20.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 28.08.2018 - 16:21
Maria Vila és advocada del col·lectiu Drets i coportaveu de Primàries Barcelona, la iniciativa del filòsof Jordi Graupera que impulsa unes eleccions primàries entre candidats independentistes per a les municipals del maig vinent. Vila s’ha expressat críticament amb les decisions que van prendre els dirigents independentistes després del referèndum del primer d’octubre, especialment per no haver fet efectiva la República proclamada el dia 27 d’octubre al parlament.
Creu que és vital una catarsi col·lectiva sobre els errors de l’octubre republicà perquè l’independentisme pugui avançar i considera que calen nous lideratges polítics i que la situació dels presoners i dels exiliats no impedeixi que siguin transparents amb la ciutadania i que rendeixin comptes. També critica que els partits independentistes explotin la victimització i les batalles de llaços grocs perquè es parli dels presos en comptes d’explicar com es farà efectiu el resultat del referèndum.
—Aquest l’Onze de Setembre què s’hi juga l’independentisme?
—No gran cosa. L’època de grans demostracions de força al carrer s’ha acabat. Ja s’ha vist on ens ha dut. Durant molt temps han estat molt bé i creiem que feia enfilar al carro molta gent perquè era un cavall guanyador, però una vegada arribat al punt d’inflexió de l’1-O aquestes mobilitzacions, sense repensar què ha de fer l’independentisme a partir d’ara, són una mica estèrils.
—S’ha de fer alguna acció diferent?
—Si la qüestió és fer efectiu el resultat del primer d’octubre o cercar moments d’oportunitat, no veig de quina manera es pot aconseguir amb una manifestació l’Onze de Setembre. Crec que calen accions polítiques, que són les que permeten d’empènyer d’una manera clara. Em sembla que ara no hi ha la voluntat política i que és molt difícil.
—Parleu de moments d’oportunitat, un concepte que ha guanyat força aquestes últimes setmanes. En veieu cap a curt termini?
—Convertir les municipals en una mena de plebiscit, d’entrada, no em sembla una bona idea. La investidura de Puigdemont ho era, per exemple. O quan fou detingut. A curt termini, no se m’acut gran cosa… llevat que hi hagués unes altres eleccions i es proposés obertament l’opció de fer efectiu o no fer efectiu el resultat del primer d’octubre, però ara mateix això semblaria una manera de llançar la pilota endavant per part dels partits independentistes. Potser una mobilització espontània que desemboqués en el nivell de mobilització de l’octubre passat podria canviar alguna cosa, però em costa d’imaginar.
—Què en resta, del primer d’octubre? Quina herència en tenim?
—És una bona pregunta… Es va veure més clarament que mai que som un país ocupat per un estat que va desplegar totes les seves forces per provar d’aturar un referèndum. En resta també el fracàs estrepitós de la nostra classe política. Segurament no esperaven que l’èxit fos tan gran i no van saber dur-ho a bon port. En resta el record que, si es vol, es pot fer. Una altra cosa és que hi hagi uns polítics que estiguin a l’altura.
—Íntimament, personalment, que us evoca aquesta data?
—És una mena de barreja entre tristesa, alegria i frustració. La convicció d’aquells dies que tot es podia fer i la manera com després es va desinflar perquè no es va saber gestionar políticament des del primer moment.
—La majoria de dirigents polítics d’aleshores són empresonats o exiliats. Heu estat una veu crítica amb la seva actuació, sobre l’assumpció de responsabilitats.
—Absolutament. És imprescindible, quan pensem que s’obrin finestres d’oportunitat, saber i analitzar què va fallar aleshores. Sense saber què va impedir que tot culminés, quines febleses i quines virtuts teníem, quan es presenti una nova oportunitat, el problema serà exactament el mateix. És inadmissible que siguin a la presó i a l’exili, no cal ni dir-ho, però això no ha de servir tampoc per a evitar que donin explicacions. Les polítiques no s’han de jutjar segons la bondat o la maldat de qui les dirigeix, sinó d’acord amb els resultats. És evident que aquells dirigents van fracassar. No passa res, no van saber fer res o no van poder fer res, però crec que cal que donin explicacions i assumeixin responsabilitats.
—Què penseu que s’ha de fer el primer d’octubre del 2018?
—Crec que és molt important de no folkloritzar l’1-O. Tinc moltes discussions amb gent del meu entorn per aquest motiu. No em sembla bona idea de batejar carrers i places amb el nom de ‘Primer d’Octubre’, quan encara no sabem exactament què va significar. Depèn de quines accions es facin, el convertirem en floklore. Pot ser un bon moment per a fer una catarsi col·lectiva, saber què va fallar i què es s’hauria pogut fer millor, sense cercar excuses en una amenaça de violència inassumible que no s’ha concretat ni sobre la qual s’han donat explicacions.
—Després de l’1-O arribarà el judici als presoners polítics. Què s’ha de fer aquells dies?
—No hi he pensat fins ara. Tinc la impressió que la judicialització ja va bé a aquells que no volen anar més enllà dins l’independentisme. Em miro amb molta prevenció la possibilitat de fer una gran acció. Passa igual que amb els llaços grocs i l’explotació del relat dels presos per part dels representants polítics actuals, que molt sovint mentre parlem d’això no parlem de fer efectiu el resultat del referèndum.
—Quina opinió us mereixen les accions davant les presons?
—Em vaig posar un llaç groc i em va durar un dia. És una victimització de tot plegat i és contraproduent. Em fa molta pena veure com la gent gasta les seves energies en això. Penso que s’haurien de dedicar a unes altres coses.
—També pot ser una manera de denunciar la situació que viuen.
—Sí, però això ja ho sabem. No cal reivindicar-ho cada setmana. La solidaritat amb els presos la dono per feta. Crec que és millor que la mobilització es converteixi en feines més constructives. Allò que deia Cebrián, fa dos anys, que si tancaven els dirigents polítics a la presó la gent parlaria dels presos i no de la independència. Lamentablement, passa això.
—Els presos i els exiliats han de tenir cap paper en la política catalana?
—Crec que no. Perquè és una gent que ho va intentar i no se’n va sortir. Han d’explicar què va fallar i quines eren les estratègies d’aquell moment a qui ho pugui fer millor. El drama és que entre tots els hem ascendit perquè en paguen un preu altíssim, completament injust, no cal dir-ho, però ningú no ha demanat responsabilitats. Crec que és una mica culpa de la manera com ha anat el procés fins ara, ens hem acostumat a no fiscalitzar mai els nostres representants i a pensar que tot eren jugades mestres, que hi havíem de confiar i que certes coses no es podien explicar perquè feien perillar el procés. Al final resulta que no es deia res perquè no hi havia res i que es va arribar a l’1-O a empentes i rodolons, sense tenir res preparat. Amb sorpresa d’ells mateixos, hi ha dos milions i escaig de vots. Recordem la conferència de premsa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el dia abans dient amb una cara de pomes agres bestial que un milió de vots ja seria un èxit i gairebé demanant a la gent que no sortís de casa. La gent es planta perquè defensa el referèndum, es fa i voten més de dos milions de persones. Mentre ells són segrestats a les presons o a l’exili, de retruc hi ha segrestat tot el país. Ja no tan sols perquè ells no es troben en situació de dir segons què, sinó perquè aquesta situació ens impedeix de parlar d’unes altres coses.
—Constantment es veu la divisió entre els partits independentistes. Com cal afrontar-la?
—Per mi no hi ha cap proposta viable mentre no hi hagi un exercici de catarsi. Em sembla imprescindible. És l’única manera perquè la gent pugui jutjar què va passar. El 21 de desembre ningú no va dir la veritat. Mentre hi ha una guerra entre allò que era Convergència i Esquerra per controlar l’espai autonòmic i no hi ha aquesta catarsi, qualsevol proposta estratègica em sembla una enganyifa.
—S’han de convocar eleccions aquesta tardor?
—Si es convoquen sota la premissa de no cometre els errors del 21-D, sí. No tan sols errors programàtics, sinó la investidura mateix. Es va renunciar a tothom fins que al final s’accepta un nom que li sembla bé al senyor Llarena. Si els eleccions es convoquen per xutar la pilota endavant i per refermar aquesta deriva victimista en què estem, em sembla una mala idea. Eleccions per eleccions no són positives. Si hi ha un programa electoral que digui que estem disposats a fer efectiu el resultat del referèndum, fantàstic. Si és per interès dels dos grans pols de l’independentisme autonomista per a aprofitar un moment per passar davant de l’altre o per eixamplar la distància en nombre de diputats, em sembla absurd.
—Considereu que els partits independentistes no són sincers amb els seus votants?
—Absolutament. N’hi ha mil exemples. Per començar, es va desobeir la llei del parlament que deia que es faria efectiu el resultat de l’1-O i no es va fer. Després la suspensió del 10 d’octubre es fa sota una pretesa amenaça de violència que no es concreta. Crec que ens han tractat massa sovint… que han fet servir la gent d’impuls al servei dels seus interessos. Hi ha hagut una falta de transparència brutal i ara que s’intenta retre comptes o que alguns demanem explicacions, se’ns diu que són a la presó i que és de mal gust demanar responsabilitats. No és incompatible, perquè en alguns casos parlaria d’enganys.
—Per què creieu que no fan aquesta catarsi que demaneu?
—Entenc que això pot durar temps. Però que hi hagi una oportunitat d’aquí a cinc anys o bé trenta depèn de la catarsi que es faci. Em sembla evident. Si has fracassat, has de plegar. No passa res. En canvi, em preocupa que el procés ha acabat creant una massa de gent acrítica que combrega absolutament amb tot allò que es diu encara que no tingui gens de sentit. Em sembla molt preocupant per a la salut democràtica del país.
—Demaneu responsabilitats, però també defensàveu la investidura de Puigdemont.
—Hauria preferit que el 21-D no s’hagués presentat cap dels dirigents anteriors. Com que això no va passar i els resultats van ser els que van ser, i com que Puigdemont va dir que tornaria al Palau de la Generalitat, calia mantenir la posició. S’havia d’haver mantingut la posició del primer d’octubre i no ho van fer. Hi ha una altra oportunitat amb la investidura, i es torna a deixar perdre amb aquell espectacle galdós de proposar quatre candidats diferents fins que al final investeixen Torra.
—Teniu cap proposta per al futur immediat?
—El canvi que es necessita perquè l’independentisme tingui possibilitats d’èxit és profund i cultural. Crec que hem de començar si més no per aquest exercici de rendició de comptes. Sense saber què ha fallat, què es tenia i què no es tenia és molt difícil de fer reconsideracions estratègiques. Es tira la pilota endavant i es dóna peixet al ‘jugadamestrisme’ i a uns partits autonomistes que no tenen cap intenció de ruptura amb l’estat espanyol.
—Sou un dels portaveus de Primàries Barcelona. L’ANC ha donat suport a unes primàries als municipis. Poden ser un bon mecanisme?
—Per mi són clau. Després de tot aquest temps de decepció i desconcert general, les primàries en si mateixes són una manera revolucionària de fer aquest tomb de la nostra manera d’entendre la política. Quan ets candidat perquè no et deus a un partit ni a la fidelitat a un dirigent determinat, sinó a la gent que t’ha votat, importa moltíssim la rendició de comptes. Això és un canvi profund, que és una bona manera de continuar endavant. Tant de bo tinguin èxit amb el màxim nombre de participants possibles i que els partits també s’hi afegeixin. És una manera de fer aquesta catarsi col·lectiva i de fiscalitzar els nostres representants.
—Què ha de ser el Consell per la República?
—No han explicat encara com es concreta.
—Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?
—Es fa servir el terme extrema dreta amb una lleugeresa extrema. Això també serveix per a no parlar d’allò de què hauríem de parlar, de què va ser el primer d’octubre i de com fer-ne efectiu el resultat. Els Mossos haurien de fer la seva feina, identificar-los i fer les diligències pertinents. Aquestes batalles de llaços grocs em trenquen l’ànima, perquè un dia algú pot prendre mal pel fet de defensar un maleït llaç groc. És força trist perquè fa uns mesos defensàvem l’autodeterminació de Catalunya. Que els Mossos facin la seva feina, però fer-ne un gra massa és contraproduent.
