Maria Carratalà reviscuda

Sóc de sempre partidària de parlar de les artistes oblidades, de totes les dones oblidades, per la seva trajectòria i obra més que per les vides sovint terribles patides en una enorme majoria de casos. Aixecar i brandar el seu llegat. Però de vegades la manera de morir d’algunes d’elles, si és que ho arribem a saber, s’imposa. Quan per encàrrec del TNC em vaig ocupar de l’antologia Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1948 (Arola, 2020) vaig quedar fascinada, commosa i astorada per la trajectòria de Maria Carratalà Van den Wouver: compositora, pianista, docent, periodista musical corrosiva, crítica cultural política i filosòfica, traductora i dramaturga. Havia nascut a Barcelona el 1899 i hi va morir el 1984: en la indigència més completa. En la més estricta misèria dels sense-sostre. Durant dècades no se sabia ni quin any va morir i, ara que ho sabem, és impossible poder dir quina fossa comuna del cementiri de Montjuïc inclou les seves engrunes. Per sort per a nosaltres i per a la seva memòria, que considero sagrada, Maria Carratalà s’alça d’entre els morts amb dos llibres que li fan justícia poètica cultural i política.

Parla Teresa Julio, investigadora i professora de la Universitat de Vic, autora de Maria Carratalà. Música, escriptura i traducció (Punctum, 2021), que ens la recupera després dels molts anys que li han calgut per retrobar una artista tan i tan oblidada i de poder rescatar la seva obra escrita, la musical encara és a l’espera: “La mort li arriba el 21 de març de 1984. Soltera, sense família i malalta, l’Ajuntament de Barcelona la va ingressar a la residència de San Juan de la Salle, avui desapareguda. La unitat geriàtrica municipal es va fer càrrec del seu enterrament al cementiri de Montjuïc. Tres anys després, com que ningú no va reclamar el cadàver i no es pagaven les taxes del nínxol, cosa habitual en els sense-sostre, seguint els protocols, les seves restes van anar a parar a una de les fosses comunes del cementiri. Avui dia és impossible saber en quina es troba. Aquest és el final de Maria Carratalà Van den Wouver, no sols silenciada, sinó tornada anònimament a la terra.”

Imprescindible del tot és L’any segon de la guerra. Recull d’articles publicats a ‘Meridià’, setmanari del Front Intel·lectual Antifeixista, a cura de Joan Cuscó i Josep Montserrat (Galerada, 2022), aplec que ella mateixa esperava publicar. La revista Meridià va ser substancial durant els més de cinquanta números que va poder treure. Com ara aquests escrits ara reunits de Maria Carratalà, de marcat caràcter de filosofia cultural, denominació que diria que m’invento per fer-ne el paral·lel amb la de filosofia política, avui d’ús corrent. També hi ha, m’adono llegint la Carratalà, una filosofia específica en la història de la cultura. Les ments preclares que pontifiquen i no sempre argumenten sobre el present de la cultura catalana bé farien al meu entendre de llegir i madurar els fonamentats raonaments d’aquesta intel·lectual creativa i tonificant, netament europea per convicció ben explícita:

“Les etapes successives d’una cultura depenen d’un joc variadíssim i incontrolable d’influències. Nosaltres [per ella] no comprenem què entenen algunes persones per ‘cultura nacional’. No ens ha estat possible d’isolar una arrel nacional o sigui territorialment definida d’una tradició que cada país venera com a nacional […]. La línia o evolució cultural, com l’evolució històrica, política i social, no s’interromp mai; els seus fogars d’influència apareixen sempre en llocs diferents: apareixen, brillen i desapareixen. La guspira d’un d’aquests fogars n’encén d’altres arreu: se succeeixen i, en arribar al vèrtex de la corba cultural, simultaniegen. Són les èpoques en què en extensos espais de territori –ocupats per diferents països—una llum daurada banya les lletres i les arts: raigs múltiples d’un mateix fogar d’Europa.”

No paro de subratllar aquests dos llibres, que llegeixo, consulto i frueixo assedegada; tenia una espina clavada des de fa tres anys, que vaig saber per primer cop de Maria Carratalà i la seva obra polièdrica i de la indecència del seu, en sentit estricte, solitari final. De les moltes idees i interpretacions del caràcter essencial de la música em quedo de moment amb aquesta frase del 1927 dedicada a Beethoven: “La música és verb pur que s’escola en el temps com un riu sonor.”

El riu sonor és bona imatge de Maria Carratalà i la seva trajectòria, la cultural i, ben entrellaçada, la política, en tant que esquerrana, catalanista i feminista. Filla de mare alemanya, és una poliglota viatjada des de ben jove. Una artista precoç: a quinze anys estrena la composició Rivière al Conservatori del Liceu, on encara és estudiant. Concertista a París en la dècada dels 20, estrena a Barcelona el 1926 la innovadora Suite Intertonal de Jaume Pahissa i el 1930 la Serenata a un infant, de Manuel Blancafort, amb text de López-Picó, entre tants concerts remarcables de compositors coetanis que encara avui no són prou programats ni coneguts pel públic. Escriu crítica musical a d’Ací i d’Allà, la Dona Catalana, Ciutat, entre més publicacions, amb un to corrosiu que li val rebuigs, que ella sosté i finalment li és reconegut. També escriu articles culturals i filosòfics al Matí, Mirador i Meridià.

Tradueix Orfeu, de Jean Cocteau, escenificat el 1930 a Sitges, Goethe (juntament amb Anna Maria de Saavedra, una altra autora oblidada) i Strindberg, no sabem si a partir de la versió alemanya o de la francesa, llengües que domina. És una de les fundadores, el 1931, del Lyceum Club de Barcelona, que va presidir el 1934, després d’Aurora Bertrana i Carme Montoriol. El mateix any s’adhereix al Congrés Mundial de Dones de París. Deixa quatre obres de teatre, El mantó de Manila i Joventut femenina i dues de neta visió antifeixista, La mort al parapet (1937) i Florentina (1938). Aquesta última la vaig incloure a l’antologia del TNC esmentada amunt.

El seu rastre quasi desapareix amb la desfeta del 1939. Sabem que el 1949 va donar, gairebé en clandestinitat, un curset sobre pintura i, l’any següent, un altre sobre la consciència i l’art, al domicili d’Isolina Viladot, una més de les fundadores del Lyceum Club. El mateix 1950 fa una conferència sobre música i pintura a casa de Pilar Rufí, cantant amb la qual havia sovint col·laborat abans de la guerra. Després, se’n perd la petja. Uns altres amics i coneguts li van girar l’esquena i es van cuidar prou de no deixar-ne cap pista, com ara el poeta Jorge Juan i el director teatral Artur Carbonell, que havien estat amics seus i ara s’acomoden a la dictadura. I desapareix, la fan desaparèixer en veritat, com un cadàver a l’armari. Fins que, per sort per a nosaltres, ara ens torna.