07.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 07.10.2024 - 21:48
La historiadora i etnomusicòloga Maria Salicrú–Maltas (Mataró, 1978) va presentar l’any 2021 la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, titulada La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978). Fruit dels seus anys d’investigació en arxius catalans i espanyols per a culminar el doctorat, acaba de publicar Aquesta cançó, no! (Comanegra), en què explica la seva trobada cara a cara amb els censors de les cançons de Lluís Llach, Raimon, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. El resultat és un relat que sembla ficció i no ho és pas, en paraules del prologuista Plàcid Garcia-Planas, que ens porta agafats de la mà a les entranyes de la censura franquista de bracet dels seus executors.
—Amb aquest llibre veiem que la Nova Cançó us ha acompanyat durant vint anys de recerca. Però, quin és el vostre primer contacte?
—Des de petita, a casa n’escoltava els discos. No en vaig viure directament l’època, perquè sóc del 78, però sempre ha estat present a la meva vida. Recordo el pare tocant la guitarra i jo mateixa les he tocat en focs de camp, en festes familiars… Me n’han agradat les cançons i, d’alguna manera, també són la banda sonora de la meva vida.
—En quin moment us la comenceu a mirar amb ulls d’historiadora?
—Fa més de vint anys, estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja volia fer un treball sobre la censura a la Nova Cançó a l’assignatura d’història de Catalunya del segle XX i el meu professor, Borja de Riquer, em va aconsellar que anés a investigar a l’arxiu del Govern Civil. El que em vaig trobar va ser tan al·lucinant que vaig decidir que continuaria investigant. I, estirant, estirant, van passar vint anys.
—Vau descobrir que el franquisme considerava la Nova Cançó com la seva autèntica bèstia negra.
—Totalment. La trobaven un altaveu del separatisme, perquè aconseguia un gran públic catalanista i antifranquista. I era al punt de mira. És evident que se censuraven músics i artistes en castellà, anglès o francès, però els que ho feien en català se’ls mirava amb lupa.
—Dieu que els censors asseguraven que allò que en castellà, aparentment, no volia dir res, en català era ple de sentit i era perillós.
—És que hi havia censors catalans o catalanoparlants. Ja fos a la delegació del Ministeri d’Informació i Turisme, o al ministeri mateix de Madrid. Això és una gran novetat, perquè fins llavors tothom es pensava que els censors eren castellans.
—Lluís Llach o Raimon són dels més perseguits…
—En Raimon va començar abans i és un dels més censurats i prohibits, però t’adones que no només van prohibir cançons o van censurar-ne dels cantautors més populars i compromesos, com Llach o Raimon, sinó també dels Falsterbo, dels Esquirols, el Grup de Folk o la Trinca. La censura ho abasta tot fins el 5 de desembre de 1978. I la cronologia és important. Perquè no s’acaba amb la mort de Franco, sinó que encara va durar tres anys més. Censurant al mateix ritme, sense afluixar. Tens la temptació de pensar que a partir de la mort del dictador baixarien els expedients, però fins el desembre del 1978 hi ha setanta-vuit cançons censurades.
—Hi havia censura sobre els continguts dels discs –les lletres, bàsicament–, censura sobre l’emissió a ràdio i televisió i censura dels repertoris de concerts i recitals.
—A més, els alts càrrecs podien decidir sobre un disc, un concert o una cançó, directament. O la policia, enmig d’un concert, donar-lo per acabar perquè s’havia esvalotat massa el galliner. També es posaven problemes per fer els concerts, amb base a qüestions tècniques, com la manca d’extintors o lavabos. Algunes decisions es prenien des de Madrid, com la censura dels discs, i d’altres des d’aquí, en el cas dels concerts. Les prohibicions “des de dalt” solien venir del governador civil i la prohibició radiofònica o televisiva també des de Madrid.
—Paraules com ara “llibertat” i “presó” eren vetades. Expliqueu que la cançó “Diguem no” va ser especialment ratllada pels censors.
—Sobre el fragment de la cançó que diu “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, el censor que la va examinar em va dir que l’havia ratllat perquè si aquests homes eren a la presó no podien tenir raó. Aquell home ara ho veia d’una altra manera, però en aquell moment hi havia paraules vetades.
—Hi ha un leitmotiv que articula el vostre llibre, que és la recerca infructuosa de la prohibició de “L’estaca”, de Lluís Llach.
—M’ha fet parar boja, perquè encara no l’he trobat i hauré de continuar investigant. Tot indica que la va prohibir pel broc gros el governador civil el desembre del 1969, però no he trobat el document. He trobat de tot, però això no he trobat i mira que he buscat a tot arreu. És com una dèria que tinc de trobar-ho. Però el fet és que es va prohibir des de dalt, com “Què volen aquesta gent?” o “Diguem no”, de les quals sí que he trobat la prohibició.
—Heu remenat arxius de tota mena. Denuncieu que heu trobat boicots o ordres des de dalt de fer desaparèixer documentació o de no mostrar-vos-la.
—Ara pots consultar en línia els catàlegs dels arxius i a vegades un historiador t’ha dit que ha pogut consultar un document, i, en canvi, quan hi vas et diuen que no existeix. Llavors vol dir que ha passat alguna cosa, perquè no vol dir que no ho hagi demanat bé, perquè sempre he estat rigorosa amb els permisos i les autoritzacions, he fet les cartes que tocava, etc. Però en algun lloc hi ha alguna cosa que no m’han volgut ensenyar. Ells no ho saben, que me n’he assabentat, però si llegeixen el llibre, se sentiran una mica ridículs.
—També us heu trobat un país sense catalogar…
—Això ha estat horrorós. Cal una inversió per a catalogar la documentació de la Nova Cançó. No pot ser que a la majoria d’arxius que he consultat hi hagi un seguit de capses sense indexar, que cal mirar foli per foli, i esbrinar què hi ha a cadascuna. Això és esgotador. I no et pots despistar, perquè pots trobar una perla en qualsevol moment, en el lloc més inesperat. Vaig trobar la prohibició de “Què volen aquesta gent?” enmig d’uns rebuts.
—Aquest llibre no és una versió reduïda o llegible de la vostra tesi, sinó que expliqueu el vostre procés de recerca i ens acompanyeu a descobrir qui eren els censors i reconstruir l’estructura de la censura amb noms i cognoms.
—A la tesi havia d’anar directa al gra, no podia explicar el procés. Tenia clar que això ho volia explicar, i el periodista Plàcid Garcia-Planas sempre m’animava a fer-ho. Al final em vaig atrevir a escriure-ho en un llibre en primera persona, perquè és la millor manera que vaig trobar per narrar-ho. Que el lector m’acompanyi en el viatge, anant endavant i enrere, descobrint peces d’aquest trencaclosques… I, sobretot, no opinar, perquè cadascú es faci una idea de cada censor.
—La vostra recerca dels censors té alguna cosa de detectivesca.
—És així com em sentia, perquè a tots aquests censors els he localitzat per les seves signatures. A partir d’aquí, he fet servir guies telefòniques, hemeroteques, llistats del BOE…
—Quan els trobeu i els truqueu, què els dieu?
—El que intentava és que no sortís mai la paraula censura, però sí que deia “visat de cançons”, que és com en deien oficialment.
—I com reaccionaven?
—Alguns es van enfadar, uns altres es van justificar i alguns m’ho van explicar tan tranquil·lament, com si no hagués estat un boicot a una estructura d’estat tan fonamental com la Nova Cançó.
—Què era “la sala de la cantonada”?
—Era com anomenaven la sala on treballaven els censors, en una cantonada del Ministeri d’Informació i Turisme. No li deien sala de censura, sinó que n’hi deien “sala de la cantonada”. Allà deien que es llegien llibres i s’anomenaven a si mateixos lectors. Però és que no només es llegien llibres, els censuraven!
—És curiós el personal que formava part d’aquesta sala: generals desvagats, capellans, buròcrates, professors que feien hores, opositors arribistes…
—Tots eren gent afí al règim, o de famílies afins o vinculats a l’Església, però és important de destacar que tenien cultura i carreres universitàries. Perquè trenca el tòpic del censor poc lletrat. El censor de les dents brutes que deia en Joan Manuel Serrat al documentari La cançó censurada. Res a veure. La majoria eren professors d’universitat o d’institut. A mi em va sobtar especialment que la majoria haguessin publicat llibres.
—Alguns no solament no tenen cap inconvenient de parlar-ne, sinó que us acompanyen als espais on van treballar.
—Això per mi va ser un regal, perquè un d’entrada no pot accedir al Ministeri de Defensa, que és avui a l’edifici que era el Ministeri d’Informació i Turisme. Un d’ells em va dir, no et preocupis, direm que ets la meva neboda i entrarem. I així vaig poder veure com és avui “la sala de la cantonada”.
—Què tenen en comú?
—Feien jornades laborals de quatre a vuit o de deu a dues. Anaven a llegir i després continuaven les seves vides. Per ells, feien la seva feina, que al règim algú havia de fer. Per tant, estaven contents que els haguessin triat per decidir què es llegia i què no en tot un país. Hi havia també una certa voluntat de prosperar, de ser eficients i obedients i, en conseqüència, més papistes que el papa, perquè no els fessin fora. Eren molt detallistes, s’agafaven a qualsevol argument per censurar i prohibir, sigui una paraula, una estrofa o tota una cançó.
—Hi ha cap reacció que us cridés especialment l’atenció a l’hora d’acarar-vos amb ells?
—Com diu en Plàcid, què passa quan truques a la porta d’un censor quaranta anys després i li ensenyes les seves notes? Hi ha molts moments, moltes actituds, molts comportaments, però sobretot recordo moltes cares de sorpresa, de pensar que m’han enxampat.
—Alguna idea de redempció o de justificació?
—En alguns casos, sí, en uns altres, no. Hi ha el que diu, és igual, i el que intenta redimir-se.
—Dèieu abans que la censura va continuar fins el 5 de desembre de 78, el dia abans del referèndum sobre la Constitució espanyola. Però, què se’n va fer, dels censors?
—Molts d’ells eren funcionaris, per tant, els van haver de recol·locar en uns altres ministeris, especialment al de Cultura, que va ser el que va donar continuïtat al d’Informació i Turisme, o en unes altres institucions, com ara la Biblioteca Nacional espanyola o a RTVE. Als catalans, amb el traspàs de competències, els van haver de recol·locar a la Generalitat.
—N’heu trobat algun que va fer política en democràcia…
—Un va ser militant del PSOE i, un altre, senador del PP.
—Hi ha contradiccions, com ara les de les censores que al matí censuren els cantants que a la nit van a veure en concert.
—Parlant amb ells no ho trobava una contradicció. Per elles, al matí feien la seva feina i a la tarda se n’anaven als concerts. Perquè era el seu moment d’oci i, com que potser no estaven d’acord amb el règim, tot i col·laborar-hi, ho expressaven allà.
—Però feien mal als músics, els posaven traves i els impedien de treballar.
—No ho veien així. A més, eren noies molt joves, que potser les havia col·locades algú allà per treballar.
—Us va sorprendre trobar censores?
—Molt. Vivim en una societat tan patriarcal que et penses que els homes són els que ho han fet tot. I, és clar, dins l’imaginari col·lectiu, els censors eren homes. Però també hi havia dones. Algunes d’endollades, per dir-ho així, i unes altres membres de la Sección Femenina del Movimiento, molt convençudes d’allò que feien.
—Parleu d’una censora especialment temuda.
—La Victòria Arquer, d’aquí Barcelona. Enric Frigola, locutor de ràdio molt prestigiós, tremolava quan havia d’anar a presentar un disc de Concèntric a la censura, perquè deia que era la Inquisició en persona. Atenia els organitzadors de concerts i els mànagers dels cantants a peu dret, i rere el taulell, llegia les lletres i les anava ratllant. Ho feia davant seu i, a més, en català.
—Era una humiliació.
—De fet, he escrit aquest llibre per dignificar els professionals de la Nova Cançó, els músics, els editors, els tècnics i el públic.
—Vau acabar tenint una relació molt bonica amb Lluís Serrahima, un dels impulsors de la Nova Cançó i autor de la lletra de “Què volen aquesta gent?”.
—Mentre anava fent la recerca el tenia al dia de tot el que feia. I quan anava trobant coses de la censura de la seva cançó, l’hi portava. Estava content que “Què volen aquesta gent?” els hagués fotut tant. N’estava orgullós.
—En algun cas, els censors ja eren morts i heu intentat de trobar-ne les famílies. Per parlar del censor gironí Mariano Oliver, us adreceu al seu fill, l’economista i professor de la UAB Josep Oliver Alonso.
—Amb tota la bona voluntat volia parlar amb ell, perquè el seu pare va ser un dels principals censors de Girona, però no em va contestar mai. No passa res. Té tot el dret de mantenir un silenci, però és una pena, perquè et podria corroborar coses que he trobat, dir si són certes o no. Potser s’ha mantingut al marge perquè no podia aportar res…
—Però hi ha una sensació de tabú de molta gent a l’hora de parlar de la col·laboració amb el franquisme. Catalans inclosos.
—La dictadura no hauria durat quaranta anys sense una implicació tan gran de la societat. L’antifranquisme va ser mínim, i per això no va aconseguir de tombar l’estaca.
—Fent recerca trobeu el vostre pare implicat en l’organització d’un concert de Raimon a Mataró.
—Un concert que va portar problemes a tothom: a Raimon, als organitzadors, al públic i, fins i tot, a la policia. Vaig poder parlar amb gent que hi va assistir i va acabar detinguda, amb els organitzadors i, em vaig trobar que un d’ells era el meu pare. Però no ho sabia i me’l vaig trobar a l’expedient. “Ramon Salicrú Puig. Fill de Ramon i Dolores…”, amb l’adreça i tots els detalls. Li vaig preguntar i va ser un xoc per ell. No sabia que l’havien espiat. Em va dir que li feia recordar coses tristes.
