Maria Barbal, 53è Premi d’honor de les Lletres Catalanes

L’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) és el nou Premi d’honor de les Lletres Catalanes, el que fa cinquanta-tres. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. Barbal va debutar el 1985 amb una petita novel·la que ja és emblemàtica, Pedra de tartera, la més coneguda i destacada de la seva trajectòria literària i la més traduïda també, fins ara a dotze llengües. Però més enllà d’aquesta, la seva trajectòria literària és formada per una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil. I ha rebut una gran quantitat de premis, l’últim, el premi Josep Pla per la novel·la Tàndem (Columna), a primers de gener d’enguany. Per tant, es tracta d’una obra viva, reconeguda i que té el favor del públic, ja que fa setmanes que Tàndem és en les llistes de novel·les més venudes.

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, havia d’haver presidit l’acte. La respressió de l’Estat espanyol ho ha impedit.

El lliurament del premi (avui només s’ha anunciat) es farà el 7 de juny. La narradora ha agraït el guardó i ha recordat que és un any que li ha començat a favor, ja que ara ha rebut el premi d’Honor, també s’ha incorporat a l’Acadèmia de Bones Lletres i ha guanyat el premi Josep Pla. I ha explicat: ‘Aquest premi és un gran regal, perquè l’escriptura ja és en si compensatòria.’ I ha recordat que amb ella també premien un seguit de persones: família, amics, alguns companys d’escriptura i els lectors.

Tot seguit ha afegit: ‘Però l’alegria contrasta i fa balança amb la meva preocupació per un temps que vivim ple de dificultats i de reptes importants: temps de crisi sanitària, política, econòmica i social. L’amnistia encara no ha arribat als nostres polítics i exiliats i empresonats. Tampoc a Jordi Cuixart, president d’Òmnium, que és una entitat cultural. Constato que hi ha lleis que vulneren els drets individuals i també alguns de col·lectius. També constato que l’aplicació d’aquestes lleis no es fa amb justícia. Què es pretén empresonant el pensament (cosa que em sembla una acció delirant)? O, potser, senzillament el que es vol és demostrar qui té el poder i la força. Aquesta preocupació és per a mi dolorosa i matisa l’alegria d’avui, d’aquest premi d’honor de les lletres catalanes.’

S’ha definit com una lletraferida i ha recordat que no va tenir l’oportunitat d’estudiar i formar-se en llengua catalana. Però que va ser perseverant i als primers anys setanta fins i tot va ser una de les joves mestres de català d’Òmnium Cultural. Ha reclamat utilitzar el català en la vida quotidiana, perquè no es mori, i ha acabat les seves paraules dient: ‘Avui rebo el premi d’Honor de les Lletres Catalanes i dic jo, que malgrat totes les imposicions, si volen hi ha esperança. Gràcies.’

Maria Barbal és la setena escriptora que rep el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, després de Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodona (2019). Les quatre últimes guanyadores han estat guardonades durant la presidència de Jordi Cuixart.

El jurat, format per Marc Artigau, Fina Birulés, Marta Buchaca, Judit Carrera, Martí Domínguez, Lluïsa Julià, Maria Rosa Lloret, Isidor Marí i Salvador Sunyer, ha considerat que d’acord amb les bases, el premi, dotat amb 20.000 euros, s’atorga a una persona que «per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans».

El jurat ha cregut, després de deliberar, que aquestes condicions concorren en la persona i en l’obra de Maria Barbal i Farré per haver creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança.

També se li atorga el guardó per la composició de tot un univers que arrenca d’un compromís amb la realitat, que comença amb un rerefons autobiogràfic en els seus primers llibres, donant-nos una visió crítica del món rural del Pallars i de la decadència de la societat agrària, i que ha anat traçant un recorregut per la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal.

A través de la ficció ens mostra la crisi de la societat tradicional de muntanya i la transformació econòmica que força la migració cap a les ciutats a partir d’uns personatges que tenen un món interior ric i una gran profunditat psicològica.