Maria Carme Roca: “No sé d’on surt aquest prejudici contra la novel·la històrica en un país on hi ha molt desconeixement de la història”

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és una de les escriptores més prolífiques i estimades del país. És historiadora i filòloga catalana i d’ençà del 1997 ha fet de l’escriptura la seva forma de vida, amb una setantena de llibres publicats, tant per als més petits de casa, com per a joves i adults. Quan es dedica a escriure per a grans té una fal·lera per la novel·la històrica, tot i que sovint també ha emprat la història com a recurs quan escriu per als més menuts. Ha viatjat a múltiples èpoques i espais, però Barcelona i l’època romana han estat alguns dels més sovintejats. Ara acaba de publicar El passatge, amb Comanegra, obra guanyadora del premi Santa Eulàlia. Atresora més guardons, com ara el Prudenci Bertrana de novel·la, el Barcanova de literatura juvenil, el Nèstor Luján de novel·la històrica, el Joaquim Ruyra de literatura juvenil… En aquesta ocasió situa la novel·la a cavall dels segles XIX i XX, amb protagonisme essencial per al passatge de les Manufactures i el barri de Sant Pere de Barcelona. I de la Regina, és clar.

—Quan va néixer la idea de convertir el passatge de les Manufactures en l’escenari d’una novel·la?
—La idea ve de molt lluny. Vaig néixer al barri Gòtic i el barri de Sant Pere només estava separat del meu per la Via Laietana, per tant, tot aquest espai i el passatge estaven arrelats a mi, formen part dels meus records. Un dia, parlant amb uns amics, que sí que passaven sovint pel passatge, es van remoure aquests records i em vaig interessar per l’espai per a fer-ne una novel·la, perquè és un espai molt novel·lesc, únic i poc conegut i volia explicar aquest indret.

—És un passatge molt diferent dels que podem trobar, per exemple, a l’Eixample, que solen ser a l’aire lliure.
—Sí, és peculiar. El passatge de les Manufactures –o d’en Cirici, que és qui el va construir–, i també el de Sert, són molt diferents dels de les altres zones de Barcelona, que són molt més semblants a aquells que es feren a París el segle XIX i que són molt més plans. Aquí hi ha un desnivell important, que se salva amb les escales, i només es pot recórrer a peu. A més, té dos espais oberts, dos celoberts, i en el seu moment estava ple de petites botigues, la qual cosa li donava un aire molt particular.

—I ara?
—És sobretot un lloc de pas. Hi ha un Urban, d’una cadena hotelera, que l’ha reformat molt bé. Ara és sobretot una via de pas. El passatge sempre havia estat una drecera que comunicava la Barcelona vella amb la nova, o a l’inrevés, amb comerços minúsculs oberts. Els oficis estan perduts, queda un restaurant tocant al carrer de Sant Pere més Alt, però és molt bonic i està molt ben cuidat, amb les portes de ferro –les autèntiques són més endins, per qüestions de seguretat–, però a dalt, a la pedra, es poden veure les inicials J i C, de Joan Cirici, que és qui va crear aquest passatge.

—Abans comunicava la Barcelona nova amb la vella, ara podríem dir que comunica la globalització comercial xinesa amb el turisme de masses?
—Doncs mira, ara ja vivim una nova evolució, perquè moltes de les botigues de xinesos a l’engròs del carrer de Trafalgar s’estan substituint per galeries d’art. És una prova que tot evoluciona i ara ja no hi ha tanta botiga d’estil, diguem-ne, dubtós.

—La novel·la és protagonitzada sobretot per la Regina, un personatge femení ben ferm. Com el vau crear?
—A mi m’agraden molt els personatges potents i, en aquest cas, he creat una dona que neix el segle XIX, en una època en què a una dona li costava molt sortir de les quatre parets de casa i els carrers més propers. La Regina és una dona molt vital, amb moltes ganes d’aprendre, i aquesta curiositat l’ajuda a créixer. Evidentment, té moltes dificultats i se’n sap sortir i va creixent, i la seva evolució és positiva i forjada a força de voluntat. La Regina viu alguns moments i tràngols terribles. Queda òrfena de mare, però amb el pare i, sobretot, amb l’avi Andreu troba la seva fortalesa.

—Un avi que encara tracta el barri de quarter…
—És que encara hi ha gent gran que ho fa, això de dir-li quarter al barri. De fet, el barri de Sant Pere manté l’essència romana de la ciutat, amb la idea de fer un carrer principal i després dividir-lo en quarters. La zona dels oficis i dels comerços és molt antiga, no d’època romana, és clar, però el passatge de les Manufactures és una mostra de com era Barcelona abans, un seguit de turons que es combinaven amb els aiguamolls. Les escales que pugen i baixen són una mostra de la geologia de la contrada.

—Tot i que la novel·la és històrica, heu viatjat a una època molt recent, per ser vós…
—És cert, però el passatge neix el 1878 i tampoc no podia anar molt més enrere. A més a més, m’interessava en Josep Maria Sert com a personatge. La Regina és ficció, però en Sert és real i l’obra s’estructura sobre aquests dos personatges. Sert neix el 1874 i la Regina la vaig fer néixer el 1878. Estava interessada en aquesta època i cap endavant, que és quan el passatge té vida pròpia.

—És una època en què encara queden alguns vestigis d’antics oficis a la ciutat, com ara les trementinaires…
—Sí, la Rita i la seva filla Llúcia ara no serien prou creïbles, però el segle XIX i en gran part del XX, aquestes dones que sabien de la natura i havien heretat els coneixements passant-los de mares a filles, feien un gran servei a la societat, eren guaridores, tenien alguna psicologia especial que els permetia veure una mica més enllà, res de l’altre món, són persones capaces d’entendre la vida més enllà del que poden veure-hi els ulls. És com un esport que, si practiques, cada vegada el fas millor. La part perversa és la Pilar, que és un personatge equivocat, la madrastra de la Regina. A mesura que avança el llibre el podem entendre, però no ha sabut positivar les situacions i és dolenta. Podria haver estat bona gent, però és dolenta.

—Un dels ascensors socials de la Regina és la cultura i, sobretot, el teatre.
—És que en aquella època ho era, un ascensor social. La Regina té el teatre a mà perquè el veu al Centre de Sant Pere Apòstol, que va existir i va tenir molta continuïtat. Aquest teatre amateur és també una de les seves principals entrades a la lectura. Després, aprofita el fet que Margarida Xirgu sigui veïna, que el Ramon de la farmàcia, el seu amic, també en sigui un gran aficionat… Sí, el teatre i la cultura l’ajuden a créixer, són el seu ascensor.

—Ara seria impensable…
—En aquell moment era poca la gent que podia accedir a la cultura, era quelcom a l’abast, sobretot, de les classes benestants, i per tant quelcom molt idolatrat. Les persones que hi anaven tenien valor i prestigi. Ara la cosa és molt diferent.

—Heu optat per una primera persona i una focalització molt centrada en la Regina, per què aquesta elecció?
—M’agraden les històries explicades en primera persona i et diré allò tan amanit que es diu que la mateixa novel·la em demanava que l’expliqués així, que em calia que tot s’expliqués des del punt de vista subjectiu de la Regina, que pot estar equivocat, sí, però que és el seu.

—També hi ha un element que es va repetint, que és que ella defineix molts dels altres personatges en una sola frase carregada d’adjectius.
—Això va sortir de manera natural, sense buscar-ho al principi, però quan ja n’havia col·locat unes quantes vaig veure que m’agradava i funcionava i ho vaig anar buscant una mica més, però sense forçar. Em va agradar aquest joc que comença per casualitat i és una manera d’acabar definint el personatge.

—Heu guanyat el premi Santa Eulàlia de novel·la barcelonina, el teníeu al cap?
—D’ençà que vaig veure la primera convocatòria, que va guanyar Lluís-Anton Baulenas, vaig creure que era un premi molt interessant, i més dedicat a Santa Eulàlia, la copatrona de la ciutat. Com que a mi m’agrada molt escriure sobre Barcelona, vaig pensar que algun dia m’hi havia de presentar, que era una bona oportunitat.

—Sou una de les escriptores més constants de novel·la històrica del país, un gènere que agrada molt als lectors, però sovint menystingut per una certa crítica i una bona part de la intel·lectualitat nostrada.
—És quelcom que no he acabat d’entendre, no sé d’on surt aquest prejudici contra la novel·la històrica en un país on hi ha molt desconeixement de la història. Suposo que és allò de “com que no ho conec, no li dono valor”. Puc entendre que hi hagi gent que hagi quedat decebuda amb qui no té rigor, perquè queda clar que el novel·lista pot prendre llicències, però ha de ser coherent amb allò que fa. El cert, però, és que als lectors els agrada molt aquest gènere i a mi mateixa m’agrada molt llegir-lo i fer-lo, sobretot perquè em permet saber coses que d’una altra manera potser no sabria. La novel·la històrica és una porta d’entrada fantàstica a molts temes, a partir dels quals pots remenar per adquirir-ne més coneixement. Per això he inclòs la bibliografia al final, per convidar el lector a endinsar-s’hi si li ve de gust.

—Potser és que encara fa por, la història?
—La nostra segur que sí, perquè no ens l’han ensenyada per les circumstàncies polítiques que hem viscut. La nostra història, l’he coneguda de gran. A l’escola, quan s’acabava l’imperi romà anaves de pet als Reis Catòlics, aquells deu segles les monges ho liquidaven dient “tiempos oscuros”. La novel·la històrica ens permet omplir aquest buit que hi ha hagut tants anys sobre la nostra història, que ha estat la gran desconeguda. Això em va motivar a aprendre coses per després poder transmetre-les.