Maria del Mar Bonet: “A Madrid, hi cantava més en temps de Franco que no pas ara”

El 25 d’abril, al Teatre Olympia de París, hi actuarà la cantant libanesa Elissa. És una noia jove, amb els cabells llargs, ulls foscos i mirada profunda, que barreja la música tradicional del seu país amb sonoritats modernes. Fa cinquanta anys, una noia semblant a l’Elissa també aterrava a París disposada a fer el seu primer Olympia. Es deia Maria del Mar Bonet i hi compartiria escenari amb Ovidi Montllor i Toti Soler. Primer els uns i després l’altra, s’entén, o viceversa, això no és del tot clar. Sigui com sigui, no era un 25 d’abril sinó un 27, dia de la Mare de Déu de Montserrat i aniversari de la cantant mallorquina, que aquell dia feia 28 anys.

Al número 28 del Boulevard des Capucines, a tocar del Palau Garnier, seu de l’Òpera de París, hi ha el Teatre Olympia, fundat el 1893 per un terrassenc de nom Josep Oller, que havia fet diners organitzant apostes de cavalls. A tot arreu del món hi ha catalans. L’Olympia encara és avui el temple musical pel qual ha de passar qualsevol artista que vulgui dir que ha conquerit la capital francesa. És una mena de ritu iniciàtic, en què el cantant entra dins el santuari i se submergeix en la llegenda d’un recinte mític. El mont Olimp, a la Grècia antiga, era la llar dels déus, un espai de grandesa, excel·lència i majestuositat.

Actuant a l’Olympia, Maria del Mar Bonet seguia les passes dels més grans: Bob Dylan, Leonard Cohen, Joan Baez, però també els Beatles i els Rolling Stones. O Raimon, que hi va actuar uns anys abans que ella, el 7 de juny de 1966. També Lluís Llach, el 21 de gener de 1973. O Paco Ibáñez, el 1969, que com tota la resta també hi va enregistrar un disc. El disc d’Ibáñez, per cert, va inspirar l’obra de teatre Olympia que Carlota Subirós va estrenar fa uns mesos al Lliure de Gràcia.

Maria del Mar Bonet també va enregistrar el seu concert a l’Olympia, i ara la discogràfica Produccions Blau de Mallorca ha decidit de reeditar-lo i remasteritzar-lo, incloent-hi la famosa cançó “Què volen aquesta gent?”, que en el seu dia era prohibida i actualment encara manté tot el sentit. El disc es podrà trobar en format vinil i digital a partir del 25 d’abril. L’efemèride també se celebra amb una sèrie de concerts commemoratius, començant pel d’avui, divendres, a l’Auditori de Barcelona, amb les entrades exhaurides, demà, a l’Auditori de Girona i, més endavant, a Palma, Xàtiva, Cambrils i Ciutadella.

—Situem-nos: què significava exactament fer un Olympia per a un cantant? Era una cosa semblant a fer un Palau, o fer un Sant Jordi per als qui fan més soroll?
—L’Olympia era tota una llegenda! Era un teatre antic, força imponent, i tenia un director, Bruno Coquatrix, a qui agradava molt la chanson. Allà hi cantaven des d’Yves Montand fins a Brassens, passant per Léo Ferré o la Barbara. Jo hi vaig anar a sentir Montand i l’havien programat durant dos mesos. Era l’espai dels trobadors, els cantants, els poetes…

—I un dia us proposen d’actuar-hi.
—Sí, gràcies al Joan Molas, que es va morir fa uns dies, i la Núria Batalla, els meus mànagers. Vam tancar un cicle que es deia “Chansons en liberté”, que eren uns recitals que es feien al migdia. Ens van convidar a l’Ovidi, que hi va anar amb el gran Toti Soler, i a mi, que hi vaig anar amb cinc músics. Uns altres ja havien obert camí abans que nosaltres: Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Paco Ibáñez… Recordo que feia bon temps i que París era una festa, com diu el tòpic.

—Molts nervis?
—Moltíssims. Era ben ple. Va venir gent de tot arreu dels Països Catalans, de Mallorca, de València, de Barcelona. Hi havia Lluís Serrahima, promotor dels Setze Jutges. Hi havia Vicent Andrés Estellés. Fins i tot, hi havia gent de Madrid com José Luis Rubio o Carlos Tena. I no hi podia faltar Toni Catany, que va fer les fotografies que després van il·lustrar el disc.

—En una d’aquestes fotografies es veu Estellés que us dóna un llibre. Pot ser?
—Sí, me’l va presentar l’Ovidi i em va regalar un llibre que li havia publicat Edicions 62, un llibret petit, amb uns poemes curts, i n’hi havia alguns de dedicats a les Illes. Em va dir que per què no feia alguna cançó amb aquells poemes i d’aquí va néixer “Les illes”, que vaig incloure al disc Alenar. Em va agradar molt conèixer Estellés, era una persona adorable, un àngel magnífic.

—Teniu algun sistema per a fer-vos passar els nervis abans d’un concert, o ara ja no us cal?
—Sí que em cal, sí, abans i ara. Amb el temps i l’experiència en tens menys, però n’hi segueix havent. També aprens que abans de començar en tindràs i que amb la segona cançó ja estaràs millor.

—Per a aquest concert hi havia prou pressupost per a dormir en un hotel i aquesta mena de coses?
—No me’n recordo gaire, la veritat. Suposo que no devíem cobrar res, perquè fer un concert allà implicava moltes despeses. Però recordo que vam dormir en un hotel que era molt a prop del teatre perquè també hi havia la meva mare i l’hotel aquell era d’una amiga seva.

—Podem parlar d’un concert històric?
—Sí, no? Actuar a l’Olympia era una fita. També t’obria portes. A partir d’aleshores vaig actuar més a França, sobretot a París, a teatres i sales diversos. Però sort que el vam enregistrar! Si no, potser hauria passat més desapercebut.

—I ara heu decidit de reeditar-lo.
—En vaig parlar amb la gent de Blau, que són una gent magnífica, que encara creuen en l’art de fer discos, i els vaig dir que endavant, a condició que arregléssim algunes coses del disc original que va publicar Ariola. Gràcies a la tecnologia actual, incloent-hi la intel·ligència artificial, hem pogut separar les pistes originals i remesclar-les. El resultat és un so més net, que recupera instruments que quedaven massa amagats. La guitarra del Josep Maria Bardagí sovint no se sentia. Ara sí. I la meva veu a vegades era massa aguda. Ara no ho és tant.

—No hi heu afegit res de nou, no heu enregistrat cap veu ni cap instrument?
—L’única cosa que hem afegit és la cançó “Què volen aquesta gent?”, que en el seu dia vam deixar fora del disc perquè era prohibida i ens l’haurien censurat. Però com que la teníem enregistrada, ara l’hem afegida. Per la resta, no només no hem afegit res sinó que hem llevat alguna cosa, com els meus parlaments en francès, que eren directament horrorosos. Si algú els vol sentir, els trobarà al disc original.

—Per als concerts commemoratius que comenceu avui a Barcelona us acompanyeu d’una banda nova, un grup de músics mallorquins, o mallorquins adoptius, capitanejats per Toni Pastor. Com ho feu per tenir sempre tan bons músics?
—Això és intuïció. Intuïció i la sort de trobar-los pel camí. Sempre he tingut molta sort amb els músics que m’han acompanyat. Pensa que he treballat amb gent com Feliu Gasull o Javier Mas, que després em va deixar pel Leonard Cohen. Ara amb aquests músics que comencem nova etapa sóc molt feliç, perquè m’aporten unes sonoritats que fa temps que cercava.

—Tinc la sensació que sou poc de mirar enrere, com feu ara amb els 50 anys de l’Olympia, i que més aviat us agraden els projectes nous. M’equivoco?
—És veritat, sí. Per això aquesta primavera i estiu anirem combinant els concerts de l’Olympia amb un altre recital nou que ja vam estrenar el mes de gener a Mallorca amb el Toni Pastor i companyia. I algunes de les cançons noves que he escrit també es podran escoltar divendres a Barcelona i dissabte a Girona.

—Cançons noves de trinca?
—Tres, sí. La primera es diu “L’arbre campaner” i és sobre un arbre que tinc al pati de casa meva a Mallorca, que és una mica verinós però desprèn un perfum exquisit. La segona es diu “Aigua blava” i va una mica en la línia de ”Enamorat i al·lota”. I la tercera es diu “Cançó dels disbarats” i està inspirada en una cançó menorquina que vaig aprendre de petita, molt surrealista, que m’agradava molt. En recordava l’inici i el final, i després de molt investigar, sense èxit, he decidit d’escriure jo mateixa la part del mig. Totes tres formaran part del meu pròxim disc.

—No soneu com si us haguéssiu de jubilar demà passat…
—Mentre canti en públic, faré discos. I mentre tingui salut, faré concerts i cantaré en públic. Sóc feliç fent música.

—Viure a Mallorca ajuda a tenir salut i ser feliç.
—Després de passar mitja vida a Barcelona, ara ja fa anys que vaig tornar a Mallorca i hi estic molt bé, sí. I, quan cal, vaig a Barcelona. També sóc feliç quan pinto, sempre duc paper i aquarel·les amb mi.

—Teniu concerts programats al Principat, les Illes i el País Valencià. Els Països Catalans són vius?
—I tant! Si truquen i contracten un concert, jo hi vaig encantada. També m’agradaria anar a París, eh? O a Madrid. Pensa que jo a Madrid hi cantava més en temps de Franco que no pas ara. És fort, eh? Per què abans sí i ara no? Perquè anàvem contra Franco? Jo sempre he dit que era Franco qui anava en contra meu i de la meva llengua, jo no anava en contra de ningú. I jo cantava en la meva llengua perquè és la meva ànima, igual com Brassens cantava en francès. No passa res. Vaig més a Tunísia i Egipte que no pas a Madrid.

—Una de les cançons que vau cantar a l’Olympia i que és al disc es diu “Abril” i parla de canvis meteorològics i de canvis polítics, oi?
—La història d’aquesta cançó és que vaig conèixer el portuguès Zeca Afonso a València, en un festival que es deia Los Pueblos Ibéricos, crec recordar. Vaig quedar impressionadíssima. Em va enamorar. Quan vaig sentir la seva veu cantant “Grândola, vila morena” durant la revolució dels clavells, em vaig emocionar molt i vaig escriure “Abril”. Jo vull cantar aquesta cançó, jo vull cantar-la amb tu, dic a “Abril”. Quan la vaig estrenar al Palau de la Música recordo que el públic va reaccionar, primer, amb un silenci especial, i després, amb un gran aplaudiment.

—Hi havia necessitat de canvis i no sé si han acabat d’arribar tal com s’esperaven…
—El 1975 hi havia la sensació que es podien canviar moltes coses, sí. La dictadura s’anava extingint, encara que lentament, i hi havia un ambient d’esperança. Però ara mateix no sóc gaire optimista. Si no fem cas dels científics i els experts, no sé si ens en sortirem. El clima és ben boig, amb inundacions i terratrèmols, vam tenir una pandèmia que no serà la darrera, destruïm els boscos… Confio més en els científics que en els polítics. Hem de tenir cura del món i de la gent que hi habita. I en lloc d’això, tenim un dictador nord-americà i un de rus que ens porten a la guerra. I sempre reben els mateixos: les dones, els infants, la gent gran, els més dèbils.