26.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 10.08.2017 - 00:04
[Aquesta entrevista, publicada originalment l’abril del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]
‘Señora, no entiendo nada de lo que dice. Haga el favor de decírmelo en castellano.’ Aquesta frase va indignar Maria Josep Amigó, vice-presidenta de la Diputació de València, que dimarts era davant les Corts Valencianes manifestant-se a favor d’un finançament just del País Valencià quan un policia espanyol li va demanar una autorització per a poder ser allà. Lluny d’acceptar l’exigència, Amigó va dir que continuaria parlant en català i l’agent la va fer identificar. Parlem amb ella perquè ens expliqui com va viure una escena que no es pot catalogar d’insòlita, perquè de casos de discriminació lingüística se n’acumulen molts cada any.
—És la primera discriminació lingüística de què sou víctima?
—No, la veritat és que vaig viure una situació similar quan tenia 25 anys amb la Guàrdia Civil. Però no m’havia tornat a passar fins ara. En aquell moment em van parar amb el cotxe, jo els vaig parlar en valencià i el guàrdia civil em va dir: ‘Yo le hablo en castellano.’ No va passar res més. Però allò d’ahir va passar a la porta de les Corts i em van dir que no m’entenien en valencià. És que és molt lamentable. Havia arribat a pensar que aquestes coses ja no passaven. Sí que de tant en tant sents anècdotes de gent que s’ha trobat amb aquesta situació. És increïble que passe en qualsevol context, però més encara en un acte convocat pel president de les Corts mentre esperàvem que sortíra Enric Morera per a dirigir-se a la gent.
—Com us vau sentir? Com la definiríeu, la situació?
—En un primer moment em vaig quedar sorpresa. Jo parle habitualment en valencià i no t’esperes que et diguen: ‘Señora, no entiendo nada de lo que dice. Haga el favor de decírmelo en castellano.’ Després la reacció és de ràbia. I sobretot perquè era 25 d’abril i reivindicàvem a la porta de les Corts un tracte just al poble valencià. Perquè aquest era el motiu de la concentració. I de colp et trobes que et demanen que parles el castellà. Doncs no!
—Un 25 d’abril i demanant un tracte just per al País Valencià. La situació va ser com una metàfora.
—Exacte. Estava envoltada de càrrecs públics. Hi havia batlles, diputats autonòmics, provincials, membres del govern… La situació era pròpia d’una càmera oculta. Després, per la ràbia, vaig mantenir-me ferma i vaig continuar expressant-me en la meua llengua. ‘Si no m’entens, ets tu qui té un problema. Jo conec perfectament els meus drets però no sé si tu saps els teus deures’, li vaig dir.
—I llavors us van demanar la identificació.
—Aleshores, quan li vaig dir que no parlaria en castellà, em van demanar la documentació. Immediatament. Després, s’han defensat tot dient que no sabien si la concentració havia estat autoritzada. Però jo els vaig repetir tres vegades que la trobada havia estat convocada per la Presidència de les Corts i que s’adreçaren als seus companys de la porta de l’edifici, i que els ho preguntaren. Nosaltres no teníem la documentació perquè no érem els convocants. Però no em van fer cas. Llavors va ser quan vàrem tenir el xoc.
—Ho denunciareu?
—A títol individual no ho faré, perquè trobe que no solament és una ofensa que m’han fet a mi, sinó a tots els valencians i valencianes, i als càrrecs institucionals que estàvem concentrats. De fet, els meus companys van començar a treure el DNI perquè els identificaren a tots. Els policies, com que van veure que creaven un bon enrenou, només em van identificar a mi.
—I col·lectivament sí que ho denuncieu?
—Encara no he parlat amb ningú i no sé si farem cap queixa pública. Sí que tinc constància que el conseller d’Educació s’ha posat en contacte amb el delegat del govern al País valencià i li ha ofert cursos perquè els cossos de seguretat aprenguen el valencià. De moment no n’ha obtingut resposta. Jo, simplement, si això serveix de denúncia pública, perquè molts mitjans han tractat el tema, ja em satisfà. La sort que hem tingut és que això m’ha passat a mi, que sóc la vice-presidenta de la diputació. I hi havia tots els mitjans. Si a algun policia nacional li fa vergonya actuar una altra vegada més així, doncs ja em considere satisfeta. Però, és clar, si són capaços de fer-m’ho a mi, davant de les Corts…
—Llavors, a un ciutadà l’animaríeu a denunciar una situació com aquesta?
—Sí. Crec que s’ha de denunciar i fer-ho públic. Jo no ho faré per la situació en què es va produir i no tinc ganes que semble que faig victimisme.
—La Plataforma pels Drets Lingüístics al País Valencià reclama mesures estructurals i legislatives que serveixin per a posar sancions en casos com aquests.
—Efectivament. Aquesta és la cosa. Què passa si tu denuncies una situació com aquesta? Doncs és molt probable és que no passe res.
—Per això. Hi esteu d’acord?
—Jo crec que sí que s’hauria de sancionar. Ells tenen tot el dret de parlar en castellà. Jo això no ho negue. Però nosaltres tenim tot el dret que ens entenguen en valencià. S’hauria de trobar la possibilitat que això es poguera solucionar i que, per exemple, aquest policia el pogueren sancionar i que passara una temporada a casa. Per això crec que hauríem de fer un canvi en la legislació. Em consta que des de la conselleria d’Educació i del departament de Política lingüística es fa un esforç perquè hi haja un canvi.
—Per a l’actual govern és una qüestió espinosa?
—Al País Valencià hi ha comarques castellanoparlants i molta gent creu que sí, que la llengua és una qüestió espinosa. Però jo crec que no. La conselleria fa passos molt valents, com és el decret de plurilingüisme. I jo crec que si s’ha de fer un pas més, es farà. És un problema que s’ha d’abordar.
—Per evitar situacions com aquesta aviat es definirà la competència lingüística a l’avantprojecte de la llei d’ocupació pública del País Valencià.
—Si aconseguim que almenys, quan la gent s’adrece a l’administració els puguen escoltar en valencià, serà un gran pas endavant. És importantíssim. Que no em diguen que no m’entenen, que és el que em va fer bullir la sang. Serà una llei importantíssima.
