Marina Garcés: ‘El maltracte és una condició política’

Marina Garcés (1973) va estudiar filosofia a Barcelona, ciutat on ha viscut sempre. Actualment és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. També impulsa el pensament pràctic des d’Espai en Blanc. Ha escrit ‘Filosofía inacabada’ (Galaxia Gutenberg, 2015), ‘Un mundo común’ (2013) i ‘En las prisiones de lo posible’ (2002) i ara surt Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla (Arcadia). És el recull complet de tots els seus articles publicats durant dos anys al diari Ara. Garcés rep VilaWeb a tocar del CCCB, on el 18 d’octubre començarà un cicle de xerrades sobre les humanitats.

—Dieu que ‘La guerrilla allibera pobles mentre avança, la filosofia allibera paraules mentre avança’
—La guerrilla és no té un camp de batalla preestablert. No és un exèrcit que envien al front. Crea el seu propi camp de batalla i apareix on no se l’espera. Aquesta idea té a veure amb la filosofia que m’interessa. No donar un lloc propi a la filosofia ni un camp determinat. Les preguntes que ens inquieten apareixen on no ens les esperem. I després, l’alliberament: la guerrilla allibera territoris, el pensament allibera paraules. Alliberem traient tot el que captura les captures, i també d’allò que ens captura de les paraules. De la mateixa manera que agafem peixos, i després els hem d’alliberar.

—Per exemple, al llibre allibereu la paraula maltracte
—És una noció que ha aparegut en el vostre vocabulari, vinculada a la vida privada i com a categoria psicològica: nen maltractat, dona maltractada. Molt valuós per a fer visibles fenòmens que estaven acceptats i silenciats a les vides privades. Acotat en aquest àmbit, la trec d’aquí i la poso en un terreny més polític. El maltracte és una condició política. No és només un accident de determinades vides, sinó que ens travessa a tots. Maltractats i maltractadors. Aquesta vida que acceptem, precaritzada, amb el medi ambient, si ho portem en aquest terreny agafa una dimensió política que permet pensar en relacions de domini, i sofriments i resistències.

—Llegint-vos he pensat que no us agrada la noció de poble com a herència rebuda.
—Creus? Jo defenso els llegats. I critico aquesta dictadura del nou: nova educació, nova política. Llegats i transmissions i continuismes em sembla bo. Però també perillós. I la categoria de poble històricament té la tendència de ser perillosa quan es projecte en una idea d’unitat. O identitat unitària. Un poble un. Agafo aquesta imatge d’un filòsof que m’acompanya molt, que es Deleze, que diu: el poble és allò que manca. Allò que està en procés de fer-se, i desborda i escapa a les seves captures. Escapa sota una identitat cultural, racial, religiosa, o d’identificació amb l’estat. Tot això existeix, però el poble, el fet popular, és allò que s’està fent, que esdevenim, és allò que creem de manera col·lectiva. Oberta als recorreguts. Sí que és resistència, la categoria de popular, sempre i quan no caigui en la temptació de fer-se unitària.

—Jo amb ‘tribu’ m’hi sento còmode. La tribu dels catalans. La tribu dels noctàmbuls. La tribu dels amics.
—Des del feminisme ara s’ha reivindicat. Hi ha el llibre ‘Donde está mi tribu’, de fa poc anys. Apel·lant allò on les relacions de grup s teixeixen des de la vida que comparteixes. El bar, el barri, el grup de mares de criances. Aquesta condició tribal allunyada dels antropòlegs, i situada allò on la vida col·lectiva pren sentit a partir d’allò que compartim: criança, supervivència, festa o revolució.

—Parleu de fugir de l’amor com a producte capitalista.
—De la mateixa que el mercat no és lliure, sinó que captura necessitats i les converteix en compravenda i deute, en el terreny de l’amor ha passat el mateix. Hem alliberat el sexe i una mica, no tant, les relacions de parella. Però l’aposta d’amor lliure era un projecte emancipatori: només es pot estimar sobre la base que es doni en condicions de llibertat. I això vol dir condicions econòmiques, materials, morals. I el mercat agafa tot aquest desig d’alliberar l’amor de les institucions religiosos, morals, i ens el converteix en un mercat d’oferta i demanda. Perquè estic amb aquest si podria estar amb tots aquests altres? És una cartera de possibilitats de relacionar.

—Com ho eviteu?
—Fent de l’amor lliure, un bon amor. Estimar-nos bé. Estimar-nos bé, no només és estimar-nos molt, o a molts, sinó bé. Estem assetjats per tota aquesta pressió. És una de les batalles importants i que va més enllà de la parella. És el terreny dels afectes, que implica tota la resta: els llocs de treball, per exemple. Una pregunta com aquesta ens hem de fer: com vols estimar bé si no tenim temps? Comencem doncs per millorar els llocs de feina. En lloc d’agafar com a gran problema els models de parella i de família, canviem les feines per tenir temps. Estimaríem millor. I tot es desplaçaria.

—Escrivíeu fa temps: ‘El més important que haurà dit mai Ada Colau en públic, allò que farà irreversible la seva irrupció haurà estat acusar de criminal a un representant de la banca’. Penseu el mateix ara ?
—Com moltes persones que han fet aquest recorregut de l’activisme a les institucions Ada Colau està esdeveniments en altres coses. No donaria per tancat en què s’ha convertit. Veurem on la portarà. On els portarà. I jo aquí feia aquesta provocació: hi ha una irreversibilitat en haver posat una paraula on no tocava, i va trencar un codi de conducte: dir criminal allà, on hi ha els representants del nostre sistema polític i econòmic. No confondre el morir i el matar. De morir morirem tots. Passa que amb les relacions, fins i tot les indirectes, com una hipoteca o un índex bancari, que no ens mor, sinó que ens mata. I aquí és on el criminal apareix, agafi el punyal o la ploma estilogràfica. Tant de bo sigui per a ella un criteri ètic i polític. La vida ens transforma, però tots tenim brúixoles existencials, fets de les nostres vides, persones que ens han macat, paraules que ens orienten que eviten que ens convertim en qualsevol. A mi em passa. M’obro molt, però també em cuido molt gràcies a les meves brúixoles. Tant de bo per ella sigui una brúixola, i no una presó.

—Seguiu la política?
—Sí. Tot i que no intento que no sigui el meu front de reflexió i reacció. M’importa, m’implica i m’afecta, però diguéssim que intento que no em lligui, ni em guiï.

—El full de ruta actual de referèndum us agrada més que el d’abans, el de les eleccions?
—Si algú pren una decisió irreversible me n’alegraré, tingui les conseqüències que tingui. El que no pot ser és aquesta màquina de fer veure que passin coses, i no passi res. I sobretot: si hi ha convicció que hi pot haver expressió política clara, i s’accepta, que ho sigui. Toca d’una vegada desobeir, el que sigui. No té sentit seguir fent veure que es vol trencar una cosa, sense trencar res. S’ha d’acceptar que els pobles no són u, sinó molts. I que a partir d’aquí es construirà. Hi ha un sector de la societat que té un projecte clar? Doncs que el proposi i l’exposi a la resta de la gent, i que digui què en pensa. Que ho facin. Fem-ho d’una vegada. Volem fer de tot sense que res tingui conseqüències irreversibles. Viatjar sense perill. Volem trencar amb l’estat sense que passi res. Home, no. Acollim els efectes.

—No ens atrevim a dir-ho, però la independència és la dissolució d’Espanya. Ara vés, i digues-ho.
—Està clar. Em fa més il·lusió la dissolució d’Espanya que la independència de Catalunya, per dir-ho d’alguna manera. Que Espanya deixés de ser Espanya. Una creu que massa gent ha portat a sobre. Espanya ha estat una creu per a molta gent i molts pobles d’arreu del món. Desfer Espanya en aquest sentit és un projecte col·lectiu engrescador, i a molts territoris. I a partir d’aquí esdevindrem el que esdevindrem, Tampoc donem les cartes per tancades.