27.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 27.12.2024 - 21:44
“Jo em dic Marina i sóc de la Barceloneta. No em dic Selva i sóc d’un altre lloc”. Marina Monsonís ens cita al Moll dels Pescadors. Passem la caseta de vigilància. Ens presenta una de les úniques barques familiars que hi queden. Es va fent de nit i comencen a brillar les llums dels hotels. Al port de Barcelona hi ha cada dia més iots, més edificis, i la passarel·la del moll ara és un passeig d’escultures arrodonides per a celebrar els còctels de la Copa Amèrica. Monsonís rema contra les dinàmiques extractivistes que sofreix el barri, i es dedica a recuperar la memòria del veïnat, sobretot la referent a la cuina i la mar. Fa anys que vincula l’aliment a la lluita política i social en museus i centres contemporanis de la ciutat. Ara ha plasmat en un llibre, Mare Mar (Ara Llibres), tota una genealogia familiar al voltant de la pesca i el barri. Sisena generació de la Barceloneta, Monsonís té l’habilitat, o el do esotèric, de connectar paisatges i disciplines de tot arreu de la Mediterrània, una perspectiva integradora que fa d’ona expansiva al seu treball hiperlocal.
—Quins canvis heu vist al barri aquests darrers anys? Han estat dolorosos?
—L’antiga llotja del Moll de Pescadors es va deixar morir per construir-ne una de nova. No m’agrada aquesta manera de gestionar les parts velles del barri. Podrien tenir una utilitat o es podrien restaurar. Aquí es destrueixen i es fan de nou. Aquesta part del passeig Joan de Borbó eren els magatzems portuaris i ara només hi ha iots enormes i creuers. Al Moll, només hi ha dues barques de pesca artesanal, i unes d’arrossegament a petita escala que són de famílies i estan amenaçades. Cada cop hi ha més blanc i més edificis. Aquí hi ha uns seients que semblen d’art contemporani que han fet per la Copa Amèrica. Jo em pregunto: per a qui són?
—Està tot perdut?
—Jo analitzo què hauríem de recuperar des de diferents punts de vista. Com podem utilitzar la memòria. La Barceloneta està amenaçada de mort, però hi ha un reducte que és bastant fort i rebel. Només cal veure com el barri s’ha aixecat contra la Copa Amèrica. Crec que les nostres lluites haurien d’estar connectades i constel·lades amb unes altres lluites de la ciutat, de la resta de Catalunya o del món. Som un lloc de mar, i hem d’estar connectats.
—Les identitats dels barris estan diluïdes en una Barcelona ciutat-marca?
—Vivim en un barri que té moltes identitats. Aquestes identitats diferents poden estar en tensió o en convivència. La majoria de les persones que surten al mar aquí a Barcelona són d’origen africà. La Barceloneta dels meus avis és molt diferent de la d’ara. Els fills de la Barceloneta no fem els oficis dels nostres avis. És mot interessant la cuina de barca, però no només la cuina de barca catalana, sinó també la senegalesa. La memòria culinària hauria d’integrar aquestes cultures.
—Sou la sisena generació vinculada a la Barceloneta, sempre us heu sentit orgullosa del barri o en algun moment heu volgut fugir?
—Jo vinc de família de nedadors i waterpolistes. Des de petita vaig entrenar per fer competició. El meu avi, el meu pare, la meva cosina. Eren molt bons. A mi no m’agradava i ho veia com una condemna. Jo em dic Marina i sóc de la Barceloneta. No em dic Selva i sóc d’un altre lloc. No em sentia còmoda amb aquesta identitat de defensar el club i la natació. Amb catorze anys vaig dir al meu entrenador que no volia nedar.
—En aquell moment no us agradava tant el barri?
—No gaire. No era un barri com Gràcia, on podies fer activitats culturals. Jo volia cantar, volia pintar… A la Barceloneta no hi havia res, només bars. Jo sentia el camí una mica tancat. A més a més, era dislèctica i era molt mala estudiant. A dinou anys em va sortir l’oportunitat d’estudiar a Londres. I allà vaig començar a descobrir formes de fer diferent i, en contrast, a valorar el meu barri. Quan vaig tornar al barri, hi vaig tornar amb una mirada nova. Vaig començar a integrar allò que m’agradava de fora amb allò que m’agradava de dins.
—I què va passa quan vau tornar?
—Vaig tornar l’any 2004 i en aquell moment la població de la Barceloneta estava molt envellida. Però vaig trobar en el projecte Miles de Viviendas un projecte cultural i social molt potent. Feien pinya amb un incipient moviment veïnal amb dones del barri amb el lideratge de l’Emília Llorca. Allà vaig començar a reivindicar parts històriques de la lluita social vinculada a la meva família, com per exemple la lluita social portuària que va fer el meu pare, o el cap de la Confraria de Pescadors, que era el Pedro, i que defensava la pesca artesanal. Allà hi havia una genealogia política que m’interessava.
—Aquest és l’origen de la teva tasca de recuperació de la memòria del barri?
—L’any 2014 jo vivia a Berlín, i em va trucar el meu pare i em va dir: “El teu avi s’està morint”. Vaig pensar que volia tornar i acompanyar el meu avi i la meva àvia a la mort. El meu avi es va morir, i dos anys després, es va morir la meva àvia. Em vaig adonar que la cuina de la meva àvia era una cosa molt apreciada i molt vinculada a la mar. Amb una sobirania alimentària i una cuina territorialitzada que a mi em ressonava dels moviments ecologistes. Llavors em vaig adonar que això es moria i que tenia ganes de recuperar-ho. A casa de la meva àvia, amb 28 metres quadrats, es feia un rossejat i un allioli i hi entraven vint persones! Això és or! Valorar la migdiada, cantar les cançons del barri crítiques amb el preu de la llum i parlar de l’ofici de la pesca.
—Integreu lluites del barri amb lluites internacionals. Hi veieu les connexions, i això és molt poderós.
—Al llibre es parla de la fi de la pesca, però també es diu que hi ha una relació d’aquest final amb l’extractivisme a l’Àfrica i amb aquesta nova normativa de pescar només vint-i-set dies l’any. Un sistema d’alimentació territorialitzat no es defensa només amb la gent del meu barri o amb el pagès de tota la vida. La majoria d’aliments que mengem vénen d’altres llocs del planeta on les condicions laborals són pèssimes i es fan servir agrotòxics. Tot està connectat.
—Llavors què opineu d’aquest pla de la Unió Europea?
—Jo diria: d’acord, el fons marí està malmès i no hem de ser negacionistes. Però si redueixes la pesca a vint-i-set dies i llavors fas un pacte de la UE amb Mercosur que liberalitza el mercat, on hi haurà una explotació dels sòls i de les persones, què aconseguim? No té sentit que aquí es pesqui menys, i després importar el peix de llocs on hi ha unes legislacions més laxes i on exploten el mar de manera brutal. Jo no defenso només els d’aquí perquè són els meus. S’han de veure les dues cares de la moneda. La gent continuarà menjant peix. I d’on serà, el peix? Per tant, la nostra alimentació ha de ser territorialitzada, però ha de tenir cura també del que passa en altres indrets del planeta. Hem de tenir una mirada econòmica, antropològica, científica, sociològica.
—Al llibre poseu exemples de col·laboració entre disciplines a Catalunya.
—Sí, l’ecogestió entre ciència i pesca ha funcionat.
—Hi ha sabers que es posen per sobre d’uns altres. En aquest cas, la cuina no ha estat un coneixement gaire valorat.
—Sí, hi ha sabers que s’han menystingut. I dient això no vull romantitzar els sabers populars, perquè, entre més, hi ha hagut formes molt masclistes. Per exemple, el tacatà és un esport del barri molt masculinitzat. Les dones no hi jugaven. O el saber del bunyol de bacallà. La gràcia del bunyol és que és una recepta d’aprofitament, l’ensenyança és aquesta, no que hagis d’utilitzar sempre bacallà. De totes les receptes, se’n pot treure un saber. I aquí el saber és que és una recepta flexible. En els sabers s’ha de tenir una escolta. Quin és el sentit de cada saber? Com el contextualitzem en l’ara?
—Sembla que en les cartes dels restaurants comuns no hi ha gaire espai per a la dissidència o la creativitat.
—Hi ha uns plats que funcionen i això s’ha homogeneïtzat. Jo crec que els paladars s’adapten als costums. Si el nostre paladar s’acostuma a la paella, després pots fer un rossejat i pot resultar-te un sabor estrany. El meu avi deia: “A la gent li agrada el peix que no té gust de peix.” Els peixos que tenen més fortor no agraden. Mira, jo vaig fer un experiment. Vaig agafar tres orades: una salvatge, una de piscifactoria orgànica i una altra de piscifactoria industrial. Era una prova de gust. I és curiós perquè a molta gent li va agradar més la que era plena d’antibiòtics.
—El sentit de les receptes s’ha perdut, dieu.
—S’ha desfigurat. Si vas pel passeig Joan de Borbó veuràs tot de menús on hi ha orada a la planxa, paella o arròs negre. Tot això no té res a veure amb el territori. No saps d’on vénen, els ingredients! La paella ja no és la paella, és una aroma del que va ser. Són arquetips d’alimentació que s’imposen. Un tema interessant seria saber per què s’imposen uns arquetips d’alimentació sobre uns altres.
—En les postres també. Coulant, cheese cake o carrot cake.
—Són coses que es van homogeneïtzant també a causa dels turistes. El turista espera uns colors i unes formes. Una persona del nord d’Europa vol menjar-se el mateix brunch a Copenhaguen que a Berlín o a Barcelona.
—Vós què intenteu fer en el vostre dia a dia?
—Jo intento comprar peix de proximitat i temporada un dia la setmana. Sóc d’una cooperativa de consum per a la fruita i la verdura. Quan compro carn o ossos, els compro al mercat de Santa Caterina, i és una carn de ramaderia extensiva, de pasturatge. Els formatges els intento comprar d’ovella o de cabra. Però jo sóc molt conscient que tinc uns privilegis perquè no tinc criatures a càrrec meu i perquè tinc molta informació. L’alimentació és una qüestió de classe. Així i tot, no sóc perfecta ni visc en la puresa, molts cops vaig al súper! O, si vaig a un bar, no puc estar tota l’estona com un policia!
—Hi ha fórmules que no són de classe.
—És molt important abordar l’alimentació com un tema estructural i polític. No només com una decisió individual. Jo defenso molt la Nani Moré, que ha fomentat la introducció d’aliments ecològics i de temporada als menjadors escolars. Aquí el tema de classe ja es dilueix. Perquè potser a casa no t’ho podràs permetre, però si a l’escola hi ha un menú ecològic, ja hi guanyem molt. Jo ho intento fer als museus, que és on treballo. Està bé que els museus parlin de la teoria descolonial, però llavors que als restaurants no portin aliments de països que continuen essent explotats.
—Canviem de tema. Al llibre parleu de les particularitats lingüístiques de la Barceloneta, moltes d’influència de les Terres de l’Ebre i del País Valencià.
—Sí, hi ha moltes persones que van arribar a la Barceloneta provinents de les Terres de l’Ebre, de Benicarló o de Vinaròs. El meu avi encara deia “la meua néta”. La meva àvia Paquita també em deia: “Xiqueta, vine aquí que la iaia te portarà això”. Ells venien de Vinaròs. Al llibre ho explico amb els coneixements d’una amiga filòloga que ha estudiat la parla del barri. La nostra parla ve del sud, com la cuina. Vi blanc, pebre vermell i all. Aquí a la Barceloneta no tenim influències del nord de Catalunya, les que tenim vénen del sud. D’aquí fins a Múrcia tenim el calder de ferro.
—Dèieu abans que a la Barceloneta també hi ha molt de fatxa. La dreta s’ha apropiat dels discursos sobre el sector primari?
—La dreta té un discurs simple, senzill i monolític. Això convenç. Les esquerres tenen multiplicitat de discursos i costa molt posar-se a treballar i pensar quines són les estratègies que ens uneixen. La dreta i l’extrema dreta arrasen amb el relat. En el tema de la pesca, és complicada la custòdia pel relat. Per defensar els pescadors, no podem negar el canvi climàtic, no podem negar que els mars estan malmesos.
