07.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 08.03.2023 - 14:54
Marilar Aleixandre (Madrid, 1947) pregunta per què ningú no es qüestiona que Joseph Conrad escrivís en anglès si era polonès. És el dilema que exposa a tothom que li demana per què una madrilenya com ella escriu les novel·les en gallec. Diu que és la cosa més normal, després d’haver viscut a Galícia gairebé cinquanta anys, i que si ho fa és perquè no ha considerat mai que hi hagi llengües de primera i de segona. Amb la novel·la As malas mulleres, publicada en català per Bromera (Les males dones) i traduïda per Sebastià Portell, aquesta escriptora ha guanyat el Premi de Narrativa que atorga el Ministeri de Cultura espanyol. Espera que el seu cas serveixi d’exemple per a dotar de més valor el gallec a la seva terra.
—Què hi fa una madrilenya a Galícia?
—Vaig arribar a Galícia el setembre de 1973. Jo sóc biòloga i em vaig treure les oposicions d’institut. Suposo que si m’hagués quedat a Madrid seria catedràtica d’entomologia i escriuria en castellà, però em vaig presentar a les oposicions de catedràtica d’institut i me’n vaig anar a Vigo. Després va venir la resta, em vaig enamorar de Galícia, després d’un gallec i d’això farà cinquanta anys al setembre.
—I com acabeu adoptant el gallec com a llengua per a escriure?
—Sempre dic que aquesta pregunta es fa des d’una idea de les jerarquies de poder. No em vull comparar amb els grans, però ningú no qüestiona que Joseph Conrad, que era polonès i la seva primera llengua era el polonès, escrivís en anglès obres impressionants com el Cor de les tenebres, una de les grans novel·les del segle XX. O Nabókov: la seva primera llengua era el rus i va escriure Lolita en anglès. A la gent això no li sembla estrany per les jerarquies de poder, i se suposa que el castellà se situa més amunt que el gallec. Sembla estrany que jo l’adopti per a escriure, però hauria de ser la cosa més normal.
—Això és producte d’un sentiment d’inferioritat?
—És una qüestió molt controvertida. La situació de Galícia és molt diferent de la de Catalunya. A Galícia molta gent ha optat per escriure en castellà. El gallec era una de les tres llengües cooficials que es trobava en més bon estat, perquè la parlava gairebé el 90% de la població quan va morir Franco. Però d’ençà d’aleshores, el nombre de parlants ha disminuït molt.
—Segons l’Institut Gallec d’Estatística (IGE), les dades són alarmants. El 85% s’expressa cada dia en castellà, l’11% diu que parla més en gallec que en castellà i tan sols un 3,8% parla sempre en gallec. Per què ha passat, això?
—És molt complex. No sóc sociolingüista, però hem arribat a aquest punt per molts factors. N’hi ha un de clar, i és que no hi ha hagut mai un compromís del govern gallec per a promoure la llengua. Això no ha passat mai. De fet, ara mateix tenim un decret del 2010, l’anomenat decret de trilingüisme, que situa el gallec, el castellà i l’anglès al mateix nivell. Per una altra banda, la percepció social també és molt important. A Catalunya sempre s’ha tingut la percepció que el català era una riquesa i la gent està orgullosa de la llengua. N’hi ha prou d’anar a les llibreries per veure-ho. A Galícia això no passa. La gent continua pensant que dóna més possibilitats als seus fills si els parla en castellà, segurament perquè no hi ha hagut una burgesia realment galleguista. Això penetra molt a la societat. Penso que és molt més difícil canviar les representacions socials que fer lleis. Passa igual amb el feminisme.
—Què voleu dir?
—És més fàcil fer una llei que no pas aconseguir que la gent consideri d’una altra manera el paper de les dones. I com que a Galícia s’ha interioritzat molt que el gallec era la llengua dels pobres de les aldees, molta gent ha optat per parlar als seus fills en castellà, i encara ho fa. I no vull crear-me enemics, però entre la gent que és galleguista i que parla gallec s’ignora força la cultura gallega. Molts et diuen: “Jo és que no llegeixo en gallec”. Tal qual. Un dels motius és que els suplements culturals dels diaris i revistes de gran tirada ressenyen els llibres en castellà. Sí que hi ha espais on es ressenya en gallec, com Nós Diario, o Praza Pública, però en general hi ha més presència del castellà. I mira que hi ha literatura gallega de molt bona qualitat.
—En sou un exemple.
—Estic segura que el premi em donarà més visibilitat a Galícia i em llegirà més gent. Deu passar a tot arreu, però sembla que a vegades t’han de donar un reconeixement fora per ser reconegut a casa. Falta aconseguir que penetri a la societat la idea que tenir una llengua pròpia és una riquesa. Que cap pare no tingui por. En aquesta societat en la qual vivim no hi ha cap infant que visqui a Galícia que deixi d’aprendre el castellà perquè a casa li parlin gallec.
—Al llibre narreu la història de les recluses de la Galera. Per a qui no ho sàpiga, què era?
—Les galeres són desconegudes a tot arreu. Eren unes presons que es van crear al segle XVII durant el mandat de Felipe III a petició d’una monja que li havia escrit una carta dient-li que, de la mateixa manera que hi havia galeres per als homes, hi havia d’haver unes galeres per a treure les “males dones” del carrer. D’aquí ve el títol de la novel·la. Es refereix a lladres, alcavotes i altres tipus de suposats delictes. I el rei li va dir que sí.
—Quantes n’hi va arribar a haver?
—Es calcula que més de quaranta a tot l’estat espanyol. És una història desapareguda. Hi vaig arribar arran d’una biografia de l’escriptora gallega Concepción Arenal, escrita per Anna Caballé. Arenal, el 1863, va ser nomenada visitadora de presons a la galera de la Corunya, on hi havia tres-centes dones. Allò va ser com si em clavessin una bufetada, perquè no havia sentit a parlar mai d’aquesta presó. El carrer de Galera és al costat de l’Ajuntament de la Corunya, com si parléssim del carrer de Pelai en el cas de Barcelona. Gairebé ningú no sabia que el nom d’aquest carrer tan cèntric venia d’una presó. Ho vaig preguntar a vint persones i només una ho sabia.
—El relat vol ser un homenatge a aquelles dones?
—Sí, perquè han estat oblidades completament. Volia escriure sobre vides oblidades i treure-les del pou de la desmemòria. Però gairebé no n’he trobat documentació. No hi ha res escrit. Aquest desconeixement indica que les vides de la gent pobra i marginal no han interessat mai i les presons són un fracàs de la societat. Allò que molesta es treu de la vista. Vaig tenir la fortuna de descobrir uns documents que són les memòries de la societat La Madalena, un llibret molt antic escrit per Concepción Arenal i per Juana de Vega, que ensenyaven les preses a llegir i ajudaven a millorar la seva vida. Allà vaig trobar una mica d’informació de com era la vida a la presó. Aquest llibre, més que una història de sororitat, és una compartició de coneixement. Perquè l’accés al coneixement és una de les eines que sempre ha tingut el poder per a sotmetre les dones i els pobres. Hem de pensar que en aquella època l’analfabetisme era del 90% i entre les dones encara era superior.
—Una de les males dones de la novel·la és la Sisca, una noia que acaba a la presó per haver assistit la seva mare en un avortament. D’on traieu la seva història?
—D’aquella presó no tenim el nom de cap interna, tret de Pepa la Loba, que era una bandolera gallega coneguda, i que és un dels personatges del llibre. La Sisca, en canvi, és inventada. La meva idea era explicar com se sentia una dona jove, d’uns quinze anys, interna en un lloc com aquest. I em vaig inspirar en una història real però que va ocórrer cent anys després. És Mercedes Losada, la persona a qui va dedicada la novel·la. Una dona nascuda el 1943 i que a deu anys va acompanyar la seva mare a avortar tres cops, i l’última vegada, la mare va morir. És el que narro la novel·la. Recordem que a Espanya va ser il·legal avortar fins el 1985.
—Per què avortaven aquelles dones?
—Per fam, bàsicament. Tenien deu fills i econòmicament era inviable, en cases sense llum, sense aigua corrent… A vegades es pensa que les dones avortaven per honor o perquè eren solteres, que no dic que no, però sobretot per gana. Igual que molts nens eren orfes perquè les seves mares no els podien alimentar a tots. Aquelles dones no eren allà perquè haguessin robat l’oro i el moro, eren allà perquè havien robat un grapat de fesols.
—És un fet històric que una novel·la escrita en gallec, per segon any consecutiu, guanyi el Premi de Literatura espanyol?
—Sempre sorprenen, aquests premis. Sempre tenim una ambició d’arribar al màxim nombre de lectors, que et tradueixin i que es llegeixi molt. De fet, abans del premi, a Galícia, ja s’havia reeditat quatre vegades. Però aquest premi no me l’esperava, perquè pressuposes que allà hi ha vint o trenta llibres de gran qualitat.
