Marine Le Pen pot ser la propera presidenta de la República Francesa?

Falten deu setmanes per a la primera volta de l’elecció presidencial francesa i, avui, només una cosa sembla gairebé inevitable: que Marine Le Pen es qualifiqui per a la segona volta. Els darrers dos anys la totalitat dels sondatges li atorguen aquest lloc i, per tant, la no-qualificació per a la segona volta de la representant de l’extrema dreta seria una enorme sorpresa. Tan enorme com ho va ser la qualificació del seu pare, Jean-Marie Le Pen, el 2002. Els temps han canviat. Cal dir que l’elecció d’enguany no s’assembla a cap altra, per la seva gran imprevisibilitat final. Per primera vegada des del 1965 –primera elecció del president de la república al sufragi universal directe– quatre candidats poden pretendre arribar a la segona volta i per primera vegada l’única candidatura estable és la de l’extrema dreta. Les altres semblen tres rais embogits llançats per un riu del Pallars. Tres homes i Marine. D’aquests quatre, només dos seran presents a la segona volta.

I el resultat de l’elecció, en realitat, depèn més de la identitat del contrincant final de Le Pen que no d’allò que pugui dir o fer Le Pen. Ja que Le Pen, per a guanyar, necessita una configuració electoral molt específica, per tal que la tectònica dels vots entre les dues voltes vagi en favor seu: necessita un candidat de la dreta feble, per tal de passar-li al davant a la primera volta i necessita un candidat de l’esquerra prou fort per a ser a la segona volta i prou radical per a espantar l’electoral moderat. I, justament, aquestes dues condicions es compleixen enguany. Malauradament per a Le Pen, un tercer home ha sorgit del no-res i li ha fet malbé aquesta configuració ideal. Mirem, en tot cas, quines són les tres hipòtesis més probables de segona volta. Classificades des del menys fàcil fins al més fàcil des de l’òptica Le Pen.

Marine le Pen contra Emmanuel Macron. Quin és el context? Macron, trenta-nou anys, antic executiu de la banca Rothschild, antic ministre d’Economia de François Hollande, es va llançar l’any passat a la cursa presidencial com un home sol, sense partit rere seu i, avui, és qui més possibilitats pot tenir de guanyar l’elecció. Macron, segons el manual del perfecte candidat, és una anomalia. No hauria d’existir o, existint, no hauria hagut de durar més de cinc setmanes. Ni d’esquerra ni de dreta o, segons els casos, a l’encop d’esquerra i de dreta, és el candidat per ara més magnètic d’aquesta elecció, el que emplena les sales més grans i provoca més moviments de fervor popular.

Què podria passar? El duel Le Pen-Macron seria guanyat, molt fàcilment, per Macron. El 2002 el duel Chirac-Le Pen va representar un triomf per a Chirac (82% dels vots) perquè l’esquerra en pes va votar-lo. Va ser allò de ‘votem tot tapant-nos el nas’. Aquest reflex anti-Le Pen tornaria a funcionar amb molta eficàcia. Probablement un cert percentatge d’electors d’esquerra s’abstindrien i alguns altres, de dreta, es decantarien cap a Le Pen, però el proper president seria un gairebé principiant un pèl arrogant, de to messiànic, sense sensibilitat social coneguda però amb molts amics al món de les finances.

Marine Le Pen contra François Fillon. Quin és el context? Fillon, seixanta-dos anys, antic primer ministre de Nicolas Sarkozy i vencedor per sorpresa de la primària de la dreta, havia de ser, era inevitable, el proper president. Ai las, els escàndols destapats per la premsa podrien fer-lo caure abans d’hora. Si arriba, però, a la primera volta sense haver renunciat, serà per demostrar que França pot ser un país tan impermeable com Espanya a la moral ordinària dels pobles honrats i a l’ètica política de base. Vet aquí un candidat que predica l’austeritat i el sacrifici i que ho fa des del seu profund rigor moral personal. I de qui es descobreix que, quan era diputat, va contractar la seva dona com a assistent parlamentària sense que constés mai cap rastre de l’activitat professional d’aquesta i que va remunerar amb generositat els seus fills, amb diners públics, perquè fessin informes jurídics quan encara eren estudiants. Vaja, que podria ser que fos un lladre. Ara per ara, es nega a abandonar la cursa i només els pròxims sondatges, segons si són mediocres o francament catastròfics, diran si la dreta intenta fer-lo fora. Si no fos perquè avui res no sembla impossible en aquesta campanya barroca, la seva presència a la segona volta seria impensable.

Què podria passar? El duel Fillon-Le Pen també aniria en favor de Fillon, per la mobilització de l’esquerra en contra de Le Pen. Probablement amb un resultat no tan espectacular com el de Chirac el 2002, pel disgust que ha provocat en certs electors la descoberta –ara per ara no provada judicialment– dels seus tripijocs. El proper president seria un home que demanaria als francesos sacrificis que mai no ha pensat que poguessin concernir-lo, i a qui costaria de tornar a evocar la seva probitat personal sense fer riure qui l’escoltés.

Marine Le Pen contra Benoît Hamon. Quin és el context? Hamon, quaranta-nou anys, ex-ministre d’Economia Social de François Hollande i vencedor per sorpresa de la primària de l’esquerra, és el candidat que l’ala dreta del Partit Socialista detesta. Fins al punt que alguns dels seus representants han anunciat que votarien Macron. El seu programa és dels més esquerrans que hagi tingut mai un candidat del PS, probablement des del 1981, any de l’elecció de François Mitterrand. Apòstol de la instauració d’una renda universal, ecologista fins al punt que els Verds es plantegen molt seriosament de renunciar a presentar un candidat per confluir amb ell, Hamon intenta demostrar que l’esquerra pot tornar a ser un instrument de proposta política que generi il·lusions. I per això li diuen que tot plegat és il·lusori.

Què podria passar? És contra ell que Le Pen tindria més possibilitats. L’esquerra en pes votaria Hamon però la dreta podria escindir-se en dues parts. I la part més dretana podria negar-se a aplicar a Hamon allò que l’esquerra va aplicar a Chirac –el vot amb el nas tapat– i decantar-se per Le Pen, amb la qual poden arribar a compartir certes opinions. El resultat final dependria, doncs, del nombre d’electors de dreta que acceptessin que el proper president fos un home amb qui probablement no comparteixen cap ni un dels punts del programa electoral.

És clar, aquestes tres hipòtesis resten sotmeses a moltes variacions possibles, com ara la candidatura, per ara no confirmada, del centrista François Bayrou, que perjudicaria tant Macron com Fillon, o el resultat del molt mediàtic Jean-Luc Mélenchon, representant d’una confluència d’esquerra, que pot prendre molts vots a Hamon o que, al contrari, podria renunciar a la seva candidatura i, així, propulsar Hamon a la segona volta. El resultat final també podria dependre dels maldecaps judicials de Marine Le Pen que ha de fer front a tres investigacions oficials, per exemple per llocs de treball ficticis al Parlament Europeu. Ja ha anunciat, però, que encara que fos inculpada no renunciaria a presentar-se. I probablement la immensa majoria dels seus electors no entendria que renunciés a fer-ho. Perquè Marine és Marine i poc importa què fa, tan sols compta què diu que farà.

En realitat, una victòria de Marine Le Pen el 2017, sense ser impossible, és bastant improbable. Però si guanyés, què passaria? Al juny hi haurà eleccions legislatives i Le Pen, per poder governar de debò, les hauria de guanyar amb majoria absoluta d’escons, o trobar una aliança electoral amb altres partits. I això sí que és gairebé impossible, si més no el 2017. En parlarem en una altra crònica, que estic marejat d’haver escrit tantes vegades ‘Le Pen’. Tothom té un límit.