14.03.2022 - 20:31
Maria Hein (Portocolom, 2003) és una artista mallorquina que va començar a palpar la música a tres anys i que a final del 2019 va escriure les primeres cançons. Es mostra oberta, així com la seva música i les seves lletres: tot un espectacle d’intimitat i sensibilitat. Diu que ha viscut amb la por del fracàs, que els seus referents són dones joves com ella que s’han atrevit a donar una passa endavant i que, malgrat el caràcter més melancòlic i clàssic del seu primer disc, no es vol encasellar en cap estil. Fa una setmana va guanyar el premi Enderrock a millor disc revelació per Continent i contingut. Parlam sobre ella, el continent, i sobre la seva obra, el contingut.
—Què heu sentit, aquests dies, després d’haver guanyat el premi Enderrock a millor disc revelació?
—Encara no m’ho crec massa. Encara no en sóc massa conscient, em sent molt agraïda i em dóna molta força per a continuar fent discs i continuar fent música.
—No podríeu haver debutat d’una manera millor.
—Estava molt preocupada, eh? Com que és el primer disc, estava molt preocupada de veure què pensaria la gent. Si agradaria o no. Al cap i a la fi, és el primer treball. I si a la gent no li hagués agradat… No sé què hauria passat. Però estic molt contenta amb el resultat.
—Per què surten totes aquestes pors? És una cosa molt comuna dins l’àmbit artístic, la por de no ser agradat.
—Perquè t’exposes. I sobretot, per por del fracàs. Tenia molta por del fracàs, de treure-ho, que no agradés a ningú i fracassar. És una de les pors que tenim.
—Us han fugit, totes aquestes pors?
—Sempre hi són. Ara les pateixo, perquè preparo el segon disc. Estic en el procés artístic i de creació de cançons, quin estil vull fer, cap on vull anar… I estic una mica espantada. Però pens que sempre estaré així en aquests moments. És una cosa que fas tu i que et surt de dins. T’exposes. Mostres la teva part més vulnerable.
—Les vostres lletres descriuen molta intimitat, no se us fa estrany de cantar-les en públic?
—Pensava que ho passaria pitjor. Però com que sóc una persona que gairebé mai no es posa nerviosa i no pens que canti sobre una cosa concreta que té cert significat, no m’afecta tant. Al principi sí que em feia una mica més de respecte, les primeres vegades que cantava ho rumiava: “Què en pensarà, la gent, d’aquestes cançons?” Encara no havia sortit el disc, em feia encara més vergonya… Però com que ara ja ha sortit, no em preocupa. Potser quan tregui el nou sí que em preocuparà.
—Deis que el fet que les vostres cançons emocionin és molt important per a vós. Per què?
—La música que escolt, tengui lletra o no, si m’emociona, m’agrada. Una cançó pot no tenir una bona base harmònica, que, al cap i a la fi, és una beneiteria, i emocionar realment. És la cosa més important. Si no, és una cançó i prou.
—Per què creieu que ens emociona tant, la música, l’art…?
—Depèn de la sensibilitat de cadascú. L’art surt a força d’emocions i pot arribar a emocionar perquè ens podem sentir identificats o sentir empatia. No sóc una experta en art…
—Com a música, sí.
—[Riu.] Les cançons que m’emocionen són les que tenen un missatge, però també m’agrada molt el jazz i n’escolt sense lletra. O vaig a concerts de jazz i m’emociona molt també. Veure gent virtuosa tocar dalt l’escenari… emociona, et fa moure. Potser hi ha estils que no m’emocionen tant com uns altres, però a una altra gent sí. Depèn de moltes coses.
—Quins referents us han influït més i han tengut més pes en la vostra obra?
—En aquest disc, sobretot Antònia Font i Joan Miquel Oliver. També hi ha molt de Maria del Mar Bonet i Núria Graham. Són els que més pes tenen. És cert que na Sílvia Pérez Cruz, així com na Maria del Mar Bonet, sempre m’ha acompanyat i influït molt respecte de la manera de cantar. Però respecte del so, de com sona el disc, crec que ells tres. També n’Amaia m’ha influït molt, ja sigui amb el disc com amb la manera de cantar… N’hi ha moltíssims més. Sobretot dones, sempre m’han inspirat sobretot dones. Na Judit Nedderman o na Rosalía, també. En podria dir moltes. Sempre m’han influït dones més joves, perquè sé que ho sóc. Veig aquesta figura de dones joves i que han fet les passes de començar prest i m’han inspirat d’alguna manera i donat forces.
—Creieu que el fet de ser jove és sovint una barrera, sobretot entre les dones, per a arribar allà on es vol? Com ho heu sentit en el vostre cas?
—No ho he vist molt, però alguna cosa he notat. He de dir que jo he tengut molta sort i no em puc queixar de res. Des del principi m’ha funcionat bastant bé. Ara, potser és perquè han sortit moltes dones i moltes propostes femenines, però sí que hi ha alguna cosa que pel fet de ser dona i jove… Per exemple, als concerts o a les proves de so, no et tenen tant en compte pel simple fet de ser dona i jove. Quan ets gran ja imposes una mica més, però quan ets tan jove no. I aquí sí que he notat, no rebuig, però alguna cosa. Però poc, no em puc queixar.
—Esperàveu arribar fins aquí quan escrivíeu les vostres primeres cançons?
—I ara, no m’ho esperava gens. De fet, pensava que no agradaria gens. Abans d’anar a gravar el disc, ho vaig passar un poc malament per aquest motiu. M’agradava, però no n’estava segura al 100% perquè és un primer disc. Vaig escriure aquestes cançons molt des del subconscient i improvisadament. En les primeres cançons que escrivia, no tenia pensat de fer un disc. Tenia el somni, però com que tampoc no tenia l’oportunitat…
—Com afronteu el fet de compondre? Com ha estat la creació del disc?
—En el primer moment, vaig compondre com una prova. No ho havia fet mai. Al disc hi ha deu cançons, però per ventura en vaig escriure quaranta. Era anar provant, no ho havia fet mai… Parl de final del 2019, principi del 2020, quan feia les primeres. No em proposava ni el disc. Quan em van dir que el faria, m’ho vaig prendre més seriosament. En un primer moment, vam fer molta feina a distància via videotrucades amb en Ferran Palau i en Jordi Matas, els dos productors, perquè veiessin què volia, cap a on volíem tirar, quin estil… Al juliol, vam gravar el disc a Banyoles amb en Ferran.
—Què és continent i què és contingut?
—Em va costar bastant de triar un títol. No m’hi acabava de fer cap. Però al final va quedar aquest: el continent sóc jo i el contingut són les meves cançons. També ho reflectesc com que el continent és el tassó i el contingut és l’aigua que vessa. Hi ha connexió entre les cançons del principi, la del mig i la del final: “Un tassó que vessa”, “Continent i contingut” i “Omplint un buit”. Tenen connexió perquè parlen de com omplir un buit, del tassó que vessa que té tanta aigua que no n’hi cap pus. És la imatge individual d’allò que tracten la resta de cançons, que parlen de dubtes i moments que me passen per ull.
—Per què vessa, aquest tassó?
—Perquè hi ha tantes coses que arriba un moment que no n’hi caben més. Tants de problemes, dubtes… També és la manera d’expressar quan no pots més, que tens tantes coses a dins, que arriba a un moment que explotes i vessa tot. Això sóc jo.
—La vostra música és molt melancòlica, potser xoca una mica amb la vostra joventut.
—Li vaig donar un aire molt clàssic, perquè en part sóc així. Però també sóc una part molt diferent. Sóc molt jove i segurament aniré canviant i clarament ho vaig fent. Aquest disc ha sortit així; al pròxim, no dic que faci reggaeton, però potser canvia una mica. M’agraden molts estils de música. De fet, sempre que em proposen coses molt diferents d’això que faig ara, dic que sí. Perquè m’agrada fer-ho tot. La part més bonica d’un artista és saber ser versàtil. La gent pot pensar que solament faig l’estil d’aquest disc i no és veritat. A ca meva cant flamenc, per exemple.
—Parleu molt del paisatge a les cançons. És influència de la terra on us heu criat o quin simbolisme té?
—Estim molt la natura, sempre n’he viscut envoltada. Visc a Portocolom, a una banda increïble. En el temps del confinament, és com millor va estar: amb l’aigua transparent, quan normalment no ho era. Des de ca nostra veim la mar, m’he criat davant seu i de la natura, si hagués crescut en una ciutat, potser no seria així.
—Què en penseu, del panorama musical a les Illes?
—Crec que està molt bé ara mateix. És que n’hi ha tants! Hi ha molta diversitat d’estils i m’agrada molt perquè segons qui canta es nota molt de quin poble són. Els escolt molt, m’agrada molt seguir la música de les Illes.
—I en general? Es perd de fer lletres que arribin? Hi ha massa música supèrflua?
—Tota la música està bé. Bàsicament, perquè potser a algú li agradarà i algú no. Són obres i és art. És com la pintura: hi ha quadres que penses que sols és una retxa, però és l’obra d’un artista que s’ha volgut expressar així. La música no és un art visual, però ho veig d’aquesta manera.
—Feu música en català perquè és la vostra manera d’expressar-vos, de sentir, de viure…
—El fet de cantar i publicar en català no solament és perquè és la meva llengua, sinó per conservar-la, que és molt important. Però puc cantar en tots els idiomes, perquè m’agrada tota la música.
