Maria Rodríguez: “Em sento molt privilegiada perquè puc viure de la meva professió”

Després de l’èxit de l’estiu passat, la Villarroel de Barcelona torna a programar L’Illa deserta de Marc Artigau. Aquesta vegada l’actriu Maria Rodríguez canvia de còmplice i, després d’enamorar-se de Miki Esparbé, ara cada nit juga a les casualitats de la vida amb Isak Férriz.

Quedem amb Maria Rodríguez una estona abans de començar l’obra. Li robem uns minuts per parlar de L’Illa deserta i dels espectacles que ha estrenat fa poc o és a punt d’estrenar, concretament dues obres de teatre i tres films. No és estrany que tothom digui que aquest és l’any de Maria Rodríguez.

—Sou feliç?
—[Riu.] Ara mateix? Sí, sóc en un moment bastant dolç de la meva vida, de la meva carrera.

—No m’he tornat boja. Precisament l’obra comença així, amb aquesta pregunta al públic…
—Sí, els preguntem si són feliços i de quina manera són feliços: de veritat, de perdre el nord, de fer ràbia, de convertir-te en un imbècil… És una obra que parla, en el fons, de tota una vida. És molt humanista, i parla dels sentiments, i explica com van variant i evolucionant al llarg de la teva vida i de les circumstàncies que et trobes.

—És una obra que ens formula una gran pregunta que ens hem fet tots alguna vegada a la vida: què hauria passat sí…
—Que hauria passat si no hagués pres aquesta decisió… Són preguntes per a filosofar, en el fons, perquè el resultat de tot plegat és el que tens en aquest moment. En el meu cas, ara mateix sóc en un moment que miro què tinc i penso: he pres bé les decisions. Hi ha moments que no tens tant pau, però també és un aprenentatge, no?

—És curiós perquè d’alguna manera, quan prenem una decisió, sense saber-ho, descartem unes altres coses.
—Exacte, unes altres vivències, unes altres maneres de comportar-te, de viure… És la vida, no podem decidir-ho tot. I la vida que tenim és la que vivim. La que potser podem pensar o arribar a imaginar n’és una altra, però que en el fons només és dins el nostre cap.

—Us he preguntat si éreu feliç, però confesso que pensava: és clar que em respondrà que sí, si tothom diu que és l’any de Maria Rodríguez…
—Tenen raó. [Riu]

—Sí?
—És clar, jo tampoc no ho sé, si és veritat del tot. Espero que no sigui només aquest any, i el que ve pugui dir això mateix. Però no sé quines circumstàncies hi haurà. Encara que sí que és veritat que hi ha hagut una sèrie de circumstàncies, que han fet que els últims mesos hagi vist la llum molta de la feina que he fet els últims dos anys. S’ha estrenat tot i de cop. Però sí, confesso que, pel que fa a la feina, sóc en un dels meus millors moments. Em sento molt valorada. Em sento molt tranquil·la a l’escenari, puc experimentar i equivocar-me. No em sento malament per això. Aquesta llibertat per a una actriu és meravellosa, perquè és quan pots arribar a llocs que segurament no t’havies imaginat mai, perquè no tens pudor. I el no-pudor és bàsic en la nostra feina.

—I causa pressió? No fa cosa que això s’acabi?
—Sí, però, és clar, ja hi he conviscut tant… És la meva feina. He tingut moments de tot. Per molt que diguin que és el meu any, jo no dono res per fet. És un dels aprenentatges que he fet com a actriu i en el fons també me l’emporto per a la meva vida. En les coses s’hi ha d’anar treballant. Considero que en realitat tinc una carrera de formigueta, i que ara recullo els fruits de tot plegat. Però sé que hi ha moments de tot, i que tot el que puja, baixa. I serem aquí. Per sort, de moment em mantinc en aquesta posició.

—De fet, a l’obra parleu de la precarització de la vostra professió, que el que vius no és el que és normal.
—Em sento molt privilegiada perquè puc viure de la meva professió, sé que sóc de les poques que ho pot fer. I, últimament, tinc la sort que fins i tot puc escollir què faig i què no faig. Això és una cosa que mai m’havia trobat. I, realment, sóc molt conscient del privilegi que tinc i dono gràcies cada dia de dir: que bé, avui tinc funció. Perquè m’encanta, és que m’encanta.

—Aquests dos últims mesos…
—[Riu.] Han estat una bogeria.

—Sou en tots els projectes que s’estrenen.
—En dos mesos he estrenat tres pel·lícules i dues obres de teatre. Ha sigut… [agafa alè]. A l’abril pensava que no podia donar més de mi. No em puc desdoblar. Sobretot pel que fa a la premsa… Em demanaven per tots els projectes i no era possible. Per altra banda, és meravellós. El problema és que sempre s’ajunta tot. O no hi ha res i és el desert absolut, o de cop és la selva. Ho dic en el millor sentit: és el que toca, no ens queixarem.

—Aquests dos mesos heu estrenat per primera vegada una obra a la sala gran del TNC.
—Sí, em feia molta il·lusió. A més, ho he fet amb Jordi Prat i Coll, que va ser la primera persona que em va donar una oportunitat a escala professional. I no hi havia tornat a coincidir. Crec que és un dels directors més potents del panorama cultural a Catalunya. És una persona molt intel·ligent, molt treballadora, i amb un talent meravellós. Tracta el teatre amb un amor… Fa que l’actor voli des d’un lloc que és meravellós. I em feia molta il·lusió. A més a més, era la meva primera sala gran! Jo mirava la meva nena petita i pensava: “Uau! Qui t’ho havia de dir, eh, Maria, que podries ser aquí.” Va ser meravellós.

—És curiós, perquè moltes dones quan són mares veuen com la carrera se’ls estronca, però en el vostre cas ha estat completament al revés.
—Sí, ha florit tot. Crec que han estat diverses coses. El fet de fer la pel·lícula Els dies que vindran em va obrir un panorama en l’àmbit espanyol a l’hora de poder treballar allà. La gent em va conèixer. De cop em van començar a sortir càstings i vaig poder posar-hi la poteta. També va passar que aquí a Catalunya em van veure des d’un altre lloc. Des de la dona ja… Em van deixar d’oferir aquells típics papers de nena jove. A més, a partir d’aquell moment em van donar papers protagonistes, que abans no m’havien donat. Tampoc no sé per què. En realitat això no depèn mai de l’intèrpret. Depèn que li vinguis al cap a un director de càsting o a una directora de teatre. De cop he tingut l’oportunitat d’accedir a càstings. Per això crec que és tan important que hi hagi càstings oberts. Jo vaig tenir la ganga de fer una pel·lícula sobre un embaràs, que no sabíem on aniria, perquè era un experiment total i va funcionar. Però això no ho fèiem amb cap perspectiva de res. Era un… Provem-ho, a què passa, no? I a vegades quan fas aquestes coses des d’aquí és quan, sense esperar res, de cop passen coses màgiques.

—Malgrat tot, la maternitat sempre ha anat lligada a la vostra carrera professional, no? Molts dels vostres projectes clau hi tenen relació.
—Sí. Ara fa poc hem estrenat Mamífera, que és sobre la no-maternitat. Però també va ser molt important temps enrere La gossa del descampat… La meva carrera va molt vinculada a aquests projectes. Suposo que també són projectes que es comencen a fer, que abans no es feien. Parlo molt de la sort, però també crec que som una generació en què les dones s’han pogut començar a expressar, i això s’ha reflectit en pel·lícules i muntatges teatrals. Suposo que dec ser una cara que acompanya en això. Em sento molt agraïda i satisfeta de poder explicar aquestes històries.

—Parlant de Mamífera, en una entrevista que vam fer a Liliana Torres, directora del film, ens deia que feia ràbia que s’hagués pogut veure en tan pocs cinemes…
—Si, va canviant el paradigma del cinema. Les plataformes són meravelloses, però a l’hora d’anar al cinema fan mal. Perquè a casa pots accedir-hi, i en molt poc temps. Tres o quatre mesos després ja ho tens. El vincle d’anar al cinema ja no hi és, s’ha perdut una mica la màgia. I això amb el teatre crec que és una cosa que no acabarà passant mai, perquè les arts en viu tenen això, que són en viu, però el cinema també és una pantalla gegant. No hi ha distraccions. Quan ets a casa, acabes dient: “Ai, vaig a fer un pipí, aturo la pel·lícula.” O de cop et poses a mirar el mòbil. Això al cine no passa, perquè la teva atenció és del cent per cent. És una experiència meravellosa, però reconec que fins i tot jo hi hauria d’anar més.

—La pròxima excusa que tenim per a anar al cinema és per a veure La casa amb flames.
—Sí, s’estrena la setmana que ve, el 28 de juny. Un altre projecte meravellós, molt coral. Va ser molt divertida de rodar, amb un guió esplèndid. A més vam poder improvisar molt. Una cosa que durant molt de temps no em feia sentir gaire segura, però amb la llibertat que ens va donar Dani de la Orden i els actors que ho vam fer, tot va ser molt especial.

—Dos projectes en què el català és present… Van canviant les coses en el món audiovisual?
—Cada vegada és més normal que es puguin fer pel·lícules en català. Els premis internacionals hi han ajudat molt. Han fet marxar molt la por que tenien certs directors o productors a l’hora de fer pel·lícules en el nostre idioma. Potser de vegades es pensava que si es feia en català no transcendiria el nostre territori, i ara s’ha vist que no. Passa que aquestes pel·lícules després es doblen al castellà. Aquí hi ha el gran tema, no cal doblar. Visca el subtítol! La casa en flames és una pel·lícula absolutament bilingüe. Una de les gràcies d’aquesta pel·lícula és el bilingüisme que es mostra, però amb el doblatge això es perd. Et perds part de la pel·lícula.

—I passen coses, com ara que a cinemes de Catalunya el film es projecti doblat al castellà.
—El problema és que hi ha distribuïdores que ho demanen. Cal continuar aquesta lluita. No té sentit. En algun moment haurem de ser valents, i dir: “No, no doblaré. I si em voleu doblar que ho faci algú altre.” Però, és clar, també fa cosa perquè en el fons també vols protegir la teva feina. Encara que és estrany, perquè tu saps que la teva feina és millor en l’idioma original. És complicat.

—Com és això de doblar-se?
—És estranyíssim… Perquè, si ja et jutges normalment, imagina’t així! Et veus allà i dius: aquest to, ara l’he de repetir en castellà? Però no el pots repetir perquè la tonalitat del castellà i del català són diferents. Llavors se’t veu l’accent català i dius: mira que em dobli algú castellà. És un embolic. Però per sort els tècnics de doblatge són meravellosos i jo que no sóc dobladora, ni en tinc ni idea, ni hi tinc tècnica, m’han ajudat molt a sincronitzar-ho tot bé.

—Tornem a L’Illa deserta. Dalt l’escenari hi sou amb l’Isak Férriz, però el públic hi fa un paper clau.
—Absolutament. El director, Marc Artigau, ens deia que el públic són els nostres millors amics i els hem d’explicar aquesta història. Realment quan vam començar a assajar, teníem la sensació que no sabíem on anàvem, perquè necessitàvem el públic. Al final vam portar gent a la sala d’assaig… no ho havia fet mai. Una cosa bonica de la Villarroel és que tens el públic tan a prop, els veus les cares, allà expectants. És de les obres més boniques que he fet respecte a la recepció de públic. I els sents, perquè els sents riure, els sents emocionar-se i t’acompanyen al llarg del viatge. Hem viscut cada cosa! Sempre hi ha algú que hi participa, però què volem? Si els hi fem preguntes, hi ha gent que és molt animada, i els encantaria sortir i dir-hi la seva.

—L’any passat vau fer l’obra amb Miki Esparbé, i tothom va destacar la complicitat que havíeu aconseguit dalt l’escenari. Hi havia pressió per repetir allò mateix amb l’Isak Férriz?
—Feia respecte, és clar! A més, l’obra es va construir amb mi i el Miki. És una escolta constant i una resposta constant i la teva rèplica es modifica per l’escolta de l’altre. Llavors, també hi havia alguna cosa molt bonica de redescobrir l’obra, perquè amb l’Isak és diferent. Això també creava una certa motivació, però la partitura és tan clara i és tan senzilla, en el millor sentit, que tot ha fluït. L’Isak és un actor amb una escolta increïble, totalment lliurat i amb una emocionalitat molt bonica, molt planer. Per això també ha estat molt senzill.

—És d’aquelles obres en què la gent sortim del teatre pensant en la nostra vida, d’alguna manera, i fent-nos aquelles preguntes que ens heu fet durant l’obra. A part de remoure el públic, remou les vostres vides? Us fa repensar coses?
—Més que replantejar-me res, crec que aquesta obra m’ha fet viure molt el present. Estimar molt el present i el que hi ha. No podem explicar què passa, però l’obra té un final amarg. En el fons és la vida. Passejar per la vida és un regal, cal gaudir-la. Aquesta obra em dóna pau.

—I finalment, què us hi enduríeu a una illa deserta?
—No m’han fet mai aquesta pregunta… [Riu.] Ahir parlàvem i dèiem que potser el rei. Només entendrà la resposta qui vingui a veure l’obra… Però no ho sé. Sempre dic que m’emportaria una persona, però tothom em diu que no val. Si ha de ser un objecte, una depuradora d’aigua? Alguna cosa per a sobreviure, suposo…Una canya de pescar també podria estar bé! Per sobreviure seria la millor opció, segurament.