Maria del Mar Bonet i Borja Penalba, crònica d’una declaració d’amor a València

És divendres de matí i hem quedat amb Maria del Mar Bonet i Borja Penalba a una cafeteria moderneta del centre. Alenar, es diu. Sembla fet a posta. És el dia de descans després dels concerts de dimecres i dijous al teatre Micalet i abans del de dissabte i diumenge. Quatre concerts a València que enregistren perquè siguen l’ametlla d’un disc en directe que sortirà a finals d’any. Era un projecte que tenien abans del confinament i que va quedar aparcat fins que s’han pogut obrir les portes del teatre. Bonet i Penalba han triat cançons de sempre de Maria del Mar passades pel sedàs musical de Borja, cantades a una o a dues veus, respirades amb una sola emoció. I hi han afegit algun regal. Una mena de catàleg d’homenatges.

‘

‘El que hem volgut -explica la cantant mallorquina- és fer un disc que ens representi com a dues persones que hem treballat juntes tants anys, i que quedi una mostra del que estem fent.’ ‘La tria és molt poètica –explica Penalba-, crec que, tret d’una o dues cançons, totes són poemes. Un dels criteris també era escollir aquelles cançons que han estat menys enregistrades, o bé aquelles a les quals en el nostre binomi hem donat alguna cosa d’especial. I també, la incorporació de coses inèdites. Passat, present i futur’.

Estellés, Joana Raspall, Llull, Marc Granell, Joan Alcover…

Venim de temps convulsos per als artistes. Durant massa mesos ens hem acostumat a veure’ls i escoltar-los a través de les pantalles, en concerts en línia, en càpsules a les xarxes socials. Cap dels dos no té la sensació que el tancament obligat per la pandèmia haja estat un temps especialment creatiu. Borja explica que sí, que alguna cosa ha fet, però que tampoc gaire, i conta el cas d’algun amic escriptor que no ha estat capaç d’escriure ni una línia. Maria del Mar Bonet ho ha viscut amb tranquil·litat, fent allò que podia: ‘He escrit poemes, estic preparant cançons noves i també, gràcies a Borja, que em va esperonar perquè féssem un festival en línia, em vaig il·lusionar i el vaig fer’.

El festival és el concert del 25 d’abril ‘Cuidem la cultura’ organitzat per Acció Cultural del País Valencià i difós aquell dia per les xarxes socials.

Parlem dels concerts al Micalet, de la sensació de posar-se davant un pati de butaques que mai no pot estar ple del tot; de l’olor de desinfectant; de l’impacte de veure el públic amb la boca coberta per les màscares. Maria del Mar Bonet ho assumeix com una necessitat, però no s’hi resigna: ‘No m’acostumaré mai a veure el públic amb la màscara. No m’hi vull acostumar. Crec que algun dia passarà i tornarem a veure el públic sense màscara.’ Així i tot, aquest objecte de protecció no escapça la comunicació amb el públic: ‘La gent que assisteix a un enregistrament en directe ja sap que ha de participar-hi d’alguna manera, i això està molt bé’.

Tots dos cantants reivindiquen la seguretat de la cultura, les mesures de protecció que es prenen en els llocs on se celebren els espectacles. ‘No entenem que en llocs com el que estam ara [el bar modernet del centre de València que ofereix sucs de tots colors] puguem seure i podem xerrar i que la gent no pugui estar dins el teatre. Això és contradictori’, diu Maria del Mar, i Borja aprofita per explicar que feia unes hores que acabava de tenir un intercanvi d’opinions a Twitter amb Isabel Bonig, la líder del Partit Popular al País Valencià: ‘Ahir la senyora Bonig va posar el crit en el cel perquè es feien els concerts de les festes de Borriana. I jo la vaig convidar a vindre al concert a veure de primera mà que la cultura és segura i després, en acabar, se’n va a la terrassa del bar i ho celebra fins a la una de la nit.’ No hi ha hagut resposta.

Enguany es compleixen cinquanta anys d’ençà que Maria del Mar Bonet va cantar per primera volta al teatre el Micalet. Enregistrar-hi el disc li resulta emocionant. ‘Al País Valencià, a la ciutat de València crec que és allà on he vingut més a cantar de tota la meva carrera. He vingut contínuament. A molts pobles em coneixen i a la ciutat he cantat a molts teatres. I la Universitat em va obrir la porta quan no es podia cantar a altres bandes.’

A mesura que avança la conversa repassem algunes de les cançons que canten a l’espectacle. Les dues primeres, amb Borja Penalba sol. Una és ‘Cançó de s’amor perdut’ de Joan Ramon Bonet i l’altra, el primer regal per al públic: un poema que Pere Quart va dedicar a Maria del Mar quan ella tenia vint anys i el poeta la va escoltar per primera vegada. ‘Per ell va ser un impacte sentir-me i al cap d’un temps em va dir: “T’he fet un poema, a veure si t’agrada”. Que Pere Quart, que per a mi era el gran poeta, em fes un poema repetint el meu nom va ser meravellós.’ Ara, tants anys més tard, Borja hi ha posat música. D’amagat, sense que Maria del Mar ho sabera.

Diu ell que és una de les úniques coses que ha fet en el confinament. Diu ella que es va emocionar molt quan li la va cantar per primera vegada.

Aquestes dues peces són el preludi d’allò que tots dos, amb Antonio Sánchez, que darrere una pantalla fa malabars amb tot d’instruments de percussió, oferiran a un públic que se les sap totes i que es deixa anar i convoca emocions i comença un viatge. Alguns, a la infantesa; uns altres, a la joventut i la majoria, a un present continu fet d’incerteses i reivindicacions. L’acordió de Laura Almerich, a terra, a l’escenari, en fa de testimoni mut.

Quan arriba ‘Què volen aquesta gent’, molts assistents es troben incòmodes a la butaca. Maria del Mar Bonet diu Lluís Serrahima. ‘Fa més de cinquanta anys que la cantàvem contra la dictadura -recorda- i ara encara l’hem de continuar cantant perquè hi ha presos polítics’. I, ara ja sí, s’aprecia un cert moviment labial davall les màscares.

Ho comentem l’endemà i els dos artistes es deixen anar. Maria del Mar s’arranca amb una llarga reflexió: ‘No hi ha hagut una transició que realment fos una neteja de les barbaritats que va fer el franquisme. Tenim una democràcia molt feble. No es va fer una aposta perquè realment hi hagués una llibertat d’expressió, que hi hagués una llibertat de manera de pensar. Ara ser independentista, o tenir aquest sentiment de voler una independència per Catalunya, es veu com una espècie d’acte terrorista. Diuen que hi ha democràcia, però quan hi ha polítics que són a la presó per pensar diferent, gent a l’exili, a mi em sembla que això no té res a veure amb la democràcia. Que hi hagi una monarquia corrupta… Hi ha tantes coses que no em lliguen amb una vertadera democràcia.’ Penalba s’afegeix a l’anàlisi: ‘Fins fa uns anys, la falta de democràcia era més subtil, menys visible. Ho tapaven molt bé. I des de l’1 d’octubre s’ha fet palès d’una manera molt greu què és aquest país, què és aquesta societat, com està la classe política, què és el tribunal suprem, que és l’audiència nacional, que són bastions heretats del franquisme. Estem arribant a punts perillosos.’

I sí. Punts perillosos com algunes de les amenaces que Maria del Mar ha rebut de l’extrema dreta. Diu que no té por i gira la pregunta per respondre que el fet que més mal li fa és la influència que té el feixisme a tota Europa a l’hora de prendre decisions polítiques sobre la manera com afrontar el repte de la immigració, el repte de rebre amb tota la dignitat les persones que cerquen un lloc on viure. ‘Aquesta capacitat que té Europa de ficar el cap sota l’ala i de no veure el perill que això implica, de les fronteres i de patiment que hi ha, de morts, que no se’n parla. És curiós aquest problema que és tan gros, jo diria que inclús més gros que la pandèmia, estigui així de callat. Els camps de refugiats són vergonyosos. És terrible com es tracta la gent als camps de refugiats.’ Ho explica amb la mateixa força que a l’escenari tots dos interpreten el poema ‘Podries’, de Joana Raspall, amb música de Luis Pastor.

Maria del Mar Bonet cantarà a la Mercè. L’acompanyaran Miquel Gil, Borja Penalba, Juan Valderrama, Toti Soler i més amics. Això, diu, és la part que més li agrada. Compartir i mesclar. ‘Això és fer música’, diu.

I quant al futur que va més enllà d’unes setmanes, la conversa torna al regne de la incertesa. ‘Si una cosa bona tenim els músics en tot aquest caos – diu Borja- és que tota la vida hem viscut en la inestabilitat. Som bastant supervivents. Ens adaptem. Salvarem les circumstàncies perquè estem millor preparats que altres oficis més estables o rutinaris.’

Ja quasi amb la gravadora apagada, Borja fa una declaració d’amor incondicional al públic que aquests dies i els dies que vindran els acompanyaran. ‘Un agraïment enorme per l’esforç que, en temps tan difícils per a tothom, fan per vindre a un concert, per pagar una entrada, per apostar per la cultura.’

Diumenge de vesprada, la direcció del teatre Micalet ha anunciat la cancel·lació de la funció per un problema vocal d’un dels artistes. El concert es reprogramarà i pròximament s’anunciarà la nova data.