Maria Buhigas: “La idea centre-perifèria torna al marc mental de la modernitat. Hem d’enterrar la modernitat!”

Maria Buhigas i San José (Barcelona, 1971) és l’arquitecta en cap de Barcelona d’ençà del juny del 2023, quan Jaume Collboni assumí la batllia de la ciutat. En aquesta entrevista, feta un plujós migdia de divendres a la plaça de Sant Jaume, li demanem per un ventall ben divers de qüestions: per exemple, la seva visió ideològica de la ciutat, la importància de la rehabilitació i el futur d’avingudes metropolitanes com la Meridiana, la Gran Via o la Diagonal.

Buhigas parla amb apassionament dels seus projectes, tot i que evita de cremar-se amb els debats de la primera línia política. No cerca la controvèrsia, però hi ha moments de la conversa en què els detalls i els gests, expressiva com és, en comuniquen bé les opinions de fons. Insisteix, sobretot, a superar marcs mentals que considera obsolets: la idea equivocada, diu, que les ciutats mediterrànies van ser dissenyades per al vehicle privat; la idea de la pendularitat, en què el centre de la ciutat és absorbent d’una perifèria desnerida; i la idea que Barcelona pot créixer exponencialment.

—Suposem que podeu ser arquitecta en cap de Barcelona fins el 2050. Quina ciutat us imagineu?
—La mobilitat haurà canviat molt, la dominarà el transport públic. La ciutat, que ja és molt caminable, ho serà encara més. I, sobretot, tindrem una manera de treballar molt diferent. Hem heretat una ciutat construïda sobre la base de la transformació constant. Els instruments que tenim per a dissenyar la ciutat vénen d’un marc de creixement. A les ciutats consolidades, per falta de terreny rústic, es transformava l’industrial. Tot això formarà part del passat.

—No forma part del passat, ja, aquesta lògica de creixement?
—Sí. Comença a formar part del passat. No a escala global, però a Barcelona i a Catalunya hi ha hagut un punt d’inflexió: podem continuar creixent, però no per expansió, sinó per dins. Podem intensificar o hibridar segons quins territoris. El futur serà això. El 2050 això estarà del tot normalitzat i tindrem unes eines per a fer-ho de manera molt més àgil.

—Dieu sovint que les eines per a fer urbanisme són obsoletes. Què fa aquest ajuntament per a modernitzar-les?
—Tenim un compromís amb la redacció del Pla Director Urbanístic Metropolità, que ha de modernitzar els instruments de planejament. Contribuirem a la retirada del Pla General Metropolità de 1976. Hi ha coses que ens poden servir, però necessitem molt més. Ara treballem com si tinguéssim trepants per a traspassar parets de formigó i, en canvi, tenim davant parets de fusta. Necessitem instruments més sofisticats per a treballar sobre el sòl urbà consolidat, en lloc de créixer. També treballem per a l’agilització administrativa. La burocràcia és un problema per als ciutadans i per al sector privat, però també per a nosaltres. Hem d’actualitzar ordenances heretades de moments en què les coses han canviat.

—Quina ideologia té la manera com Maria Buhigas entén les ciutats?
—Tinc una manera de fer progressista; no de progrés en el sentit de la modernitat, de construir, sinó de millora constant de condicions. Som responsables de l’escenografia on passa la vida, de les condicions dels espais on es despleguen les polítiques públiques. Ideologia? Em sento amb la responsabilitat d’adequar els espais als projectes de vida. En cada moment la societat aspira a coses diferents, té necessitats diferents: ara ens preocupen coses que fa vint anys no eren en l’agenda política ni en l’imaginari de la gent. Per això moltes vegades sóc crítica amb els qui diuen: “Els d’abans es van equivocar”.

—Però és bo fer anàlisis crítiques del passat. Quins errors i quins encerts hi hagué durant l’etapa d’Ada Colau?
—No em demaneu que faci una llista. La meva posició no és d’assenyalar errors. La història ens jutjarà. Tothom arriba al govern amb la voluntat de fer una bona feina. Es va posar una agenda o un focus en una agenda global, no exclusivament de Barcelona, que començava a reclamar de posar més al centre les persones, amb més participació i més implicació de la gent.

—Més enllà d’analitzar el mandat anterior: vós què feu de diferent? Com es nota?
—Crec que la meva empremta és de combinar la visió de llarga durada amb una mirada operativa sobre el dia a dia. Tenir l’ambició de projectes importants i, alhora, fer valer els petits canvis que semblen insignificants però que, sumant-los, fan economies d’escala. Aquest govern posa el focus en la qüestió de l’endreça i del manteniment en la política pública, en lloc de la novetat. És un dels canvis més revolucionaris que podem començar a fer. L’altra cosa important és cuidar internament la casa, perquè aquest càrrec és sempre temporal, té una data límit que no depèn de tu. Per això és tan important la feina que es fa cap endins, i aquesta no es veu.

—Parlem d’habitatge. Com es pot evitar que hi hagi més cases Orsola?
—Les polítiques d’habitatge necessiten accions per terra, mar i aire. Necessitem regulacions legislatives que estan fora de l’abast d’un govern local. Cal fer habitatge i fer-lo tenint en compte que la població no és homogènia, que té necessitats molt diferents. Tens una població que es va envellint i necessitarà uns habitatges adequats a les seves situacions. Al país que hem heretat hi havia una porció molt gran de propietat i una de molt petita de lloguer. Ara tenim una demanda totalment diversificada. Els governs locals han de continuar fent la seva feina: posar sòl en el cas del nou habitatge, rehabilitar i regenerar, instruments de planejament per a intensificar on sigui possible, i acompanyar-ho de programes que han de venir de la Generalitat i de l’estat en marcs legislatius.

—Esteu a favor de la modificació de la norma que obliga que el 30% de les noves promocions d’habitatges a Barcelona sigui assequible?
—La pregunta necessita més matís. És honest dir-ho: innovar normativament, innovar en general, implica riscos. Cal provar si les coses funcionen. Tots som conscients que la  modificació del pla general metropolità del 30%, com està descrita, ara clarament no ha obtingut els resultats que van justificar-ne la definició. El nombre d’habitatges que es preveia que s’haurien d’haver generat no s’han generat. Quan una cosa no funciona, cal revisar-la per intentar de modular-la. L’objectiu final és mobilitzar aquest 30%, que es pugui executar. Ha de ser exactament de la manera com es va preveure? Jo no sóc tan rígida. La nostra feina és ser equalitzadors: mesurar els greus i els aguts.

—D’habitatges nous, se n’han fet. Les dades del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya diuen, per exemple, que durant el primer semestre del 2024 se n’havien fet 1.273, cinc vegades més que l’any anterior.
—Això són dades generals. Aquests habitatges que s’han generat poden venir d’operacions anteriors a l’aprovació del 30%. Hi falten matisos. La previsió que va fer la modificació del pla general metropolità d’habitatge públic no s’ha produït. I no per un diferencial petit. Han caigut operacions que, d’altra banda, es podrien haver fet. El plantejament no és d’anar-hi a favor o en contra, s’han de prendre tot un ventall de mesures a favor de l’habitatge assequible. Aquesta n’és una. Tal com està plantejada, no dóna els resultats esperats? Doncs hem d’equalitzar.

—Un estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona diu que s’acabarien perdent més de divuit mil habitatges protegits si es renuncia al 30%.
—Fa molts anys que treballo en qüestions d’urbanisme: aquesta mena de dades són plenes de matisos. En habitatge, encara més. Si 18.000 de públics són un 30%, vol dir que el 70% restant són 42.000. En els primers vint anys de segle, la mitjana anual de producció d’habitatge d’aquesta ciutat era de 1.200. Cada any. S’ha de posar en perspectiva. Ningú no ha dit que el 30% es derogui, ningú no renuncia a aconseguir aquests 18.000 pisos. Allò que diem és que, amb la norma tal com és ara, aquests 18.000 no són assolibles en un període de temps que pugui tenir impacte sobre la problemàtica actual.

—Parleu molt sovint de rehabilitació d’habitatges. La rehabilitació ha de tenir un paper prioritari, en tot el ventall de solucions que proposeu?
—Sí. L’haurà de tenir. Hi ha pocs punts del mapa de la ciutat on es pugui generar habitatge nou: la Marina del Prat Vermell, la Sagrera, potser en part a Porta Diagonal, i potser hi haurà una intensificació al 22@. El futur el tenim en la rehabilitació. Quan el tauler de joc queda fixat, fer habitatge sobre sòl on ja n’hi ha vol dir restar per sumar. Són faves comptades. O fas habitatges més petits en determinades zones o bé intensifiques i rehabilites. Al nostre entorn, el gran repte de les ciutats és com augmentem la rehabilitació.

—No és prou àgil, ara, la gestió d’aquestes rehabilitacions? Ha funcionat prou bé, la distribució de fons per a rehabilitacions energètiques, per exemple?
—Ens centrem en el problema energètic perquè els fons Next Generation hi han vingut orientats –a parer meu, esbiaixats per la mirada nòrdica–, però no és l’únic problema. Aquí tindrem calor, no fred. La gran rehabilitació ha de millorar les condicions generals d’habitabilitat. Cal fer feina en les estructures, les façanes, les distribucions dins les cases. Penseu, per exemple, com baixa la mitjana de persones que viuen en un habitatge. Venim d’un estoc fet per a una mitjana de quatre i ara som al voltant de dues. Aquí hi ha un absurd i un potencial d’espai.

—Però cal millorar els sistemes de repartiment de fons?
—Calen subvencions, però també ser proactiu per a ajudar les comunitats. Un dels problemes és la capacitat econòmica dels propietaris. Quan parlem del problema de l’habitatge, ens centrem en el de lloguer, però gran part del parc és en mans de petits propietaris, i això ens dóna moltes comunitats de propietat horitzontal. Molts veïns han experimentat què vol dir posar un ascensor, fer obres a la coberta o als espais comunitaris… No és fàcil, posar d’acord tanta gent. Hi ha interessos molt diferents. La rehabilitació no és fàcil. Per tant, el problema no és només l’accés als recursos, sinó la gestió per a mobilitzar tot això.

—La recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample era una de les grans promeses del batlle Collboni, però som gairebé a mig mandat i no acaben d’arrencar. Què falla?
—Jo no hi era, en la campanya, i, un cop nomenada, li vaig proposar una petita modificació: un programa d’espais de proximitat i interiors que anés més enllà de la trama Cerdà, perquè d’espais interiors a la ciutat n’hi ha molts. Ell ho va acceptar, i ho hem ajuntat tot. Molts d’aquests projectes ja han engegat la maquinària: són en fase de redacció de projectes o en processos de participació. Ho veurem a final de mandat.

—Aquesta diversificació dels interiors d’illa s’ha fet perquè aquest govern s’ha adonat que fer-ne a l’Eixample era més difícil que no es pensava?
—No. El govern no desisteix, sinó que fa la reflexió que aquesta mena d’espais interiors són per tota la ciutat. Hi ha una manera de fer espai públic que consisteix a fer parcs, com a Glòries. N’hi ha una altra: agafar la superfície de Glòries, que són divuit hectàrees, tallar-la en petits trossos i treure profit de més espais. La manera d’urbanitzar carrers, places o parcs evoluciona i en modifiquem la configuració física, els acabats, l’ús que en fem; per exemple, amb els eixos verds. Allò que proposo jo és transformar també espais que no tenen nom. Hem impulsat el Programa d’Espais de Proximitat i Interiors, que preveu una inversió de 150 milions d’euros i 357 actuacions. És un procés més lent.

—Això significa d’enterrar definitivament la idea original de la superilla, tal com la concebia Salvador Rueda, escampada per tota la trama Cerdà?
—Aquella idea original no la comparteixo per una qüestió teòrica. Ho explica un text fonamental de la meva disciplina: La ciutat no és un arbre, de Christopher Alexander. La idea original de la superilla jerarquitza una malla, i això no és mai una bona idea, perquè especialitzes carrers. La gran virtut de l’Eixample de Cerdà és que la seva malla no té jerarquia sinó que és isotròpica: per anar d’un lloc a un altre, tens diferents opcions. Hem posat l’accent en el vehicle privat, un mètode de transport que es troba en un punt d’inflexió, perquè se’n reduirà l’ús i la quantitat i se’n modificaran les condicions. Per tant, tots estem d’acord que l’ocupació de l’espai entre façana i façana haurà de canviar. Però aquí hi ha un error de comprensió.

—Quin?
—L’Eixample és anterior, no es va pensar per a vehicles, sinó per al tramvia i perquè les persones hi caminessin. L’Eixample comença amb el transport públic, no amb el vehicle privat. Les ciutats no tenen l’origen en el vehicle privat, és un malentès. La ciutat americana del fordisme sí, és clar, però la ciutat del XIX no. Ens costa molt d’imaginar-nos una ciutat que no tingui el focus en el vehicle privat, però només cal saber una mica d’història de ciutats per saber que desapareixerà. Per tant, necessito jerarquitzar-lo? No. Necessito començar a guanyar-li espai i donar-lo al transport públic, que és el que m’ajudarà de debò per a combatre el canvi climàtic.

—Quin transport públic cal prioritzar per a la connexió amb l’àrea metropolitana?
—Hem de millorar el transport públic, sí, però hem de superar el marc mental de la popularitat, cal reduir el commuting. No podem continuar amb el marc mental en què tens una perifèria residencial i dormitori i tota l’activitat al centre. Això ha de canviar. A Barcelona encara hem de cobrir territoris perquè encara hi ha marge per a millorar l’accessibilitat amb transport públic, però en paral·lel, fora dels límits administratius stricto sensu, els municipis de l’AMB han de fer més complexos els seus teixits urbans –molts ja ho fan. No tens activitat econòmica sense determinada massa crítica: has d’incrementar massa crítica per assegurar-ho. Per què no hi ha cinemes en determinats llocs? Perquè no hi ha prou gent que hi vagi. Una de les solucions del 2050 és que unes altres ciutats hagin importat una part d’aquesta intensitat que tenim a Barcelona. La idea centre-perifèria torna al marc mental de la modernitat. Especialitzar i segregar, tot això ja ho hem provat! Hem d’enterrar la modernitat. Tot això ja s’ha fet i és un desastre.

—I doncs?
—Hem de trobar quin és l’equilibri a partir del qual pots garantir uns serveis de proximitat privats i públics. Quanta població necessites perquè sigui raonable la despesa pública de tenir una piscina, una biblioteca o un CAP? Hem de fer que cada ciutat tingui prou diversitat i complexitat. La sostenibilitat implica que les condicions d’urbanitat que reconeixem en els centres de Barcelona les portem a uns altres llocs.

—Dieu que hem de redistribuir la gent i l’activitat econòmica.
—Sí, però redistribuir no vol dir que hàgim de fer fora la gent. Aquesta ciutat ha crescut i continuarà creixent, és un problema demogràfic. Si la natalitat baixa, ha de venir gent, perquè, si no, qui pagarà les nostres pensions? Som davant d’escenaris on tindrem creixement de població. A Barcelona ciutat i a tota l’àrea metropolitana. És una gran oportunitat per a ser més sostenibles.

—Què pot fer l’arquitecta en cap per a facilitar aquest canvi de paradigma en la comunicació entre Barcelona i l’àrea metropolitana?
—La meva competència és municipal, però ningú no em prohibeix que, quan penso en Barcelona, tingui present Viladecans, Terrassa o Sabadell. El gran canvi és que les avingudes metropolitanes no són vies interurbanes sinó urbanes. Les hem de redissenyar, com passa amb la Meridiana: allò important és la transversalitat que generen. Als anys cinquanta, la Meridiana no era un carrer, sinó una autopista que arribava fins a les Glòries, com si la ciutat comencés a les Glòries. Després vam canviar de rasant. Tot això ja està més que superat. Posem-hi urbanitat: afegim-hi voreres, ampliem les que ja hi ha, posem-hi carrils de transport públic, carrils de mobilitat activa, de bicicletes, abaixem-hi les velocitats, posem-hi arbres. Això són les avingudes metropolitanes: un canvi de xip. La seva funció és la connectivitat i la capil·laritat, no pas d’endollar-se a una ciutat.

—Tot això qui ho ha de decidir i quin paper hi han de tenir els municipis metropolitans?
—Sempre ho dic a l’alcalde: les imposicions de dalt cap a baix són tan difícils d’encaixar quan s’imposen als ciutadans com quan s’imposen a municipis més petits. Hi ha una sèrie de municipis amb què compartim la majoria de problemes i les solucions. Fer aquest canvi té una part de generositat, però igualment anem cap a un futur on el marc serà metropolità. I tots hi guanyarem. És bo que ho fem amb el convenciment que col·laborar té avantatges. És fàcil? No. El consens és automàtic? No. Les discrepàncies són habituals. Barcelona no té més poder, però té més musculatura. La cosa intel·ligent és fer servir aquesta musculatura per guanyar-hi tots.