Maria al carrer de Rauric

S’hi poden buscar les coses com en un diccionari, en una persona morta, ho diu John Berger a Here is where we meet (2005), un llibre on l’autor viatja per Europa i retroba els seus morts, un en cada ciutat. És la lectura perfecta per a aquests dies quan Nadal passa a ser també absència. La mare de Berger decideix passar la seva ‘vida de morta‘ a Lisboa, i de sobte em pregunto on deu haver decidit passar la seva Maria Gabarre.

Quan la vaig conèixer, ja era ‘la senyora Maria‘, una velleta rondinaire aïllada en un poble de mar, però venia d’un poble d’Aragó, nascuda amb l’inici del segle XX. I de seguida que son pare, un terratinent, va entendre que la petita de casa no la casaria al poble, la va deixar marxar a estudiar infermeria a la Barcelona dels vint i ja no en va tornar. Va viure al carrer de Rauric ben bé fins que es va jubilar, i sempre que parlava del Gòtic els ulls li miraven cap al sostre per aconseguir deixar de veure el que veia i tornar a aquell barri que li havia donat la vida.

Quan la vaig conèixer tornava a estar apagada, en uns baixos petits que feien olor de llibre vell, llana arran d’estufa i te verd. Retirada de tot, vivia prop de casa de l’única filla que va tenir, que era mestra al poble. Primer va ser ‘la vella dels gats‘, que jo m’acostava arreu on hi hagués aquelles bèsties. Els gats de la Maria no eren gats de casa, eren feréstecs i només tornaven a la seva falda quan estaven ferits o afamats. També me la trobava pel carrer, dins d’un abric que li arribava als peus, era molt baixeta, i un turbant de llana d’un to ‘morat republicà‘, deia ella. Anava o venia de comprar verdures, te, peix blanc i un llibre. No menjava mai carn, i a casa seva tots els estris de cuina eren per a una sola persona. Recordo repenjar-me a l’ampit de la porta de la cuina i veure-la remenar una cassoleta diminuta amb un pessic d’arròs, una cua de lluç, mitja ceba tendra i mitja pastanaga. Era austera en tot menys en paraules. Els cabells blancs i curts, que no calgués pentinar-los, amb el remolí al clatell de seure repenjada a la butaca.

No sé quin dia, i ja em dol no recordar-ho, vaig decidir fer-li la primera visita. Potser acariciava un dels seus gats i em va fer passar. Però puc descriure meticulosament tota la seva sala d’estar sense deixar-me’n res. Aquell espai que donava a un pati arran de carrer ple de plantes, on vam seure tantes tardes, un cop trencat el gel, per parlar de llibres, del seu passat i el meu futur, del carrer de Rauric, de la Barcelona que ella enyorava amb els ulls fixos al sostre. Passava gent i ens veien i ella els llançava una mirada de ‘no molesteu‘ que feia fugir fins i tot sa filla.

No era gens amable, la meva Maria. Si sóc com sóc sé que ho dec una mica a ella, a aquelles tardes que ella bevia te i jo aigua perquè encara no entenia això de seure i beure per beure i parlar per parlar, per la companyia que neix dels glops i els mots. Això m’ho va ensenyar ella. Se’ns feia fosc. Ella s’aixecava i amb penes i treballs anava cap a la cuina per un passadís tan estret que sempre vaig pensar que la protegiria de qualsevol caiguda. Encenia un fogó, treia la cassoleta, unes bledes, una patata petita, una cua de rap i a bullir. L’olor del seu sopar em regirava la panxa però la conversa s’ho valia. Ella parlava amb la cullera de fusta per batuta i entonava records i consells mentre jo, sovint amb sabatilles, perquè érem veïnes i per anar a casa seva només agafava les claus de la meva, li passava dos pams i callava i l’escoltava amb tota l’atenció d’abans de tenir vint anys.

La meva Maria ara és al carrer de Rauric, si hi vaig sé que l’hi trobaré, com Berger troba sa mare pels carrers de la vella Lisboa, i que em farà de diccionari com només ho fan els morts. Què és Nadal, Maria?, li pregunto. I ella em diu, com si la sentís, que Nadal és estar bé amb qui estàs, sigui qui sigui, i si ha de ser només amb tu mateix, doncs només així, i que el ‘només‘ a ella li sobra. Els pares volien que la convidés a dinar a casa per Nadal i ella deia que no, gràcies, que estava bé sola, que no anava ni amb sa filla, que ella tirava de cassoleta, verdura, peix blanc, te i ja està. I a mi em dolia la seva solitud i de seguida que podia m’hi escapava perquè no passés aquell dia sola, però era així com el volia passar, ella.

Jo no suportava la seva veritat. I ha sigut ara, molts anys després, gràcies a Berger, sa mare i un passeig per Lisboa, que he entès que la meva Maria llavors ja havia decidit viure al carrer de Rauric per sempre, i per Nadal en feia un assaig. Jo picava al vidre del pati perquè aquell dia no sentia l’intèrfon, i ella trigava a reaccionar, abaixava la vista, plegava els records del sostre, em mirava i després d’una estona em veia i li floria aquell somriure pla, recte, breu, que encara ara no sé si era un somriure o no, però que amb els meus pocs anys jo vaig decidir interpretar com un ‘passa, passa, i fes-me companyia‘, i potser era ella, ara ho veig, que me’n feia a mi.

Ella havia triat valer-se per ella sola, fer el que la vida li anés demanant sense encomanar-se gaire a ningú, viure plena de gent, llibres i lluites però sempre amb la porta oberta per fugir sola quan calgués. Sé que la Maria va estar sola tota la vida, quan l’envoltava la gent als hospitals on va treballar; a les reunions clandestines de les seves moltes batalles; fins i tot amb el marit, que va morir aviat; també amb la filla, que de seguida va ser lliure per volar sola; i per descomptat amb els gats, amb els llibres, amb mi. La Maria va viure sola al carrer de Rauric, i encara hi viu, i jo ara sé que allà hi tinc un diccionari, i li faig preguntes des d’aquí, des del meu carrer, i ella em contesta. Li demano, Maria, com acabo això que he escrit sobre tu?, i ella em diu que escrigui coses més interessants, amb aquell posat murri, però jo li endevino als ulls que li agrada que se sàpiga on és ara, on ha viscut sempre.

I és ben bé que el temps, això també ho diu Berger, es replega i en els plecs reté unes coses i unes altres no, i llavors un dia, com ara avui, llegint se’t desplega un record i apareix la Maria pels carrers de Lisboa de bracet de la mare de l’autor que llegeixes, i totes dues ben mortes i alhora tan vives et diuen que has de suportar les veritats dels altres i cuidar la teva, que tu també tens un carrer de Rauric, una cassoleta, un barret morat i una manera de celebrar la vida, que els trobis i no per això deixis d’atendre els trucs al vidre de la sala d’estar la tarda del dia de Nadal, que sempre hi ha algú que necessita que no estiguis sola.