Marina Puche: “Hauria d’haver passat fa molt de temps que una dona dissenyara la falla municipal”

Marina Puche (València, 1982) és la primera dona que dissenya la falla de la plaça de l’Ajuntament de València. És la tercera baula d’una nissaga entregada en cos i ànima a les falles. És néta de Julià Puche, un artista que forma part de l’anomenada generació d’or d’artistes fallers i autor de sis ninots indultats, per exemple. I és filla de Pepe Puche, artista encara en actiu que ha creat escola amb l’elecció d’una paleta de colors molt característica. Són justament els batecs una mica irregulars del cor de Pepe Puche allò que ha inspirat Marina per confegir una falla municipal que vol representar, diu, el renaixement després de tres anys de foscor. No hi falten, a la falla municipal, elements molt valencians, com ara la flor del taronger, una barraca i un estol de cigonyes.

A banda de dissenyar falles, Marina Puche fa il·lustració, cartellisme i, amb la seua germana, té una empresa en què dissenya i il·lustra joies de manera artesanal. Sense perdre mai aquesta traçada neta, els colors pastel i els motius amables.

Parlem amb Marina Puche unes hores abans que totes dues parts del cor, que formen la figura central de falla, que ha construït l’artista Manolo Garcia, s’ajunten. L’activitat a la plaça no és frenètica, però és constant perquè tot estiga a punt per a l’acoblament. L’operació es va convertir en un espectacle més del calendari festiu valencià.

—Com va la plantada?
—Molt bé, molt bé. Duu un ritme molt bo. A Manolo Garcia li agrada començar prompte. Avui [per ahir] retoquem alguna coseta perquè es puga pujar la meitat del cor, amb totes les cosetes que porta, i acoblar-lo a l’altra meitat.

—Us arriben comentaris de la gent que segueix el procés de muntatge de les peces?
—La gent no em coneix gaire, i, a més, el públic està molt separat d’on treballem, però els amics que sí que entren al recinte i em diuen que els agrada i que han pogut sentir comentaris bons. Sembla que a la gent sí que li agrada.

—Esteu cansada que us diguen que sou la primera dona que dissenya la falla de la plaça de l’Ajuntament? Com ho porteu?
—Ho duc bé. He fet moltes entrevistes en què en parlem. Però és clar, és una cosa a assenyalar, i es comprèn que se’n parle, perquè sóc la primera dona que dissenya la falla municipal, hauria d’haver passat fa molt de temps.

—Amb tot, no és la primera falla que feu.
—No, no, estic molt clavada dins el món de les falles. N’he fet d’infantils, que en aquest cas, les he dissenyades i plantades en el taller de mon pare, i les grans que he fet, ha estat com a dissenyadora, com ara a l’ajuntament.

—El lema de la falla és “Cardioversió valenciana”. Expliqueu-nos-ho.
—A mon pare li van fer una cardioversió i abans de fer-li-la, els metges ens explicaren què era, i ens van dir que li havien de parar el cor perquè el ritme no anava bé. El paren, i fan la intervenció i el tornen a engegar… I se suposa que el cor ja torna a agafar un bon ritme. Així que, és clar, passà això, i hi vaig veure molta relació amb la pandèmia, perquè era com si haguérem tingut el cor que no funcionava. Estava molt dèbil, no hi havia alegria, i això d’ara és com un renàixer. Per això el cor és en flor, és un cor valencià, ple de tarongina i de taronja.

—És aquest reinici de què tothom parla.
—Sí, sí, totalment. En aquestes Falles ja no anem amb mascaretes. Són unes Falles totalment normals, i es nota que tot el món està molt content. Seran unes Falles extraordinàries, i volia reflectir aquest tornar.

—Veniu d’una família d’artistes fallers. L’avi, el pare. El cognom Puche pesa, o són unes ales?
—Sempre m’ha agradat molt pertànyer a una nissaga. M’agrada molt el que va fer el meu avi i el que fa mon pare. Ser de la nissaga és un orgull i ja ho era abans de començar a fer falles. És clar que és una miqueta de pressió, però no és excessiva. Sempre m’he pres la falla un poquet com un joc, ser feliç. Mon pare sempre és amb mi, m’aconsella molt i això em lleva la pressió. Sempre comentem els projectes, em dóna molt bons consells. Sempre tinc la tranquil·litat que la nissaga és amb mi.

—El pare no ha plantat mai a l’ajuntament i ara ho feu amb aquest cor. Com ho viviu, a casa, tot això?
—A casa la falla es viu tot l’any. Per tant, és una cosa molt normal. A vegades dic: “Vaig al taller de Manolo”, i ell: “Ah, mira, t’acompanye…” La veritat és que estem junts en aquesta falla. I crec que n’està molt orgullós. M’ho ha dit, i també m’ha dit que l’avi també n’estaria, d’orgullós.

–Parleu de Manolo Garcia, que és l’artista que ha fet la falla que heu dissenyat. Ja havíeu treballat junts?
–En una cosa tan gran com la falla de la plaça de l’Ajuntament, és la primera volta. Però sí que hem treballat. Ens va fer la fusteria de les carrosses de la Batalla de Flors que es fa a València el mes de juliol. Som veïns a la ciutat fallera. Ara no hi ha tants tallers, però és com un poble i tots ens coneixem de tota la vida.

—Incorporar la vareta a la falla, ha estat idea vostra, o és una aportació de Manolo?
—Ells ens proposaren de fer la falla, i jo vaig començar a pensar com seria, i sempre que dissenyes has de pensar amb qui la faràs, i jo sé que a ell li encanta fer les falles de vareta, són fusters de tota la vida i allí gaudeixen de fer la falla. I vaig pensar en un moment que ens anara bé, que hi haguera una fusió dels nostres estils. I per això, vaig crear una peça fonamental tota de vareta. Sabia que ells la farien molt bé, d’una manera molt delicada. Són qui millor poden fer eixa faena.

—Quan feu falles infantils, però també quan dibuixeu, heu creat un univers com de pastís de nata, tot flonjo i suau. A l’hora de fer la falla gran, com heu hagut de capgirar el llenguatge?
—Com a dibuixant, moltes voltes faig dibuixos més adults. Tenia ganes de passar a les falles grans i la primera va ser amb Latorre i Sanz. Això va ser l’aperitiu, em va agradar molt, i la veritat és que no vaig tenir cap entrebanc amb el llenguatge. Era una forma semblant a la de la falla infantil, però sí que varia una mica la forma dels ninots, la manera de dibuixar i, sobretot, varia la idea. A les falles grans pots fer uns altres guions. Per exemple, l’any passat la vaig titular “On hi ha pèl, hi ha alegria”, i la vaig fer també amb Latorre i Sanz. Era una falla totalment adulta que parlava molt dels pèls i dels problemes que tots tenim amb els pèls, siguen molts, o siguen pocs… I no vaig tenir cap inconvenient amb el llenguatge. Vaig pintar allò que volia amb el llenguatge que vaig fer servir.

—Ja no en planteu, de falles infantils?
—No. D’ençà que vaig col·laborar amb Latorre i Sanz en les falles de setembre del 2021, ja no he fet falles infantils. Ara m’abelleix més de treballar en falles grans.

—D’ençà de fa uns anys, l’ajuntament ha deixat enrere la falla més clàssica i ha optat per dissenyadors, grafiters o artistes de carrer. Penseu que és una passa positiva en l’evolució de les falles?
—Pense que ara la falla de l’ajuntament és molt més visitada que no pas abans. Fa uns anys, aquesta falla l’agafaven artistes que eren molt bons, però que la feien un poc per omplir. No estava mal remunerada, però no tenia premi i no li donaven gaire importància. Però alerta, en l’època de l’avi, sí que eren falles espectaculars. Ara la falla té molt de suport i, a més, va acompanyada per una exposició al Carme CCC. Tots ens hem adonat que presentar-s’hi té molt d’atractiu. Hi ha grans artistes que pensen que, indubtablement, és un lloc perfecte, perquè molta gent veurà la teua obra. Pense que a l’ajuntament continuaran en aquesta línia.

—Què representa per a Marina Puche exposar al Carme CCC?
—Per a un artista, exposar en el centre del Carme, que és tan visitat, que és un museu que m’agrada tant, i que sempre té uns artistes i unes exposicions tan atractives, és un honor. A la part del claustre hi ha peces relacionades amb la falla municipal. Cors de tota mena. Les diferents personalitats. Una persona quan té una relació amb una altra persona, hi ha un moment que xoquen. Cadascú té un cor diferent. I a dins, en una altra sala, hi ha la mostra relacionada amb la il·lustració o amb la feina que fem amb la meua germana. També hi ha una part que té a veure amb les falles. Un recopilatori de falles anteriors. Un mural relacionat amb la falla municipal, que no és pròpiament la falla, sinó una reflexió al voltant del tema.

—El fet que planten a la plaça de l’Ajuntament artistes que no sempre tenen tradició fallera, com ara Okuda, és una manera de relacionar dos mons que no sempre han anat de bracet?
—En el món de la falla hi ha artistes. Són artistes fallers. Són artesans perquè és un procés en què es fan moltes coses, un procés llarg molt artesanal, però pense que sí que hi ha molts artistes. De fet, grans artistes, com ara escultors, que també feien falles. Era així en l’època del meu avi. A València, molts artistes molt coneguts han fet falles també. Pense que hi ha artistes que fan falles, i la falla no és un art de museu. La falla és art per a riure, per a reflexionar una miqueta al carrer, però sense donar-li la transcendència del museu. Al final, la falla té un premi que és “Enginy i gràcia”. Es valoren unes altres coses en el carrer, i la falla és la falla. Però sí que és veritat que es pot fer més coneguda quan, per exemple, la planta Okuda. Hi ha gent que no coneix res de les falles, però és seguidora d’Okuda, i de sobte veu Okuda en eixes mides tan grans, i veuen que la seua obra es cremarà… Sí que és veritat que té una transcendència, plantar a la plaça.

—Quant als materials, hi ha un debat recurrent que és provar de cercar materials més sostenibles per a fer les falles. S’ha avançat gaire?
—S’ha de trobar un material, encara. Ara es parla d’un suro que és ecològic, però no sé fins a quin punt és molt ecològic o no… Abans la falla es feia de cartó, però és complicat si no hi ha una regulació per a tots. Encara és en un moment d’indefinició, però pense que ha d’avançar.

—Com és la Marina Puche fallera? Descanseu, quan heu plantat la falla?
—Sóc fallera, també. De la falla Arambul, que és una falleta xicoteta del barri del Campanar. Gaudesc amb els amics de la falla. Estar en el carrer, amb la família… El que més m’agrada és la plantada, tinc molts amics que planten, i, per mi, eixa és la millor part. Però gaudesc de tot.

—Què li dieu a algú que arribe per primera vola a València per Falles?
—Que és una festa per a veure moltes coses. València estarà en flor, quan vinguen a veure la ciutat. Que vegen les falles, per descomptat, que n’hi ha moltes i són molt diferents. A qualsevol carrer et pots trobar una proposta interessant. I que prenguen xurros, xocolate, bunyols, que gaudesquen de la música, que tota la ciutat és plena de música, de rialles i que trobaran la ciutat en flor, que és molt interessant, també.