09.03.2020 - 21:50
Carme Dalmau acaba de fer noranta anys i, de tant en tant, encara va al despatx a vetllar què fa la descendència amb l’editorial. Ha estat una de les dones pioneres en l’edició a casa nostra i n’ha vist de tots colors. Ha sobreviscut a crisis importants, ha viscut els canvis brutals que ha patit el sector i ha hagut de bregar amb la censura i el mercat. Ha conegut tothom que valia la pena de conèixer en tots aquests anys de dedicació a la cultura i encara parla cada dos per tres de posar ordre als papers, d’enquadernar, de relligar, de buscar determinats documents. Parlar de llibres amb ella és una tasca titànica. Més que res, perquè ha passat tota la vida envoltada d’aquests objectes preciosos. El 1959, va posar en marxa amb el seu pare Rafael Dalmau Editor, una de les cases editorials imprescindibles, perquè entre moltíssimes altres coses varen publicar la mítica col·lecció ‘Episodis de la història’, i encara la fan ara. Parlem amb ella del seu pare, Rafael Dalmau Ferreres, un altre home que vivia del –i per al– paper imprès, del començament de l’editorial i de la seva feina, mentre esperem que arribi una altra celebració històrica: la dels seixanta anys dels ‘Episodis’.
―Heu passat la vida entre llibres.
―I més i tot. He nascut entre llibres, encara que en aquell moment el meu pare no tingués l’editorial.
―Com va començar aquesta fal·lera del pare?
―És complicat, però la cosa ve de lluny. Els meus avis i besavis paterns ja eren relligadors de protocols i, per tant, sabien cosir i tractar amb aquests materials. Una vegada, es va calar foc al Col·legi de Notaris i varen haver de treure’n els llibres a la correguda, i dels cosits per ells no se’n va trencar ni un. Per tant, la família, per un costat o per un altre, sempre ha estat en coses d’aquestes.
―És un bon començament, això.
―Encara n’hi ha més. El pare va ajudar el seu oncle, que era pintor, a restaurar La batalla de Tetuan, de Fortuny, que és un quadre de grans dimensions. Llavors va agafar l’escarlatina i sa mare es va enfadar de valent: ‘Tu anant a ajudar el teu oncle i jo t’he de cuidar de malalties’, li deia. El pare era molt jovenet i ja estava ficat en aquestes coses. En un moment donat, va començar a tractar amb llibres perquè coneixia molta gent del cercle literari i una de les vegades va entrar a treballar a can Casulleres, on ara hi ha la llibreria Laie.
―Per tant, el vostre pare abans de fer-los va aprendre a vendre’ls, els llibres…
―Sí, fins i tot va anar a Anglaterra una vegada que en Casulleres havia de fer una gestió especial a Londres. Com que el meu pare havia estudiat anglès, en Casulleres li va demanar si el volia acompanyar i se n’hi van anar tots dos. El meu pare en sabia una mica, d’anglès, però no sé si prou.
―Però després va canviar de llibreria…
―Va anar a treballar amb Francesc Puig i Alfonso, que va ser regidor de Barcelona i alcalde accidental el 1908. Aquest home tenia una llibreria a la plaça Nova que havia fundat el seu pare, Eudald Puig i Soldevila. Llavors moltes llibreries editaven també llibres i ells havien publicat teatre en català i també feien llibres pràctics sobre animals. El fill del regidor tenia plans amb el pare, volien fer plegats una llibreria actual i editar coses més modernes, però va agafar la tuberculosi i el van enviar, com altres intel·lectuals, al sanatori de Puig d’Olena. Semblava que es refeia, fins i tot es va enamorar allà d’una noia i es va casar, però just llavors va recaure i es va morir.
―De totes maneres, abans de fundar Rafael Dalmau, el vostre pare ja havia tingut experiències com a editor.
―Abans de la guerra se li va ocórrer de fer Edicions Mediterrània, al carrer Mallorca 95, i va començar a editar llibres pràctics i altres coses. Allà van anar a agafar-lo els anarquistes el 1936. Ell havia publicat El Marroc sensual, d’Aurora Bertrana, i ella va trucar a l’editorial just quan li desmuntaven el despatx. Ho va sentir i va anar a veure què passava, i quan va arribar a l’entrada, va veure que en treien el meu pare i el ficaven en un cotxe i se l’enduien, i va anar a casa dels meus avis a explicar-ho. Des de la Generalitat varen moure fils per salvar-lo [aquí cal explicar que Rafael Dalmau i Ferreres havia estat secretari general de la Unió Catalanista, era militant d’Estat Català i que entre 1931 i 1934 havia estat sotsdirector i fundador del setmanari Nosaltres Sols, vinculat a aquest corrent del catalanisme de Daniel Cardona].
―Déu n’hi do, quina aventura…
―Sí, va anar a parar a la Generalitat, però allà també hi estava mig tancat, així que un dia que no hi havia gaire gent, va agafar i se’n va anar sense dir res més. El meu pare, aleshores, va anar a la guerra i va fer la batalla de l’Ebre i la mare feia funcionar l’editorial. Ell, allà, era milicià de cultura i mentre no feien la guerra ensenyava de lletra a la tropa. Era en un batalló format la meitat per catalans i l’altra per andalusos. Els catalans, tots sabien llegir i escriure, i els andalusos no en sabien i el meu pare els ensenyava. Allà, hi havia un nano que tenia catorze anys que ningú no sap ben bé com havia aconseguit anar al front. El meu pare deia que no havia vist mai ningú aprendre a llegir i escriure tan de pressa com ell. El dia que va poder escriure sol una carta a casa, varen fer festa grossa. Estava preocupat per saber si algú la podria llegir, perquè allà eren tots analfabets. A aquell nano li va tocar anar al front i el van matar. I mira, el pare sempre deia que la màxima il·lusió d’aquell nano era rebre una carta de casa, perquè allò voldria dir que l’havien entès, però això ja no va poder ser. Aquella mort va ser de les que van deixar més tocat el pare, sempre en parlava des del fons del cor.
―Fem un salt en el temps i anem a l’època en què tots dos vau fundar l’editorial. Què hi fèieu, vós?
―De tot, hi vaig fer! Una de les coses que feia més sovint era anar a veure en Ribalta, que era un que ens proporcionava paper per a editar, perquè llavors hi havia la restricció i en Ribalta ens aconseguia paper de La Vanguardia. I així vam anar passant.
―Però vau atrevir-vos a fer història de Catalunya en català en ple franquisme i començant de zero…
―Vist en perspectiva, això va tenir molt de mèrit, sí. Un dia, va venir en Ferran Soldevila a veure el pare i li va dir, ‘ai, Dalmau, intento fer un article en català i no hi ha manera de publicar-lo’, i el pare li va dir que no s’amoïnés, que agafaria els decrets de publicació per mirar què es podia fer. Va arribar a la conclusió que els llibres que passaven de cinquanta pàgines tenien més facilitats. Ho va consultar també amb el pare d’en Tàpies, que era advocat, i que era casat amb la filla d’en Puig i Alfonso i també li va confirmar que si feien uns llibrets de més de cinquanta pàgines seria més fàcil aconseguir els permisos. I per això, els ‘Episodis’ feien 64 pàgines, eren quatre plecs i ja eren d’una mida prou petita per a publicar-hi un article una mica més llarg que no el que hauria sortit en una revista.
―Abans de començar a fer tota aquesta feinada, ja havíeu fet un poc de tot amb els llibres…
―Jo ni ho sé, com he fet tot això. Penseu una cosa: el pare havia viscut sempre envoltat de llibres, això venia de família. Hi va haver una època en què va haver d’anar a Caldes de Malavella a fer una cura de repòs i jo, quan sortia d’escola, passava per la feina dels pares i allà ja anava fent tot de coses per ajudar.
―Tornem a l’editorial, el que fèieu era arriscat.
―Si no t’exposes, no fas mai res.
―I la censura?
―Ja he dit que el pare d’en Tàpies era advocat. Doncs, no sé per què, ell anava cada quinze dies a Madrid i allà tenia contactes amb un tal Bernardo Crespo, un home que estava molt ficat en la censura, i ell ens ho tramitava. Nosaltres no enviàvem res a Barcelona, perquè ens ho haurien fet tirar enrere, enviàvem els llibres a censura a Madrid i enviàvem a en Bernardo Crespo perquè en fes la presentació.
―I els llibres passaven?
―A vegades, ens tocaven alguna cosa, però si no era gaire important, el pare deia que continuéssim endavant, com si no ho haguéssim vist. En Soldevila també es mirava les galerades de molts dels llibres. I així vam anar fent.
―Durant molts anys funcionàreu amb subscripció…
―Sí. Vam començar a enviar la propaganda i a fer una llista de subscriptors. En vam arribar a tenir més de mil. No eren gaires, però un ho deia a un altre i hi havia gent que potser s’ho quedava i no ho llegia, però ho feia per ajudar. Hi havia una feinada, perquè, per estalviar, portàvem els llibres particularment, si eren a Barcelona, i els altres els enviàvem per correu.
―I ara heu fet noranta anys, quin és el canvi més gran que heu viscut?
―Ara ho veig tot una mica complicat. Nosaltres, primer, dúiem els llibres a les cases i després a moltes llibreries. I n’hi havia tantes, del passeig de Gràcia cap avall! Ara totes han plegat, quasi no en queden, de llibreries. Tot ha canviat molt, però nosaltres continuem fent els ‘Episodis de la història’.
