Marina Garcés: ‘Quan la por s’infiltra entre nosaltres comença la derrota’

Marina Garcés va néixer per segona vegada el 28 d’octubre de 1996 a la Via Laietana, al desallotjament del Cine Princesa. Així ho explica ella mateixa en el llibre Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg), en què relata en primera persona la seva experiència i reflexió sobre les transformacions de la ciutat, el món i els moviments socials d’aquestes dues darreres dècades. Més de vint anys en els quals connecta dos moments: aquell vespre del 1996, quan arran d’aquell moment i a través de l’esquerda que va obrir en la ciutat aparador que era la Barcelona post-olímpica Garcés va entrar en l’espai del compromís social, i l’acte d’autodeterminació que va significar per a ella la resistència popular de l’1-O. Entre un moment i l’altre, tan diferents i allunyats, hi ha el denominador comú de ‘posar-hi el cos’, és a dir, i tal com diu en el llibre, ‘d’exposar-se, d’arriscar no només vorejant o traspassant els límits de la legalitat, sinó també de la pròpia vulnerabilitat’.

Per parlar del camí entre el jo i el nosaltres i de la capacitat que tenim de vèncer les pors que poden paralitzar el canvi social, anem a parar casualment a un dels seus paisatges d’infantesa, en una de ‘les sis o set mançanes’ que el van configurar. Des dels jardins de la Torre de les Aigües, en ple Eixample, arriba a distingir la galeria posterior de la que fou la casa dels seus pares, des de la qual tot allò que veia eren sostres d’uralita que ara han desaparegut. La transformació de la ciutat, dels moviments socials i de les formes d’opressió i de resistència recorren tot el llibre.

—Ens porteu de les ocupacions dels anys noranta fins a la defensa dels col·legis de l’1-O.
—Vaig començar a escriure el llibre fa ben bé tres anys. Havia anat coent la necessitat de fer aquestes reflexions després del 15-M, al llarg del 2011 i del 2012, amb els canvis bruscs de la crisi econòmica, la nova política i el procés com a vector principal d’això que ha passat a Catalunya. De sobte, necessitava pensar d’on veníem, on anàvem i què havia après, quins eren els nostres materials existencials, polítics i culturals, i com m’hi he forjat jo, amb tot això. Tenia clar el punt de partida, el desallotjament del Cine Princesa com a moment d’inflexió personal, generacional, de ciutat, d’època, i també global. Però no sabia que vindria l’1-O quan estava a punt d’acabar el llibre. I en els dubtes i la cautela de no escriure en calent, hi vaig reconèixer una ressonància entre dos moments que per a mi reunien això mateix: una disposició de molta gent que no té cap preparació ni politització ni organització prèvia a assumir una situació de gran perill personal, legal, policíac i polític, que és posar-se en una posició de transgressió de la legalitat…

—Què ho fa?
—La cosa que m’intriga és què fa que un moment determinat activi uns mons que no eren connectats en un mateix punt de trobada; gent que ni tan sols no era organitzada, cultures polítiques que no eren necessàriament transmeses conscientment. Què ens va convocar en el desallotjament, a tanta gent tan diversa, la major part de la qual ni tan sols tenia relació directa amb el moviment d’ocupació? I aquí és on responc cercant allò que va venir després; com allò que era latent, inhibit, fora de to, fora de la visibilitat, converteix aquell esdeveniment en un punt de trobada.

—En dieu ‘posar-hi el cos’.
—Sí, traspassar uns llindars molt ràpidament d’allò que normalment assumim com a una vida normal. I, d’una altra banda, hi ha aquest ‘nosaltres sense nom’: gent que fa seva la convocatòria, l’una i l’altra, sense haver participat necessàriament en l’organització del moviment o el que ha generat la situació. Per a mi és interessant això, aquest sentit del ‘nosaltres’.

—I fins a quin punt la gent és capaç de superar la por per fer això.
—Sí. Són esdeveniments en què superem dues pors alhora. La de cometre un acte il·legal i ser reprimit, pegat i violentat per la policia; i alhora una por que per a mi encara és més insidiosa, que és la por de l’altre, i que governa la nostra societat. La por d’allò desconegut. I, en canvi, hi acabem trobant gent que en gran mesura es desconeix: no són els ocupes defensant un centre social ocupat o no és només la gent que ja era dins els col·legis l’1-O, defensant-los. No, aquesta frontera es trenca i s’hi troba gent que no hauria estat necessàriament junta en cap altra situació. La por del desconegut, d’aquell que no saps ben bé qui és, és superada vencent justament la por de la repressió.

—El desallotjament del Cine Princesa el 1996 va obrir una esquerda.
—Va ser una esquerda a l’aparador de la ciutat olímpica. Una primera esquerda de la qual van començar a emergir moltes pràctiques, mons, maneres de socialitzar-se, de fer cultura, de lluitar contra l’especulació en els barris, de connectar amb més lluites. Gràcies al fet que hi va començar a haver molts centres socials i punts de trobada en molts més llocs de la ciutat, vam poder conèixer què hi passava. I vam començar a articular nivells de sociabilitat molt concreta, de barris, de grups de resistència, de discussió, culturals… i amb canals d’informació diversos. Es van començar a globalitzar unes pràctiques i unes maneres de contestar aquella fi de la història, el món en què no hi havia alternativa, el capitalisme que havia triomfat sobre la globalitat del món, que començava a tramar-se i a trobar uns referents comuns.

—Éreu una generació que es reivindicava?
—Els qui hem crescut al llarg dels vuitanta ens havíem entregat a aquesta fi de la història, en la qual els revolucionaris sempre havien estat els d’abans. Els darrers són els del seixanta-vuit, són la generació que s’apropia de la legitimitat del fet revolucionari. Ells sempre ja ho havien fet tot. I, a banda, el món es conjuga en present: ja hem arribat, ja som aquí, i ara es tracta de construir-se una vida més o menys reeixida, més o menys competitiva, més o menys feliç, més o menys còmoda. I l’espai que es deixava per al compromís i per a certes aspiracions i expectatives de justícia era la cooperació. Com a jove del primer món et podies comprometre a les causes d’un conflicte o amb els qui encara eren enrere, els dels països subdesenvolupats. Va ser la gran època dels cooperants… Ja no miràvem el nostre món, perquè ens deien que ja estava fet, i que el present era aquell. Aquell era l’escenari.

—De què van servir les lluites d’aquells anys, ara que els problemes que denunciàveu encara hi són, i agreujats?
—Vaig titular el pròleg del llibre ‘Aprendre de les lluites que no hem guanyat’. Crec que no podem fer un balanç autosatisfactori o autocomplaent de victòries en el sentit objectiu de la paraula, perquè més aviat som en un moment molt involutiu: amb l’autoritarisme polític, aquí i arreu del món global; amb la guerra com a condició que semblava que hava estat lateralitzada, però que ha esdevingut absolutament globalitzada des de l’any 2001; i amb la violència econòmica en tots els plans de la vida, dels més fonamentals com l’habitatge fins a qüestions ambientals, de salut i de depredació del món. En aquests vint anys, amb això que ha acabat esdevenint el capitalisme global, es fa evident que no hem guanyat res. La pregunta és: ‘què ha passat mentrestant?’. Què hem fet mentrestant?

—I què hi responeu?
—D’aquí ve la inquietud d’escriure el llibre. Vaig tenir un moment de molt malestar. Què hem fet? Ens hem dedicat a divertir-nos? A satisfer-nos? A emmirallar-nos?

—Què us va generar aquest malestar?
—Amb l’anomenada crisi econòmica, després del 2008, per a mi ja hi va haver un moment en què em vaig dir: ‘tan poc múscul teníem totes aquestes xarxes, mons, formes de vida, que ens crèiem que teixíem un món dins el món?’ Tan poc múscul teníem? Tan fàcil com que esclatés una bombolla i que la vida saltés pels aires d’aquella manera? Aquest va ser un primer moment; no és que hagués estat vulnerable, és que havia estat pràcticament prescindible, perquè la capacitat de resistència havia estat molt poca, comparada amb la violència amb què s’havien desballestat aspectes fonamentals de la vida. I hi ha un segon moment, amb el sorgiment tan ràpid, després del 15-M, de l’anomenada nova política, que englobava coses que no tenien res a veure, com la CUP, que no era pas una formació nova però que va fer el salt al parlament, o Podem, que sí que pretenia ser un invent nou i que ha acabat essent més vell que tot plegat.

—Que allò que s’havia anat movent als marges cerqués la manera d’aconseguir el poder era nou
—Una de les característiques de les polititzacions d’aquests darrers vint anys era que no havien passat per les organitzacions clàssiques, ni pels partits ni pels sindicats, almenys majoritàriament, i precisament no tenien la presa del poder com a objectiu, és a dir, d’entrar en el joc institucional polític. El govern, com a lloc des del qual hom pot exercir la transformació política i social no n’era l’horitzó, i de sobte va semblar que era l’única possibilitat. La devastació de la crisi i l’objectiu del govern, junts, alteraven per a mi el mapa d’on jo entenia que podíem canviar coses.

—Com heu vist el pas d’Ada Colau i Barcelona en Comú pel govern municipal, tres anys després?
—Crec que molts d’aquests projectes polítics de traslladar l’esperit transformador a les institucions partien d’una mateixa situació, que eren d’entrada més una reacció a la situació que no pas un projecte en si. L’estat en què ens situava la crisi amb les retallades i la corrupció sistèmica van generar la necessitat d’una resposta. I això va fer en part que no solament es fessin aquests projectes de creació de partits polítics o de desplaçament de partits cap a situacions que en un altre moment no s’haguessin plantejat, sinó que molts els avalessin anant a votar després de molts anys sense fer-ho. Això va passar a molta gent. Érem en una situació de saqueig institucional i de recursos públics i alhora d’emergència social, i calia fer-hi alguna cosa. Però de la reacció no surten necessàriament projectes polítics sostenibles o transformadors. Perquè sabem que les regles del joc molt tancades difícilment permeten jugar de cap altra manera, i crec que és part de l’experiència tant de la CUP al parlament com de l’ajuntament de Barcelona en Comú, per exemple. Potser en llocs més petits hi ha més marge de joc. I, de Podem, ja no en vull ni parlar…

—S’hi han reproduït els pitjors vicis de les estructures de partit?
—És que és un aprenentatge antic, però molt sovint creiem que només pots canviar les coses canviant alhora com fer-les. En els instruments que facis servir per canviar una situació, ja hi ha d’haver els canvis que pretens. I això, respecte del sistema institucional i del sistema de partits, per com s’articulen, és a anys llum d’allò que vols aconseguir si realment vols fer una transformació cap a una radicalització democràtica, cap a un projecte de justícia social empès d’una manera seriosa… I ara intueixo, sento, que hi ha molta tensió en això.

—Perquè són experiències que han fracassat en el propòsit?
—Jo crec que no ho podem jutjar així, parlant de fracàs. La pregunta de sempre sobre si dins o fora de les institucions no serveix. Perquè només de fora, des d’aquests marges en què anem cultivant altres maneres de viure que sempre són lateralitzades, la cosa més fàcil és romandre en l’autocomplaença del purisme. I actuant només de dins implica dir que només podem acceptar les regles del joc per a poder fer-hi alguna cosa, i és evident que hi ha molt poc marge. Què podem imaginar diferent? Doncs portem la imaginació al nivell institucional i no solament en la revolta i la insurrecció i l’alternativa. Els canvis demanen imaginar les institucions corresponents per a fer-los efectius.

—O sortir-ne per tornar a entrar. Convindria a aquestes formacions, això? Ser a temps de sortir de les institucions?
—Per a mi és una de les estratègies necessàries. Ho dic en el capítol titulat ‘Entrar i sortir’, des d’un punt de vista més d’experiència, de com es pot sostenir una vida compromesa sense cremar-se, o sense vendre’s o desencantar-se. Però això mateix passa als projectes col·lectius. Només puc confiar en algú que estigués disposat a assumir un càrrec o projecte institucional fent-se sempre la pregunta de quin és el moment de sortir-ne. Qui no vulgui fer això darrer, sempre estarà atrapat dins. Encara que vagi en contra de tot allò que l’ha portat a entrar-hi. Aquest és el criteri ètic i polític: podem entrar perquè en sabrem sortir quan això que hi fem no tindrà sentit, no aportarà res o haurà esdevingut allò que no volíem ser. Aquesta és la clau tàctica. Perquè no solament va d’entrar-hi i sortir-ne, sinó de com anem transformant les maneres que entenem que tenen sentit per a fer societat.

—Què va canviar el 15-M?
—Més que canviar, va ser una expressió molt àmplia, perquè ja no implicava només unes determinades organitzacions o col·lectius. El ‘no ens representen’ s’amplificava, tant a les ciutats com entre persones molt diverses. El 15-M és un punt d’inflexió en una màquina narrativa, simbòlica, política, que durant molts anys havia custodiat l’hegemonia de la transició, que és que vivíem en un país democràtic i que només ens podia representar aquesta democràcia. Per a mi és molt important associar el ‘no ens representen’ a l’altra capçalera, l’altra consigna dels primers dies del 15-M, que era que ‘no som mercaderies en mans de polítics ni de banquers’. S’esberlen les dues ficcions sobre les quals s’havien construït els consensos de final dels setanta, la de la democràcia existent com l’únic marc de convivència possible i el del capitalisme de mercat com a única vida possible en aquest món. I de sobte, molta gent molt diversa expressava aquest trencament en els centres de les ciutats (no només en els centres socials ocupats i els barris, sinó en el cor urbà i simbòlic dels nostres llocs de vida).

—Es tractava més aviat d’un canvi de consciència?
—El 15-M va ser un punt d’inflexió en forma de trencament d’una cosa que encara aguantava sobre aquestes premisses inqüestionables. De sobte, en aquest país es pot començar a qüestionar què vol dir democràcia, que era una cosa intocable. I, a més, ser anticapitalista comença a ser més habitual de com ho podia ser abans del 15-M; anticapitalista en el sentit de reflexionar sobre el fet que això ens destrueix la vida. No hi ha una versió bona d’aquest sistema, no n’hi ha cap altre, perquè ja ens havíem empassat els errors del comunisme i la seva derrota, però podíem començar a dir que no hi havia una vida digna possible en la globalització capitalista. Fou un canvi de consciència brutal, i per això fa tanta por. I per això va guanyar el PP després. Perquè va obrir tots els calaixos, i va posar al descobert tot allò sobre què havíem conviscut.

—El 15-M coincideix pràcticament amb l’eclosió de l’independentisme, que té aquest element d’impugnació que dèieu. Per què van avançar d’esquena l’un de l’altre?
—Sí, també ho assenyalo. Allà hi faltava molta altra gent, com les classes populars dels nostres pobles i ciutats, no hi havia els immigrants, ni moltes altres realitats més. I, com a moviment polític, l’independentisme més organitzat va arribar a dir fins i tot que el 15-M era una operació de Madrid per a neutralitzar-los. La primera vegada que vaig trucar a un amic molt independentista per dir-li que érem a la plaça i per demanar-li si hi era em va respondre: ‘com vols que hi sigui?’ No m’ho podia creure. Que no ho veuen? Però si s’obre tot! Sí, la percepció que jo tenia era que s’obria tot, que s’obria un sentit de democràcia, que s’obrien tots els marcs intocables de l’anomenada transició, de l’Espanya democràtica. Era el moment de ser-hi, però no per a defensar un tros de reivindicació, sinó per a compartir la possibilitat d’anar més enllà d’allò que ens havien dit que era el millor país possible i el millor dels mons possibles i la transició modèlica. I hi havia una disposició, a més, d’escoltar d’una altra manera qui érem els qui havíem crescut dins aquests marcs i com volíem continuar decidint col·lectivament com viure.

—No hi havia recel també dins del 15-M envers l’independentisme?
—Jo era a Madrid el dia que van desallotjar la plaça de Catalunya el dia terrible de les càrregues. Concretament a Sol, amb els meus fills, que eren petits. Va ser un moment molt tens. Hi connectaven en directe pels altaveus de la plaça. La manera com es van començar a escriure pancartes en català era molt diferent de com podem viure-ho en aquests moments. En el 15-M no hi ha cap projecte de res; no és cap projecte, i per això no és cap moviment, sinó un esdeveniment que obre tots uns sentiments possibles a què vol dir resituar-nos. I sobretot és una expressió per a dir prou de segrestar la democràcia, de vendre’ns com a mercaderies i d’espoliar el país. És un ‘ja n’hi ha prou’ molt gran que jo crec que l’independentisme que ja era organitzat en aquell moment hagués pogut fer molt més seu, compartint-lo molt més, i no ho va fer. I ara també es troba a faltar, però a la inversa.

—Què voleu dir?
—Em va passar el mateix quan a l’octubre, després de l’1-O, vaig anar a Madrid i els deia: ‘que no ho veieu que ja s’ha obert? República! Però si ja ha caigut el rei!’. Vull dir que s’havia desligitimitat encara més, novament. Per tant, pensem-ho, pensem com li volem donar forma, com ho volem adjectivar, articular institucionalment, i si desfem l’estat espanyol o no el desfem…Però donem-nos l’oportunitat de pensar-ho. Són aquests moments els que ens desanimen profundament.

—Són els moments en què dieu que ‘es desperten els monstres’?
—Sí, tornem a la por. La por de l’altre. En el cas del moviment 15-M, de sobte hi havia qui deia: ‘ui, ui’, i cercava l’agenda oculta, la sospita… I ara són unes esquerres d’uns altres llocs d’Espanya que diuen que aquests van a la seva… Per a mi, que sempre miro d’entendre la relació entre vida política i pensament de maneres diverses per a donar-nos eines col·lectives per a travessar les nostres pors, aquests moments en què els fantasmes rebroten i les sospites es converteixen en arguments d’atac, penso que són els moments de les derrotes. Quan la por comença a guanyar entre nosaltres i a infiltrar-s’hi, entre els ‘nosaltres’ que sempre s’han de fer, perquè vida i política siguin a les nostres mans, aleshores és quan comença la derrota.

—Un altre monstre que despertà: us va sobtar el discurs de Felipe VI el 3 d’octubre.
—Sí, allò va ser un abans i un després. Explico l’escena, gairebé corporal…

—’…de pujar amb patates fregides i cerveses a mirar a la televisió què diria en el discurs que van anunciar per a les nou del vespre.’
—I ens pensàvem que sabíem què diria, aquell vespre, que seria un discurs previsible. I de sobte ens vam estar amb les patates i les cerveses, mirant-nos els uns als altres i dient-nos: ‘i ara, què?’. I la consciència va ser que començava un altre moment d’allò que ens podia passar. Jo el dia 5 arribava a Madrid a una trobada amb gent de països africans, gent jove que venia a fer un intercanvi amb joves dels barris perifèrics de Madrid. I de l’ensurt del dia 3 al dia 5, que vaig arribar a Madrid, vaig tenir temps de girar i de dir-me que era un pas més en el trencament d’aquests marcs estancs de la transició. La transició era aquell moment en què no podia passar res gaire greu, en què hi havia aquell garantisme, aquelles paraules pastoses que tots ens sabíem de memòria i que sempre feien de coixí de qualsevol transformació de fons o de cap perill. No hi havia lloc per a la transformació en aquell marc encoixinat custodiat per la monarquia. I de sobte veus que hem anat trencant moltes coses, però és que aquests també estan disposats a trencar-ho tot. Al final, qui trencarà què?

—I això fa valenta l’extrema dreta. És un perill que guanyi pes a Espanya i que s’hi avali l’autoritarisme i la repressió?
—Temporalment ho sembla. De fet, tot indica que hi ha una facilitat i una certa adhesió silenciosa a aquestes respostes autoritàries. Però tampoc no aniria gaire ràpid a dir que això quedarà instal·lat en una nova eternitat en aquests llargs cicles de la vida espanyola. Perquè no ho sabem. Més aviat veiem una dinàmica contínua d’acció-reacció: tot s’obre i tot es tanca; tot s’obre i tot es tanca… I ara és un moment molt ràpid i molt violent de clausura imposada, en el sentit més literal, el de tancar gent a la presó. I ja veurem si es tanquen mitjans, però, de boques, se’n tanquen moltes.

—L’autocensura.
—Ara vinc de fer una xerrada amb mestres a un institut i tothom té por de parlar. Això ja és una clausura, quan comencem a calcular les paraules, a tenir por. Però també correm molt a escriure cada cosa que passa com si fos un final. Ja ho hem canviat tot, ja hem fet la República, ja hem fet la independència, ja hem fet el 15-M… Del present, en fem la narració d’un final. I ara fa tres mesos que som en el cantó fosc d’aquest final. Jo sóc més de la paciència i la persistència. Per això he escrit un llibre de cicle llarg. I, en aquest vaivé cada vegada més accelerat, no en fem sempre un ‘ja he arribat aquí’, ja sigui a la victòria o a la derrota. I aprenem a sostenir els compromisos i els aprenentatges. No tot va començar ahir ni s’acabarà demà. I quan més capacitat de saber que cada circumstància no és l’última, més capacitat política de fer món tindrem.

—I com s’explica el silenci de l’esquerra espanyola, el silenci de Podem?
—Jo que passo mitja setmana a Saragossa i que tinc molt de contacte amb Madrid, això que percebo és desconcert. Un gran desconcert. Una barreja de vergonya: la vergonya fa callar, perquè de sobte no saps què dir. I et fa vergonya això que passa i veure que gairebé no tens interlocutors, de veure que qui hauria de vehicular l’expressió més pública no respon. En aquest cas podria ser Podem. I, de sobte, el desconcert genera silenci. La meva pregunta és quant de temps durarà aquest silenci? No se’l pot jutjar només pel moment més immediat. Agrairia que fos d’una altra manera. En això que hem de treballar ara no és en recosir blocs i coses d’aquestes, com si haguéssim acceptat que Catalunya està dividida en dos, Espanya i Catalunya dividides… Per a mi no es tracta de recosir blocs, sinó de reteixir confiances, i de fer-ho entre gent molt diversa que d’alguna manera és presa de la reacció immediata. Fa molta ràbia quan ens diuen ‘es que vosotros…’, però nosaltres també de seguida saltem i diem ‘és que vosaltres no dieu res’. Quan entrem en aquesta dinàmica del retret i del judici, l’escenari comença a ser d’espant.

—Dieu que l’1-O no va ser un acte de desobediència, sinó d’autodeterminació.
—Va ser un referèndum d’autodeterminació que, com que era prohibit, va esdevenir un acte d’autodeterminació que expressa aquesta pregunta: qui sou vosaltres per prohibir aquest referèndum? Aquest ‘qui sou vosaltres’ és la pregunta que desautoritza el poder, que desvesteix el rei, en tots els sentits simbòlics i concrets de la paraula. I és un gest d’autodeterminació perquè la gent es reapropia no del dret de decidir sinó del fet de poder decidir.