Marina Massaguer: “Hi ha racons on no pots entrar sense el català”

Marina Massaguer Comes és una filòloga tarragonina que s’acaba d’incorporar al Departament d’Universitats com a assessora lingüística. Durant uns anys va ser tècnica lingüística a l’Ajuntament de Tarragona, on va veure coses que la van motivar a fer la tesi “No-catalanoparlants a Catalunya: identitats socials, desigualtats i llengua catalana” per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). VilaWeb va entrevistar la setmana passada la senyora Massaguer al centre de Barcelona per parlar del seu treball, que estudia les persones que, tot i viure a Catalunya, no parlen català. Per què, i com passa?

—Què vau veure a Tarragona, que us va motivar a fer la tesi?
—Vaig veure que les polítiques lingüístiques sempre s’han fet des d’un punt de vista exclusivament catalanoparlant. Seria important agafar els punts de vista de les persones a qui van adreçades les polítiques. I això no es fa prou. Per això faig la tesi. Per recollir els seus punts de vista.

—Agafeu trenta-sis persones per a fer la tesi. Per què trenta-sis?
—Perquè m’interessava aprofundir en la via qualitativa. Ja tenim enquestes quantitatives, l’enquesta d’usos lingüístics de la població, que es publica cada cinc anys. Amb això sabem el què i el qui. Però en sociolingüística catalana ens falta aprofundir en la part més qualitativa, antropològica, d’entendre el com i el perquè.

—Feu dos grans grups de no-catalanoparlants: els que tenen origen espanyol i els internacionals. A grans trets, quina seria la diferència?
—Que en contra del que diu el tòpic, els d’origen espanyol són més sensibles a la política lingüística favorable al català que els estrangers. Dels internacionals, alguns casos han tingut molt poc contacte amb el català, perquè es mouen completament en cercles d’estrangers i prou. I no parlen ni entenen el català, però tampoc el castellà. Es mouen bàsicament en anglès. Són els expatriats europeus, americans, etc. A Catalunya pots viure sense parlar català, però a Barcelona pots viure sense parlar castellà. Ara, tots ells, si volen, tenen els recursos i la possibilitat d’entrar en contacte amb el català. I després hi ha immigrants més econòmics, molts d’ells de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que tampoc tenen contacte amb el català, però per sota. Es mouen en les seves pròpies comunitats. Alguns dels que he entrevistat voldrien conèixer algú que parles català, o castellà, i no el troben.

—Idea de la tesi: estan més oberts a parlar català els qui volen ascendir socialment. I més tancats els qui no ho volen, o no els cal, perquè ja són a dalt.
—Exactament. Hi ha gent que voldria parlar català i no pot perquè no té ningú al seu voltant amb qui parlar-ho. Un altre perfil són els que podrien entrar-hi, però no tenen interès. I entremig, tot un ventall.

—La Sumana, qui és?
—Una noia de vint anys quan vaig fer la tesi. Va arribar a Barcelona de l’Índia amb tretze anys i es va instal·lar al centre. A l’aula de l’acollida va començar a aprendre català. Només va ser-hi sis mesos. Tots els seus companys a classe eren de l’Índia, de Bangladeix. I entre ells parlaven panjabi, urdú, indi. I va anar passant els cursos d’ESO barrejant català i castellà. No el dominava. En català, els seus únics referents són les mestres.

—I la Sumana podia passar curs sense dominar el català?
—A l’ESO, sí. A batxillerat ja tenia problemes. Li costava seguir les classes i la matèria. Per això anava a l’Escola Oficial d’Idiomes com a reforç de català. La seva aspiració era estudiar infermeria a la universitat. Anys després m’hi vaig posar en contacte.

—I?
—Treballava en un supermercat com a caixera. No havia anat a la universitat. I encara no dominava el català.

—L’Asun.
—Funcionària d’un ajuntament català. No parla el català, tot i que l’entén. I l’escriu, per la feina. Però no el parla. Ella sempre parla castellà, i veu que pot circular, treballar i fer amics sense parlar català. Els agradaria parlar-lo, si vols, però la inversió en temps i esforç que han de fer per acabar-lo parlant creuen que no els surt a compte.

—L’Andrés.
—Enginyer. Venia d’una família de funcionaris de l’estat franquista. Quan tenia l’hegemonia de part seva, no se n’adonava. La cosa normal és que no hi hagués polítiques de normalització i que tot es fes en castellà. Quan arriba la política de normalització, l’Andrés veu que el català guanya valor simbòlic, i el castellà, en perd. No s’ha empobrit, continua essent classe mitjana. Però es troba que el seu monolingüisme ha perdut valor. I per ell és font de resistència.

—La Bethan.
—Professora d’anglès. Gal·lesa. Per gal·lesa, em pensava que la tindríem a favor. I no. Em va dir: em van discriminar per parlar anglès al meu propi país. Molt a favor de l’anglès, tot i ser gal·lesa. I aquesta ideologia la va aplicar aquí: molt a favor del castellà.

—Dieu que la ideologia afecta si es parla el català o no.
—Sí: el triangle és sistema econòmic, ideologia hegemònica i llengua.

—Ideologia hegemònica?
—Alguns arriben amb la ideologia de l’estat nació. Per ells, Barcelona és una ciutat espanyola. Un país, una llengua. Si som a Espanya, espanyol. Però n’hi ha que arriben d’Europa, o d’Amèrica, amb una altra ideologia: Barcelona és una ciutat cosmopolita. I vénen amb el cosmopolitisme banal. El gust per viure en un entorn multicultural on la diversitat l’aporten els altres. No et diversifiques tu. Ho fan els altres. Adopten un lliure mercat lingüístic amb la suposada llibertat de triar llengua, que no és real (si no parles més d’una llengua, imposes la teva, i limites la llibertat dels altres de poder parlar la seva). I defensen una suposada autoregulació del mercat lingüístic, i són molt contrari a la política lingüística.

—Una idea de la tesi és que hi ha racons on no pots entrar sense el català.
—Exactament. Hi ha racons on no pots entrar sense el català. Existeixen: llocs de treball, especialment en el sector públic, però també privats. I sectors socials: grups d’amics que parlen català. Amb aquests exemples es desprèn que el català té valor, però no prou. Si no parles català, tens limitacions per a circular socialment a Catalunya. Però tens un ampli ventall de feines que no et cal. I fins i tot a càrrecs públics. La clau és augmentar aquest valor econòmic, i que sigui necessari per a aspirar a més feines. I crear vincles entre catalanoparlants i gent que no el parla també és important.

—Parlar en català sempre. Això ho fem uns quants.
—Nosaltres també som política lingüística. S’haurien de fer moltes més campanyes perquè els catalanoparlants no canviem de llengua. Perquè si canvies, aleshores fas perdre valor a la teva llengua. Li dius que el català no li cal ni per parlar amb tu.

—Diferencies la immigració espanyola dels cinquanta, dels vuitanta i la d’ara.
—Les diferencio per les ideologies hegemòniques en el moment d’arribada: anys cinquanta, per exemple, antifranquisme. I en l’antifranquisme el catalanoparlant era un aliat. Els anys vuitanta és la ideologia de l’Espanya plural. Els que arriben aleshores són partidaris d’un bilingüisme on ells no canviïn d’idioma. Ja t’entendran, però no el parlaran. I ara, neoliberalisme. Llibertat de no parlar català.

—Veuen el català com una llengua de classe mitjana i classe alta?
—Aquí hi ha diferències entre com ho veuen els d’origen espanyol i els internacionals. Per als internacionals, el català és senyal que ets autòcton. Si ets català, parles català. I de classe mitjana. Els espanyols es veuen a ells mateixos com a catalans i de classe mitjana. I, per tant, per a ells el català no és una marca de classe social. I es veuen tan catalans com els altres. Amb una excepció: els d’origen espanyol que són de classe molt alta, o molt baixa, sí que veuen el català de classe mitjana.

—Hauríem de fer una política lingüística diferent?
—Sí. Molt més personalitzada. Es critica la immersió a l’escola, però en bona part ha funcionat amb els fills i néts de la immigració espanyola. Però quan se’n començaven a veure els efectes, van arribar els 2000 amb nous fenòmens demogràfics i polítics. Ara cal una política més personalitzada, i entesa de manera molt més amplia. La política lingüística no és únicament el que fa la Generalitat, també és el que fan els mercats. Per tant, la que fan les empreses, els supermercats, Netflix, o els comerços de barri. I aquest és el gran repte. Per això és clau que els catalanoparlants exercim el nostre poder com a consumidors. Té conseqüències, la llengua que tries al mòbil, en una sèrie o al supermercat.

—Frase: Qui la vida li ha anat bé a Catalunya és obert al català. Qui no li ha anat bé, no tant.
—Exactament. Qui la vida li ha anat bé a Catalunya és obert al català. Qui no li ha anat bé, no tant. Si la trajectòria de vida ha estat ascendent des d’un punt de vista econòmic, però també social i simbòlic, no hi estaràs en contra, i t’ocuparàs que els teus fills el parlin. Si tot et va en contra, seràs més refractari. Qui vol adoptar el català? Qui vol avançar socialment i moure’s en nous entorns i trobar noves feines. I no té recursos alternatius per mobilitzar. Qui no ho fa? Qui no vol ascendir, o qui vol però no pot.

—Cap idea que fent la tesi us hagi canviat, o cosa que hàgiu après?
—Jo em pensava que les persones d’origen espanyol tindrien una actitud menys favorable al català que no pas els europeus, els internacionals. I veig que no. Contra el tòpic, he vist que els internacionals que he entrevistat són més refractaris al català que els d’origen espanyol. No perdem de vista que jo m’he centrat en els qui no han après català. Entre els qui sí que l’han après les percepcions són diferents.

—Res a afegir?
—Sí. Si volem incorporar nous parlants, hem de garantir condicions de vida dignes. És model de país: garantir condicions de vida digna per a tots els nouvinguts és una condició necessària però no suficient perquè adoptin el català. Si algú viu en la pobresa, no l’adoptarà, perquè no entrarà en cercles de socialització on es parli. Però amb les necessitats materials cobertes, el següent pas podrà ser donar-li accés a la llengua, i facilitar-li l’entrada a cercles de socialització en català. Va passar amb la immigració espanyola: alguns vivien en barraques, després van millorar i van trobar feina, es van polititzar, van fer amics, es van socialitzar en català, i ara no el parlen, però van portar els fills a escoles catalanes abans que s’implantés la immersió lingüística.