Maria Bohigas: ‘‘Incerta glòria’ l’han de veure els joves, ens mostra què queda darrere d’un cataclisme’

[Aquesta entrevista, publicada originalment el març del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’ que, durant l’estiu del 2017, ha recopilat les millors entrevistes del curs passat]

Maria Bohigas és l’editora de la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, i és néta de l’autor. A més d’aquest grau d’implicació amb la novel·la, Bohigas és una gran conversadora, apassionada, analítica, imaginativa. Hem volgut copsar les seves impressions després d’haver vist el film del mateix nom, en la versió d’Agustí Villaronga que s’estrena aquest vespre. Com l’ha viscuda, ella, l’opció del cineasta?

Maria Bohigas porta el film al centre dels grans debats actuals: les crisis migratòries a causa de les guerres, la inquietud per l’auge de l’extrema dreta a Europa, la pèrdua dels ideals arran d’un cataclisme i la mirada dels joves sobre aquest moment que viu el món, que sembla que no pot parar d’obrir capses dels horrors. L’una darrere l’altra, diu. I recomana que els joves vagin a veure el film, perquè parla d’ells i els mostra què vol dir viure en una situació de caos, on la pau i el confort han estat escombrats, i s’han endut també els ideals, en el moment que més importen.

—Sou una espectadora d’excepció, editora de la novel·la, néta de Joan Sales. Us coneixeu tots els replecs del llibre. Quin efecte us va fer la primera visualització del film? Què vau somniar aquella nit?
—Vaig sortir col·locada del cinema, com vaig sortir col·locada la primera vegada que vaig llegir la novel·la. Vull dir, que vaig tenir la sensació que m’havia passat per sobre un riu, una cosa molt potent, amb molta força. La pel·lícula té una primera part ampla, on vas descobrint la situació i els personatges, que et situa, per saber on ets, qui són els personatges i entendre qui tens al voltant d’aquella història. Després hi ha un moment que fa un moviment molt potent i se t’emporta.

—Hi ha un paisatge de l’Aragó d’una gran intensitat i quatre personatges d’una gran potència també. I el director, Agustí Villaronga, tria les escenes de més impacte i algunes de gran simbolisme. Ara, quant al llibre, renuncia a la part bel·licista i també a la part filosòfica, metafísica i religiosa. Aquests aspectes, els hi trobeu a faltar?
—No els hi trobo a faltar. És una pel·lícula molt bona. És una pel·lícula que em fa oblidar la novel·la. La pel·lícula m’atrapa. No m’atrapa perquè trobi que tracta bé la novel·la o que recull coses que em fa il·lusió que reculli, no. Simplement, m’atrapa. És la sensació d’una cosa que té una autonomia, una cosa pròpia.

—I què us atrapa?
—Aquesta figura al mig d’un context que és de guerra i de daltabaix, dels anarquistes que han alterat tot allò que hi havia, de desordre, de caos. Hi ha el desordre de la guerra, tot i que no veus cap batalla. I enmig d’aquest desordre, un personatge que és d’una dimensió extraordinària, que és la carlana. Una dona, filla d’un pare que és un bèstia, que ha crescut en un univers d’opressió i de misèria i que té un sentit de la vida formidable. I que està disposada a tot per protegir els seus cadells, els seus fills. I tota la resta no té gens d’importància. I com aquesta dona travessa la guerra, i com al voltant d’aquesta dona tres personatges, que són pastats d’ideals, de joventut i de voluntat de puresa, se senten atrets irresistiblement cap a ella i finalment escopits violentament per ella, perquè no són somnis ni ideals allò que toca, sinó que toca la supervivència. I sobreviure és molt més difícil que qualsevol altra cosa. I és aquí que es troba la dimensió d’aquesta pel·lícula. Jo crec que la pel·lícula, des d’un angle diferent, també et permet d’entendre la guerra.

—Com creieu que ho fa?
—Hi ha un crit d’en Soleràs [un dels protagonistes] a Incerta glòria, que és un crit que prové d’un dels germans Karamàzov, que diu: ‘Tot l’univers no val el crit d’una criatura.’ És aquesta idea, que l’única cosa que cal preservar és aquell que acaba d’arribar, l’innocent. En el context d’una guerra, què pots preservar? La resposta és: res! Només pots preservar la continuïtat de la vida. No hi ha res més. I en el fons, no cal res més. Tota la resta se’n va a terra. I em diràs: realment no hi ha res més a preservar més enllà de la continuïtat? Pots preservar coses, però a còpia de perdre-les. La Trini [una altra de les protagonistes] preserva un amor a força de renunciar-hi. En Soleràs preserva moltes coses. Com? Morint.

—Caram.
—En aquest sentit, anar a veure Incerta glòria d’en Villaronga és anar a veure una obra que té uns personatges meravellosos, que conté una experiència del que vol dir un cataclisme. Què queda darrere d’un cataclisme? És la gran pregunta, una curiositat que tenim la gent que vivim en temps de pau. Què deu ser realment quan tot se’n va a l’aigua? Doncs és això.

—Des d’aquest punt de vista, és ben actual.
—Totalment, perquè en el fons no podem deixar de fer-nos aquesta pregunta, quan veiem aquestes corrues de famílies, de mares amb criatures, que viuen unes circumstàncies completament salvatges, i és això que veiem cada dia. Ja ho he sentit dir a joves lectors d’Incerta glòria, i ahir m’ho deia un jove, que no ha llegit la novel·la, però que acabava de veure la pel·lícula: ‘Em permet d’entendre què passa a aquells que veiem cada dia fugint de la guerra i patint-la.’ I ens permet de sentir que poca cosa que som les persones i que tenaces que som també les persones. Aquesta voluntat de viure. I això ho té molt, la pel·lícula, perquè és una pel·lícula molt de l’Agustí Villaronga, és molt seva.

—És un film molt Villaronga?
—Aquests personatges que els descobreixes per un cantó, però que en tenen un altre. La cara fosca de cada personatge. En general, veus una cara de cada personatge, però el dia que apareix l’altra cara, tremoles, perquè ho qüestiona absolutament tot. En aquest sentit, és una gran pel·lícula. No hi ha cap personatge que puguis condemnar del tot ni puguis salvar del tot. És una pel·lícula molt trasbalsadora.

—La productora, Isona Passola, explica que parleu d’aquest film com d’un film de joventut. És la història d’uns joves plens d’ideals, sí, però precisament la guerra els arrabassa tots aquests ideals, els pren la joventut i els pren el futur.
—Quan vius un temps de pau, en un país com el nostre, i ets jove, tens aspiracions, il·lusions, somnis, ideals i potser vols contribuir a fer un món una mica més bondadós. Però si vius en un univers sense cataclismes, passarà que de mica en mica la dimensió social anirà imposant-se a l’idealisme i simplement hi ocuparàs el teu lloc. I amb una mica de sort aniràs pujant i aniràs tornant-te pragmàtic. I la relació que tenies amb aquells ideals ja no la tindràs, intentaràs no pensar-hi. Simplement. Però quan ets jove i t’atrapa una guerra, estàs obligat a pensar que aquells ideals no eren res, en el moment que més t’importen. És molt diferent. I perdre els ideals implica un dol del qual no et pots refer. Sempre més tindràs aquest dol, perquè has perdut els ideals en el moment que ho eren tot. I això la Trini de la pel·lícula ho diu molt bé.

—Quin film és, doncs, Incerta glòria per a vós?
—Mireu, si he d’explicar a algú que no en sap res, quina pel·lícula anirà a veure li diré que és una pel·lícula que passa en un moment que hi ha un daltabaix formidable, que ha alterat les coses més inalterables. Ha alterat la vida d’un poble de l’Aragó que fa mil anys que funciona de la mateixa manera. I allà hi trobarà una dona que veu claríssim que l’única cosa que li importa és que els seus fills tinguin una vida millor que ella, i una altra dona que pensa que allò que li importa és la revolució i la justícia, però que té un fill. Què passa entre elles? Quin aprenentatge fan? Què posa a prova la guerra en elles? I fins a quin punt acaben, malgrat tot, essent la mateixa persona? Què tenen en comú? Tot.

—Però la carlana apel·la als sentiments més primaris (odi pur, venjança pura, estratègia pura), mentre que la Trini, tot i que pren decisions per anar contra corrent, afronta el daltabaix de la guerra d’una manera més intel·lectual, reflexionant sobre els valors, d’una manera no tan primària.
—Cert. Potser és l’únic personatge, la Trini, que no deixa de ser ell mateix. I després hi ha una altra cosa que té aquesta pel·lícula que m’encanta, que són les imatges, els ambients, les situacions que crea, de posar-te en un mateix univers on pots trobar Los caprichos de Goya i pots trobar la picaresca fosca hispànica. I és una manera de dir: aquest país és això, també. Sempre hi haurà això: aquesta terra pelada, aquesta humanitat que tens la sensació que realment viu amb una enorme dificultat. I, malgrat tot, cada primavera, una nova joventut arriba plena d’il·lusions.

—Tornem a la joventut.
—Efectivament, és una pel·lícula sobre què significa, en quin estat et trobes quan tens vint anys i en el món hi passen coses que et vénen tan grosses. I això l’autor ho tenia tan clar que va fer un petit text, que és la ‘Confessió de l’autor’, el primer que llegeixes d’Incerta glòria. I diu: ‘I què era ser jove? Aquesta novel·la és un intent de resposta a aquesta pregunta.’ Malgrat això, durant decennis no hi va haver manera que la crítica literària digués: ‘Incerta glòria parla de què significa ser jove.’ Deien: ‘És la gran novel·la de la guerra civil.’ Molt bé. Ha calgut l’Agustí Villaronga per dir que tracta d’això. Que no vol dir que només tracti un sol tema.

—Incerta glòria és d’una gran complexitat, però veig que esteu entusiasmada amb la versió que n’ha fet l’Agustí Villaronga, que tria la part més emocional de l’obra.
—És el cor de la novel·la i crec que és la part on l’artista Sales i l’artista Villaronga tenen una veta comuna, és on es troben. Ja ho deia l’Agustí: ‘He intentat anar allà on jo em sento al costat de l’autor.’ I, per una altra banda, m’impressiona, a través dels meus fills i de més joves, de vint anys, que comencen a veure que és probable que coneguin una guerra. Jo això ho veig.

—En tenen consciència?
—Tenen consciència que aquest continent on viuen es va desintegrant d’una manera molt virulenta, que es van obrint totes les capses que contenen els odis d’aquests continent. S’obren l’una darrere l’altra. I m’impressiona. I la cosa pitjor és que em sembla que tenen raó, que potser la viuran, la guerra.

—Això que dieu és trasbalsador.
—És que és real. I en aquest sentit, no em sembla casual que Incerta glòria de l’Agustí Villaronga surti ara.

—Així, doncs, el film l’haurien d’anar a veure els joves.
—L’han d’anar a veure els joves. Perquè no els parla de la guerra civil, sinó de què significa una cosa que acompanya la humanitat des que existeix. Són aquests cicles que no saps per què fan que totes les tapes que la societat s’inventa per contenir els odis, s’obrin alhora. I ara notes que volen obrir-se, fins i tot en els sectors més civilitzats.

—En el film també hi trobem aquesta condemna moral i acrítica dels pobles, de les societats i comunitats petites, tancades, amb aquest masclisme ancestral i cruel.
—És un masclisme veritablement espantós. Això que Villaronga fa amb la carlana és ple de sentit: de què ens parles avui, senyor Villaronga? Ens parla d’una societat que s’ha construït durant segles permetent que a una dona se li pugui infligir qualsevol cosa. I això hi és, a Incerta glòria. La gent d’Estercuel, que és el poble on el meu avi va ser el 1937, m’ho deia, una vegada que hi vam anar amb la Isona Passola: per a nosaltres el llibre recull la història de les nostre àvies, que és una història terrible. I se’ls fa honor. Allà la novel·la se la llegeix tothom.

—Per acabar, us haig de fer una pregunta una mica empipadora, perquè imagino que us tocarà especular…
—Endavant.

—El vostre avi…
—Ho sabia!

—Ha, ha. El vostre avi com creieu que es prendria aquesta versió de la novel·la, un home d’un altre temps però que era lúcid i lliure.
—No puc evitar de preguntar-m’ho. La meva especulació no arriba a produir cap resposta global. Només et puc dir, i n’estic segura, que s’hauria enamorat de la carlana que presenta en Villaronga. S’hauria enamorat de la Núria Prims. Què hauria pensat  d’un munt d’altres coses? Puc especular: penso que li hauria agradat enormement el tractament del paisatge; que li haurien agradat enormement els secundaris aragonesos, s’hauria sentit molt comprès i acompanyat… Més enllà d’això, sóc incapaç de dir-ho, no perquè no vulgui, sinó perquè no ho sé.

—No dubteu gens que al vostre avi li hauria agradat la carlana?
—N’estic segura. Se n’hauria enamorat, com estava enamorat de la carlana de la seva novel·la. Segur. Hi ha una carta a Màrius Torres, divertida: era l’any 37 i en Sales es plantejava si militar en cap partit, que sí Unió o un altre. I visitant aquests partits, es va trobar amb una senyora molt guapa, amb uns ulls molt grossos i una poderosa veu de contralt. I en Sales va escriure al Màrius Torres: ‘És clar que el que més ens agrada de les dones és la veu.’ La Núria Prims té una veu de contralt que és un homenatge a aquesta carta. D’això sí que n’estic segura. Però segura.