Marina Roig: ‘En els meus vint-i-tres anys de carrera professional, Jordi Cuixart és el pres que se’n surt més bé’

Marina Roig és l’advocada de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Des del 16 d’octubre que Cuixart és en presó preventiva, Marina Roig és al seu costat. En aquesta entrevista descobrim una mica més qui és, com va conèixer Cuixart, per què és tan discreta, quins són els seus orígens, punts de vista i formació. I també ens parla dels canvis en les estratègies de defensa en aquests llargs mesos d’instrucció.

—Quins són els orígens familiars de Marina Roig?
—Jo sóc de Barcelona, nascuda a Barcelona en una família de treballadors. La meva mare no ha treballat pràcticament mai fora de casa. Dins, se n’ha fet un fart. I el meu pare és treballador de Telefònica de tota la vida. Va arribar aquí d’un poblet de la Conca de Barberà, de Vallclara, a prop de Poblet. Sóc la germana mitjana de tres. I els mitjans, diuen que passem desapercebuts.

—Éreu bona estudiant?
—Sí. Era estudiosa. No treia notes brillants, de matrícula d’honor, però bones notes sí. Sempre he estat de treure bones notes. Sóc molt responsable. Vaig anar a una escola que es diu Scala Dei. Després vaig fer el COU als Salesians d’Horta, i d’allà a la Facultat de Dret de la UB.

—Van den Eynde, advocat de Junqueras  i Romeva, em deia que a deu anys ja volia ser penalista.
—Jo no. És a partir de segon de carrera. Tenia un professor de penal molt bo. Ara és mort. Prats Canut. A partir d’aquell moment, si sortia ‘el congrés d’estudiants de dret penal’, m’hi inscrivia. Com amb les conferències. De fet, vaig començar a fer el doctorat de penal. Passa que vaig trobar feina al despatx de Joan Catelló Corbera. I vaig començar a treballar. I el doctorat el vaig deixar.

—En canvi, vau fer Criminologia.
—Sí. Vaig acabar Dret i després vaig fer Criminologia, que és molt transversal quant a matèries. Molt més sociològica. Quan jo vaig estudiar, els alumnes érem majoritàriament gent que havíem fet Dret i també hi havia molt policies, guàrdies urbans. Aleshores no sé si hi havia Mossos encara. Era una diplomatura i els servia per a pujar de categoria funcionarial. Jo vaig fer l’Erasmus a Bèlgica, a Liège, perquè hi havia un institut de criminologia per a fer assignatures. Però la criminologia com a carrera en solitari té poques sortides, la veritat.

—Idiomes?
—L’Erasmus el vaig fer en francès. Ara l’he perdut bastant. I l’anglès, doncs un clàssic: he fet vuitanta mil cursos d’extraescolars d’un any i encara hi sóc; amb el mateix nivell de tota la vida.

—Carrera professional. Quants anys fa que treballeu?
—Vint-i-tres anys fent exclusivament d’advocada penalista. I també sóc presidenta de la Secció de Dret Penal del Col·legi d’Advocats, on sóc a la comissió de dones. Això vol dir que tinc especial sensibilitat en temes de violència contra les dones. La comissió està formada per dones que tenen una perspectiva de gènere en tots els àmbits, no solament penal o laboral, qualsevol. També faig torn d’ofici però a hores d’ara i amb tanta feina com tinc, l’he reduït a Barcelona ciutat. És una manera de contribuir amb gent que no es pot pagar un advocat.

—Us pot tocar un nazi.
—Sí, i un violador.

—Us n’ha tocat cap?
—Sí. Sempre que m’ho pregunten ho comparo amb els metges. A un metge li ve algú a curar-se o a operar-se i li serà igual què hagi fet. Ja t’he dit que sóc una persona molt responsable. Per tant, vull dir que, toqui qui et toqui, sigui d’ofici o particular, sap que m’hi té fins al final. És la meva feina.

—El vostre és un món d’homes, bàsicament.
—Bé, hi ha dones, passa que som una mica més discretes que els homes. Pel que fa a advocades i advocats, jo crec que ja devem estar a 50/50, sí. Quant al personal de l’administració, és majoritàriament femení. Hi ha més jutgesses que jutges. Ara, jutgesses de primera instància. Perquè resulta que a presidents de l’audiència provincial només n’hi arriba una. Jo crec que hi som, les dones, en la justícia, passa que som basant invisibles. Ara com ara, a la sala segona del Tribunal Suprem, no sé si deu tenir dotze membres, i que jo recordi només hi ha l’Anna Ferrer i la Lamela. O sigui, dues. Això passa probablement per educació. Jo sóc de l’any 70 i encara a casa, la mare feia fer determinades tasques als meus germans, però qui parava la taula, la desparava, feia els llits i tota la resta era jo. No em preguntis per què. Per tant, hi ha tota una part d’educació. I d’altra banda jo sempre he defensat que les dones tenim un sentit de la responsabilitat i de sacrifici més gran que els homes en general. Potser estic equivocada, però és la meva percepció. I potser això fa que treballis com una formigueta fent la teva feina i que no necessitis explicar-la a ningú i que potser els homes necessitin més expansió.

—Pregunta ximple: jutja de diferent manera un home d’una dona?
—No sabria contestar-te, la veritat. Jo crec que potser no depèn tant que siguis home o dona, sinó si jutges amb (allò que es diu ara) perspectiva de gènere. Potser és més fàcil que en tingui una dona que un home, però hauria de ser la mateixa cosa.

—L’1-O, on éreu?
—Jo era a treballar aquí tot el dia perquè sóc molt a prop d’Òmnium i si em necessitaven, doncs aquí em tenien. A migdia vaig anar a dinar a casa d’una amiga i després a l’escola on jo sempre voto. La que em tocava. I allà no hi va haver cap incident.

—La vostra vinculació amb Jordi Cuixart. De què el coneixeu?
—L’he conegut arran del cas. Jo tenia una relació mínima amb Òmnium, d’unes consultes que m’havien fet feia temps que no tenien res a veure amb això. I quan sorgeix aquest cas em criden, conec Cuixart i començo a treballar-hi.

—És el primer cas mediàtic que porteu?
—No, mediàtic no. A Múrcia he portat temes de sortir al diari. I a Madrid també. Passa que aquí no m’encarrego de cap causa del 3% ni d’aquestes típiques.

—Fa poc vaig entrevistar Boye. Va agafar una bandera i va dir… ‘No pacteu amb fiscalia.’ Per què el fa, aquest moviment?
—No ho sé. Li ho hauries d’haver preguntat a ell aquell moment. Nosaltres no hem parlat mai de pactar com a alguna cosa a fer. Una altra cosa és que tots els advocats en tots els procediments ens puguem plantejar si algun dia la fiscalia caurà del ruc i et proposarà alguna cosa. Però una cosa és que la fiscalia faci això algun dia i et proposi alguna cosa i una altra és que tu pensis a pactar.

—Creieu que els advocats heu de tenir una estratègia conjunta?
—Hi ha una part que és evident, que en qualsevol judici en què van moltes defenses, el millor és anar coordinats. Perquè no hi ha res pitjor que tenir assegut al costat un company de la defensa que et fa de fiscal. En el nostre cas, exactament igual. Ara, sí que t’he de dir que hi ha com dos blocs. Sempre es parla de presos polítics i pensem que són polítics ‘de política’ i molt sovint ens oblidem que hi ha uns polítics i dos membres de la societat civil, que són Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Jo, quan defenso Cuixart, defenso la població. És a dir, els drets de la ciutadania, la mobilització ciutadana, la llibertat d’expressió, de manifestació, de reunió, etc. Aquesta defensa és una mica diferent de la dels partits polítics.

—Per què?
—Perquè els partits polítics han fet una sèrie d’actuacions que nosaltres no hem fet. Per exemple, resolucions al parlament, dictar les lleis, convocar el referèndum… Nosaltres hem cridat a votar en el referèndum però no l’hem convocat. Per tant, jo crec que la nostra posició com a societat civil és una mica diferent de la dels polítics. I en el nostre cas, jo em trobo que moltes vegades s’ha barrejat, i no solament això: ha quedat com diluït amb una defensa dels polítics, que no ‘defensa política’, perquè la defensa política la fem tots. Llavors, jo sí que aquesta vegada diria que hem d’anar tots coordinats, tot i que el dia del judici jo he de defensar certes coses que als altres potser no els toca però els en toquen unes altres que potser a mi no em toquen. Per posar-te’n un exemple, el dia de la defensa dels actes del 20 de setembre, protagonitzats pel Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart, tal com creu la policia, el Jordi Pina i jo com a advocats n’hem de ser els protagonistes, evidentment. El govern i el parlament poca cosa han de dir del 20 de setembre. Així i tot, hem d’estar coordinats.

—Per què dieu que la defensa ha de ser política?
—Crec que ha de ser combinada. És a dir, quan vaig començar aquest cas, vaig començar amb una defensa tècnica/jurídica, la típica en els procediments, i crec que no va arribar a dos mesos quan vaig veure que això no anava per aquí. Amb uns arguments tècnics i jurídics era evident que tenia al davant un tribunal que no els volia sentir. Per tant, si no vols sentir arguments tècnics i jurídics, vol dir que també cal utilitzar-ne uns altres. No perquè jo els vulgui utilitzar, sinó perquè ells els utilitzen. Ells fan política en les resolucions judicials i, per tant, nosaltres ens n’haurem de defensar. Per això et dic que hem de fer una molt bona defensa tècnica i jurídica però que no hem de perdre de vista que són ells els qui fan política i que els hem de respondre.

—Què creieu que us demanarà l’equip rival?
—Jo no sóc capaç de fer-ne cap previsió perquè crec que la fiscalia mantindrà la rebel·lió, més que res perquè no es pot permetre després d’haver suspès càrrecs polítics perquè els n’acusaves i que al cap d’un mes diguis: ‘ Ai no, que m’he equivocat, ara no era una rebel·lió sinó que era una sedició..’

—Però tenen l’excusa del canvi de govern? Nova fiscal del PSOE.
—Jo no crec que s’arrisqui a imposar la seva opinió. Ens va passar amb el Forn, que va voler imposar a Sánchez Melgar la seva opinió i li va sortir malament. I jo no crec que ho faci aquesta vegada. I encara que ho fes, VOX anirà per rebel·lió i no sé quantes coses més. Jo m’espero peticions molt altes i crec que hi ha una voluntat de condemna amb anys de presó. Una altra cosa és què hi haurà després. Ara no em posis de titular ‘Crec que hi haurà voluntat de condemna’.

—Us espereu això de l’equip rival, però què us espereu del vostre client? Cuixart sortirà a fer un discurs abraonat i polititzat?
—Jo crec que s’anirà defensant dels càrrecs que li facin en els escrits d’acusació, i a mesura que hi surtin coses barrejades que no haurien d’estar barrejades, s’haurà de defensar també de la resta. No sé si farà un discurs abraonat o tranquil… És un home molt fort i ho he de dir, molt fort de caràcter. Des del 16 d’octubre que és a la presó, vaig a veure’l un cop a la setmana i et puc assegurar que en els meus vint-i-tres anys de carrera professional, Jordi Cuixart és el pres que més bé se’n surt. Amb més dignitat, fortalesa, amb molt de convenciment de la seva innocència, tranquil de dir ‘jo no he fet res que mereixi estar aquí però com que m’hi he d’estar, doncs m’hi estaré tant temps com vulguin’. Per tant, no sé quin serà el seu to, si serà un pausat o èpic. No ho sé, la veritat. Jo, personalment, quan dic que s’ha de fer una defensa política no és perquè jo vulgui fer-ne cap, sinó perquè defenso alguna cosa política. Tu saps la quantitat de recursos que hem arribat a presentar, i d’escrits en què diem com de mal fet han fet, i fan, la instrucció, i que no hagi tingut cap transcendència? L’altre dia pensava: això és per agafar un catedràtic de dret processal i dir-li, ‘té, mira la causa i fes una llista de coses que veus que s’han fet mal fet’.

—Salvar un culpable. No poder ajudar un innocent. Quin món, els advocats.
—Crec què és més difícil personalment assumir que has perdut un cas d’un innocent que un cas d’un culpable. A mi, si em condemnen un culpable i jo estic satisfeta amb la feina, estic tranquil·la. Però si un innocent acaba tancat…Uf.

—Amb Jordi Pina us heu acabat coneixent i tot
—Al principi del procediment vam passar molts moments junts i precisament quan en feia un mes i mig, va haver-hi un punt, quan et deia que va arribar que em vaig adonar que això no era normal. En aquest cas, a mi se’m ha trencat alguna cosa per dins. Sempre havia cregut en la justícia, tot i haver tingut gent innocent i que l’haguessin condemnat. Però no havia tingut tant aquesta sensació. Hem plorat molt, els advocats, no us ho podeu imaginar. I amb el Pina hi he passat molts moments… I jo crec que se’ns ha trencat alguna cosa a tots. Ja  no és que acusin el teu client d’uns fets que no són certs, com tu saps, és que s’inventen els delictes, forcen la presó provisional. És una cosa tan bèstia per a nosaltres com a advocats. L’altre dia comentava amb un company que, a mesura que vas aportant elements de defensa, els incorporen a les resolucions… i els interpreten en sentit contrari! I dius, és que em vénen ganes de no aportar-hi res. És tan brutal això que fan, perquè és inventar-se un relat que és clarament desmuntable perquè era a la llum del dia.

—Cuixart té una mirada polititzada com Gonzalo Boye? És a dir, com a advocat, de vegades, el vostre client us frena o us exagera els errors. Us ha anat bé Cuixart en aquest aspecte?
—Crec que precisament amb Cuixart també hem fet una evolució semblant. Tots en aquest procediment, ho vulguem reconèixer o no, hem fet una evolució, de pensar al principi que les coses serien més civilitzades, i jo crec que a partir del gener ja vam ser conscients, com a mínim Cuixart i jo, que allò no anava per aquí.

—Alguna cosa que volguéssiu dir que no us hagi demanat?
—Que els advocats no som els protagonistes d’aquest procediment. Nosaltres hem de fer la nostra feina i per descomptat que l’hem de fer no ja com més bé sapiguem, sinó encara millor. Però posar el focus en els advocats, no ho sé.  Suposo que a la gent li interessa qui som i d’on venim.

—Que Jordi Cuixart hagi agafat una advocada de Nou Barris, és casualitat?
—No ho sé. No sé si ell sabia que jo era de Nou Barris. A mi no m’ho va preguntar ningú, d’on era. Jo crec que és perquè ens vam entendre treballant, ell és molt pencaire i jo també. Amb això hem coincidit. Però ell ni m’ho va preguntar, ni ningú d’Òmnium. Perquè jo als clients ni els explico, ni em pregunten, ni res.