Maria del Mar Bonet: ‘Jo sempre cantaré “Sa núvia d’Algendar”. No he canviat’

[Aquesta entrevista, publicada originalment el desembre del 2016, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

Quedem amb Maria del Mar Bonet un matí de final de novembre a Gandia, on ha de cantar al vespre. La nit abans havia arribat amb tren des de Barcelona. Parlem de la fascinació compartida dels viatges amb tren. Probablement perquè a les illes no hi ha aquesta possibilitat de deixar-se anar durant quilòmetres i quilòmetres pels camins de ferro. Em preocupa que aquesta entrevista la destorbe i li demane què fa les hores prèvies a un concert. I em diu que res especial, tret d’estar tranquil·la, repassar els temes, escalfar la veu. La mateixa rutina sempre. Des de fa cinquanta anys. D’això hem de parlar. Dels cinquanta anys de carrera de Maria del Mar Bonet. Diu que no li agrada mirar endarrere, però que ara ho ha de fer, és clar, obligada per les circumstàncies. Sempre mira endavant. Tant, que no veu la data de la retirada, que no pensa en com serà. Ni quan serà. Cinquanta anys serà una festa amb un programa que ha organitzat el seu representant. L’únic límit que ella li ha posat és no fer ‘un Sant Jordi’ com quan va celebrar els trenta anys. Va ser molt d’esforç per a una sola nit. De manera que els cinquanta s’allargaran en concerts diversos. I hi ha el disc enregistrat a Cuba. Això l’ha tinguda ocupada aquests darrers temps. Cuba, l’abraçada fraterna de la Mediterrània i el Carib. Està il·lusionada amb aquest treball. Sona a Maria del Mar Bonet, diu. ‘Tot el que faig sona a Maria del Mar. Sempre som jo, faci el que faci.’ Demana un cafè americà i una aigua mineral i comencem a parlar.

—Cinquanta anys de carrera. A quina velocitat us ha passat tot aquest temps?
—Molt de pressa. Crec que perquè fas una cosa que t’agrada. Quan una feina és dura i no t’agrada, o treballes per menjar i prou, crec que el procés ha de ser terriblement dolent, però quan una cosa t’agrada tant, passa rapidíssim. Per a tothom, en general, passa el temps molt de pressa i més quan tens una edat. Quan era petita tenia ganes de ser gran i no arribava a ser-ho mai. Veia la gent que feia unes coses i jo deia: vull ser gran per a viatjar, per a fer això o allò, i no podia, i el temps passava lent. Fins que va arribar un moment que el temps passa de pressa.

—Ara que celebreu aquesta fita en la vostra carrera, és el moment de mirar cap endarrere o cap endavant?
—En aquest moment, l’obligació d’aquesta celebració és mirar un poc cap enrere, però només per obligació. Jo normalment no visc mirant endarrere mai. No en sé. Si em pregunten per dates, o quin dia va passar això, o quin any vas fer allò… no ho record. No m’ho apunt ni o record ni ho treball així. Mai de la vida mir endarrere. Però ara em toca, ara faig aquesta reflexió.

—I què veieu quan mireu endarrere?
—Moltíssimes coses. Hi ha coses en general, molt maques, molt maques. Sempre hi pot haver coses rares i dures, però en general tot allò que fa referència a cantar en públic per mi és un goig, ho esper amb ganes. És un treball d’aprenentatge. Al principi fas unes coses perquè no en saps tant, en fas unes altres i en vas aprenent. Veus que has seguit un procés. Amb tres professores de cant diferents, amb músics meravellosos que t’han acompanyat durant molts d’anys i que has après de tothom i t’han ensenyat amb una generositat especial.

—I supose que hi veieu Barcelona. Aquest pas que vàreu fer quan vàreu deixar Mallorca.
—És clar. Quan vaig entrar als Setze Jutges. Segurament, si m’hagués quedat a Mallorca no hauria fet aquesta carrera. Vaig anar a Catalunya a estudiar ceràmica perquè no ho podia fer a Mallorca. Vaig entrar a l’Escola Massana, però després em vaig trobar amb els Jutges. Si no hagués estat per ells, estic segura que no cantaria. Per ells i pel meu germà, en Joan Ramon, que ja els coneixia. Ell em va donar la mà per entrar als Setze jutges. Em varen venir a cercar.

—En aquell moment fèieu cançó popular de les Illes. Què us va atraure d’aquells cantants?
—Era un grup de gent que cantava a la imatge dels francesos, de la nouvelle chanson, connectaven amb la poesia, eren un poc afrancesats sense ser-ho. Però seguien aquell estil de Brassens, de Jean Ferrat, tot aquell grup de músics i cantants tan importants per a la cultura francesa. I llavors hi havia n’Espinàs, en Serrahima, en Porter, i tots els més clàssics. I justament cercaven gent diferent dins el grup. I com que jo feia aquelles cançons populars i cantava un poc música folklòrica, aleshores devien pensar: mira, una veu que diu altres coses, que canta d’una altra manera, que també és bo. I em varen introduir en els Setze Jutges, i ara fes un disc i ara tal i tal i va arribar un moment que això t’atrau moltíssim i t’enlluerna, i t’agrada.

—I el públic us va respondre de seguida.
—Part de la culpa que la cosa funcioni la té el públic; si no, no series res. El públic és l’altra part del mirall. Tu et mires en un públic i si el públic no respon acabes la feina i te’n vas. Si el públic va responent i et va ajudant, i els teus companys t’ajuden, notes un moviment que va endavant i sobretot que t’hi sents bé. Els jutges eren una colla de gent esplèndida. I ho són i ho eren. Estic segura que jo no hauria fet res. Jo hauria seguit cantant a ca nostra, com feia des de petita, que tens una guitarra i cantes…

—Eren temps complicats, sense llibertats. La gent necessitava una bandera, necessitava cançons que diguessen el que no es podia dir de cap més manera. I els Setze Jutges vàreu fer aquest paper a la vegada que dignificàveu la llengua, que popularitzàveu poetes…
—El moment que es vivia llavors era un creixement cap a les llibertats. Una vida encara clandestina dels partits polítics. La política es vivia de manera subterrània perquè no es podia parlar de res, però la gent parlava a una altra banda. I, és clar, la decadència del dictador també hi tenia a veure, amb tot això. Tothom veia que allò s’acabava i s’havia de treballar perquè s’acabàs i per recuperar la llibertat. I la llengua tenia una importància bàsica dins la carrera dels Setze Jutges. Ells van recuperar la llengua per la cançó popular perquè en aquell temps només es cantava en català en alguns cors, algunes coses com si fos una anècdota. Ells eren poetes. I tenien per norma que s’havia de cantar bé i s’havia d’escriure bé. S’havia de fer bona música.

—Dieu que tot el que veieu quan mireu arrere és bo i us agrada, però supose que en cinquanta anys hi ha hagut moments durs o desagradables. No els voleu recordar?
—N’hi ha, és clar. Record amb disgust que vaig tenir problemes amb la primera casa discogràfica. El cas és que a Barcelona hi havia dos segells. I si no estaves d’acord amb l’una, havies d’anar a l’altra. I veies que també tenies problemes per entrar-hi. I me’n vaig anar a Madrid. Tot anava molt bé fins que en un moment donat van voler que cantàs en altres llengües. Ho vaig passar fatal. Vaig haver de pagar doblers per sortir d’allí. Això és dur, i més quan ets tan joveneta.

—L’altra llengua en què us volien fer cantar era el castellà. No us ho vàreu proposar mai?
—No. Fins llavors havia cantat en català d’una manera completament natural. Jo no volia que cantar en la meva llengua fos un acte de militància. Ho era un poc, però a mi m’agradava pensar que cantava cantant en la meva llengua perquè era normal. Ja sé que no ho era…

—I ara ho és?
—Sí, però hi ha sempre històries entorn de la nostra llengua i a les dificultats de ser un país petit i de tenir un altre país gran per veí. Sempre guanyen els que són més, i ens hem de defensar, i agafes un paper militant amb una cosa que hauria de ser natural.

—I això cansa?
—A mi sí. Em cansa. Però no tenc cap més remei perquè pens que no em poden canviar la meva ànima. La meva ànima és la meva manera de pensar. Si pensem que l’ànima està en algun lloc, deu estar en el pensament. Com pots canviar la manera de pensar si no és la teua manera de ser? Jo voldria que això fos natural en tots els sentits, que la gent que no parla la nostra llegua entengués que si a ells els fessin el mateix, els passaria com a nosaltres, però no ho pensen. Ells pensen, per què no cantes en castellà si arribaràs a Sud-amèrica? O per què no cantes en anglès? Si pensen així, tots hauríem de cantar en xinès i tindríem més públic.

—Vàreu començar cantant ‘Sa núvia d’Algendar’, una cançó popular menorquina. Heu fet la volta a les músiques del món i acabeu d’enregistrar un disc a Cuba amb músics cubans.
—Penso que la vida d’un creador artístic pot ser molt variada, però sempre és la mateixa vida. El creador és el mateix. Jo sempre cantaré ‘Sa nuvia d’Algendar’. No he canviat. N’estic segura d’això. Aprenc coses i les pos a la meva paleta de colors, però és la meva paleta de colors, no en tinc cap més. Na Maria del Mar Bonet és sempre la mateixa. El que ha après és a cantar unes altres coses, a cantar un poc millor. Sempre he pensat que quan comences a entendre quin és el camí artístic que vols emprendre ho tens molt clar, però el que no tens clar és l’aprenentatge. Et falta l’aprenentatge. Tu voldries allò que saps que vols. Jo ja ho sabia, què volia, absolutament, però no sabia com arribar-hi.

—I què volíeu?
—Tot això que faig ara. Tot el que he fet, volia, però, és clar, no ho podia fer llavors. Ho he hagut d’anar aprenent. Has de treballar amb totes les eines que puguis, amb totes les variacions, però sempre seràs tu. Jo sempre he estat jo. La meva arrel és la meva terra, és Mallorca, són les illes. I és la Mediterrània. I aquí jo puc anar d’excursió a cercar una cosa i tornar. És com una espiral. Vas ampliant l’espiral. Tens un nucli que és el teu espiral biogràfic, que jo he tingut la sort de tenir aquesta llum al meu voltant. Les illes i el que significa la Mediterrània com a espai cultural profund. La mar ens ha marcat als illencs, i la Mediterrània ha marcat la cultura de tot el món. Des de l’antiguitat fins ara.

—Ara la Mediterrània és un cementeri. Semblen llunyans els temps en què era un pont entre cultures.
—Si estudies la cultura mediterrània i el que ha significat durant totes les èpoques sempre ha estat sanguinària, sempre hi ha hagut molt de merder. Moltes guerres, molts de morts, molts, molts, molts. Moltíssima sang vessada, i això és un element que ens hauria de fer reflexionar. No és només ara, que és un cementeri. Però passa que tenim tirada a oblidar o a no mirar la història.

—Tornem a la vostra manera i a aquestes ‘excursions’ que dèieu per a cantar amb gent ben diversa.
—Això és una riquesa. Si mires un poc endarrere, que és el que ara fem, he cercat tocar amb gent del nord d’Àfrica, d’Itàlia, de Turquia, he tocat amb gent italiana, grega, turca, tunisiana… Els he cercats jo perquè jo crec que sabem que el que cantem a Mallorca o a Menorca o a Eivissa, està impregnat de tota la Mediterrània. Ningú pot dir que la mediterrània és pura, és mestissa, i això ens fa més rics i molt més potents culturalment. Hem de connectar, i quan trobes que hi ha coses que pots compartir amb els altres ho has de fer. Per exemple, quan vaig anar a Cuba jo no m’esperava poder-hi connectar tant com hi he connectat.

—Aquesta connexió us ha dut a fer el disc que ara, coincidint amb l’aniversari, presentareu.
—Em va impressionar la música del camp de Cuba que jo no coneixia, perquè acabem sentint el que sent tothom, el ‘son cubano’, els boleros, però quan et presenten un grup de música camperola, tu dius: què fan? I té molta connexió amb la música del camp de Mallorca, però passada pel Carib. El Carib és molt potent i ha influït tot el que es fa allà. Jo he fet un treball amb tot això durant uns anys, fins que he pogut fer el disc. N’he gaudit moltíssim i he connectat molt amb una colla de músics d’allà i amb una mena de mosaic de diferents estils musicals de Cuba, tant si és música del camp, com latin jazz. I això m’ha agradat molt. Fer un disc en què hi ha variacions, com un mosaic de música de Cuba mesclant la meva música i intentant compartir coses.

—Tot i que heu dit que no us agrada gaire, tornem a mirar una mica arrere en la vostra carrera. Sembla que els cantants tenen l’obligació de posar almenys un himne a disposició del públic. Quin és el vostre?
—Això ha anat per èpoques. Primer era ‘Àguila negra’, més tard ‘La Balanguera’. ‘Què volen aquesta gent’, és clar. El públic es fa ressò de certes coses i té necessitat de sentir uns himnes. Hi ha hagut canvis en això, jo no ho he provocat, però si el públic ho demana, jo ho cant.

—Hi ha cap cançó que us faça mandra d’interpretar?
—No. Si les he cantades, m’agrada tornar-les a cantar.

—Us penediu d’algun disc que heu publicat o de la manera en què ho vàreu fer?
—No. En general, no. Quan passen els anys i veus coses, penses: ara ho faria d’una altra manera, però és clar, has crescut, llavors era un altre món.

—Pinteu, escriviu poesia, componeu cançons… Totes aquestes activitats artístiques formen part d’un mateix procés creatiu?
—Sí. Tot és el mateix. Passa que a vegades et pots dedicar més a una cosa o a una altra. Per mi pintar és com si cantàs amb els colors. I cantar també és pintar…

—Continueu viatjat amb la capseta d’aquarel·les?
—Sí. Sempre la duc. És un element tan petit que pot anar amb tu, i de vegades m’ha passat que si no l’he duta i m’ha agafat la pintera, he hagut d’anar a corrents a comprar-ne.

—Quina música soleu escoltar?
—Jo escolt música escoltant música. Amb molta atenció. No és un acompanyament. No m’agrada per anar fent. Li tinc molt de respecte. No m’agraden els fils musicals, els odii. No m’agrada la música que posen per omplir. M’agrada el silenci. Perquè crec que el silenci és el que et produeix la música. Si no hi ha silenci, jo no puc fer música.

—Ara que heu acabat el disc de Cuba, teniu aquest silenci? Podeu fer música?
—Quan acabes un treball deixes un espai buit. És necessari perquè quan estàs en el procés d’elaboració d’un disc estàs sentint allò i tornant-ho a sentir, i posant-hi coses, traient-les, amb els músics. És un procés molt ple. I quan el dónes per acabat, hi ha aquest buit. Tinc tres projectes damunt la taula. El de Cuba va passar per damunt. I són allà, esperant, i tu hi vas donant color, hi vas donant coses, vas traient i posant i a vegades es mesclen, a vegades es queden allà. Com qualcú que té tres quadres començats i un dia o els tira o els acaba.

—I què llegiu?
—De tot. Sobretot poesia. Ara llegesc molta pintura. M’agrada molt trobar pintors i pintura que m’interessa. Tenc una bona biblioteca de pintura. Si no pots anar als museus, pots llegir i descobrir pintors.

—Quins són els pintors què heu descobert recentment?
—N’he descobert un que es diu Albert Marquet, del món impressionista francès. El vaig trobar l’altre dia i m’encanta la vida que va dur i el seu contacte amb tots els grans pintors de l’època i com pintava ell. Per mi era desconegut. No em facis dir on el vaig trobar. El món de la pintura impressionista és una de les coses que més m’agrada.

—Després de tants i tants anys vivint a Barcelona, ja fa una temporada que heu tornat a Mallorca.
—Ho necessitava absolutament. Em va costar més de set anys aconseguir-ho des que m’ho vaig proposar, però volia viure una altra vegada a casa meva.

—I des de Mallorca, com observeu el procés cap a la independència de Catalunya?
—Aquests processos són llargs, no el veig com una cosa imminent perquè tenim un altre país que no ho vol i vol imposar la seva manera de pensar. Necessitam el referèndum, que tothom opini. M’agradaria que tot això s’activàs, la gent ha de poder decidir. Des d’Espanya no hi ha hagut cap consideració per les altres cultures. Hi ha hagut atacs contra la nostra cultura, contra la llengua, contra les nostres arrels. Atacs contra la nostra economia. La gent té un límit. Com és possible que hagin arribat fins aquí? Quan dos no s’entenen, s’han de separar. Jo no ho veig gens traumàtic, això. Ho veig bo.

—Fem aquesta entrevista perquè compliu cinquanta anys damunt els escenaris. Cantant. Si mirem el futur, us heu posat un límit?
—Normalment, visc molt el moment. No em planteig en absolut què hi hagi un límit. Crec que la vida te’l du, el límit. Un dia et diu prou i ja està, en tots els sentits.

—I us prepareu per a aquest dia?
—No, en absolut. Vull preparar-me per al moment que visc i tot el que faig. No pens que tal dia o tal any ja deixaré de cantar. Les millors coses que m’ha dut la vida m’han vingut sense esperar-les. Conèixer personalment un cantant amb qui volies cantar perquè des de petita l’admirava, com en Mikis Theodorakis… O per exemple, que en Nacho Duato ballés les meves cançons… No són coses que t’hagis preparat. Moltes coses bones vénen perquè si, sense preparar-les molt.