica les tendències generals, i causa majories absolutes amplíssimes d’escons sense majoria absoluta de vots. L’exemple més famós és el del 1981, quan el Partit Socialista va obtenir el 54% dels escons amb el 36% dels vots: perquè a la segona volta només cal un vot més que l’adversari per a guanyar l’escó. Aquesta dinàmica sovint favorable al president de la República quan aquest acaba de ser elegit no va funcionar el 2022 i actualment l’Assemblea es troba sense cap majoria absoluta, ni tan sols amb aliances que no siguin antinòmiques. Aquesta fragmentació del paisatge polític, que deixa entendre que les institucions de la V República, pensades per afavorir el partit de la presidència, ja no acaben de funcionar, complica les possibilitats de predicció raonable.

En les tres eleccions presidencials en què hi ha hagut un Le Pen a la segona volta va tenir lloc una mobilització, cada vegada decreixent, contra l’extrema dreta. L’anomenat “vot republicà”, o “vot amb la pinça al nas”, va fer que molts electors d’esquerra votessin Chirac el 2002 i Macron el 2017 i el 2022. Però les eleccions legislatives, en què es produeixen casos de consciència semblants, han demostrat que aquesta abnegació a la segona volta funciona molt menys bé quan contra l’extrema dreta hi ha un candidat d’esquerra. Un nombre significatiu d’electors de dreta prefereixen el vot extremista, o l’abstenció en el cas d’electors de centre-dreta. Aquest desequilibri de comportament entre dreta i esquerra és un dels elements que pot afavorir la victòria de l’extrema dreta.

Cal saber també que el president de la República pot nomenar qui vol, quan vol, com a primer ministre (per dir-ho clarament, perquè s’entengui l’abast de la seva llibertat d’elecció: em podria nomenar a mi, si ho volgués). I quan un primer ministre entra en funcions no té l’obligació constitucional de sotmetre’s a un vot de confiança dels diputats, és a dir que pot governar d’entrada sense majoria parlamentària. En cas d’absència de vot de confiança, l’única manera que tenen els diputats per fer caure el govern és el vot d’una moció de censura, molt difícil d’aconseguir, atès que implica que sigui votat per la majoria absoluta dels 577 diputats (de les 58 mocions de censura sotmeses a votació d’ençà del 1958, només una, el 1962, va ser aprovada).

En aquest context, doncs, mirem tres hipòtesis.

Hipòtesi 1: l’extrema dreta obté la majoria absoluta dels escons

Si fa dos o tres anys semblava ciència-ficció avui és del tot realista. En aquest cas, Emmanuel Macron no tindrà cap altra possibilitat que nomenar qui Marine Le Pen hagi designat, probablement, doncs, Jordan Bardella i iniciar la quarta –i més dolorosa, incerta i deshonorant– cohabitació de la V República. Bardella seria el cap de govern fins a l’elecció presidencial del 2027 (o abans, si mai Macron dimitís, o tornés a dissoldre l’Assemblea, cosa que podria fer al cap d’un any després d’aquesta dissolució). Bardella (que és molt ambiciós i bon comunicador, però rotundament inculte i no gaire preparat) es trobaria durant aquests tres anys amb la dificultat de desplegar un programa que satisfés els seus electors sense espantar els altres, atès que el seu objectiu real seria que Le Pen guanyés l’elecció presidencial. Evidentment, aquests tres anys de govern podrien desgastar prou l’extrema dreta perquè perdés la presidencial. Per això mateix Marine Le Pen no vol ser cap de govern: en els seixanta-sis anys d’existència de la V República no ha passat mai que algú salti directament de primer ministre a president de la República. És una mena de maledicció que segurament un dia algú sabrà exorcitzar, però ara per ara espanta prou Le Pen perquè no vulgui córrer aquest risc.
Durant aquests tres anys de cohabitació, Macron (que no es podrà tornar a presentar el 2027) molt probablement provaria de no cedir al govern cap porció del poder que la constitució li atorga a ell, amb els inevitables estira-i-arronses en els àmbits, nombrosos, en què la divisió de l’autoritat entre presidència i govern no és gaire clara.

Hipòtesi 2: l’extrema dreta guanya les eleccions sense majoria absoluta.

Macron pot decidir nomenar, per exemple, un macronista i provar d’anar resistint així amb empentes i rodolons fins el 2027. La seva esperança seria que els partits no extremistes no s’atrevissin a votar una moció de censura que fes caure el govern per por que una nova crisi desemboqués en unes noves eleccions encara més favorables a l’extrema dreta. Això, però, també permetria a Le Pen passejar-se pels platós de televisió fent-se la víctima: “Hem guanyat democràticament però no ens deixen governar”, diria. Se’n serviria de trampolí prou còmode cap a la presidència de la República. O Macron pot nomenar Bardella amb la doble esperança del desgast de tres anys de poder i d’una, o més d’una, moció de censura votada per tots els altres partits.

Hipòtesi 3: l’extrema dreta no guanya les eleccions, però cap altre partit ni coalició no té majoria absoluta.

Dependrà, llavors, de qui les guanyi. Si són els macronistes (cosa que sembla improbable), tindrem un bis repetita de la situació actual, amb un qui dia passa any empeny que fins ara ha demostrat els límits d’un moviment polític que afirma falsament ser centrista. Si les guanya l’esquerra, tot podria dependre de qui Macron nomenés i, en aquest cas, de si macronistes i la dreta resistirien a la temptació d’afegir-se a l’extrema dreta per votar mocions de censura o simplement impedir el funcionament de l’Assemblea.

Sigui què sigui, és prou evident que es respira actualment a França un ambient de gairebé resignació, com si la presa de poder per l’extrema dreta fos ineluctable. O ara o el 2027. Els macronistes fan veure que continuen tenint credibilitat moral. La dreta es veu encara més dividida i podria accelerar el seu campi qui pugui cap als macronistes o cap a l’extrema dreta, segons els gustos. Els quatre partits més importants de l’esquerra (seguits per una dotzena de grupuscles) han reaccionat amb més seny, adoptant en poques hores el principi de candidatures úniques a totes les circumscripcions sota la bandera comuna d’un Nou Front Popular. Però res no indica, ara per ara, que puguin impedir una victòria de l’extrema dreta.

En definitiva, és molt evident que els cordons sanitaris ja no funcionen gairebé gens i que les proclames solemnes antifeixistes serveixen de bon poc. El vot contra les elits reals o suposades, tan important en la mecànica de l’ascens constant de l’extrema dreta, difícilment podrà ser combatut per polítics identificats gairebé tots com a membres d’aquestes elits. L’extrema dreta al poder amb tota evidència empitjoraria l’abast de les crisis socials, econòmiques i morals que roseguen els fonaments de la societat francesa des de fa unes dècades, afegint-n’hi de noves, sobretot en el camp internacional. Per part meva, sovint he estat abstencionista, en un estat en el qual no em reconec –perquè ha volgut i vol matar la meva llengua–, però aquesta vegada votaré, pensant simplement en l’enorme quantitat de patiment humà afegit que provocaria l’arribada de l’extrema dreta al poder. Ho preciso perquè tots plegats sabem que hi ha moltes maneres de tastar el descoratjament nascut de les urnes, respectades o violades, i preferiria estalviar-me aquesta.