Maria Carme Roca: ‘Vull reivindicar que les dones hi són, a la història’

El 1997 Maria Carme Roca (1955) va deixar l’ensenyament per dedicar-se professionalment a l’escriptura. De llavors ençà ha publicat seixanta llibres, molts de literatura infantil i juvenil i molts de novel·la històrica, perquè a més de filologia catalana també va estudiar història i n’és una apassionada, com palesa, per exemple, l’assaig Les dones de Jaume I. Fa deu anys va publicar Bàrcino, la novel·la que narra la vida de Luci Minici Natal Quadroni, prohom de la ciutat de Bàrcino del segle I. Després d’haver guanyat el Prudenci Bertrana per la novel·la El far el 2018, ara ha tornat a passejar-se per la Barcelona romana a A Bàrcino (Columna), on la protagonista és Minicia, la filla de Luci Minici. Parlem amb ella del llibre i de la seva trajectòria com a escriptora.

―Torneu a Bàrcino, la vostra ciutat fetitxe, després del gran èxit de fa deu anys, però em sembla que aquesta vegada us heu divertit més…
―Sí, m’he divertit i he patit també, però trepitjava més segura. Com que això d’escriure costa molt, si no m’ho passo bé, no paga la pena. Evidentment, pots trobar-te un escull, sobretot quan hi ha alguna documentació que no has trobat i creus que necessites i llavors et compliques la vida, però en general intento passar-ho bé, sobretot gaudir de la història que escric.

―Per què heu tornat a aquest escenari?
―De cap manera no pretenia fer Bàrcino II, perquè ens entenguem, i per això és una història que es pot llegir independentment de l’altra. En el decurs d’aquests anys molts lectors m’han demanat que tornés als romans i a parlar d’aquesta època i jo també m’he trobat amb la necessitat de tornar al meu poble, Barcelona, i a l’època romana, perquè m’agrada molt la cultura clàssica i hi tinc debilitat, amb totes les mancances i defectes, que són molts. A més a més, una de les meves dèries és rescatar de l’oblit personatges de qui la història no ha parlat o n’ha parlat molt poc i si són nostrats crec que paga la pena d’exposar-los.

―Tot i això, en aquest cas opteu més per la ficció amb un personatge fascinant, una dona jove, que llegeix, escriu i a qui també li agraden les curses de quadrigues… No és gaire normal trobar personatges femenins importants en aquesta època.
―Sí, la Minicia és tot això que dieu, però també té el seu passat fosc, convé no oblidar-ho. Quan escric m’agrada molt trobar fonts de l’època, com ara les cartes, i en les de l’època es pot veure que hi ha un seguit de dones, una minoria, és clar, que tenien importància i havien mogut els fils per darrere per aconseguir un cert poder. S’ha de dir que les dones que ho podien fer eren les riques, les patrícies, i que en aquest cas ella ho és. Volia reivindicar que les dones hi són, a la història, i que potser no tenien càrrecs polítics però tenien aquell poder subtil, com ha passat tota la vida en les societats patriarcals.

―Bàrcino, en tot cas, a l’època era una ciutat menor…
―Totalment, era un llogaret. A l’època era molt més important Badalona que no pas Bàrcino. Però hi ha una cosa molt curiosa de la ciutat, que és que era una colònia que es va fer perquè s’hi instal·lessin els militars retirats, i era un lloc que realment estava molt bé per a viure-hi: era enlairat, era sanitós, amb molta aigua i agradable. Els militars retirats eren gent de segon grau dins l’escalafó social romà i això va afavorir que a la ciutat hi hagués molts lliberts. Això a mi m’interessa molt perquè en aquest moment del segle II sembla que la ciutat és governada per aquests lliberts, per aquests homes que no tenen una gran categoria social però que en canvi són emprenedors, tenen ganes de fer coses i són uns grans comerciants. I això és una mica el que ha estat Barcelona sempre, una ciutat d’emprenedors. Aquella burgesia que serà tan important en temps no tan llunyans es va forjar aquí.

―Minicia també és una dona apassionada, plena de passions i amants…
―És una dona que estima ferotgement, és una dona molt apassionada, quan estima ho fa fins al fons i de vegades s’equivoca. Sobretot la primera vegada va errar de ple, perquè era molt joveneta. És una dona sensual i descobreix molt jove que té desig. Quan veu Teseu se n’enamora i el desitja, hi ha dones més discretes i temperades, però ella no, és pura rauxa.

―Barregeu, és clar, realitat i ficció, amb tota la llibertat per a crear.
―Naturalment, parlem de novel·la, i encara que hi posem l’etiqueta de ‘novel·la històrica’, igualment parlem de novel·la, i en una novel·la ha de pesar l’argument. Està molt bé que hi hagi descripcions precioses, però vols una trama i un argument: això busquem tots els lectors de novel·la, una història. Sovint m’he de lligar curt perquè de vegades per confirmar un petit detall històric t’hi has passat hores i hi ha una mena de ganes de dir-ho, però no, no has de fer cap mena d’ostentació.

―És allò que diuen que la documentació hi ha de ser però que no s’ha de notar?
―Exacte, a mi m’agrada molt que un text, una vegada acabat, reposi, i després passar-hi la tisora. De vegades sap greu, però s’ha de fer.

―En el moment en què ambienteu la vostra història qui governa a l’imperi és Marc Aureli, un emperador fascinant, potser un dels pocs virtuosos en aquest càrrec, però em sembla que ja era una mica el cant del cigne de l’imperi romà, que a partir d’ell arriba la decadència…
―És cert, el fet que excel·lís tant i que a sobre fos bona persona –ep!, i segur que devia tenir una multitud de defectes– ja és singular. Que seguís des de ben jovenet la filosofia estoica, també és important. Si hagués pogut triar, no hauria triat ser emperador, de cap manera, però li va tocar i va decidir de fer-ho tan bé com era possible i això ho aplicava contínuament. Va tenir molts fills i va intentar ser un bon pare. Això va ser una pena perquè a Còmode potser li hauria d’haver picat el crostó. Però era bona gent, tant que si ell podia decidir sobre la vida d’algú perdonava la vida perquè deia que ja hi havia prou morts. Era una mica excèntric en aquest sentit; fins i tot va imposar als gladiadors que lluitessin amb espases de fusta i tots els romans van quedar esgarrifats perquè volien sang i fetge. Però com que sota el seu mandat l’imperi va arribar al màxim, li ho perdonaven, tot i que tenia els seus detractors, és clar.

―Torneu a Bàrcino després d’haver guanyat el premi Prudenci Bertrana amb El far. Què va significar aquest premi?
―Ha estat un reconeixement que em feia molta il·lusió, un copet a l’esquena per a continuar, i potser m’ha tret de l’oblit. Ara publico el meu llibre número seixanta. Sóc com un corredor de fons que va fent i El far, ha servit per a posar-me a l’aparador i mostrar que també existeixo, ha estat una manera de fer que em conegui molta més gent. Però passa que la meva obra per a adults ha estat en molts casos novel·la històrica, que és un gènere que sovint es menysté, de vegades amb raó perquè també s’escriu molta bestiesa, tot s’ha de dir. També he fet molta literatura infantil i juvenil, que també es menysté. Per a mi ha significat fer-me conèixer, mostrar que no tan sols faig novel·la històrica. A mi m’interessa una història i quan me la crec, endavant. M’agrada escriure tot allò que em desperta curiositat.

―Amb la literatura infantil i juvenil contribuïu a crear un planter de lectors, però sembla que als escriptors que escriviu per a canalla us hagin bandejat del sistema literari…
―Exacte, és com si no féssim literatura. Els qui parleu de literatura ens hauríeu de tenir en compte. Els escriptors poc podem fer per canviar aquesta situació, són els mitjans els qui han de parlar també de la literatura infantil i juvenil i no ho fan. Quan es donen els premis de la nit de Santa Llúcia no es parla mai dels guanyadors dels premis Folch i Torres i Joaquim Ruyra. Per què no se’n parla mai?

―L’any 1997 vau convertir-vos en escriptora professional. Quin balanç en feu?
―En faig un balanç positiu perquè són vint-i-tres anys d’ofici i n’he après molt. Ja n’aprenia els anys anteriors, quan intentava publicar i m’ho tornaven tot. En el rebuig editorial hi ha un aprenentatge important, també, però sí que és veritat que cada llibre ha estat un motiu per a aprendre. Hi ha una evolució i com que hi ha una evolució i hi ha molta feina i vull pensar que tot va cap a bé. Com que vull continuar escrivint vull pensar que encara em falta molt per a aprendre.

―Heu fet amics al gremi?
―[Riu abans de respondre.] És allò que en Pla deia dels amics, coneguts i saludats, oi que sí? Estic convençuda que tinc bons amics en aquest món, si bé també he tingut disgustos perquè les relacions humanes no són fàcils. M’ha costat d’aprendre-ho, però ja sé que no et pot estimar tothom. És així, però penso que si ets conseqüent i coherent amb allò que fas, mires de treballar tan bé com pots i si pots ajudar ajudes i mires les coses amb una mica de distància, tot va molt millor.

―En bona part de la vostra obra heu mirat de donar més visibilitat a les dones. Sovint les escriptores es queixen que pel fet de ser dones també han estat objecte d’una certa discriminació…
―Jo no m’he sentit menystinguda pel fet de ser dona en aquest món. Tinc la sort que, en aquest moment, els editors volen les meves històries, tot a l’inrevés de quan començava, que no em volia ningú. Sí que passa, o com a mínim és la meva percepció, que en el món elitista literari potser es tendeix més a valorar els homes que no les dones, llevat que les dones se signifiquin per alguna cosa molt especial. Tinc la sensació que ser una senyora normal i corrent, perquè jo sóc molt corrent, m’aparta una mica de la selecció i també se me n’aparta perquè faig literatura infantil i juvenil i perquè faig novel·la històrica i perquè tampoc no faig cap escàndol. La normalitat, una paraula molt perillosa, no els agrada. Ha estat a força d’anar treballant que m’he fet la meva parròquia i els meus lectors i seguidors.

―Fa uns quants anys que els escriptors de literatura infantil i juvenil vau demanar que s’acabés la socialització dels llibres de lectura a les aules. Com està això?
―Ara poses el dit a la nafra, és una evidència. He de dir que ara veiem que les escoles que continuen socialitzant els llibres ja no ho diuen com un mèrit, si més no ens ho diuen amb la boca petita. Els mestres diuen que no ho farien, però que les associacions de pares els imposen que sigui així. Més que les escoles, és cert que els qui tenen pes són les famílies, a les quals els dol que els seus fills tinguin un llibre propi. Penso que al capdavall el més perjudicat, més que els autors i els editors, són el nen o la nena, perquè crear una biblioteca personal de base quan creixem i ens eduquem és fonamental. I parlem de ben poca cosa, són llibres assequibles, barats. Cal socialitzar-los? T’estalviarà un problema econòmic important? Amb el benentès que hi ha famílies per a les quals comprar un llibre pot ser un problema gros, però això ja es pot resoldre, hi ha vies perquè els nens no es quedin sense llibre. La socialització fa mal perquè matem la literatura de base i a més a més a les coses gratuïtes no hi donem tant valor. Als autors que hem rondinat per això ens han titllat de pesseters, i no, al capdavall és tota la indústria cultural que se’n va can Pistraus. Hi ha una cosa perversa, a més a més: un llibre pot ser molt llegit i acabar descatalogat perquè se socialitza. Com que l’editor no en ven, el descataloga, i això és brutal.

―Quan fèieu de professora hi havia l’assignatura de literatura, separada, tota sola. Ara no.
―Considero que és molt trist. Si fos per mi hi seria, és necessària. Tot allò que ens ajudi a pensar, com la filosofia i la literatura, hauria de ser obligatori a les escoles, molt més que qualsevol informació que et puguin donar en altres àmbits.

―Aneu sovint a escoles i instituts. Què us aporta el contacte directe amb aquests lectors?
―Per a mi és molt agradable, m’agrada molt el contacte directe amb els alumnes. De fet, no vaig deixar de fer classe perquè n’hagués acabat tipa, sinó perquè les circumstàncies m’hi van portar. Per a mi tornar a les aules així és molt còmode, hi vaig una estona i me’n vaig; i si hi ha cap problema és per al professor. També és un treball de camp, perquè així pots saber què els agrada, com pensen, com parlen. És una gran font d’informació. A mi aquests nens em diverteixen molt. Quan veig aquests de dotze o tretze anys, que estan com una cabra, els trobo tan divertits… Tenen un peu a la infantesa, encara són molt tendres, però ja pensen com a gent gran. M’hi trobo molt còmoda.

―Són lectors exigents?
―Sí, els que llegeixen sí.

―Formeu part de la nova associació d’escriptors Escrivim? Quin sentit té aquesta nova associació si ja hi ha l’AELC?
―Hi ha una diferència important. L’AELC és un paraigua que aixopluga moltes menes d’escriptors i tant pot ser-ne soci aquell poeta que té un parell de poemaris i ja està com aquell escriptor que s’hi dedica. La diferència bàsica és que Escrivim és una associació d’escriptors professionals, que d’una manera regular vagin publicant i amb la pretensió agosarada de guanyar-s’hi la vida i que té un seguit de problemes que no pot tenir l’autor que escriu de manera esporàdica. Si treballes de la feina que sigui i de tant en tant escrius no penses si et paguen o no un matí o una tarda per anar a fer una xerrada. I nosaltres considerem que si fem una xerrada o la feina que sigui, s’ha de cobrar, com si fos la de qualsevol altre treballador.

―Tornem a El far, una novel·la que passa a l’illa de Buda, molt castigada per la llevantada. La gent del sud de Principat es queixa sovint que són tractats com a ciutadans de segona…
―Un dels objectius principals d’El far era reivindicar el delta de l’Ebre i alertar del perill. No sé si arribarem a temps ja a salvar-lo. M’agradaria pensar que, arran de tot això que ha passat, temporal a banda, es prendran mesures, perquè ja es veia que l’illa de Buda a final de segle potser no existiria i cal preservar un paradís. No sé què hi podem fer, però sense entendre-hi gaire veus que a llocs com els Països Baixos les coses funcionen i que quan es vol es pot. I em sap molt de greu la desídia que hi ha hagut, sobretot perquè després de Doñana el delta és l’indret natural més important de la península. I sí que és cert que a la gent del sud sempre se’ls ha menystingut, tot i que ells també s’han tancat una mica.