Marina Geli: “No he superat que ERC desertés de Junts pel Sí”

La trajectòria política de Marina Geli i Fàbrega (Sant Gregori, Gironès, 1958) és poc habitual. Va arribar a la política el 1995, de la mà de Joaquim Nadal. Després va ser consellera de Salut pel PSC durant els dos tripartits (2003-2010). Ara Nadal és conseller per Esquerra Republicana. Geli és militant de Junts per Catalunya: “M’ho han demanat quaranta-quatre mil persones. Tu què hi fas, a Convergència?”, explica. Ella els respon que Junts no és convergent i que hi és per la transversalitat de l’espai. La branca catalanista del PSC a la qual pertanyien Geli, Nadal i altres consellers com Montserrat Tura o Antoni Castells s’ha fet bocins, i tothom s’ha ressituat. La capsa de Pandora, en part, va obrir-la justament aquell govern, amb la travessia estatutària del president Pasqual Maragall.

A final d’aquest mes, farà vint anys que el PSC, ERC i ICV van arrabassar l’hegemonia a Convergència i Unió. El país ha canviat molt. Quan li truquem, Geli se sorprèn genuïnament que hagi passat tant de temps. Ara Geli és directora general de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic i en coordina el Centre d’Estudis Sanitaris Socials. Hi està a gust, tot i que no descarta del tot tornar a la primera línia un dia. Amb aquesta conversa comencem la publicació d’una sèrie d’entrevistes a membres del govern Maragall per a analitzar-ne l’aniversari.

—El gran projecte del primer tripartit, l’estatut, ja es va sotmetre a referèndum retallat. Al cap dels anys ha canviat la vostra manera de veure aquell episodi?
—En vam discutir molt, amb el president Maragall, que ja intuïa la demència. Ell deia: “Ja sé que tocaria una reforma de la constitució o bé unes altres coses”. Vam optar per la reforma de l’estatut perquè semblava el mal menor, però és obvi que va marcar la història que es retallés a Madrid i que després encara hi hagués la sentència. Els poders de l’estat van començar un camí sense retorn. A mi em van fer convençudament independentista. No sé si ens vam equivocar…

—No sabeu si us vau equivocar? Quin va ser l’error?
—Potser haver acceptat la retallada. Però era un procés que es va anar gestant igualment. El president Montilla tenia raó quan va dir que havia començat la desafecció de Catalunya acceleradament. És així. Llavors també va començar la divisió al PSC. Una part del PSC va veure aquella sentència com l’inici d’un camí sense retorn, i els altres van dir que la sentència ja estava bé.

—Amb el president Maragall, hi vau parlar mai de referèndum o d’independència, encara que fos informalment?
—Sí, sí. Sí, és clar. Ell sempre parlava d’una confederació d’estats. Fins i tot d’una disposició addicional de la constitució com el model basc, amb hisenda pròpia. Òbviament. Es va optar per la reforma de l’estatut com a última opció, perquè vam pensar que l’estat no acceptaria mai cap més pas. I va resultar que tampoc no va acceptar l’estatut. Mira que es van fer esforços: el conseller Castells va mirar de pactar la hisenda federada, la disposició addicional per a les inversions, rodalia, l’aeroport. De tot això que parlem ara, entre el 2003 i el 2006, ja en parlàvem tot el dia.

—D’independència, se n’havia parlat com una hipòtesi, o de quina manera?
—Dins el govern se’n parlava poc.

—I en debats teòrics, dins el PSC?
—Sí, és clar. Molts plantejàvem un federalisme asimètric. Vam tardar dos anys o tres a pensar que això ja no tenia retorn.

—Recordeu el detonant final que us va fer independentista?
—I tant. Una votació al parlament. Vaig haver de trencar la disciplina perquè el PSC, que sempre havia dit que sí a l’autodeterminació, es va negar a votar una moció que l’incloïa. En aquell moment no tenia gaire consciència d’independentisme, però ja era un trencament.

—Aleshores, la idea de la independència us ve de nou?
—No… El PSC havia renegat del pacte de l’abril amb el PSOE, on constava que els pobles tenien dret a l’autodeterminació. Al programa electoral del 2012, recordem-ho, vam aconseguir que el PSC parlés d’un referèndum acordat. Hi deia “dins de la legalitat”, ni tan sols deia “legalitat espanyola”. És a les hemeroteques. Hi vaig participar directament amb José Zaragoza. I recordem que Miquel Iceta parlava del Quebec i de referèndums acordats. El PSC va convocar els quebequesos perquè ens expliquessin com havien fet el referèndum. Iceta, Laia Bonet… Deixar de defensar això va ser el clic. Es van confondre el PSC i el PSOE. I un grup de gent ho vam veure: “Hem de plantejar l’alternativa de la independència.”

—Heu explicat que Celestino Corbacho va fer una proposta a l’executiva del PSC.
—Sí. Ell proposava una separació. “Potser ens hem de tornar a separar, l’antiga federació catalana del PSOE i el PSC Reagrupament, de Pallach, Raventós, etc.” El PSC sorgeix d’un pacte entre aquestes dues branques, i això li va anar bé, al país. Per exemple, en termes de llengua. Vam acordar que érem un sol poble i que la llengua vehicular havia de ser el català. I era un partit barreja, el que s’assemblava més a Catalunya: classe treballadora i classe mitjana, intel·lectuals, professionals liberals, obrers. Era un pacte entre un PSC metropolità i un PSC més perifèric. Hi havia l’alcalde de Reus, el de Girona. Convergència era més aviat a l’inrevés: menys metropolitana. Nosaltres anàvem més enllà de l’àmbit metropolità.

—Llavors va haver-hi aquest debat. Separem-nos, PSOE i PSC, i ja ho trobarem.
—Exacte, i si de cas ja arribarem a un acord per a les municipals. Aquí hi ha un fenomen important: l’aparició de Ciutadans, l’any 2006. Quin vot aplega? Votants del PSOE, del PSC, de l’àrea metropolitana. El leitmotiv de Ciutadans era que el castellà estava minoritzat a Catalunya. El president Montilla li ho va discutir molt, a Albert Rivera. Alerta, amb això. El PSC venia d’un altre model. Som bilingües, però el català és la llengua pròpia del país i la llengua vehicular. L’aparició de Ciutadans fa trontollar això. Remou coses dins el PSC.

—Us heu penedit mai de no acceptar la proposta de Corbacho i aguantar les sigles?
—Bé, uns quants vam crear un partit petit, Moviment d’Esquerres, i tampoc no va créixer. Era difícil. La branca de Raimon Obiols tampoc no va sortir del PSC. Nosaltres en vam sortir. Crec que vam fer bé de dir: “S’ha acabat una etapa. En comencem una altra.” I aquell partit petit va ajudar molt a fer Junts pel Sí.

—I us heu demanat mai: “Com pot ser que compartís espai amb gent com Celestino Corbacho, que va acabar directament a Ciutadans, amb Manuel Valls?”
—Perquè volia pensar que formava part d’una ideologia socialista democràtica, i el PSC era qui més s’hi assemblava. I pel que fa al catalanisme i al federalisme, també. El comitè del PSOE es diu comitè federal. Sembla una ironia, però és així. Jo hi anava. Tots hem evolucionat. Però no em sentiran mai parlar amb agror del PSC. Només em va doldre molt que es desmarqués del referèndum. Si el PSC hagués defensat el referèndum del primer moment, no seríem aquí. Potser hauríem aconseguit fer un referèndum acordat. Els laboristes escocesos estan a favor del referèndum.

—Bé, potser és que la voluntat, molt forta, era precisament que s’havia d’impedir el referèndum.
—Exacte. Almenys, quan nosaltres en vam sortir, qui dominava el PSC és la part que no hi creia.

—Què en penseu, del discurs nacional del PSC de Salvador Illa?
—No es diferencia gaire del PSOE. Diria que diuen el mateix. Han renunciat a l’autodeterminació de Catalunya, cosa que em dol. És nou que defensin l’amnistia, no sé si és conjuntural o estructural, perquè fins fa poc no la defensaven. Al PSC només li demanaria que defensés el referèndum. No vull que patrimonialitzi l’esquerra. Però això ja comença amb Maragall. Hi ha una part del PSC que no veu bé l’estatut, i que va gestant la idea que som el PSOE a Catalunya.

—Com és que us vau acabar aproximant a Junts per Catalunya?
—M’aproximo amb claredat a Junts pel Sí. I després a Junts per Catalunya, ja fora de la política, perquè és el que més s’assembla a Junts pel Sí. Ara milito a Junts i formo part del corrent socialdemòcrata. No sóc a la part orgànica del partit ni he tornat a la política institucional.

—No us veurem com a consellera de Junts?
—No se sap mai [riu], però em sembla que no. Però tinc molt clar on sóc, eh? M’han dit quaranta-quatre mil vegades: “Tu què hi fas, a Convergència?” Jo era a Junts pel Sí. Sempre he dit que va ser un error estratègic desmuntar Junts pel Sí. I encara n’hi va haver un altre, d’error històric: no anar junts a Madrid a les eleccions del 2016. Hauríem obtingut vint-i-cinc escons. M’ho van proposar i és l’única vegada que m’han fet dubtar. Només vaig posar-hi una condició: anar-hi junts. Com que no va ser possible, no hi vaig anar.

—Qui no hi va estar a favor?
—Esquerra Republicana, clarament.

—Amb quins arguments?
—Legítimament, deien que s’havia de marcar més el perfil ideològic. Va ser un error de país. Vint-i-cinc diputats al congrés en aquell moment canvien moltes coses. I és el que ens donaven les enquestes.

—Com a militant de Junts, l’octubre del 2022 vau estar a favor de la sortida del govern?
—No. Vaig fer campanya per quedar-nos-hi. Potser tenien raó, de sortir-ne, per discrepàncies amb l’estratègia nacional. I és veritat, és quan han començat a canviar les coses. Ho vaig entendre. Però sóc una dona de gestió. La gestió em pesa. Ho reconec. Em sap greu, eh? Però per mi la política és gestió i transformació. I em semblava que un govern en minoria com l’actual aniria pitjor per al país.

—Ara esteu a favor d’un pacte a Madrid per investir Pedro Sánchez?
—Sí, però no d’un pacte de full en blanc. Hi ha d’haver compromisos, a banda de l’amnistia. El president del govern espanyol dóna l’argument de la reconciliació, però fa la impressió que ell vol dir: “Passem pàgina i tornem a fer que això de la independència torni a ser una cosa més utòpica que real, com ho havia semblat durant molts anys.” Hem de continuar defensant el referèndum. Ells no poden posar tantes condicions.

—A què l’atribuïu, l’abstenció de l’últim cicle electoral?
—Hi ha hagut un procés de desafecció amb els lideratges polítics, per la fractura entre els partits, pel desgast, per l’exili, per la pandèmia. Moltes coses. Vull pensar que és possible un pacte, però no a qualsevol preu. Em continua entristint que no hàgim anat a negociar junts. M’entristeix profundament. Em costa. Jo era molt pactista, al parlament. Em costa entendre que no hagi vist ni una fotografia de tots junts negociant. Cap reunió conjunta.

—I com pot ser?
—Ve de lluny. Quan es va trencar Junts pel Sí, hi va haver diferències estratègiques. Però en aquest moment, si anéssim junts, tindríem molta més força.

—Dèieu que Junts no és Convergència. Què us va semblar que posessin Xavier Trias de candidat a Barcelona? Tenia el suport del president Pujol, del president Mas…
—I el meu, també. Jo vaig firmar, per Xavier Trias.

—I això no us genera cap contradicció?
—No. Conec el Xavier pel que va fer en el sistema sanitari, i crec que no va fer res que es pugui considerar de dretes i no hi pugui combregar. També Puigdemont era de Convergència i va guanyar les eleccions a Girona quan jo encara era del PSC. S’han barrejat elements. Hi ha un fil conductor que va més enllà de la ideologia. Ara, segons a qui o segons a què no hi donaria suport. Per mi, les persones també compten. Al president Mas li vaig fer molta oposició, però, en canvi, li reconec un punt d’interpretació del país molt important. En aquest país hi va haver dos canvis molt importants: que la Convergència clàssica es passés a l’independentisme, i que una part del PSC sortís del PSC per motius nacionals, perquè el partit havia renegat de l’autodeterminació. No assimilo Junts amb la Convergència clàssica. Fins i tot veig un mèrit a una part de Convergència, d’haver interpretat que es tancava una etapa, malgrat totes les dificultats per al seu propi partit, que va arribar a dissoldre’s.

—Ernest Maragall i Joan Ignasi Elena han acabat a Esquerra. Joaquim Nadal, de conseller independent en un govern d’Esquerra. A vós què us frena, d’entrar a Esquerra?
—Que van desertar de Junts pel Sí. És una cosa que no he superat. Crec que Esquerra comet un error molt important, i això m’ho fa més difícil. I no entendre que l’independentisme és plural. Hi he pensat molt. M’ho ha preguntat moltíssima gent, això. Una dona d’esquerres com tu, per què no ha fet el mateix camí que els altres? Per mi, aquest element nacional és el més rellevant.

—Però és una qüestió d’unitat, entenc. No esteu en desacord amb la taula de diàleg.
—Mai no m’aixecaria d’una taula, jo. Tot i que, més que de diàleg, era una taula de monòlegs encadenats. Ara: encara que no serveixi de res, tossudament hi aniria. Però haver desaprofitat la unitat va ser un greu error. A Junts hi ha més pluralisme, per això hi sóc.

—Com veuríeu una aproximació de Junts i el PSC? Després de les últimes eleccions municipals, hi ha hagut molts pactes entre tots dos partits.
—D’això de les municipals no en faig cap història. Crec en la segona volta, ja ho he dit moltes vegades. Hi ha hagut de tot, a Girona vam donar l’alcaldia a la CUP. Si hi ha govern, haurem de veure si compleixen allò que s’ha pactat. A partir d’aleshores, si tornem a posar damunt la taula seriosament que hem de fer un referèndum a l’escocesa, tal com deia el PSC el 2012, s’hauria de mirar. Ho veurem els pròxims dos anys. Abans de dos anys, no pactaria la Generalitat amb el PSC.

—Ja que traieu el tema: per què ha guanyat Lluc Salellas a Girona?
—Per molts motius. La llista de Lluc Salellas no era ben bé de la CUP, sinó més àmplia. De fet, van amagar la CUP durant la campanya. Sempre guanyes perquè sumes. Perquè s’instal·la una necessitat de canvi. Hi havia un desgast que no vam saber veure, d’una banda; i, per una altra, Salellas va muntar una alternativa més àmplia, amb gent que venia del PSC i d’Iniciativa. Una cosa més transversal que no la CUP. És el que vam fer amb Ciutadans del Canvi l’any 99.

—El món d’Iniciativa, que també era al tripartit, es va barrejar i reconvertir després amb els comuns. Ara us sentiríeu còmoda governant-hi?
—Sí, sí. No posaven bastons a les rodes. En certes qüestions, no hi estic d’acord. Tenen una visió molt administrativista, per exemple, en termes de salut. Però no acabo de veure que això impedís governar-hi. Hi ha coses ideològiques que s’haurien de discutir molt. En moltes coses no hi combrego, els trobo una mica simples.

—Esteu d’acord que un dels problemes més importants a la sanitat catalana és la falta de places per a estudiar medicina? Tenim unes notes de tall molt altes i hi ha catalans que volen ser metges i no poden. 
—No tan sols les notes de tall. El districte únic. El 70% de la gent que atén la Facultat de Medicina de Lleida és de fora, d’Espanya i de Portugal. No és que no tinguem places. Formem molta gent de la resta de l’estat i després els nostres estudiants se’n van a Polònia, on sigui. Aquí s’ha de fer un pacte. A banda les notes de tall, també necessitem un debat en profunditat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya. No tenim cap poder al voltant de les places, ni en la nota de les PAU ni en el MIR.

—Amb l’educació sexual vau ser pionera. De fet, en aquell moment, vau rebre desqualificacions en mitjans d’extrema dreta. Ara cada dia és més normalitzada, l’educació sexual a les escoles. 
—Això és bo, però hem de revisar moltes coses. No tan sols a les escoles. Hi ha un increment extraordinari de malalties de transmissió sexual i no en parlem. I continuem tenint embarassos no desitjats. A tot Europa, no només aquí. Vam intentar de fer moltes campanyes d’anticoncepció, però hem de tornar a revisar la intensitat i l’efectivitat de les polítiques de salut sexual i reproductiva.

—Què falla? No fem prou pedagogia?
—El creixement de la llibertat sexual individual ha d’anar acompanyat de polítiques de prevenció. Malgrat que hi ha més accessibilitat als preservatius i a la informació, tenim molta més sífilis que no teníem, molta més clamídia, moltes més infeccions, i no en parlem. Hem de tornar a parlar del sexe més segur. També fa anys que parlem poc de les addiccions, i parlar-ne és el primer pas.

—Ha passat a la inversa amb la salut mental. Fa vint anys no se’n parlava tant com ara.
—Sí, i em sembla perfecte. Va lligat. Una vida sexual més segura també depèn del benestar emocional.

—Vau posar en marxa el pla d’innovació de l’atenció primària. Per què no hem superat la manca d’inversió?
—Necessitem invertir més, però la primera pregunta que hem de fer-nos és per què metges i infermers no trien família com a primera opció.

—I per què creieu que passa?
—Perquè no hem acabat de donar a l’atenció primària el valor social que té. Li hem de donar valor. Incentius perquè la gent hi vulgui treballar. Hi ha una regressió: als MIR, la tria més baixa és la medicina de família. Hem de donar més instruments a l’atenció per a ser eficaç. No tan sols més diners. Tot el procés de diagnòstic i de seguiment de la malaltia, als metges de primària els costa molt seguir-lo. Potser és la seva queixa principal. Segona cosa: l’impacte de l’envelliment i de la cronicitat és molt important. Tot això no es resol únicament a l’atenció primària. Es resol amb la integració de l’acció social i la sanitària, que en parlem molt i s’hi fa molt poc. Hem de fer circuits de confiança entre cada nivell d’atenció, entre metges de família i especialistes, per exemple, perquè els diagnòstics no triguin tant.

—De vegades les entitats de professionals de l’atenció primària han criticat que tenim un model hospitalocèntric.
—I és veritat. Però és un greu error criticar els hospitals. Hi ha d’haver una aliança sobre què han de deixar de fer els hospitals i ha de fer la primària. No hi ha més remei que tancar circuits on el pacient no hagi d’esperar que algú li doni hora. Que es pugui fer una ecografia prostàtica abans d’anar a l’uròleg. Això és el que demana la gent i el que donaria valor a l’atenció primària.