Marie Costa: “La decisió sobre l’Assemblea de Representants no té res a veure amb les negociacions”

Mitjançant un correu, el president Puigdemont ha fet públic aquesta setmana que el govern del Consell de la República volia fer uns canvis en l’estructura de la institució. La reestructuració del Consell començarà amb la dissolució de l’Assemblea de Representants que es va elegir el 2021. A l’octubre l’Assemblea havia de renovar-ne els membres, però el govern del Consell de la República proposa de redefinir tot l’organisme, buidant d’atribucions l’actual Assemblea. Si els censats aproven aquesta reforma no es faran les eleccions a la segona legislatura de l’Assemblea. En canvi d’això, es preveu de crear dos òrgans de representació nous: una cambra de representació dels consells locals, que tindrà l’objectiu de deliberar i prendre decisions sobre les accions a fer; i una segona cambra, que tindrà per objectiu elaborar la legislació republicana, amb la participació d’experts i professionals.

La decisió ha despertat crítiques entre alguns representants. Però com s’ha viscut la decisió? En parlem amb la vice-presidenta de l’Assemblea de Representants, Marie Costa, batllessa dels Banys d’Arles (Vallespir). Assegura que els membres de la mesa feia mesos que ho sabien, i, per tant, nega que la mesura tingui cap vinculació amb les negociacions amb l’estat espanyol, com han insinuat alguns integrants. “Crec que la gent s’ha fet una idea molt falsa de què era l’Assemblea de Representants.”

—Com vau viure l’anunci a la mesa?
—A la mesa ho sabíem. No sabíem exactament quan es faria, però sabíem que es faria. Aquests dies he sentit gent que deia que això era per les negociacions ara engegades amb l’estat espanyol. No és veritat. Ho sabíem d’abans del 23 de juliol. Era prevista aquesta proposta de canvi. No és veritat que el president i el govern hagin decidit de posar fi a l’Assemblea de Representant arran de les negociacions amb l’estat espanyol. Ho sé segur. No puc deixar de dir això.

—Ho han dit representants de l’Assemblea… També acusen el govern del Consell de voler tenir el control de tot allò que es feia.
—Això del control és una altra cosa. Jo sóc de la cultura francesa, i per tant pensar que un govern pot tenir qualsevol mena de control sobre un parlament em sembla surrealista. Però penso que ha passat això perquè la situació és la que és. En un marc democràtic no es pot entendre que un govern pugui tenir control d’un parlament. Però ens trobem en una situació de resistència, d’exili o d’haver de demostrar una unitat. Llavors la situació és diferent. Per tant, tot depèn de com veus les coses. Si ho mires en clau autonòmica, de quedar-nos en l’estat espanyol, sí que pots pensar que és un control del govern de l’exili sobre el parlament. Ara, si penses que estem en un moviment de resistència, i hem de demostrar tant si com no una unitat, i si això ha de passar amb un cert grau de centralisme, s’ha de veure d’una altra manera. I això del centralisme ho dic amb totes les cometes del món. En la meva vida he lluitat molt contra el centralisme a França. Són coses complicades.

—I què us sembla la proposta?
—Aquí hi ha hagut cent vint-i-una persones motivades i compromeses per fer un parlament telemàtic. Eren persones vingudes de tots els horitzons. Això no s’havia vist mai. Per tant, no vull parlar d’això com un fracàs, perquè no ho és. Això era una etapa del procés. Ara això es tanca, i és bo. La manera com es tanca ja és una altra cosa. Què farem a partir d’ara és la qüestió que cal resoldre. Això és molt complicat. Els representants de l’Assemblea han inventat el que hauria de ser la constitució de la República Catalana. S’ha fet una feina tremenda. Cal reconèixer aquesta feina. Cal homenatjar aquestes cent vint-i-una persones que ho han fet possible. Però, és clar, tenim el contingut, però no tenim cap mena de plataforma d’acció. I aquí hi ha un problema.

—Què voleu dir?
—Hem vist els límits de tenir un parlament sense partits polítics, perquè no es poden canalitzar les forces. Era molt difícil. Això ha estat un problema. A la vegada que també una solució, perquè hi ha gent amb una frescor, una manera de veure la política que no tindria si ja en formava part. Però també passava que hi havia gent sense experiència política. Ha estat molt enriquidor. Era imprescindible per poder fer la independència de Catalunya. Però té uns límits, i cal pensar en una alternativa. Això ha amagat durant un temps que no hi ha cap unitat del moviment independentista, però no ho podem amagar sempre. És un problema que tenim. No hi ha unitat independentista, i sense això l’estat espanyol pot jugar amb nosaltres durant molts segles. Mentre no siguem capaços de fer un front comú continuarem essent allò que som.

—La nova organització que proposen, què us sembla?
—Donar poder als consells locals, com vol fer Puigdemont, em sembla molt bé. Hi estic completament d’acord. Els consells locals són una dominació directa de la gent del poble. Cal mirar les coses des d’una perspectiva més llunyana. A més, cal esperar la reacció dels representants a aquesta proposta. No sabem què diran. Això són coses que encara queden pendents. No podem controlar tots els canvis, però allò que podem mantenir és voler la independència. Això és més important. Ara hi ha un estat de desmobilització i desengany que em preocupa. Això és el fet més perillós. I tot això ho dic amb la confiança i la distància de ser del nord. És a dir, sóc dins, però forçosament –i no es culpa meva sinó que són coses històriques– sóc una mica fora. Això em permet de veure i dir coses que potser els altres no poden. És per això que vull retre homenatge a la feina que hem fet a l’Assemblea. A la vegada que vull donar aquest marge de maniobra al president Puigdemont, perquè potser ell veu coses que nosaltres ara mateix no veiem. Li vull donar el meu vot de confiança. Som en un moment històric molt complicat per al nostre país.

—Abans dèieu que s’ha fet molt bona feina a l’Assemblea de Representants. Què s’ha fet?, perquè potser des de fora s’ha vist poc…
—I tant! S’ha fet molt bona feina. Hem fet la feina del procés constituent de la república. És a dir, hem fet quasi totes les lleis, codis i esmenes necessàries per a poder fer la constitució d’un estat modern europeu del segle XXI. S’ha fet amb moltes comissions, amb molta gent implicada, gent molt culta… El problema és que hi ha hagut una frustració perquè la gent volia actuar directament, potser de manera més concreta, per la independència de Catalunya. I això, és clar, no ho hem fet. Però la feina jurídica i administrativa d’allò que pot ser l’estat català del segle XXI sí que s’ha fet. I a parer meu s’ha fet molt ben fet. Hem fet una feina tremenda. I això s’ha de dir. El problema des del començament és que la gent està molt escalfada, entusiasmada i apassionada per la independència. I ens hem trobat que, com a assemblea, ens tocava fer un paper més eixut, més invisible, però al meu entendre imprescindible per poder fer la República Catalana.

—Hi ha gent que ha acusat el Consell de la República de ser un instrument de Junts. Com a vice-presidenta de la mesa de l’Assemblea de Representants, què hi dieu?
—Aquesta crítica és una cosa en clau completament de l’estat espanyol. A mi tant m’és que sigui de Junts, d’ERC, de la CUP o de no sé què. Cal aturar això. O volem anar fins a un altre nivell, que és un estat català, o ens quedem amb la clau autonòmica. Tot això de partits catalans del sud, del nord, de l’est o de l’oest és una cosa del passat. Si no hi posem fi, no avançarem. Catalunya és una cosa transcendent, és una causa que no vol que siguis d’això o d’allò, de la CUP, de Junts, de no sé què. Allò que importa és fer de Catalunya una cosa important, no pas partidisme. Si no posem fi a això estem fotuts. No ho puc dir més clar. És una cosa de supervivència. I hi insisteixo, l’Assemblea de Representants mai no ha estat una cosa de Junts. Un exemple clar el trobes en la mesa mateixa. Les cinc persones que en formem part militem en partits molt diversos. I nosaltres vam ser elegits per l’Assemblea, ningú no va mirar el nostre color polític, van mirar les personalitats. Nosaltres miràvem per Catalunya i no pels partits. D’això cal ser-ne conscient, perquè la gent crec que s’ha fet una idea molt falsa del que era l’Assemblea de Representants. Hi insisteixo, la jugada que fa el president Puigdemont no té res a veure amb les negociacions amb l’estat espanyol. I això ho vull subratllar, perquè veig que la premsa comença a parlar sobre això i no és veritat. No és veritat que Puigdemont elimini el Consell de la República com a penyora a l’estat espanyol. Això ja s’havia previst. Ens ho van dir fa quasi dos mesos. I això ho dic com a vice-presidenta de la mesa. La gent s’ho creurà o no, però jo ho havia de dir. Ara, no sé si és una bona jugada o no.

—No s’ha comunicat correctament la decisió?
—Segurament m’hauria estimat més que s’hagués fet d’una altra manera. Ara, ningú no té la manera correcta de fer. A Catalunya sempre ens passa igual: tenim el “saber fer” i no sabem “fer saber”. Tota la vida ho hem sabut fer tot, i sempre hem estat incapaços d’explicar que ho sabíem fer. Aquesta és la tragèdia del nostre país. No puc donar les culpes ara a Puigdemont de ser tan català. Això de quedar bé ens mata. Volem ser un poble gran, i quan ens girem ens han cardat. Aquesta és la realitat absoluta del nostre país. No sé quin filòsof francès deia: “No ens podem queixar de tenir al mateix resultat, si sempre fem el mateix.” I és això. Cal canviar les coses, i per canviar les coses cal canviar la visió que tenim de nosaltres. Aquest és el problema. Però això no ho podem resoldre en aquesta entrevista…