María José Alamar: “El fons voltor no vol saber si qui habita un pis és vulnerable o no, són xifres al compte de resultats”

El Consell prepara un decret que li permetrà de multar amb un milió d’euros els fons voltor que amenacen i intimiden els llogaters dels pisos que han adquirit “amb bitxo”. A l’argot d’aquestes entitats, els bitxos són els habitants de les finques senceres que compren. El preu que en paguen és molt més barat que si els habitatges són buits, però per fer-los rendibles han d’expulsar-ne les persones. Aleshores és quan despleguen tot un ventall d’ardits per atemorir-les. La primera cosa que fan és provar d’apujar-los el lloguer a xifres que saben que no podran pagar. Després vénen les cartes amenaçadores, les visites d’advocats, les telefonades a hores intempestives, les citacions judicials. El que siga perquè el bitxo abandone la finca.

Aquestes pràctiques són com més va més freqüents. Més públiques, també, tot i que els fons amenacen els llogaters de prendre represàlies si ho expliquen.

Stop Desnonaments, la PAH i més organitzacions ajuden cada dia centenars de persones que veuen amenaçat el sostre que els protegeix, però la força dels voltors és tan formidable que, a moments, les batalles semblen perdudes.

De l’auge i de les maneres com actuen els voltors en parlem amb l’advocada María José Alamar. Al seu despatx del centre de València hi ha centenars d’expedients de famílies que intenten de mantenir les cases allunyades de les urpes dels voltors. Admet que és molt complicat i que la maquinària administrativa d’aquests grans fons d’inversió, que són gegants internacionals, és molt més potent que no la que puga tenir qualsevol despatx d’advocats com el seu. Amb tot, Alamar ha aconseguit algunes victòries.

Al llarg de l’entrevista, la frase que més repeteix és: “Les cases es defensen des de dins.”

—Què és un fons voltor?
—És una societat que, en el 95% dels casos, té la seu a l’estranger. Pot ser Luxemburg, el Regne Unit, les Illes Maldives. Vénen a comprar paquets molt grans de deutes, o d’hipoteques, o de préstecs a les entitats bancàries. Ho compren a un preu molt més baix del que deuen els consumidors. Són fons d’inversió. És lícit, la llei ho permet. Tu pots vendre un crèdit, comprar un crèdit… Són coses que es poden fer legalment. El problema sorgeix quan es fa d’esquena al consumidor i quan eixes vendes impedeixen que el consumidor puga exercir alguns drets.

—Els fons voltor han augmentat l’activitat en els darrers temps, o per algun motiu ara són més visibles?
—Hi ha més activitat, però és normal. Els fons voltor es reprodueixen quan hi ha una crisi. Ara som a l’eixida de la crisi de la covid i tenim una crisi financera. Fa anys que denunciem que s’ho queden tot a preus irrisoris. Han comprat els préstecs dels habitatges, deutes de targetes de crèdit, editorials educatives. Tot l’oci nocturn de Madrid el va comprar un fons voltor. Ara han començat a comprar clíniques veterinàries. Tot el que troben que pot ser un negoci, ho compren.

—Són negocis que deixen molta gent sense casa.
—Volen rendibilitat, economia. Els veiem quan els casos arriben al jutjat o quan passa això que pugen d’un 200% el lloguer a una família vulnerable. O el que arribarà ara: una onada de desnonaments impressionant tant per qüestions hipotecàries com per lloguers.

—…
—Hi ha molta gent que ara viu de lloguer perquè abans havia estat propietària del pis. Quan no van poder pagar la hipoteca, van donar el pis al banc amb la fórmula de dació en pagament. Va haver-hi una època que aquesta era la millor opció que es trobava. I no és roí, però solament s’ha de fer en casos molt específics.

—Per què?
—Quan dónes l’habitatge en pagament a canvi d’un lloguer social es fa aplicant el codi de bones pràctiques a què es van adherir moltes entitats bancàries arran de la crisi del 2008. Et consideren una persona vulnerable, per exemple. Però els contractes d’arrendament tenen una data de caducitat. En molts casos ha passat que molts d’aquests pisos que el banc va recuperar a canvi d’un lloguer social, els han venuts a un fons voltor. Quan el contracte ha vençut, la renovació ja la gestiona aquest fons i, per tant, no està obligat pel codi de bones pràctiques. Al fons no li interessa gens saber si la família que habita el pis és vulnerable o no. I per això a gent que pagava 200 euros mensuals, ara els posen davant un contracte de 900. El fons posa les normes. Tant li fa si és el teu primer habitatge, si ets vulnerable o què. Ets un número en un compte de resultats. Per això deia que la dació en pagament tan sols s’ha de fer en casos molt concrets.

—Quantes famílies del País Valencià tenen els pisos en mans d’un fons voltor?
—No es pot saber. Moltes vegades l’inconvenient és que es fa per darrere i el client no sap a qui li deu els diners, ni qui és el seu arrendatari. Se n’assabenta quan s’acaba el termini de lloguer i no li volen renovar. O quan li han subhastat la casa i s’inscriu en el registre com a nou propietari un fons voltor. Et puc dir que de tots els procediments que tenim, contra bancs ja en són poquíssims. O abans del procediment d’execució, o abans que jo conteste per intentar que no siga un crèdit litigiós i que no puguen lluitar per exercir el dret de retracte, se’m persona un fons.

—Una altra cosa que fan els fons voltor és comprar edificis sencers i fer-ne fora els llogaters de males maneres.
—Hi ha empreses que compren habitatges llogats, “amb bitxo”, que en diuen. Quan el compren amb bitxo, en paguen un preu molt més baix. Els contractes dels llogaters tenen una data de venciment, i és quan ells aprofiten per apujar-ne tant les mensualitats que les persones no poden assumir-ho. A València hi ha molts lloguers de renda antiga que eren de llarga durada, però, quan s’acaben, les noves condicions no són les que hi havia. A més, hi ha fons voltor que es van dedicar a construir habitatges de protecció oficial i aconseguien unes subvencions molt grans. Els llogaters tenien dret a quedar-se l’habitatge al cap de deu anys. A València hi ha hagut problemes seriosos perquè els preus que els demanaven per quedar-se en propietat eixos pisos de protecció oficial eren pràcticament el doble del que costava un pis del costat que no ho era. L’opció era anar-se’n, quedar-se sense la casa que han pagat durant deu anys.

—Com pot saber un client si la hipoteca que va signar amb un banc ja no és del banc i és un d’un fons?
—Hi ha una llei valenciana que diu que el banc ha d’informar que ha transmès la hipoteca, però no es compleix. Hi ha la normativa de protecció del consumidor que s’incomplix i que fa un forat molt gran del qual serà molt difícil eixir. Se suposa que el banc ho ha de comunicar, però no ho comunica. I no hi ha mesures coercitives prou fortes per a fer que el banc complesca. Tu vas a queixar-te al Banc d’Espanya i el Banc d’Espanya tira balons fora i no en vol saber res.

—Si algú que té una hipoteca un dia no pot continuar pagant i va al banc a dir-los “mireu, ara no puc pagar-vos, vull acollir-me al codi de bones pràctiques”, el banc podria dir-li “és que ara ja no sóc el teu creditor”?
—Podria. Tinc clients als quals els ha passat. Van patir un ERTO, o es van quedar sense faena després de la pandèmia, o la seua situació econòmica va canviar per algun motiu, i l’entitat els va respondre que no podia aplicar-los el codi perquè la hipoteca ja no era seua. Els fons voltor no estan obligats a adherir-se a aquest codi.

—Per què els bancs venen les hipoteques als fons voltor?
—Un dels motius és econòmic, per quadrar balanços. I el segon motiu, clarament, és per reputació, perquè ells no volen que els relacionen amb els desnonaments, no volen que el seu nom aparega en les notícies quan s’informa del desnonament d’una família vulnerable. És una manera de rentar-se la imatge.

—Tenen una seu física, unes oficines, aquests fons?
—És complicat. Solem negociar sempre per correu electrònic i per telèfon. Algunes solament et donen un apartat de correus per a enviar-los els papers. És que és molt difícil lluitar contra un fons! A vegades els guanyem, i com que no tenen béns a Espanya ni comptes corrents, no podem cobrar les costes. No tenim res a embargar-los. No existeixen, ací. Ho vam denunciar al defensor del poble espanyol perquè vénen a lluitar contra els nostres consumidors, i quan els guanyem no els podem cobrar perquè no tenen una adreça. Com puc anar-me’n a Luxemburg a cobrar unes costes si el que m’hauria de pagar el meu client seria molt més?

—Quan aneu a un jutjat a litigar contra un fons, qui us trobeu davant?
—Són advocats de grans despatxos. La major part, de Barcelona o Madrid, i algun, molt pocs, de València. Però els advocats dels bancs que signen les demandes tampoc no són ací. A València pot haver-hi un advocat delegat que va a fer la vista, però no signa la demanda. Tinc casos per tot Espanya i vaig trobant-me els mateixos advocats a diferents jutjats.

—Al principi de l’entrevista dèieu que ara vindria una onada molt gran de desnonaments. Per què?
—Tornem al codi de bones pràctiques bancàries. Si els qui han de ser desnonats tenen unes característiques concretes, es poden acollir a una moratòria. Continuar a les cases fins que troben una solució. Però no oblidem que les cases ja no són del banc, sinó d’un fons voltor. Hi ha moltíssima gent en aquestes circumstàncies. Les moratòries han anat ampliant-se. No hi ha cap polític que vulga que li explote la bombolla, i quan s’acosten les eleccions, l’allarguen una mica més. La darrera s’acabarà el mes de maig del 2024. I tota aquesta gent acabarà al carrer. No hi haurà prou habitatges socials per a donar-los sostre. Ací, només nosaltres, podem tenir un centenar de persones en aquesta situació, i cada mes que passa en tenim més. Això va sumant i sumant. S’haurà de trobar una solució per a tota aquesta gent, perquè, si no, serà un escàndol.

—Aquests són els casos que veiem als mitjans quan associacions com ara la PAH o unes altres, i veïns, aturen un desnonament, i ho celebren perquè permeten a la família de romandre-hi un temps més?
—I, a més, hi ha un problema molt greu. Amb uns altres companys de Barcelona, per exemple, mirem de fer-ho visible. Veiem que hi ha famílies senceres que se’n van al carrer, i moltes, abans que arribe el desnonament han tingut por d’anar als serveis socials a demanar ajuda, a dir que no poden pagar perquè tenen por que els lleven els xiquets. Això és greu! Si una família va a serveis socials a demanar que l’ajuden, no ha de témer que li obrin un expedient per a llevar-li els xiquets. S’ha d’ajudar la família sencera. Ara també veiem casos de gent major que en l’anterior crisi avalà els fills amb les seues cases. Tinc casos d’aquests, també. On anirà, aquesta gent? La qüestió de l’habitatge ara afecta totes les edats.

—Quants desnonaments es fan cada dia al País Valencià?
—L’altre dia llegia a la premsa que n’hi ha una vintena cada dia. Les moratòries en frenen molts, però no tots. I quan s’acaben, ja serà… Perquè hi haurà tots aquests, més tots els que van acumulant-se. Pensa que l’euríbor puja i les hipoteques s’encariran.

—Algú que deu diners al banc, que demostra bona intenció, que vol pagar, però no pot, té sempre totes les de perdre?
—No! L’esperança no es pot perdre. Sempre dic que les cases es defensen des de dins. Per això deia abans que la dació en pagament només és la solució per a casos molt esporàdics i molt concrets. Perquè una volta has fet la dació en pagament, ja no tens la casa i et canvien les normes del joc i t’apugen el lloguer i no el pots pagar i t’amenacen i tornes a començar. Les cases es defensen des de dins.

—Quines eines hi ha per a aturar-ho?
—Lluitar, denunciar… Em passe la vida fent recursos, fent judicis, denunciant en tots els llocs on puc… Col·laborant amb les plataformes per a intentar d’ensenyar-los com fer les coses perquè ens escolten. No lluitem amb les mateixes armes. Sóc una advocada de barri, podríem dir. Sempre hem d’inventar, de mirar per quin forat podem entrar.

—Com s’aconsegueix, això?
—Pegant-me en els jutjats. M’he carregat les execucions hipotecàries i les adjudicacions de les subhastes perquè he trobat forats en el procediment. Però insistesc que les persones eren dins de casa. És una acció de creativitat, la que fem.

—Per exemple?
—Abans, la llei deia que quan impagaves tres quotes d’un préstec, te’l podien reclamar tot sencer. Com que Europa va dir que això era nul, aconseguíem arxivar tots els procediments que anaven en aquell sentit. Ací es va celebrar molt quan el 2019 es va canviar la llei i van dir “ara ja no seran tres impagaments, sinó dotze”. A nosaltres ens va desarmar, perquè es va considerar que dotze era un marge generós. Però jo ho veia fora de la realitat. La gent que tenim al despatx que no pot pagar les quotes és perquè s’ha quedat a l’atur, per exemple, i quan ets en aquestes condicions, un any passa a una velocitat vertiginosa. Qui té un problema econòmic gros i s’ha enganxat, en un any no el soluciona, i a nosaltres ens han llevat l’eina d’obtenir la nul·litat del procediment. Cada volta que aconseguim la manera de guanyar, ve una norma que salva el banc i ens enfonsa.

—Una altra pràctica que feu és recalcular aquelles fórmules del coeficient que els bancs posen a les escriptures per fixar les quotes. Hi vàreu descobrir errades?
—Abans de la crisi financera, tothom tenia la mentalitat que el director de l’oficina bancària ho sabia tot. Arran d’allò, s’ha escrutat cada volta més l’activitat bancària, perquè hem vist que no són tan llestos ni ho fan tot bé. Ara revisem fil per randa les escriptures de les hipoteques, també les antigues, i hem arribat a la conclusió que moltes d’aquelles fórmules tenen errors. Jo no ho sabia veure, al principi, però hi ha experts. A vegades hem salvat casos demostrant al jutge que la quota que li reclamen al client no era correcta. Però això és una altra lluita, perquè el jutge no sempre et vol escoltar, i encara més si no entén de què li parles. Sempre hem de donar la volta a tots els entrebancs que ens posen. Lluitar amb totes les energies i totes les armes. Tinc procediments de gent que va començar les execucions hipotecàries el 2005, amb subhasta i tot, però continuava dins la casa pels codis de vulnerabilitat, per les moratòries, i ara m’he carregat els procediments i tornen a tenir la casa al seu nom.

—Com valoreu la tasca que fan les ONG que ajuden els qui lluiten per mantenir el sostre?
—Tot suma. Fan una tasca molt important. Hi ha gent molt activa. Jo hi col·labore i m’aporten moltes coses. M’aporten casuística. Per aconseguir obrir noves vies, necessite veure què passa. Sóc dins els problemes. La gent no és un número. És una família i conec què els passa. I això fa que hi haja una implicació que m’obri la ment per a buscar solucions i no rendir-nos. És important, la faena que fan. Igual que els periodistes que visibilitzen tots aquests casos. Els fons no volen eixir en les notícies, per això ara amenacen els llogaters o els deutors que no revelen els papers que reben. La solució seria que isqueren cada dia i que els poguérem posar cara i dir “aquest senyor és qui hi ha darrere el fons voltor”. Darrere el fons hi ha gent, també.

—Qui hi ha?
—No volen eixir. No en sé els noms. Els fons són entitats que volen rendiment econòmic, les persones no els importem. Hi ha fons amb qui parle per telèfon i un dia em diuen una cosa, un altre dia me’n diuen una altra. Per ells, el client és un número. Se’l passen d’un lloc a un altre. No saps mai amb qui lluitar. He tingut operacions pràcticament tancades i l’endemà, quan ho tenia per a signar, m’han cridat i m’han dit “mira, els gestors són uns altres i les condicions han canviat”. Ja els pots recordar el que acordàrem fa dos dies… Ja no val.

—La llei ho permet? No hi ha res que protegisca els consumidors?
—Els consumidors estem molt venuts en aquestes coses. No lluitem amb les mateixes armes. Hi ha advocats molt bons, de consum, però contra nosaltres, que fem pinya i ens contem les coses, hi ha aquests despatxos sencers amb molta força. És una qüestió de diners.

—La llei no iguala?
—No. Des del moment que a mi em paga el client, que és algú que té dificultats per a pagar la hipoteca, i que ens paga com pot, que els hem de finançar nosaltres els procediments per lluitar amb ells… Imagina la diferència d’això amb ser advocada d’un fons voltor que solta els diners en xecs. La llei no és feta per protegir el consumidor, és feta per protegir els interessos econòmics. Fem tot el que podem, defensem i lluitem, arribem als diaris i al defensor del poble… Ara munte dos recursos per al Suprem i un altre per anar-me’n a Estrasburg. Com que ja no sé què més fer ací, vaig a botar. A veure si puc fer un foradet d’allà cap ací.

—Alguna cosa més que vulgueu afegir?
—Les cases es defenen des de dins. No ens hem de donar per vençuts. Si no tens capacitat de contractar un advocat, acosta’t a una PAH, a un lloc on et puguen assessorar. Sempre t’has de defensar. Mirar cap a una altra banda, quan no pots pagar la teua hipoteca, no és una solució. Si no pots pagar, abans que et posen un demanda, comença a moure’t. A voltes, un atac és la millor defensa. I si resulta que la teua hipoteca està malament i té una clàusula de les que hem comentat i es pot demostrar, potser demandar l’entitat i bloquejar-la perquè no et demande. Et permet guanyar temps i et pots recompondre econòmicament. Nosaltres tenim clar que la hipoteca és la darrera cosa que la gent deixa de pagar. Sense una casa no tens educació, no tens sanitat, no tens res. Hauríem de veure si la justícia que tenim és la que volem, o s’ha quedat fora del lloc.