Marina Garcés: “Això que les crisis són oportunitats és una frase molt perillosa”

La filòsofa Marina Garcés, autora de llibres com ara Ciutat princesa, Nova il·lustració radical i Escola d’aprenents, ha recuperat ara el llibre Un món comú, que va publicar fa nou anys en espanyol a l’editorial Bellaterra. L’editorial Tigre de Paper l’ha traduït al català i Garcés n’ha escrit un pròleg revelador, on reflexiona sobre el moment actual.

Marina Garcés comença el pròleg amb una frase sintètica, nuclear i que remet directament al seu estat d’ànim: “Pensar cansa. Però no poder pensar deprimeix.” Dit això, argumenta: “No poder pensar és el que ens passa quan l’emoció dominant és la por i quan la incertesa és l’única certesa que ens queda.” Hi llegim també: “Gran part del pensament contemporani sembla moure’s entre dues opcions: constatar l’apocalipsi o posar-hi pedaços i pal·liatius. […] Es percep alguna cosa així com una excitació de relatar les catàstrofes per venir, de publicar-les abans que els altres, d’exercir d’intel·lectuals de la fi del món. El pensament crític deixa de ser crític quan la seva funció és de fer de comentarista d’un partit en què no s’hi juga. […] L’apocalipsi sempre ha estat una forma d’espectacle.” I encara: “En aquests deu anys el món sembla haver-se fet dramàticament comú.”

—No podíem començar l’entrevista sense preguntar-vos per la guerra d’Ucraïna. A partir d’aquesta mirada de món comú, com l’heu entomada aquesta guerra?
—És una nova declaració de guerra contra Europa, però al món n’hi ha seixanta-cinc d’actives en aquest moment. De manera que, des d’una perspectiva de món, mai no hem deixat d’estar en guerra. I des d’una perspectiva europea, tenim aquesta manera d’explicar-nos la història, com si hi hagués hagut una evolució cap a la pau, però ningú no fa referència a la guerra a l’antiga Iugoslàvia. Ho trobo molt gros. Que construïm una memòria europea tan falsa, com si des de la Segona Guerra Mundial haguéssim entrat en l’era de la pau i la fraternitat… Perdona?

—I en el cas d’Ucraïna?
—El relat de la globalització és el relat d’un món únic que s’imposa. I s’imposa de moltes maneres: econòmicament, comercialment, geopolíticament… I es basa en la concentració de poder. Aquesta guerra és una expressió més d’aquestes dinàmiques de la concentració de poder per a monopolitzar determinades decisions sobre el món.

—En aquest món únic també es construeix una memòria única?
—L’operació de la construcció d’un món únic per a mi és la contrària o antagònica a la d’un món comú. Un món únic és aquell que només pot ser ordenat i legitimat des d’una sola perspectiva, la del poder, que ja sabem que no és mai un sol poder, sinó un poder en disputa. I un món comú és aquell que es construeix des de la multiplicitat de punts de vista i que inclou totes les dissidències i totes les diferències.

—La idea de món comú té un vincle amb la idea de bé comú?
—No és exactament el mateix. La idea de bé comú remet a determinats elements (els recursos naturals, determinades infrastructures…) dels quals una comunitat es beneficia de manera compartida, i també remet als valors. Valors positius que considerem que orienten la vida d’una col·lectivitat o d’una comunitat. Té una tradició cristiana, catòlica, escolàstica. Després s’ha reapropiat des d’altres tradicions, però ve de sant Tomàs. És un concepte de la doctrina social de l’Església. I si busques bibliografia sobre el bé comú en trobaràs més a IESE que en un partit o un moviment social d’esquerres. Ho dic perquè de vegades tenim poca memòria de la genealogia dels conceptes i del que porten amb ells i penso que és important mencionar-ho.

—I la idea de món comú?
—La noció de món comú és una altra. Per a mi remet al fet que sempre ens trobem implicats en una trama de relacions que no podem ni conceptualitzar ni dominar en la totalitat. És a dir, un món comú que és fet d’entre mons. És un món on podem estar entre els altres, entre cultures, entre valors diversos, que no necessàriament són comuns en el sentit de propis. Per exemple, per a mi un món comú no es defineix a partir només de relacions de pertinença. El que defineix un món comú no és la pertinença sinó el vincle, l’entrellaçament. És aquesta idea recollida pel filòsof Merleau-Ponty de despertar els vincles. Que vol dir fer un exercici de comprensió, però també de creació d’aquests vincles.

—Deu ser el gran repte que ha tingut la humanitat des de sempre.
—Si la humanitat és més que un clan reproductiu, aleshores apareix la pregunta: què em vincula a l’altre? Si no és només reproduir, defensar i sostenir la supervivència, aquí comença la memòria, la cultura, les històries, els relats, els projectes; i també aquí comencen les disputes, els projectes contra altres, les guerres… Tot és món comú. El món comú no és un món ideal, no és una utopia, no és una arcàdia feliç. L’altra cosa és com volem estar junts. I què fa que aquests vincles també siguin creatius, de mons més desitjables.

—Món comú és un concepte complex. Però vós el contraposeu a l’individualisme, a aquest món únic.
—Hem definit món comú respecte de món únic. Ara podríem definir món comú respecte de mons privats o vides privatitzades. La privatització de la vida també és una mena de manera que hem inventat socialment per poder dir: aquesta vida és meva i no teva. I aquest “meva” pot ser l’individu o pot ser el grup fet individu. La privatització de la vida és cultural i és de mercat també, de qui som uns respecte dels altres. L’individualisme és una lògica, no tant un número. Quan els “nosaltres” es comporten com a individus, tracten el món com una amenaça o com una oportunitat d’enriquiment i explotació.

—L’era tecnològica i digital que ens toca viure accelera aquest individualisme? En un primer moment, internet semblava que podia construir un món més democràtic i fer front als grans poders. En canvi, s’ha convertit en el motor de control dels grans poders, de món únic.
—Per a mi la qüestió sempre està en la mesura en què els espais socials, els espais comuns, l’espai públic (concepte que sembla que va quedant com antiquat), és un espai per a allò discutible o per allò disputable. “Discutible” és un espai on podem discutir i a internet sembla que encara hi podem discutir. Tot i que cada vegada vol dir més barallar-se. I “disputable” vol dir que no estigui en mans d’alguns, que les maneres com volem estar, comunicant-nos, discutint, compartint coneixement, coneixent persones, comprant, etc., es puguin definir també col·lectivament. Als inicis d’internet vam viure aquest moment d’indecisió, molt estrany, perquè alhora era una eina inventada per una indústria militar americana, però alhora per la universitat, per les comunitats hackers, per usuaris particulars… i encara era disputable. Mentre és un espai disputable, les discussions que s’hi tenen encara són reals. Però si es troba monopolitzat, com passa ara, per unes determinades corporacions i regulacions, el que hi discutim a dins és esterilitzat, capturat, dirigit. Dirigit per unes lògiques algorítmiques, però també polítiques, estètiques fins i tot, perquè creen una sensibilitat determinada. I ara, clarament, internet és un espai més de privatització de la vida, on és molt difícil de trobar-hi l’altre. És un espai d’autoafirmació, d’autoreconeixement, de segregació entre rics i pobres, entre maneres d’estar al món que queden confirmades i no desmentides. No hi ha possibilitat de desmentir qui som.

—Això creieu que es pot capgirar o canviar?
—Sóc molt defensora del fet que no hem de deixar les tecnologies en mans de qui, de moment, se les ha quedades i ens les ven i ens les imposa. Precisament les hem de disputar, no pas rebutjar. En l’educació dels joves i dels infants sembla que l’única opció possible que tenim sigui evitar que s’hi enganxin, reduir les hores de connexió… Són accions totes negatives. Les accions només negatives sempre són perdedores. El que hem de fer és lliurar la batalla per fer-les més nostres. Oi que volem que els carrers siguin nostres? Doncs les tecnologies, també. I penso que això és una tasca molt important a fer a les escoles. I aquestes eines hi són. Ara mateix, a Barcelona s’ha presentat la proposta Privacitat i Digitalització Democràtica dels Centres Educatius, un projecte de l’Xnet de Simona Levi, que és un conjunt d’eines obertes amb control de dades ciutadà i no privatiu, que no és només que el programari sigui lliure, com discutíem als anys noranta, sinó que també es planteja què passa amb les dades, qui s’ocupa de la seva gestió, on van a parar… Per a mi aquest és el camí. Si ens atrevim a discutir i a disputar de qui són les tecnologies digitals, com les volem, com volem ser-hi tractats en tant que usuaris, però també en tant que coarquitectes d’aquest món digital i de les conseqüències en termes de dades, també farem una altra cosa que és important, que és rebaixar aquesta relació de por o addicció a les tecnologies.

—Aquesta negativitat de què parlàveu, que sempre és perdedora, la veig vinculada a aquesta mirada del món catastròfica que tenim darrerament, que és un dels elements importants del pròleg que heu escrit ara. Des de la fi del món, des de la catàstrofe, no hi ha crítica possible, dieu.
—Em preocupa molt aquesta lògica interna de molts discursos actuals, que volent analitzar el present del món acaben predicant o bé la catàstrofe o bé formes de salvació gairebé fantasioses i utòpiques. O condemna o salvació. Tota l’estona estem en aquesta estructura interna del discurs, que, a més, en la nostra cultura hi funciona molt bé. Fins i tot el cine n’ha fet la seva manera d’acabar les històries. Però el món no acaba bé o malament, passen coses que són destructives, que les fem des d’unes lògiques determinades de produir, de consumir, de generar benefici, i si esgotem l’aigua potable al món, això no és la fi del món. Això és que hem privatitzat l’aigua i que la venem als rics per a determinades funcions. Hem deixat de dir les coses pel seu nom i les hem convertides en missatges de l’apocalipsi. Els missatges de por i de final són molt rendibles perquè generen adhesió respecte dels poders, ja siguin polítics, ja siguin tecno-científics, que ens puguin salvar; o bé generen cert descans: si tot s’ha d’acabar tan malament, la meva responsabilitat, de donar respostes, de ser copartícips de la realitat, és tan superada que puc fer el meu dia a dia sense angoixar-me.

—No cal comprometre’s.
—O fins i tot la impotència que podem sentir queda ressituada. Per això funciona tan bé. Consumim distopia cada dia. “El món s’acaba”, “això acabarà malament”… sentim a dir. Aquestes expressions quotidianes ens rebaixen certa tensió, però alhora és una estratègia d’adhesió i d’obediència. Els que tenim una responsabilitat pública amb la paraula, amb el discurs, a l’ensenyament públic, en l’escriptura…, quan veig que moltes veus es van tornant predicadors de l’apocalipsi, fins i tot des de posicions crítiques i de denúncia, a mi m’alarma, perquè penso que no és la funció que hem de tenir.

—I quina funció heu de tenir?
—La funció que hem de tenir si creiem en alguna cosa que en podem dir pensament crític, és precisament desmuntar les estructures internes d’aquestes lògiques; tornar el nom a les coses; parlar d’injustícia, parlar d’explotació, parlar d’espoliació… parlar de cadascun dels noms que tenen aquestes accions, poder-les remetre als seus responsables i, per tant, tornar a ocupar la posició de subjectes en un món comú. I no de víctimes de l’apocalipsi.

—Per tant, la crítica a partir de l’acció, perquè aquesta apocalipsi genera inacció.
—Genera obediència, genera renúncia. Renúncia fins i tot a nosaltres mateixos, en aquesta part d’aquest món que diuen que s’acaba. Però, s’acaba? Jo sóc aquí, tu també, l’altre també. Em semblen formes d’acceptació de la derrota. Les lluites es poden perdre, però només es poden perdre si es fan. Si no es fan sí que són veritables derrotes.

—Amb l’arribada de la covid-19 i el confinament, en els primers moments es va crear un estat d’ànim i una mirada sobre el món des d’uns valors socials compartits. La sensació era d’oportunitat de canviar les coses a favor de les persones. Va ser un miratge. Fins i tot s’han agreujat les condicions socials que teníem abans de la pandèmia. Com ho veieu?
—Jo, per bé o per mal, sóc dels qui no es van creure mai que en sortiríem millor. Crec poc en els ensenyaments gairebé morals de les bufetades. I això va ser una gran bufetada i ho és encara. Un cop molt fort sobre les vides particulars i sobre la vida col·lectiva. I sobre les expectatives de molta gent que ha quedat tocada per sempre. Això que les crisis són oportunitats és una frase molt perillosa. En crisi hi som permanentment. La pandèmia va arribar de cop, però no es va crear de cop. I això s’ha explicat: la manera com el virus pot afectar un món únic tan dependent en tan poc temps i amb unes conseqüències com les que va tenir, no comença amb el virus, el virus n’és una conseqüència. I em sembla molt greu que la resposta que hem generat a la situació pandèmica des dels estats i la indústria farmacèutica hagi estat la que ha estat. És a dir, vacuna privada pagada pels diners públics, desigualment distribuïda, com una nova manera de reproduir el mapa de les desigualtats en el món. I d’acumular i recuperar privilegis per als rics, que som nosaltres, que portem tres vacunes.

—…
—Ho trobo molt greu, perquè hi havia l’antecedent de la sida i un precedent jurídic i polític. Hi ha una mena de malalties que clarament necessiten respostes comunes. Vol dir patents lliures, producció descentralitzada i corresponsabilitat econòmica. En aquest cas, que no es fes va ser una decisió. Perquè en un moment determinat es va portar a l’OMS, i la Unió Europea, el Canadà, els Estats Units i Austràlia van dir que no. Això no és la indústria farmacèutica, sinó els poders polítics del món ric i occidental. Ho he trobat cruel i difícilment ens en recuperarem, d’això.

—En sortim pitjor.
—Sí, perquè aquí sí que hi havia la possibilitat real d’una altra resposta. I amb aquestes accions és quan mesures la qualitat del món on estem.

—Sembla que arribem al límit d’allò que es pot suportar.
—Aquesta és l’altra lliçó estranya no acabada de la pandèmia, la pregunta sobre quanta desigualtat, quant de dolor, quant de sofriment, quant d’abandonament pot suportar una societat com la nostra, que ha conegut certes possibilitats de vida bona. No ha passat res visible i ha passat molt d’una manera invisible: el malestar ha anat cap endins o cap al costat. Tota la ràbia, la impotència d’anar constatant les diferents cares d’aquest abandonament han anat cap a la implosió personal (en diem salut mental) i cap a la violència “entre”: entre parelles, entre famílies, entre grups, entre veïns… entre nosaltres. I això té mala pinta.

—Ha reforçat l’extrema dreta.
—Les formacions d’extrema dreta polítiques i després les expressions reaccionàries, de tipus d’opinió, culturals, morals, canalitzen molt bé aquestes pulsions i emocions reactives. Perquè es basen en la reacció. Són reaccionàries en el sentit més literal de la paraula. En canvi, proposar, crear, buscar, assajar, innovar, tots aquests verbs són més difícils de sostenir i de fer creïbles en moments de reaccions fortes, d’enuig profund, de malestar gran. I ens guanya la reacció. I aquest és un moment altament reaccionari i l’extrema dreta n’és una manifestació, però no pas l’única. Ens tornem tots molt reaccionaris. I això m’espanta molt.

—En quin sentit ho dieu?
—Que les opinions, posicions, opcions de vida es construeixen més des de la reacció que des de l’acció, des del “contra tu” que des del “fem-ho junts”. Aquest sentiment profund d’amenaça, de pèrdua de privilegis, de dir: “Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres.” Quan sento aquesta frase penso: de qui parlem? Els fills de qui i respecte a quin “nosaltres”? Qui crea aquesta ficció en relació amb el fet que uns quants teníem com a destí viure sempre millor? Em sembla també una frase molt reaccionària. Aquest “nosaltres” és un col·lectiu molt determinat i no és veritat que aquesta història hagi estat així, si ampliem el focus del “nosaltres”.

—Abans heu fet una tirallonga de verbs, però us n’heu deixat un, pensar, que és molt important en el pròleg.  Dieu a l’inici: “Pensar cansa. Però no poder pensar deprimeix.” Com se us va acudir aquest inici tan contundent?
—Perquè sento totes dues coses. És dit ben bé des de la sinceritat més despullada, d’haver-ho sentit així. Aquesta frase em diu a mi en aquest moment. I sento i visc totes dues coses. Perquè intento pensar i d’això n’he fet la meva manera d’existir, de treballar, d’estar en el món amb els altres, perquè per a mi el fet de pensar és una pràctica col·lectiva. Però també visc el no poder pensar. Pensar no vol dir analitzar, no vol dir produir teories, sinó poder-nos relacionar amb les coses que passen de manera que no només ens en faci consumidors o víctimes o reproductors. Pensar és poder tornar a obrir una pregunta en allò que hi ha, allò que passa, allò que compartim. I costa molt. Jo travesso també aquesta depressió de no poder pensar el món d’avui. De fet, m’ha costat molt fer aquest pròleg. I aquesta frase el va obrir, perquè era jo dient on estic.

—Us mostràveu, també.
—Dient la veritat. Em costa molt aquest lloc del teòric, de l’acadèmic, de l’intel·lectual, que sempre parteix d’un lloc de seguretat i sempre et diu el que tu no has pogut arribar a poder pensar o veure o saber. Jo no hi crec gens en aquest punt de partida. A vegades per la impersonalitat de l’assaig sembla que ocupes aquest lloc i jo necessito desmuntar-lo, no parlant des de mi, que no m’interessa, sinó essent-hi jo, en allò que dic.

—I al final parleu de la imaginació i el desig com els dos motors per a generar crítica.
—Un altre moment on dic des de mi és en la frase que ens oblidem d’imaginar i ens oblidem de pensar. Constatem què hi ha, repetim què hi ha, i tota l’estona generem un discurs molt enganxat al drama de la realitat en els seus diferents aspectes; d’aquí el catastrofisme. La seva altra cara és tot aquest discurs i pràctiques del dolor i del sofriment, lligades a la cura, aquesta resposta gairebé hospitalària respecte del món, tenir cura els uns dels altres, que és imprescindible, però no pot ser l’únic lloc que ens queda per a respondre sobre què passa al món. De tant parlar de cures acabarem convertint-nos en una unitat de cures pal·liatives. Com si haguéssim acceptat la irreversibilitat del dany o d’una mort ja assumida. I per a mi l’espai de la imaginació i el desig no és una crida naïf (la de reinventem-nos, tornem a imaginar mons possibles), que seria un altre lloc per a l’engany, sinó que això apel·la a un art dels límits. Despertar els vincles és també descobrir els límits, no com a imposicions sinó com a relacions possibles entre nosaltres i amb el món. El desig és aquest motor que tenim de desplaçar límits. I la imaginació és la capacitat que tenim de relacionar-nos amb el que passa, amb el que som i el que no som, des dels límits del que hi ha i més enllà.

—Aquesta idea dels límits no és senzilla.
—Doncs jo penso que si ens en sortim per algun lloc serà per aquí. Perquè la modernitat ha estat una cultura basada en la idea d’il·limitat: el progrés serà il·limitat, la història és il·limitada, la producció és il·limitada, la vida és il·limitada… El paradigma intern de les societats és allò il·limitat. Fins i tot continuem així: energies renovables per a continuar produint il·limitadament, per a continuar consumint il·limitadament. Fins i tot els nostres dispositius digitals són eines del que és il·limitat. Això és patològic. I en un moment en què el món natural, de recursos, etc., ens diu que no és il·limitat, què passa aleshores? Caiem en el pànic, el món s’acaba. No, el món no s’acaba; el que no podem fer és viure il·limitadament. Això hi ha qui ho porta cap al llenguatge de la pobresa, de la renúncia…

—La idea del decreixement?
—Jo estic completament pel decreixement, però un decreixement des del desig, des del plaer, des de la riquesa, des de la imaginació. No des d’aquesta cosa llastimosa, penosa, patètica, moralista… Em posa nerviosa, perquè també és una cara del predicar. Ens diuen: ara haurem de viure amb menys. El que hem de viure és amb menys idioteses i amb menys dependències cap a necessitats que no es poden satisfer mai.

—Els límits.
—Precisament podem imaginar perquè som éssers limitats. Perquè la imaginació és la capacitat que tenim de fer present allò absent. Tenir-ho tot i més i per sempre no és l’espai de la imaginació, és l’espai de la psicosi absoluta.

—Per acabar, parleu-nos de què escriviu o de què voleu escriure ara.
—Em trobo en una cruïlla de tres camins que es concreten de maneres diferents. Per una banda, retrobar veus i companyies que m’han fet pensar o amb qui he pensat o amb qui he fet un tram de camí en la meva escriptura, tant vius com morts. I això formalment és una recopilació de textos que es publicaran en llibre. Retrobar les companyies que he tingut al llarg de la vida. És com un Ciutat princesa, però des d’una geografia del pensament. Ho necessitava molt, potser fruit de l’aïllament d’aquests anys.

—Us sentiu sola?
—Aïllada més que sola. Aquest és un camí. El segon gira entorn de la imaginació, ja n’hem parlat, a través del grup de recerca que he creat a la UOC de pensament contemporani, treballar entorn de la idea “ecologies de la imaginació”, en aquest cas de l’àmbit acadèmic. I el tercer camí gira entorn de l’amistat. Fa temps que hi treballo amb l’horitzó d’un possible llibre i he començat a crear situacions col·lectives en què puguem preguntar-nos què són els amics, on són els amics avui, per què els donem tant per descomptat i parlem tan poc de l’amistat. Hi ha molt pocs imaginaris contemporanis que parlin dels amics i de l’amistat. En aquest sentit també col·laboro amb un programa de ràdio, L’amic imaginari, de l’escola de música i teatre Xamfrà, al Raval, que dirigeix Ester Bonal.