Maria Barbal, amb l’honor de totes les lletres

Malgrat que fa molts anys que hi viu, quan la veus passejar per Barcelona, de vegades en algun carrer de l’Eixample, de vegades pel centre, tens la sensació de veure un ocell que ha errat el rumb. És així com ho mira tot, amb aquell punt de curiositat innat que tenen els grans explicadors d’històries, que les busquen i les troben a cada cantonada. És modesta, però defensa fins a les darreres conseqüències el conjunt de la seva obra i la pertinença a un espai que és el seu: Tremp. És Maria Barbal (1949), que avui vespre rep a la capital del Pallars Jussà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural. Per exprés desig de l’autora, l’acte –al qual, per quart any consecutiu, no podrà assistir el president de l’entitat, Jordi Cuixart, empresonat– es farà a l’espai cultural la Lira i es podrà seguir pel canal de YouTube d’Òmnium. A Tremp, és clar, on Maria Barbal no ha errat mai el rumb, és gairebé com una de les àligues daurades que senyoregen en els cels immensos del Pallars que tot ho veu, ho vetlla i ho vigila.

Maria Barbal és una de les escriptores amb més èxit del país i més estimades, i això no és senzill en una terra on l’èxit i el triomf ben sovint es castiguen. Ella ha aconseguit que tant la crítica com el públic es dobleguin a la solvència i la duresa d’una obra que arrenca amb el fenomen brutal de Pedra de tartera, de 1985, una de les novel·les més llegides en català i més traduïdes a fora. Hi ha qui assegura que el llibre i el seu èxit continuat i sostingut en el temps li ha fet mal, ocultant en part la resta de la seva obra, però molts altres asseguren que aquest èxit i aquesta popularitat han servit precisament per a consolidar la resta de la seva producció, que avui dia és inqüestionable.

Els moviments migratoris entre el camp i la ciutat han estat un dels temes principals de Barbal, que el 1964 va haver d’emprendre un exili cultural, com ho ha definit algunes vegades. Va arribar a Barcelona amb catorze anys per estudiar el batxillerat i després es va llicenciar en filosofia i lletres i va començar a treballar com a professora el 1971. Així doncs, aquesta experiència migratòria serveix per a posar els fonaments de la primera de les seves novel·les, Pedra de tartera, on recull una part important de les experiències pròpies i dels veïns més propers per bastir un univers propi que explica la història de bona part del país i que posa sobre la taula un dels principals problemes dels darrers temps, el despoblament de les àrees rurals, però també la memòria sobre la guerra de 1936-1939.

Ensenyament, maternitat i escriptura

Rere la mirada riallera i el cabell curt i una mica rinxolat que fa anys que marquen el seu estil, hi ha tota una vida de fermesa per poder dedicar-se a la literatura. No ha estat fàcil. Combinar la docència, la maternitat i l’escriptura sempre ha estat complicat. De fet, no va ser fins al cap de cinc anys que va aparèixer Mel i metzines, la segona novel·la, ja el 1990. En aquella dècada en què Barcelona va esdevenir olímpica, semblava que es lligaven els gossos amb llonganisses i el pujolisme consolidava la seva hegemonia a Catalunya, Barbal va viure la seva consolidació amb tres novel·les més: Càmfora, el 1992; Escrivia cartes al cel, el 1996, i la molt aclamada Carrer Bolívia, el 1999, amb què va obtenir el premi Cavall Verd de l’any 2020 de narrativa. En aquella dècada encara va tenir temps de publicar cinc llibres més, un de literatura infantil i juvenil i quatre de narrativa breu, entre els quals destaca Ulleres de sol (1994), també imprescindible.

Així doncs, en deu anys Barbal passava de ser autora d’una sola novel·la a tenir una obra ben encarrilada i sòlida amb nou títols més que la situaven com un referent en la literatura catalana i que feien que algú la veiés com la gran successora de noms com Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig, tot i que ella s’havia iniciat molt més tardanament i pràcticament quan les dues autores esmentades ja entraven en els darrers temps de la seva vida. Hi havia moltes divergències amb aquestes autores i la Barbal, però sí que hi havia un punt de semblança en el tractament de les relacions humanes, un altre dels grans temes de la literatura de l’escriptora de Tremp, més enllà del retrat dels drames dels processos migratoris.

Entrada la dècada dels 2000 i fins ara, Maria Barbal ha transcendit més enllà de la seva tasca com a escriptora i s’ha convertit, de grat o per força, en un referent cultural i cívic per al país. Ha estat present en una multitud d’actes de tota mena: taules rodones, conferències, clubs de lectura, presentacions, edicions internacionals de les seves obres. Tothom que la coneix diu que és d’una generositat absoluta amb qui la convida a pujar a l’estrada i d’un respecte màxim envers el públic que l’escolta. Prepara a consciència les intervencions i sempre té un punt de vista interessant i fa aportacions de màxima qualitat. En aquest sentit, també cal destacar la seva generositat envers els qui comencen en el món de les lletres, com es palesa en les seves trobades amb alumnes de tot arreu del país.

Amb el canvi de segle i de mil·lenni, la carrera de Barbal es va acabar de consolidar. El 2002 es publicaven en un sol volum les tres novel·les integrants del cicle de Pallars, al qual va tornar el 2005 amb País íntim, que li va valdre el premi Prudenci Bertrana. Abans havia publicat, el 2003, Bella edat i, el 2008, Emma. I en aquesta dècada encara va tenir temps de fer una obra de teatre, una altra de literatura infantil i juvenil i un dels seus projectes personals més bonics i interessants: Camins de quietud: Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu, que va publicar el 2001 i que constitueix una pedra fundacional per a tot un seguit de literatura de no-ficció de caràcter patrimonial que s’ha valorat molt especialment en aquests vint anys.

Hi ha un punt d’inflexió que marca dràsticament la vida literària del país aquests darrers vint anys, quan la cultura catalana és convidada d’honor a la fira del llibre de Frankfurt del 2007. A partir de la promoció exterior que es va fer a Alemanya de la literatura catalana (i també de l’espanyola, perquè el debat sobre qui hi havia d’anar i qui no i què és literatura catalana i què no encara cueja), hi va haver un efecte rebot a casa nostra i autors que triomfaven a Alemanya tenien una nova potenciació aquí. Maria Barbal en va ser una, juntament amb Jaume Cabré i, en menor mesura, Carles Porta. Curiosament, tres llibres com Pedra de tartera, Les veus del Pamano i Tor, tretze cases i tres morts, ambientats en el rerepaís, obtenien el favor germànic i es redescobrien a casa nostra. I així, abans d’acabar la dècada, la Barbal rebia el seu primer gran guardó a la feina feta: el premi Jaume Fuster que atorguen els escriptors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Just l’any següent i per canviar de dècada, Maria Barbal rebia el premi Trajectòria que atorga la Setmana del Llibre en Català i que avui es complementa amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció que s’atorga al país a les dones i els homes de lletres. Que ningú no pensi, però, que a partir del 2010 Barbal va deixar de fer feina, al contrari: publica tres novel·les més i tres llibres de narrativa i comença aquest any tan especial amb un regal de Reis, el premi Josep Pla de novel·la per Tàndem, que se li atorga la nit de Reis del 2021 i que fa setmanes que es troba entre els llibres més venuts del país i que torna a obtenir un gran reconeixement de públic i premsa. Potser aquest llibre, una recerca intensa sobre la felicitat, arriba en un dels millors moments possibles, quan tots estam tan necessitats de missatges positius i d’un cert optimisme per ajudar a superar la crisi pandèmica.

Trenta-cinc anys d’ofici

Quina és la conclusió de tot plegat? Doncs que des de la seva irrupció el 1985, Maria Barbal s’ha anat convertint en un referent imprescindible de la literatura catalana contemporània amb trenta-cinc anys llargs d’ofici i, com a mínim, una mitja dotzena llarga de títols que quedaran fixats en el cànon de la narrativa catalana entre dos segles. Però també hi quedaran els seus papers esparsos, alguns articles d’opinió memorables i les seves intervencions públiques que l’han convertida en un referent que sovint transcendeix la postura purament literària per esdevenir una veu que cal escoltar sempre i que mai no decep. I que a més a més sap fer-ho amb una rara combinació de fermesa i d’afabilitat. Una escriptora amb tots els honors.