Marifé Arroyo: “Després de tants anys, l’esclafit ara ha vingut amb la cançó de Zoo”

La Fundació Bromera per al Foment de la Lectura ha concedit un dels premis d’enguany a la mestra jubilada Marifé Arroyo (la Font de la Figuera, Costera, 1946). Arroyo és La mestra del llibre de Víctor G. Labrado i, molt més recentment, “La mestra” de la cançó de Zoo. L’any 1974 era la mestra jove, filla d’un guàrdia civil, que va arribar al col·legi de Barx, a la Safor, i va demanar als xiquets que li ensenyassen a parlar com ho feien ells. També és la mestra que durant les vacances de Pasqua del 1982 va ser deportada de Barx perquè, com ella diu, complia la llei.

Fem aquesta entrevista a la Drova, a la casa groga i molt gran que comparteix amb el poeta Josep Piera, el seu marit, el seu company de tota la vida. L’altra meitat del tàndem, com diu Piera, que és present durant la conversa. De tant en tant, el poeta concreta o amplia alguna de les respostes de Marifé, que està poc avesada a expressar sentiments. “En això és molt castellana”, diu Piera, que explica que mentre va durar això que ells anomenen crisi i que no és sinó un assetjament pertinaç des de l’administració, Marifé va tenir tres còlics nefrítics. I que la va veure plorar. No oblidarà, diu, el dia que es van inaugurar les escoles noves de Barx. Ja havien passat molts anys del desterrament, però no la van convidar. “Marifé va plorar quan, de casa estant, vam sentir la traca de la festa de la inauguració.”

Això ens indueix a fer una pregunta que li fa venir rialles, a la mestra. Hi ha cap escola al País Valencià amb el vostre nom? La resposta és que no, que si això passa no ho veuran els seus ulls. Però ara ja ha tancat la ferida, diu. L’estiu passat li van fer un homenatge sorpresa a l’escola. Hi havia cartolines amb la seua cara, i tots els xiquets cantaven la cançó de Zoo.

A Marifé aquests dies li fan moltes entrevistes. Damunt la taula de la saleta hi ha una antiga carpeta blava amb tots els retalls de diari amb què es pot reconstruir la crisi. El primer és una carta al director del diari Las Provincias publicada el 10 de gener del 1982 que es titula: “Cataluña en Barig”. La relacionaven amb la carrera literària de Josep Piera, ja molt reconegut al país. L’ombra de l’anomenada batalla de València arribava, com les bombes de retard, a aquell racó de la Safor. La resta és història.

—Sempre heu volgut ser mestra?
—No! Volia ser monja. Me’n vaig anar a un internat vocacional a Bilbao. Jo venia d’una família en què ma mare, fins al final, va ser de missa diària. Nascuda en una caserna de la Guàrdia Civil. Sempre Todo por la Patria. De pares de Salamanca. Per què vaig voler ser mestra? Perquè de vocació religiosa, al segon any, ja em varen dir que no en tenia. I en tornar a casa, ma mare volia que estudiara. I com que a Bilbao havia aprovat cinquè de batxillerat, em faltava el sisè, però amb quart i revàlida podia entrar a magisteri.

—No us imagine dins un convent.
—[Riu] De cap manera! Les monges mateixes van dir que era molt contestatària i em van castigar molt perquè protestava de certes coses.

—El pare era guàrdia civil i la mare, allò que posava a la cartilla, sus labores?
—És clar! En aquells temps, què havia de ser? Una civilera, que es deia. De la caserna. Mare de cinc fills. El major es va morir quan jo tenia mesos, i després quatre filles.

—Com era la vida en una caserna de la guàrdia civil?
—Com que era molt menuda, en tinc pocs records. En la tercera destinació de mon pare, que era a la platja de la Malva-rosa, ma mare va dir que ella no anava a viure a una caserna de mala mort i tan lluny del poble per a dur les filles al col·legi. I varen llogar una casa a Meliana. Ella volia dur-nos al col·legi. I, per tant, vam entrar les tres germanes en un col·legi de monges a Meliana. Després ja vàrem anar a l’institut a València.

—La mare no tenia estudis, però sí que va maldar perquè les filles estudiassen.
—Això ho tenia clar. I ens parlava molt de quan ella era menuda en Cerezal de Peñahorcada, partida de Vitigudino, a la província de Salamanca. Parlava molt de la seua mestra. I quan ens feia el monyo, ens recitava les capitals d’Europa, perquè era el que recordava, i el llibre de La buena Juanita, que era la lliçó diària.

—Què recordeu dels estudis de magisteri?
—Eren els anys 1966, 1967 i 1968… Era el franquisme dur. L’alumnat, separat per sexes i coses així, però va arribar una nova professora que em va obrir els ulls. No era com allò que jo veia en l’altre professorat.

—Què voleu dir?
—Raquel Payà, era professora de pedagogia. Era una dona més moderna. Donava més llibertat als alumnes. Trencava les formes i la distància entre el professorat i l’alumnat. Ens posava l’examen i ella sortia de l’aula, podíem consultar tots els llibres… Va ser la primera persona que va dir que això de separar per sexes no podia ser, que començaren pel soterrani, on hi havia un bar, perquè molts dels alumnes eren de poble, que tombaren l’envà perquè començaren a relacionar-se xicons i xicones. Va ser la persona que més em va captivar. La resta eren uns professors que eren com les monges. Teníem la professora de Falange, la de labors. Al professor de música li tenia pànic. Em va suspendre dos anys l’assignatura, però això vaig acabar més tard els estudis. Però Raquel Payà sí que era una persona diferent de la resta.

—Quin va ser el primer poble on féreu de mestra?
—Vaig aprovar les oposicions en 1968. Vaig estar tres anys en la Pobla de Farnals, a prop de Meliana. I en el concurs següent, a Meliana, on la família vivia en un pis nou. Hi vaig estar tres anys. Però tot continuava igual. Separació de sexes, pati de xics i pati de xiques. I vaig continuar protestant. Ho havia fet a Bilbao i ara a l’escola, amb l’exemple de Raquel Payà. A Meliana em varen enviar fora del recinte escolar, a una planta baixa. Sempre m’han posat en llocs inaudits per a fer classes.

—Era un càstig?
—En la Pobla de Farnals vaig estar en una planta baixa, al costat de la carretera, amb un soroll insuportable i moltes mancances. A Meliana, perquè protestava a la directora. Tractava malament els companys. Vaig veure plorar una de les mestres, que era una senyora major. La directora anava de València a Meliana en cotxe i l’home havia d’anar caminant, i a més l’insultava. Li deien Maria Petra i signava Maria P. “Maria Puta”, li deia jo. A les dues mestres més jovenetes ens va enviar fora del recinte, als afores del poble. Ja tornava a tenir la persiana metàl·lica i sense pati, a jugar al carrer.

—Com vau arribar a Barx?
—En aquella època et podien enviar com a mestra definitiva a qualsevol lloc del territori espanyol. Però hi havia un concurs específic que era per a pobles valencians de menys de mil habitants. T’obligaven a fer-hi sis anys pel cap baix. I va aparèixer Barx i altres pobles propers. Jo ja havia conegut Josep, i ell tenia casa d’estiueig a la Drova. Vam pensar demanar Barx, que és només a dos quilòmetres de la Drova. Vaig concursar, i me la varen donar.

—Com era l’escola que trobàreu?
—Què vols que et diga? Imagina! Era el setembre del 1974. Les escoles noves del franquisme eren a l’entrada del poble, en ruïna. I les escoles que havien abandonat, de Primo de Rivera, l’any 1928, les havien tornades a ocupar. Era un gran casalot amb dues aules i res més. La banda de dalt hi era, però no hi havia accés. Pupitres de l’any de la pera, una pissarra pintada en la paret i un armari tot corcat, amb quatre llibres de l’època. Quan em va obrir la portella per a eixir al pati, allò era no res. La muntanya, les roques, i al fons, un vàter, un comú… Això era l’escola. El primer que em vaig posar va ser el davantal.

—Encara éreu castellanoparlant.
—Sí. Josep em va advertir que el poble era valencianoparlant. Em vaig ensenyar a dir bon dia, bona tarda, bona nit… i jo sóc Marifé. I així em vaig presentar el primer dia als alumnes. Sóc Marifé, no em diuen doña, sóc Marifé i vull que m’ensenyeu a parlar valencià perquè jo no en sé. I així va començar.

—I els alumnes…
—Van tornar a casa i alguna mare em va dir: “Ui, el meu fill, que content que ha tornat a casa, diu que ha vingut una mestra que vol parlar com nosaltres.” Eixa és la primera anècdota que recorde. Amb aquells mitjans, de seguida ja va començar la reivindicació, perquè jo sóc així.

—Què reivindicàveu?
—Vaig parlar amb el senyor alcalde i li vaig dir que allò no podia ser una escola, que era una ruïna. I em va escoltar. Per Nadal, aprofitant les vacances, van començar a arreglar-les.

—En dieu “crisi”, com sorgeix aquesta crisi, aquest conflicte que acaba amb la vostra expulsió de l’escola?
—Cada any s’ensenyava una mica més en valencià. Jo informava els pares, si hi havia algun problema els ho explicava. Els deia què feien en altres centres. Els que volien seguir el que jo proposava, d’acord, i els que no, també d’acord. No vam tenir problemes.

—I llavors?
—Comencen a venir pares, pocs, per dir-me que no volien tant de valencià. Ja hi havia molt de material publicat: El llibre de Pau, hi havia la ràdio que ja feia De dalt a baix, els xiquets escrivien en valencià textos lliures que es publicaven al diari Las Provincias, hi havia música popular… Els problemes van venir de lluny, no del poble.

—De lluny?
—La guerra a Barx, amb mi, comença el 10 de gener de 1982, quan apareix en la premsa una carta al director que diu: “Cataluña en Barig”. Pep ja havia guanyat el premi Josep Pla. La carta surt a Las Provincias, i com he dit, els xiquets hi escrivien en valencià… L’article el signa Juan Cabanilles, un regidor de l’Ajuntament de Barx. Eixa carta provocarà un dossier de premsa de tot el territori, i va acabar amb la meua expulsió de l’escola.

—Moltes cartes que es publiquen són de suport, també.
—Moltíssimes. Poques en contra. A València es fa una gran manifestació convocada per sindicats i partits polítics. Mon pare va anar a veure-la, i quan va tornar a casa va dir: “¡Ay, Fernanda, coño, la que han hecho!” Veia tanta gent a favor de la seua filla… Això no entrava en la mentalitat ni de ma mare ni de mon pare. Sempre vam parlar en castellà, en casa, ara tu aprens el valencià, l’ensenyes i t’expulsen. I mon pare encara estava en actiu… Quan Pep va entrar a casa hi havia el tricorni a l’entrada. També vaig tenir el suport del Col·lectiu de Mestres de la Safor, una organització que jo havia ajudat a crear. En una xarrada a la Universitat de València els vaig dir que estava molt sola a Barx, que necessitaria algú de suport. Un dels alumnes era Víctor G. Labrado, i l’any següent, quan va triar destinació va demanar Barx. També en van venir més. Ja teníem un claustre, a l’escola. Van venir a donar suport a Marifé. Per tant, durant el conflicte, els mestres responen en els mitjans.

—Per què us van expulsar?
—Els pares es mobilitzen contra la meua manera d’ensenyar. Havien arreplegat signatures contra mi. I ve una inspectora. I el que li conten és que la responsable és la directora d’un claustre de cinc: Marifé. Ella va començar. I l’home és catalanista i escriu llibres en català. I tot això coincideix amb la batalla de València, i l’administració decideix que Marifé se n’ha d’anar. Però el claustre respon i defensa el projecte i diuen que si Marifé se’n va, ells també. Quan ens citen, jo els dic, per què me n’he d’anar? Què he fet? Ma mare sempre em deia que no havia d’eixir-me’n de la legalitat vigent: “Tu, servidora de l’estat.” I sempre ho he fet així. Però els infiltrats van començar amb això de català… I jo els deia: “És clar, català i mallorquí, el que ens va dur Jaume I!”

—I això no els va agradar.
—No… Hi ha un exemple que jo dic als alumnes: agafem el cos humà –Pep em va ajudar en això–; posem el nom de les parts del cos: castellà, valencià i català. Coll, pit, cap, nas, boca, dent… A les dues columnes de català i valencià, tot era igual… Amb la del castellà hi havia molta diferència. Els feia evident allò que no volien veure ni saber.

—La inspecció va ser especialment dura.
—Va venir una nova inspectora que va fer una circular que deia que es prohibia parlar valencià fins i tot al pati. Al pati! Però jo feia el que teníem aprovat en el pla. Tres hores de valencià i alguna assignatura com coneixement del medi. I aquesta senyora ens prohibeix parlar en valencià al pati? Fins i tot va demanar informes al rector del poble, que també era mestre a l’escola i un gran musicòleg.

—Com va ser el comiat de Barx?
—La gent del poble que anava en contra de mi tenia poder. Els altres, es van tancar a casa. La delegació d’educació em va dir que me n’havia d’anar. El claustre va dir que ells també se n’anirien. Jo defensava que estava dins la legalitat, però quan van arribar les vacances de Pasqua, les amenaces anaven creixent cada dia. La qüestió havia arribat al senat, amb Alfons Cucó, i van decidir que era massa feble per a continuar fent classe. Em van donar una baixa mèdica sense que cap metge m’haguera examinat. Pocs dies després, ja hi havia una mestra substituta en el meu lloc. Els meus companys se’n van voler anar, però els van demanar que es quedaren fins a final de curs amb la condició que també els donarien la plaça que demanaren.

—I demaneu Gandia.
—Vaig demanar el col·legi Roís de Corella, de Gandia, perquè allí tenia companys molt afins al col·lectiu de mestres. Gent a favor del que feia a Barx. Quan hi vaig arribar, ja s’introduïa el valencià a pre-escolar. El mateix que feia a Barx…

—El primer dia del curs, quan aneu a Gandia, en compte de Barx, què us passa pel cap?
—Vaig seguir el consell de casa: si no et volen…
—[Intervé Josep Piera]: Jo la vaig veure plorar.
—I tant que sí! Per a mi va ser molt fort, però tota la gent del col·legi de Barx ja era nova, eixe curs. Els meus companys se n’havien anat.

—Marifé, Josep diu que us veu plorar, com és que encara amagueu aquests sentiments?
—[Intervé Josep Piera]: Ella és castellana.

—…
—Bé… Vaig a l’escola nova per primera vegada. Per primera vegada tinc una escola gran, en condicions, molt de professorat, molt afí a la meua manera de pensar l’escola. I gent que no pensava com jo. A més, a Gandia hi havia moltes activitats que jo ja feia abans. Com que no tenia carnet, feia autostop; si no m’agafaven, Pep feia de taxista. O anava amb la Vespino. Fins que me’l vaig traure, el carnet.

—I Barx?
—Hi vaig cada dia a fer la compra, a la perruqueria, per al que convinga… El meu sogre em va donar un bon consell. Em va dir, “Tu ves al poble amb la cara ben alta. No acotes el cap i saluda tot lo món.” Jo he saludat sempre tot lo món…

—A Gandia sí que us van voler. Vau ser molts anys la directora del Roís de Corella.
—Vint anys! Fins el 2007, que em vaig jubilar. Era el claustre més gran dels col·legis de Gandia. Més tard vaig saber que abans que jo hi arribara, el claustre va votar si volien la mestra expulsada de Barx. Uns van votar a favor i uns altres en contra. Un professor em va dir textualment que jo era un verí, un dimoni, però es veu que després va reflexionar. El vaig tenir molts anys de responsable del menjador i mai no vam tenir cap problema. Alguns van canviar de manera de pensar i tota la part dretana del centre em va respectar. Es van implantar les línies en valencià i més opcions. Si algun pare no ho volia, feia una instància, i jo estava de les instàncies dels pares fins al capdamunt. Però ho vaig portar sense cap conflicte.

—Amb el pas dels anys heu reflexionat si el fet de ser una dona va influir perquè una part del poble s’acarnissàs contra la mestra?
—No t’ho puc respondre. Crec que el món educatiu ha estat molt majoritàriament de dones… En el meu claustre érem més les mestres que els mestres. La qüestió, per aquest cantó, no la trobe…

—Tot i que el llibre que va escriure Víctor G. Labrado amb la vostra història s’ha llegit molt, per què penseu que durant anys hi ha hagut aquest silenci?
—Silenci total. Ningú no en parlava. El claustre de l’escola ha anat canviant, però la història sí que s’ha sabut perquè el llibre s’ha llegit a les escoles de magisteri i als instituts. Jo he anat amb ell a fer xarrades als alumnes.

—L’esclafit va venir amb la cançó de Zoo.
—Panxo va fer la cançó perquè havia sigut un dels alumnes que havia llegit el llibre de Víctor. Va venir a aquesta casa a dir-nos que pensava fer una cançó, com si ens demanara autorització. I va fer la cançó i va ser un esclafit. És tan coneguda que la darrera sorpresa l’he tinguda fa poc, en el concert que van fer a Madrid. M’han ensenyat un vídeo on es veu com la canten i com surt projectada una diapositiva amb la meua foto i se sent una veu del públic que crida “Eh Marifé!” I jo dic, fins i tot a Madrid diuen el meu nom. Vés a saber de quina banda de la Safor era eixa veu que cridava.

—[Intervé Josep Piera]: Sobre el silenci a Barx, crec que tenia un doble sentit de vergonya i d’impotència. No hi ha ganes de remenar el passat. Potser alguns que ho van provocar ara se’n penedeixen. La incorporació de Barx a les Trobades d’Escoles en Valencià va ser molt tardana, i també la introducció de la llengua. Hi ha com una pausa en aquell drama, en aquella tragèdia. S’ha de calmar i s’ha de deixar passar el temps. Ara els menuts sí que pregunten a les mares i a les iaies qui és Marifé, si la coneixen, si saben qui és la mestra. Marifé tenia el somni de veure les escoles noves, i quan les inauguren no la conviden. Sentim la traca des de casa.

—…
—Quan em “jubilen” per malaltia ja hi havia màquines treballant per a fer les noves escoles. I a la meua aula, li tapien les finestres. I em trobe amb una classe amb les finestres tapiades. Si jo sempre deia que l’escola ha de ser oberta a la societat, a l’exterior, al paisatge, a la natura, ara em tapien les finestres. Què em passa a mi? Sent la traca. Els meus companys de claustre, abans d’anar-se’n, em diuen que van veure llançar al barranc El llibre de Pau, que era per a primers nivells d’EGB. Ells intenten salvar la biblioteca que havia fet al llarg dels anys. La vaig guardar ací, al garatge de casa. En la trobada del 2001, Barx s’apunta a les Trobades d’Escoles en Valencià i jo hi vaig amb els meus alumnes de Gandia. Eixe dia també vaig plorar abraçada a Lola Capellino, una mestra de Barx. Aquell dia vaig veure que ja podia tornar la biblioteca a l’escola i Lola mateix m’hi va ajudar. Vaig veure que el nom que havien posat a l’escola era Col·legi Migdia, un nom preciós.

—Hi ha cap escola del País Valencià amb el nom de Marifé Arroyo?
—Ui! Per favor! Raquel Payà en té una a Dénia i en algun altre centre. Però sí que tinc una satisfacció i crec que ja queda tancada la història de la meua relació amb Barx. A final del curs passat, el mes de juny, em van demanar d’anar a l’escola perquè els alumnes més grans em volien fer unes preguntes. Vaig pensar que era una bona ocasió per a donar la fer última classe i vaig acceptar la invitació. El que no m’esperava era que tot l’alumnat es posara a cantar la cançó de Zoo. Van fer un karaoke. Jo anava amb el meu gaiato. També vaig plorar. Veus? Una altra vegada que plore de manera emocional. Vaig entendre que el poble em demanava perdó i jo els vaig perdonar.

—Ara Josep Piera és el marit de “La mestra”.
—[Intervé Josep Piera]: Jo ja ho sé, i jo encantat! Jo encantat! Sempre hem sigut un tàndem, ella i jo… Sóc mestre gràcies a ella, i jo l’he ajudada en l’escola quan fèiem una cosa o una altra. Però tot el tema relacionat amb educació, sempre l’ha portat ella. El motor, la professional i la que tenia tota la gràcia del món per a fer reals les coses era ella. Perquè si té una cosa Marifé és l’activitat. Jo puc ser teòric, sóc un xarrador, però ella és resolutiva. Jo li dic que ara, si volguera, seria una influenciadora…

—No hi heu pensat, Marifé?
—No tinc ni mòbil. Ni pense tenir-ne. I, a més, el meu col·legi va fer la primera aula d’informàtica, però, en canvi, jo no he passat de la pissarra, la biblioteca i el telèfon fix. És un món tan nou, tan diferent, tant, que em fa por.

—Com és la vostra vida quotidiana?
—Com que no tinc personal de servei, tinc moltes coses a atendre. Cada dia faig una cosa… Encendre i preparar el foc, arreglar els animals, rentar la roba, escurar, fer el dinar… I el que no faig avui, ho faig demà. I si no ho faig demà, es queda. I és al mateix lloc on ho vaig deixar. He tingut molta feina aquest estiu. La biblioteca i l’arxiu l’he dut jo sempre [Josep Piera ha donat la biblioteca, que ocupa uns quants espais de la casa, a Gandia i aquest estiu se n’ha fet la catalogació]. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. El jardí ens el cuida un jardiner. Jo li dic que faça això o allò altre. És molt bo. Escolte la ràdio, veig una mica de televisió i llegesc una mica, encara que tinc alguna dificultat als ulls. Ara vull tornar a començar El Quixot, que el tinc a mitges. . Els llibres de cuina m’entretenen molt, i les biografies.

—A Barx teniu Ricard Camarena, un cuiner reconegudíssim.
—Va ser alumne meu quan tenia sis anys. A segon d’EGB… Era el darrer any, l’any de les finestres tapiades… Eixa aula va ser una aula de molta gent en contra del que jo havia fet en cursos anteriors. Hi havia moltes famílies contràries.

En acabar l’entrevista, Marifé Arroyo i Josep Piera ens mostren la casa. Les estances amb llibres. El jardí tancat, a la italiana. Els guardons, les fotografies. I la saleta del piano. Ells no el toquen, però fa bonic, i els amics sí que en saben, de tocar-lo. “Hi hem fet moltes festes en aquesta casa, amb molta gent vinguda de tot arreu.” I la sala dels cavalls, que són de Marifé, que els col·lecciona, que l’acompanyen. Centenars de cavalls de tota mida, de tota mena de materials i procedència que els coneguts li regalen. Ella els té catalogats en una llibreta escrita a mà. Qui li l’ha dut, quan, i d’on.