Maria Climent: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”

Maria Climent (Amposta, Montsià, 1985) presenta aquests dies amb molta expectació A casa teníem un himne (l’Altra Editorial), en què torna a utilitzar el dialecte de l’Ebre per abordar la culpa familiar, i les segones oportunitats vitals d’un trio format per una mare i dues filles. L’autora va sorprendre fa quatre anys amb Gina (l’Altra Editorial), un debut que la crítica qualificà de fresc i profund, en què utilitzava l’oralitat de l’ebrenc com a fórmula narrativa, de manera que convertia el caràcter local d’un territori en tota una expressió literària. Ara situa l’acció entre Arnes (Terra Alta) i la Toscana (Itàlia), amb tres veus femenines que van descobrint secrets i amors i es van qüestionant les seves eleccions vitals. Ens trobem a la casa nova de Climent, enmig del delta de l’Ebre, a prop del riu del mateix nom, on fa poc que s’ha instal·lat amb la seua parella i la seua filla de vuit mesos, inaugurant una nova etapa i celebrant, si més no, dues gestacions.

—Han passat quatre anys de Gina. Han passat moltes coses, per exemple que heu estat mare i heu gestat una novel·la. Com ha estat el procés?
—Molt llarg. Ha estat costós, perquè l’he refet moltes vegades. Amb Gina tenia el llistó una mica alt, perquè havia tingut èxit i perquè jo i l’editora volíem que fos millor. És com una recepta, saps? Si no et queda com vols, la tornes a fer, perquè si no és un plat que no presentaries.

—Quina és la primera idea que surt: el tema o la localització?
—Ara anava a dir una bestiesa… Jo tenia clar que volia una mare rara. I una primera persona femenina que ho expliqués. Vaig escriure una novel·la en primera persona, però vaig pensar que el to era massa paregut al de Gina, que no me n’allunyava prou. Fins que no vaig topar amb la fórmula, bé, fins que no vam topar amb la fórmula, va costar.

—Com hi vau topar, amb la fórmula?
—Una vegada tocada aquesta tecla tot va ser més fàcil, perquè el llibre va agafar una altra dimensió. Més profunditat. Tenia més sentit. Va ser idea de l’Eugènia, la meva editora. Vaig fer sis versions del llibre. Jo li faig cas, és com qui va al metge, i et diu: “Pren-te això”, i no li ho qüestiones. L’experta és ella. Jo sé que altres autors haurien dit: “La versió era aquesta i si no t’agrada, em busco una altra editorial.” Però jo me’n refio, de l’Eugènia, i li he fet cas en tot. Vaig refer el llibre, però no em va costar gaire, perquè coneixia els personatges i sabia com reaccionarien i com parlaven.

—Últimament, hi ha moltes autores que parlen sobre la relació amb les mares. És un moment de començar a destapar els tabús de les mares socialment?
—No ho sé, jo escric el que em surt. El que tinc ganes d’escriure, i el tema que m’interessa en cada moment. Potser d’aquí a deu anys ja no parlaré d’això. Però si més dones han fet com jo, em sembla normal. Al final som la meitat de la població, i moltíssimes parim o som mares. Si es parla més de la maternitat en literatura, ho celebro, perquè vol dir que es va trencant la idea que és un tema femení. Això és molt ofenedor. No és un tema femení, és la història de la humanitat!

—Hi havia molts temes pendents per a aprofundir-hi literàriament.
—Mira, en un jurat en què vaig estar, d’uns premis literaris, la majoria d’homes –però la majoria d’homes vull dir un 90%– s’havien presentat amb un pseudònim femení. Vull dir que aquí potser sí que va canviant alguna cosa.

—Per posar-se un pseudònim femení tenien més oportunitats?
—Potser és el que es pensaven. És el contrari del que es feia abans. No sé si això vol dir que ara té més prestigi la literatura feta per dones o si és que no saben d’on rascar. L’altre dia em van preguntar: “A tu no et fa por que et diguin que fas literatura femenina?” I vaig pensar: “Em faria més por que em diguessin que faig literatura masculina.” Igual que parlar de futbol femení i futbol a seques.

—Com si una cosa fos neutra i l’altra de gènere.
—Si hem de parlar d’això, parlem també de què és la literatura masculina.

—S’han exhaurit els temes tractats per homes?
—No sé què dir-te! Jo en general llijo més dones, perquè tinc la sensació que segueixo més dones i perquè amb les novetats, que és el que llijo més, hi ha més dones. Ara no sabria dir de què escriuen els homes! Això de Carmen Mola, em va deixar molt al·lucinada.

—Sembla que escrivint, hi xaleu. És un procés divertit?
—Per a mi, és divertit. També té un punt de patir, perquè no tot el que escric és de petar-se. M’agradaria que em posessin 30.000 euros sobre la taula i em diguessin que no fes res més que no fos escriure un llibre. Ho llanço, per si de cas! Però passa que he de combinar el tema d’escriure amb el que em dóna menjar. I ara ser mare. Ara tot ho faig amb pressa. Fins i tot escriure. Menjo amb pressa, em dutxo amb pressa. Tot, tot. Però, és clar, escriure amb pressa és màxim, per què jo ho vull fer bé, saps?

—S’han ajuntat gestació de llibre i gestació de filla. N’heu extret moltes experiències reals?
—Sí, però pensa que aquest llibre el vaig començar a escriure fa tres anys. Vull dir que primer no estava embarassada, després estava embarassada i en acabat havia nascut la xiqueta, ja. En revisions i reescriptures. També m’ha anat bé, perquè he anat aprenent coses, he anat tenint vivències i he pogut aprofitar i enriquir el llibre. T’ho imagines, però, és clar, quan et passa ho pots explicar de primera mà. El tema del postpart, el toco bastant d’esquitllada, però és una cosa que he après.

—Frases que hi ha a la novel·la. Una dona deixa de ser una dona quan es converteix en mare? Deixa de ser una dona amb objectius? Quan es considera que una mare ha fet prou pels fills?
—Ja no ets mai més tu tota sola. Jo fa vuit mesos que sóc mare i, de moment, no he tornat a ser jo. No tinc gaire clar qui sóc. Ara mateix sóc jo i la xiqueta i som com una mateixa cosa, saps? No sé si mai recuperaré l’autonomia, però crec que al cent per cent no, perquè sempre tens com un satèl·lit. Encara que ella tingui quaranta anys i jo quasi vuitanta penjarà de mi. Ho veig en el meu home, que sa mare en té vuitanta-cinc, i encara el veu com un xiquet, saps? O sigui ets una dona, però no ets una dona com eres abans.

—L’Erne, la mare de la novel·la, formula un dilema.
—Sí, ella et diu: “Bé, jo les he criades, les he educades, els he donat totes les possibilitats per ser el que vulguin, per estudiar… I m’he quedat allà a casa, al poble, fins que elles han fotut el camp. Jo he complert, i ara jo m’he de quedar al poble per si mai volen tornar un cap de setmana? Puc viure la meva vida ja, o m’he de quedar en un poble on no vull estar?” I jo li diria: “És clar, senyora, marxi.” Però després et poses al lloc de Marga i veus que li ha faltat un guiatge. La gràcia de les tres veus és que et vas posant en la perspectiva de totes tres.

—Quan he acabat el llibre he pensat: “Pots tenir la vida estructurada, i en pocs dies tot es pot capgirar.” Les vides són fràgils?
—Sí, i líquides. Els rols poden canviar moltíssim. Jo crec que aquest llibre tracta de segones oportunitats i de com atrevir-se a canviar les nostres vides. Imagina’t que no, que tu prens una decisió quan tens vint anys i t’hi has d’aferrar tota la vida. De fet, a la vida, és clar, la meitat de les parelles se separen i la vida continua, saps?

—Hi ha personatges secundaris que et recorden qui no vols ser. Com la veïna de baix d’una de les protagonistes. Us ha passat això?
—Una mica, sí. És que això no ho volia explicar, però suposo que aquesta dona no em llegirà. Jo vivia sola a Barcelona. Feia no sé quants anys que vivia en un àtic de Gràcia i aparentment la meva vida estava molt bé. Però al final passava moltes hores sola, treballava a casa. Estava a Barcelona pagant un dineral cada mes. I de cop vaig pensar: “Hòstia, el temps passa!” Hi havia moltes veïnes que vivien soles, i una veïna, en concret, molt creepy, suposo que soltera, no sé si tenia fills o no, però no els vaig veure mai. Vaig pensar que jo aquella vida perpètuament no la volia. I anava en el mateix vaixell! Ja veus que la meva vida ara no té res a veure. He vingut aquí baix, m’he casat i tinc una criatura.

—Teniu un altre model de família.
—A mi la vida anterior ja no m’aportava res de nou. La vida passa de pressa. I pensava: “Jo hi ha coses que les vull viure i això ja ho he viscut un munt d’anys i ja sé què és!”

—Un altre aspecte que es reflecteix al llibre és aquestes ganes de tornar al poble.
—Per mi el poble, Arnes, és quasi com un altre personatge. I totes tres les afecta d’una manera o d’una altra. Condiciona molt el poble i jo crec que és una cosa que a molts ebrencs ens passa. Jo diria que la idea de tornar al poble ens sobrevola a tots.

—Al llibre hi ha moltes paraules ebrenques. Després de Gina ja us heu destapat sense complexos en l’ús del dialecte?
—Dins el meu imaginari, la gent parla ebrenc. És que si jo vull fer personatges que per a mi siguin versemblants, per a mi el món és així, saps? Però per diferenciar les veus, la Remei narra en estàndard, que al final és com ens han ensenyat a escriure; l’Erne sí que narra sempre en dialecte, i la Marga només fa els possessius. Però sí, vaig optar pel dialecte. La primera vegada va funcionar i també penso que si no es van deixant per escrit certes expressions es perdran.

—És una feina de testimoniatge de la realitat oral.
—M’agrada la idea de conservar això perquè al final és patrimoni. A més, m’agrada com sona, m’aporta records, perquè ho deien les meues iaies i perquè cada vegada ho diu menys gent.

—Feu una llista de les coses que aneu sentint perquè no us n’oblideu?
—A vegades sí. Alguna expressió que diu ma sogra, que és més gran, me l’apunto i la utilitzo. Per exemple, això de “anar a tocar portes” que potser a Barcelona també es diu, no ho sé, quan no saps qui és el pare. El dialecte d’Arnes no és ben bé el meu, per això m’he curat en salut, i la mare és de Tortosa, per si hi ha alguna patinada.

—Per què elegiu també Itàlia com a escenari?
—Això també és una cosa molt meva. Jo era una boja dels idiomes, d’adolescent, una repel·lent que als estius s’apuntava a l’acadèmia a estudiar idiomes per diversió. Francès, italià, alemany…  A Gina tocava més el francès i una mica l’anglès, però aquí he optat per l’italià, que m’agrada molt. Vaig pensar que una persona amb el cap quadriculat com l’Erne volgués marxar d’una zona com la Terra Alta, on es fa vi, a una zona pareguda però lluny, a la Toscana, que també es fa vi.

—Alterneu la visió hiperlocal amb la global?
—Crec que és una cosa que els ebrencs també tenim. Has de marxar d’aquí si et vols formar una mica més. Tenim la visió global i, a la vegada, som molt de poble.

—Ara ja et sents que ocupes un lloc en el panorama literari català?
—Des de dins es veu una mica diferent, perquè a vegades jo encara em pregunto: “Però això em passa a mi?” Però suposo que sí, per la repercussió que hi ha hagut.  Vull dir, veig que s’ha rebut amb ganes i que hi havia expectativa, i que m’han cridat de molts llocs per fer entrevistes. Del País Valencià o de les Illes. De manera que suposo que la resposta és sí, encara que em costa assimilar-ho.

—Escrivint en ebrenc heu ocupat un espai que no era ocupat.
—No hi havia pensat mai, en això. Jo només he escrit  perquè a mi em feia gràcia. M’ho imagino tot com una tragicomèdia. Si això ha entrat en gràcia, fantàstic. Jo escric llibres com sóc jo. Hi ha més autors aquí. Però són pocs.

—També veieu les experiències del dia a dia?
—Em passen coses o observo coses i penso: “Això és boníssim, això és material literari.” És veritat que m’hi fixo molt, en les coses. Tinc aquesta cosa de guionista o d’escriptora, que diu: “Això és or, i la gent no ho està veient.”

—Aquestes terres són plenes d’una riquesa molt verge literàriament?
—Sí, per exemple, això de les veïnes del poble. Quan una li diu: “Va digues-ho tu.” I l’altra: “Pos que s’ha mort el xiquet.” Una vol dir la notícia, però la hi cedeix a l’altra, li fa una passada, com una assistència de gol. El plaer dins del drama és una cosa molt menuda, quasi imperceptible, però aquestes coses passen. S’ha de saber veure.

—A la novel·la hi ha moltes escenes de tanatoris. Comicitat i drama, el nucli de l’humor negre?
—Sí, sí. Un enterrament és una escena supercòmica. La tragicomèdia per naturalesa.

—Són escenes molt humanes, que es viuen molt als pobles.
—Una vegada vaig anar a un enterrament a Barcelona, allà dalt, a Montjuïc, en una espècie de muntanya. Tot era molt industrial, molt poc proper. La gent aquí potser no se n’està, a l’hora de preguntar coses [riu].

—Ara que viviu a Deltebre, heu pensat a recollir la idiosincràsia del delta per a novel·les futures?
—Ja… Ara que visc aquí, pensava que la següent l’hauria d’ambientar aquí, a Deltebre. No sé què faré perquè pensa que nosaltres hem vingut a viure aquí i pots preguntar a qui vulgues que tothom sap que s’han fet una casa uns ampostins. Tothom sap que vivim aquí i qui som i qui ens ha fet la casa. No ho sé, encara no he temptejat prou bé el terreny.

—Què us diu que els ha fet més gràcia la gent?
—Això m’interessa molt! L’escena de la gasolinera, o l’escena del guàrdia civil a l’enterrament. A mi m’ha fet molta gràcia, però potser és una poca-soltada que només m’ha fet gràcia a mi. Però quan ho escrivia em vaig rebentar jo sola. Quan la mare diu un parenostre en castellà i després s’asseu i diu: “No m’he volgut complicar la vida.” És una collonada tan absurda… Potser no s’aprecia, però això és el que em fa més gràcia del llibre. La gent, no ho sé, espero que rigui.