Mariló Gradolí: “Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, eren a casa complint l’alerta roja per pluges”

A mesura que comencen a normalitzar una mica les vides, les víctimes de les inundacions del 29 d’octubre s’organitzen en col·lectius i associacions amb la intenció de demanar justícia i reparació. La darrera que s’ha presentat és l’Associació Víctimes Dana Octubre 2024. La presidenta és l’activista Mariló Gradolí, de Catarroja (Horta Sud), afectada per la barrancada. Avui, l’associació participarà, amb més col·lectius, en una protesta davant les Corts on s’ha de votar una proposició no de llei de Compromís sobre la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

Segons que explica Gradolí, no volen córrer perquè saben que el procés serà llarg i pesat. Per això ara comencen a rebre inscripcions de persones que o bé han perdut un familiar o bé han tingut danys materials. Durant tota l’entrevista, Gradolí repeteix el cop duríssim que ha significat la gota freda en tota la població damnificada. Parla també de la necessitat normalitzar les vides. Normalitzar va entre moltes cometes, perquè qui ha perdut un parent o els records de tota la vida sempre tindrà aquesta falta, aquest forat. Normalitzar és, per exemple, diu, no tornar a casa amb les sabates plenes de pols.

L’entrevista la fem en un local molt ample que fins el dia 29 d’octubre era l’escoleta de Maru, que acollia infants de zero a tres anys i que ara són a casa. És d’una amiga seua i treballaran per poder reobrir-la. Això també serà normalitat. Ara, de moment, és metàfora.

—Acabeu de presentar l’associació de víctimes. Qui sou?
—Som una associació de víctimes que volem arreplegar el sentiment dels 75 pobles afectats. La col·lectivitat, les persones. Hem passat una situació molt molt dura i podem dir que passem un dol col·lectiu, cada persona en un punt diferent, però mirem d’arreplegar eixe sentiment i transmetre’l per intentar de superar-lo. Ens ha canviat el nostre entorn, el nostre carrer, la nostra vida, i som en una reconstrucció vital.

—Com s’aconsegueix eixa superació?
—Eixa superació ve necessàriament per la justícia i per la reparació. Han passat més de cent deu dies i tenim ganes de tornar a una normalitat, però és impossible quan veus com van les coses, quan no pots oblidar què va passar eixa nit del dia 29. Amb persones que van estar quatre hores enganxades a una reixa. O persones que es varen acomiadar de la vida pensant que no ho contarien, damunt un cotxe veient com passaven persones que havien faltat. 227 víctimes. Això és molt dur de digerir, i encara que volem i necessitem la normalitat i a poc a poc l’aconseguirem, no podem oblidar les víctimes. Ens costa de superar la fase del dolor. La reconstrucció vital passa per una reconstrucció de la teua vida, del teu espai, del teu entorn, de les teues relacions… Tot.

—A l’associació hi ha víctimes que han perdut éssers estimats i d’altres que han tingut pèrdues materials. Quina és la història de Mariló Gradolí.
—L’associació representa persones amb pèrdues familiars i afectacions materials i emocionals. I no ens hem d’oblidar de les quasi víctimes. La gent que eixa nit s’ho va passar molt malament. Jo sóc una afortunada. Tinc tota la meua família. Tinc totes les meues mascotes. Únicament he tingut danys materials, i danys que a mi, en un principi, em van doldre més, que eren els sentimentals. Coses que no podràs recuperar, la història de la família, els records. Això és, en principi, el que més em va remoure per dins. La nevera o l’assecadora es compren, però hi ha coses que ningú no recuperarà. Coses que dius, com pot ser que es perden? Sí, ve una barrancada i s’emporta tota la memòria.

—Hi haurà un forat en la història de les famílies que s’omplirà amb una fotografia de la casa trencada.
—Esperem que siguen fotos de reconstrucció i, sobretot, i el més important, hi haurà 227 persones que no hi seran, en eixes fotos.

—Heu anunciat accions judicials, cap a on les enfoqueu?
—Com a associació, demanem responsabilitats penals, socials i polítiques. I, podríem dir, responsabilitats ètiques. Ens preparem per personar-nos en el jutjat número tres de Catarroja. Ara estudiem on podem arribar i quina és l’estratègia a seguir, perquè sabem que ens ajuntarem totes les querelles en eixe jutjat i ara mirem com fer-ho. Per fer això també necessitem el suport dels associats i de qui vulga donar per a ajudar-nos, perquè sabem que serà llarg i costós.

—Quina relació teniu amb les altres associacions o col·lectius que també van sorgint?
—La relació amb la resta d’associacions és trobar-nos en el jutjat, però també crear sinergies i col·laboracions. Som en un entorn col·lectiu on les sensibilitats són molt diferents. Cada associació pot representar perfectament el sentiment de les persones que el formen. Això no significa que, sempre que estiguem d’acord en els nostres objectius, no puguem col·laborar d’una manera completament oberta. El dia 29 d’octubre el nostre món es va fer molt menut.

—…
—El nostre món es va reduir a la casa, al carrer, a l’edifici on vivies, i a partir d’ací, anem tornant al món. Eixe dia ens vam quedar sense llum, ens vam quedar amb una apagada tecnològica i informativa. Ens haurien d’haver avisat per saber què passava. I el nostre món es va fer tan xicotet que no sabíem què passava. Va haver-hi finques on els veïns van començar a conèixer-se aquell dia. No sabíem què havia passat realment. Tots nosaltres estàvem en xoc. Et conte una anècdota.

—Digueu.
—Recorde que eixos dies seguia minut a minut la campanya de les eleccions americanes. Després del 29, crec que vaig saber per casualitat que Trump havia guanyat. Ja no ens interessava. Ens interessava la supervivència. Parle del dia a dia. Hi sou tots, a casa? I si et deien que sí, era una victòria. No sabíem qui hi era i qui no. I quan deien, ha faltat no sé qui, ofegat, l’ànima se’t trencava, Va ser molt dur. I encara que vulguen canviar el relat, els voluntaris que vingueren els primers dies a ajudar-nos ens van salvar, literalment. Saber que no estàvem sols, que els teníem. Persones que ens ajudaven i que ens comprenien, i que veien què passava. I que veien, com nosaltres, que tot allò anava més enllà d’una simple inundació. No ho era. Era una catàstrofe humana.

—La jutgessa de Catarroja fa una instrucció que crida l’atenció als experts juristes, però ella s’ha centrat en les víctimes mortals i en els ferits greus. Ho veieu una bona solució o penseu que s’hauria d’ampliar l’àmbit de la investigació a les pèrdues materials?
—Com que encara no ens hem personat, no tenim accés a res més enllà del que conteu els mitjans de comunicació. De moment, pensem que la jutgessa fa una bona feina, encara que sabem que no s’ha d’opinar de les actuacions judicials. Però s’ha de tenir en compte una cosa. La justícia és reparadora. Les víctimes, quasi víctimes, damnificats, les persones que patim encara el desastre del 29 d’octubre necessitem que la justícia siga reparadora. I la reparació ve per la justícia. Són dues paraules, dos conceptes, dos sentiments, que en aquests moments són inseparables. Justícia i reparació.

—Sou molt activa a les manifestacions que demanen la dimissió de Carlos Mazón. Ja s’ha convocat la cinquena. Creieu que, de mica en mica, la gent es desanimarà?
—Vaig encapçalar la primera manifestació amb els companys de pobles afectats i va ser molt colpidora. La veritat és que en eixa manifestació estàvem molt representats, però la gent dels pobles afectats, de les comarques, encara estaven en casa traient fang i netejant i plorant els morts. Va ser una manifestació de suport per part de la gent que veia com estàvem patint, i va ser multitudinària. La setmana següent, a les Corts, va parlar Mazón i amb eixa argumentació que va fer, quan va dir que no dimitia després del que havia passat, crec que va començar un poc la decepció. Decepció amb el president de la Generalitat. En les següents manifestacions, continuà anant-hi gent, molta, moltíssima, però, quan veus que no et fan cas i que tiren pilotes fora, que passen àudios manipulats intentant no se sap ni què, això crea decepció. Però per a això hi som, les associacions, per a fer memòria i per a continuar reivindicant, perquè sabem que arrepleguem el sentiment de molta gent que ja n’està cansada. És que ja en tenim prou! En tenim prou de tot el que ens ha passat, de tot el que hem viscut. Eixa poca empatia i eixa poca col·laboració. Ja no sabem ni com dir-ho. La barrancada se’ns ha emportat les paraules per a expressar el dolor per tot el que va passar el dia 29.

—Els valencians tenim el record de com va anar tot en l’accident del metro de València, d’aquell oblit a les víctimes i la soledat en què les vam deixar. Temeu que passe el temps i la gent us oblide?
—És positiu que tinguem ganes d’avançar. Eixa resiliència que tenim els humans està molt bé. Tenim moltes ganes de celebrar les falles, de celebrar les festes, de celebrar la vida. A poc a poc, tenim ganes de tornar a estar bé, de vestir-nos, d’arreglar-nos… No volem anar encara bruts de fang i arribar a casa encara amb les sabates plenes de pols. Volem la reconstrucció. Volem que estiga tot bé. Però no volem que s’oblide una negligència. No volem que s’oblide la memòria de les 227 víctimes que van faltar eixe dia perquè no ens van avisar.

—Qui és el responsable, a parer vostre?
—L’avís depenia d’emergències, i emergències és responsabilitat de la Generalitat. La jutgessa ja aclarirà de qui, nosaltres diem que és Carlos Mazón, que eixe dia, amb alerta roja per pluges, no era on havia de ser. Aquesta veritat, crec que no ens la pot llevar ningú. És la nostra veritat. Emergències depèn de la Generalitat. El màxim responsable és Mazón. Eixe dia, a Catarroja no va caure ni una gota. I sabem que l’aigua de dalt baixa a baix, i molta gent vam anar a veure com anava el barranc i a les tres i mitja el barranc anava ple, però ens havien dit que a les sis tot s’acabava. Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, són persones majors que eren a sa casa complint l’alerta roja per pluges. No ens van avisar de l’aigua que venia. Se’n pot eixir un poc el barranc, d’acord, però el que va passar era un desastre de destrucció total. És que va arrossegar cotxes, va enderrocar parets. Va matar persones. Ens calia una alerta per a estar previnguts, per a poder pujar al primer pis. I quan va arribar l’alarma ja era tard. I això té unes responsabilitats. I té unes responsabilitats que volem que siguen penals, però socials i també polítiques i no renunciem a res.

—Amb la dimissió de Carlos Mazón, les víctimes us sentiríeu confortades? O s’ha d’anar més enllà?
—Carlos Mazón eixe dia no era on havia de ser, no va tenir gens d’empatia, va tirar pilotes fora, ens va mentir. Per què se’n reia que la Universitat de València haguera tancat les classes? Per què va mentir també el conseller d’Educació dient que protegia? No protegia! Mira el director de Xest, salvant el seu alumnat, i al final va ser una altra víctima més. També assenyalem Camarero, que fa de portaveu com si no passara res. I les persones majors, què? I l’alerta per a les residències? I les persones majors que viuen encara en un tercer pis sense poder baixar perquè no hi ha ascensor? Nosaltres, com a ciutadans que creuen en la democràcia, demanem la responsabilitat política.

—Una de les coses que diu la Generalitat és que sí que està en contacte amb les víctimes. Cada vegada que hem preguntat a una víctima si aquest contacte existeix, ens diu que no. Quina és la vostra experiència?
—Amb les víctimes que hem parlat, no hi ha hagut contacte de la Generalitat.

—Quantes persones sou a l’associació?
—Fins que no hem estat legalitzats i ens hem presentat, no hem començat a fer socis i sòcies més enllà del grup motor i de la junta. Sí que tenim contactes amb víctimes i s’hi apuntaran. Volem ser honestos i dir que tot just comencem, i que de divendres a avui s’haurà apuntat més gent, però encara preferim dir que som poquets. No tenim intenció de mentir ni de dir que som més dels qui som. Som una associació que naix sense pressa perquè sabem que el procés serà molt llarg. Sabem que al final tot anirà diluint-se en les rutines productives dels mitjans de comunicació, però per això hi som les associacions, per a recordar i fer memòria.

—Avui anireu a protestar a les portes de les Corts.
—La convocatòria l’hem oberta a tothom que vulga recordar als 99 parlamentaris que han de dir sí o no a Mazón que hi ha 227 víctimes. I que hi ha tota la destrucció i tot el patiment que s’hauria pogut evitar amb una alarma, si ell haguera estat al seu lloc protegint els valencians en un dia d’alerta roja per pluges.

—Amb aquest comportament de la Generalitat, que no es fa responsable de res, i les trifulgues, temeu la desafecció i la pèrdua de confiança de la societat en la política?
—Creiem en la democràcia i reclamem responsabilitats polítiques. Els representants que ens han de cuidar, que ens han d’avisar, que han de vetllar per nosaltres, no estan a l’altura, no tenen empatia, manipulen. Hem de demanar-ne la dimissió perquè volem que la democràcia tinga bona salut i que la gent confie en els polítics. Això és el que hem de reclamar. Una democràcia sana.

—Fem l’entrevista en una escoleta de zero a tres anys, completament destrossada, encara. Pot il·lustrar qui és la situació a Catarroja, prop de quatre mesos després. Com a veïna del poble, quan ho veieu, quina és la vostra sensació?
—Som en una reconstrucció vital. Això és el que passa, que vas pel carrer i el veus més o menys net. Veus algunes deixalles a les portes de les cases que encara netegen, però més o menys ho veus bé, i quan hi entres et trobes amb això. Aquesta és la metàfora de com estem. Estem decebuts i estem desfets, perquè el que ens va passar el dia 29 va ser una negligència. Pensem que, amb un avís i amb una altra gestió, els efectes catastròfics no els hauríem pogut evitar, però la tragèdia humana sí que s’hauria minimitzat. Moltes vides segur que no s’haurien perdut.