Marianne North pintava flors, sí

Un dia que estava refredada, la Marianne es va saltar les classes de cant i agafà per primer cop llapis, paper i aquarel·les per seure al jardí de casa a pintar. Estudiava per ser cantant, era filla d’un terratinent i polític anglès adinerat, parlem de la primera meitat del XIX, època victoriana, i sembla que no tenia el do de la música; de seguida va tenir clar que dedicaria la seva vida a pintar flors. Pintar flors, ho dic així perquè és tal com ho he anat trobant a totes les fonts que he consultat. Marianne North pintava flors, diuen. Les dames victorianes ho feien, agafaven paper i aquarel·les i seien còmodament a pintar espècies botàniques aïllades enmig de la blancor del full, per inventariar-les, sense sortir mai del jardí. La tradició de la il·lustració botànica femenina, a Anglaterra, es remuntava al segle XVIII, per això la Marianne va poder decidir deixar el cant per dedicar-se al dibuix sense provocar cap cataclisme familiar.

La mare de North va morir el 1855, el pare va deixar la política, i pare i filla van decidir viatjar per tot Europa. La Marianne, a vint-i-cinc anys, s’enduia les aquarel·les arreu i dibuixava tantes espècies botàniques com podia, i de seguida hi va afegir el que acabaria sent el seu toc personal, o el que ara en diríem el seu valor afegit: l’hàbitat. Marianne North no solament dibuixava les espècies botàniques instal·lada en el seu mateix hàbitat, absolutament abstreta de les incomoditats del mal temps, del sol, dels insectes, les sangoneres, etcètera, sinó que en el dibuix aquest hàbitat també hi sortia, i s’allunyava així de la tradició de la il·lustració botànica, que dibuixava les espècies aïllades, tretes del seu context. Arran d’aquests primers viatges, va tenir clar que es dedicaria a viatjar i dibuixar per tot el món, però el que de moment era un somni no es va poder fer realitat fins a la mort del pare, quan va heretar-ne una immensa fortuna.

És el 1871 que North comença a viatjar sola pel món; primer al Canadà i als Estats Units, tot seguit a Jamaica, on comença a pintar a l’oli i les seves obres prenen aquell aire atapeït de colors vius tan característic per allunyar-se de les aquarel·les de les dames victorianes. Viu una temporada en una cabana a la selva brasilera, després passa uns mesos a Tenerife el 1875, en acabat fa la volta al món durant dos anys aturant-se a Califòrnia, el Japó, Borneo, Java i Sri Lanka. El 1878 passa una llarga temporada a l’Índia i en tornar a Anglaterra, com que el responsable del Reial Jardí Botànic de Kew, el senyor Hooker, era amic de la família, després de fer una primera exposició de la seva obra a Londres, la dóna tota a Kew i a més finança la construcció d’un nou edifici que amb el temps acabarà sent la Galeria Marianne North. No solament es finança tota sola els viatges, sinó que gràcies en part a la fortuna familiar també aconsegueix ser l’única artista femenina de tot Anglaterra que, encara avui dia, compta amb una exposició permanent i en solitari en un centre d’art.

Charles Darwin, bon amic seu, li va recomanar que anés a Austràlia quan les il·lustracions botàniques de la Marianne ja eren tot un referent en l’entorn científic de l’època –en ple segle XIX, la fotografia encara no serveix per documentar noves espècies. Així que el 1880 Marianne North se’n va a Austràlia i hi passa tot un any pintant; allà coneix l’artista Marian Ellis Rowan, que l’ajuda a perfeccionar la tècnica de pintar a l’oli, i quan en torna, l’any 1882, ja inaugura la galeria que duu el seu nom amb unes cinc-centes il·lustracions que ella mateixa col·loca a les parets, a tall de mosaic, deixant-les totes ben atapeïdes. El 1883 viatja a Sud-àfrica i el 1884, amb la salut ja molt delicada, fa l’últim viatge, a les illes Seychelles i a Xile. En tornar, les il·lustracions de North a la galeria ja són més de vuit-centes, el resultat de tretze anys de feina ininterrompuda. Llavors es retira a Gloucestershire i mor a 59 anys deixant un llegat que encara avui té tant de valor científic com artístic.

Les il·lustracions de Marianne North són importants per molts motius, principalment pel rigor i la fidelitat amb què les feia, després pel valor afegit de fer-les en el seu hàbitat, i també perquè va permetre descobrir moltes noves espècies de flors i plantes als botànics de l’època, moltes de les quals porten el nom de qui les va dibuixar per primer cop, com ara una planta carnívora que va dibuixar al seu pas per l’illa de Borneo, la Nephentes northiana. Però com s’ho va fer per arribar fins on va arribar? No podem negar que la fortuna familiar hi va ajudar molt. A més, la Marianne va rebutjar casar-se per dedicar-se a la seva gran passió, i per fer-ho va haver de trencar amb el paper que la moral victoriana de l’època atorgava a la dona.

North sempre viatjava sola, les poques vegades que s’havia endut companyia femenina la seva poca paciència, combinada amb les contínues queixes de les acompanyants per la calor, el fred, els mosquits o el que fos, feia que pocs dies després fes tornar tothom a casa per continuar el viatge en solitari. Podia pintar durant hores i no sentia la gana ni les inclemències del temps, era feliç així, tal com ho va deixar escrit a A vision of Eden i a Some recollections of a happy life, els dos llibres que recullen les seves memòries d’artista botànica –i que malauradament no podem llegir en català. Va triar una vida de solitud i risc per documentar el món vegetal abans de l’arribada de la fotografia científica, va fer del seu projecte artístic i intel·lectual la bandera de la seva independència i va viure plenament entregada a la recerca de noves espècies botàniques pels cinc continents.

De tots els anys que va passar anant amunt i avall, em pregunto quant de temps va haver de dedicar a explicar el seu projecte, a justificar-lo, a protegir la seva independència, a vèncer tots els tabús i prejudicis que s’havia de sentir dir dia sí dia també, quantes vegades la devien menystenir pel fet de ser dona, quants cops la fortuna familiar li va servir per fer callar escèptics, quina cara devia fer l’arquitecte de la galeria que ara duu el seu nom quan va saber que la finançava una dona, etcètera. I malgrat tot això, i el que no aconsegueixo imaginar del que devia representar ser dona a la segona meitat del XIX a Anglaterra, Marianne North va acabar sent un referent no solament de la il·lustració botànica sinó de la botànica en si, en un món d’homes on les dones no sortien del jardí, ella va fer la volta al món tota sola per fer possible el que tothom li devia dir que era impossible. I encara avui, des de la galeria que duu el seu nom al Reial Jardí Botànic de Kew, ens diu en cadascuna de les seves més de vuit-centes il·lustracions que ja en podem dir pintar flors, del que feia, que per a ella va ser una vida feliç a l’Edèn, està escrit als seus llibres, que va sortir del seu jardí per fer possible que pintar flors volgués dir el que ell volia que volgués dir, i que tot el món era el seu jardí. Marianne North pintava flors, sí.