16.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 17.02.2016 - 10:19
L’escriptora Marina Espasa (Barcelona, 1973) acaba de publicar la seva segona novel·la, ‘El dia del cérvol‘ (L’Altra), una obra plena de capes i d’aventures, de lectures i d’intencions, que juga amb els espais temporals, amb paral·lelismes medievals, que fa crítica social i política, amb una pàtina inquieta i plena d’amplitud que li dóna l’ús de la ciència-ficció, que parla de Barcelona, una ciutat que és la que ella trepitja (la de l’Heliogàbal per entendre’ns). Una novel·la que provoca la riallada i també l’angoixa, i que converteix Patricia Heras, la desventurada poetessa de ‘Ciutat morta’, en personatge literari.
L’autora ho explica així: ‘La novel·la té moltes capes i línies de força que la travessen. Per això, quan em fan la fatídica pregunta: “De què va el llibre?”, sempre penso, per on començo? Perquè ‘El dia del cérvol’ tracta sobre una noia que viu a Barcelona aclaparada i esmorteïda pel doctorat que prepara sobre el temps circular en la literatura artúrica, a l’edat mitjana. Però també és una història d’amor, amb un final poc bonic, com totes les històries d’amor… Però també és una història política, que tracta sobre el control polític del món, d’un grup de neonazis contra un grup de resistents, i això fa que l’obra tingui aires de novel·la d’espionatge… Però també és una novel·la sobre Barcelona, des del 1986, quan Samaranch va anunciar que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics del 92 (sempre recordo aquell moment estel·lar del peveter, quan tots pensàvem que l’arquer fallaria i que tots els mecanismes també fallarien i la flama no s’encendria, ha, ha, ha), fins a la Barcelona que explica el documental “Ciutat morta”, de l’any 2006, i la tràgica mort de Patricia Heras…’
Continua Espasa: ‘Alhora, és una obra que es divideix en dues parts. La primera correspon a la idea de novel·la urbana i passa a Barcelona, i la segona part esdevé una novel·la rural ambientada a Suècia. Potser ho he fet per trencar i combatre les etiquetes. En les novel·les necessitem tant l’una cosa com l’altra, perquè tot són organismes vius. I cal viure! Perquè també és una història de vida i de mort: la protagonista, que es diu Minerva, se sent morta i vol sentir-se viva. I és quan comença a veure a tot arreu imatges de cérvols, que li comencen a passar situacions extraordinàries i fora del que és comú.’ I, afegiríem, comença a beure cervesa, una cervesa sueca amb logotip cèrvid, que no deixarà de beure durant tota la peripècia.
Una novel·la que incorpora elements del present de l’escriptura
Durant els tres anys d’escriptura de la novel·la, Marina Espasa va anar construint-la com un ésser viu i canviant, al qual va incorporar elements que la commovien. És el cas de la lectura del llibre ‘Diari d’Escània i univers endins’ d’Enric Casasses, un díptic que conté un diari i un poema llarg, que el poeta va escriure simultàniament, en una estada d’uns mesos que va fer al sud de Suècia el 1980, i que l’editorial Empúries li va publicar el 2013. Després de llegir-lo, Marina Espasa, impressionada, va decidir que la novel·la havia de transcórrer a Suècia. Explica: ‘Em va agradar molt. Tant, que al principi vaig ordir una trama que passava al voltant d’aquest llibre. Me’n vaig anar de vacances a Copenhaguen i vaig visitar Escània.’
Més: ‘Això dels cérvols, doncs, va començar en una botiga de roba que descric al llibre i que existeix. Es diu Boo, és d’un amic meu, al carrer de Bonavista, i és plena de cérvols. I vaig començar a veure cérvols per tota la ciutat. En aquell moment es recuperava la figura de Francisco Casavella i vaig rellegir “El día del Watusi” (Anagrama) i vaig incorporar la idea de marcar la ciutat. Ell ho feia amb W, jo amb cérvols. I d’aquest llibre també hi ha allò dels morts i els vius que parlen.’
L’altra incorporació, segurament la més colpidora de tot el llibre, que dota l’obra d’intensitat, malestar i profunditat, l’enrobusteix, és la creació del personatge literari de Patricia Heras, la poetessa madrilenya que va ser víctima de la corrupció i la violència policíaca i política de l’Ajuntament de Barcelona. Marina Espasa va veure el documentari ‘Ciutat morta’, que explica la història, al festival DocsBarcelona, un parell de mesos abans que s’emetés per la televisió i fes impacte en la societat catalana. Es va comprar el llibre que els amics de Patricia Heras van editar amb els seus poemes i el seu diari, i la va incorporar al relat, en una escena gòtica, al cementiri del Poblenou.
Marina Espasa va acabar la novel·la a l’estat de Nova York, en una residència de creadors, Leding House. Només va agafar un llibre, això sí, gruixut. I es va endur la ‘Divina comèdia’ en la traducció de Josep Maria de Sagarra. Se’n va llegir la part de l’infern. No és pas casualitat.
