Maria Antònia Munar, la Princesa davall la lupa

A la sala d’actes de la presó de Palma, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears toca la Setena simfonia de Beethoven. És una peça alegre, una mena de passeig amable per la natura, un desplegament de fonts que brollen i oceans infinits. Tot allò que no poden gaudir els prop de tres-cents interns que assisteixen al concert i que celebren la possibilitat de sortir de la rutina. Al fons de tot, a la darrera fila de l’auditori, hi ha una dona que segueix el concert amb el gest congelat. Va maquillada de manera discreta, du la cabellera ben pentinada, però sense el ros lluminós que la va fer famosa. Va abillada amb un abric llarg, pràcticament fins als peus, de color camel. Sempre hi fa fred, a la presó. També a l’hivern. Aquesta dona que desdiu tant de la resta de l’auditori és Maria Antònia Munar. Fa dos anys que va ingressar al centre i no ha perdut el posat que li va merèixer l’apel·latiu de “la Princesa”. Encara que està prou més prima, encara que dins la presó els dies pesen com anys i encara que l’elegància sempre té una mena de tel que l’enterboleix. Munar va fundar l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears l’any 1988 quan era consellera de Cultura del Govern de les Illes. Avui l’ha assaborida com un bombó mig amarg enfora dels auditoris on tenia reservat el seient principal a primera fila.

A banda dels concerts de la seva Simfònica, a la presó Maria Antònia Munar ha anat a missa, ha fet cursos d’anglès, d’alemany i de català. Ha participat en tota mena d’activitats i no li han posat mai un expedient per mal comportament. El diari El País va publicar que compartia el mòdul amb preses condemnades per delictes de sang, narcotràfic, estafes o robatoris, però que a la pista d’aterratge a la crua realitat li van donar dues recluses condemnades per delictes econòmics. Amb elles s’entenia bé, deia el diari.

Hi ha fet més de set anys, tancada al centre de la carretera de Sóller, la Princesa. L’encadenament de judicis i condemnes per casos diferents li va impedir de rebre beneficis que uns altres presos il·lustres de la corrupció illenca sí que van poder gaudir.

En tercer grau

D’ençà de l’octubre del 2020, Maria Antònia Munar és en tercer grau penitenciari. Aquest estiu ho va celebrar amb una festa amb cent amics al local de moda que té el seu fill a Palma. “Sense traïdors”, deien les cròniques periodístiques. Va ser com una resurrecció després d’haver dit, ella mateixa, en un judici: “Sóc morta políticament, econòmicament i socialment.”

La Princesa té al seu expedient tres condemnes per corrupció: cinc anys i sis mesos de presó pel cas Maquillatge; sis anys pel cas Ca’n Domenge; nou mesos pel cas Voltor. I abans d’això hi ha el cas Son Oms, que consisteix a cobrar comissions del 15% als propietaris dels terrenys rústics que van ser requalificats per convertir-los en un polígon. Un company de partit va ser condemnat a presó, però Munar, malgrat haver reconegut que sí que es va lucrar amb l’operació, va ser condemnada a pagar una multa. Finalment, va ser molt més cara que no podia semblar al principi perquè el cas Maquillatge va néixer, com qui estira una cirera i en ve una altra, del cas Son Oms.

Un animal polític

Maria Antònia Munar (Barcelona, 1955) va rompre sostres i esquemes. A vint-i-quatre anys va ser la batllessa més jove del país. Munar va ser també una de les tres primeres dones diputades al Parlament de les Illes, la primera dona presidenta del Consell Insular de Mallorca, la primera dona presidenta del parlament… La primera en tot. També la primera a caure després de cometre uns quants delictes del catàleg habitual dels casos de corrupció com ara prevaricació, cobrament de comissions il·legals, frau i revelació d’informació confidencial i suborn.

Maria Antònia Munar va ser la política que va donar sentit al mot frontissa, i va saber traure tot el suc possible als diputats que obtenia el seu partit, Unió Mallorquina. No va ser mai la primera força política, tampoc la segona. Però sempre va ser necessària i va saber cobrar els vots a preu d’or. Sempre va poder triar el càrrec que volia ocupar a canvi de facilitar investidures. Frontissa i balança. Frontissa i pèndol que donava i llevava poder. Semblava invencible.

A pesar que han demostrat judicialment totes les il·legalitats que va cometre, i com de llargs eren els tentacles, i com es va aprofitar de la política per omplir la seva caixa B, i com va convertir el seu partit en una màquina de cobrar comissions… A pesar de tot això, pràcticament tothom que l’ha coneguda parla d’ella com d’un animal polític.

Parlen de Munar, doctora en dret, com d’una seductora que va saber trobar el seu lloc els primers anys de l’anomenada transició. Es va saber moure en un ambient molt masculí. Era l’aire fresc i desimbolt tan trencador a final dels anys setanta del segle passat. El seu posat, la roba de marca, els cabells impecables tractats a les millors perruqueries de Ciutat, les joies, la manicura, les sabates de taló. La mirada entre dolça i inquiridora. Tot això, que semblava innat, ho va emprar a favor d’obra per mantenir-se en el poder durant tres dècades. Trenta anys en què va ser de tot, excepte presidenta del govern.

Va ser la batllessa de Costitx, al Pla de Mallorca, l’any 1979 amb les sigles de la UCD, i en va conservar la vara durant set legislatures, fins al 2007. I mentre era batllessa va ser diputada, consellera, presidenta del Consell Insular de Mallorca, presidenta del parlament… Costitx és el poble dels seus pares que, per feina, van fixar la residència a Barcelona. Però a Costitx hi conservaven la casa familiar i era allà on la família Munar Riutort passava els estius.

A l’ombra de Jeroni Albertí al principi, i volant tota sola quan Albertí va haver de plegar d’Unió Mallorquina, va ser capaç de traure de polleguera Gabriel Canyelles, que, a canvi dels vots que necessitava per a la majoria absoluta, la va fer consellera de Cultura l’any 1987. Canyelles es va adonar tot d’una que havia posat l’enemic a casa, que Munar feia allò que volia a la seva conselleria. No podia dissimular el mal humor ni la mala relació que tenien.

Maria Antònia Munar era dins el govern de Canyelles, però feia allò que volia. Fins i tot va decidir de canviar les regles de la comunicació institucional. Va ser la primera consellera que va tenir un cap de premsa propi, prescindint de l’únic que tenia el govern de les Illes aleshores. Al capdavant de Cultura, Munar va crear l’Institut d’Estudis Baleàrics, va impulsar la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va entrar en el Patronat Ramon Llull. I va engegar l’anomenat “decret 100”, que consistia a l’obligació dels càrrecs del govern de parlar català en públic.

Una cara A impecable per a una política que sempre ha tingut molta cura de tenir una cara B amb l’arquitectura ben sòlida. El seu company de militància, Maximiliano Morales, va ser una peça clau per anar fent, per anar controlant els negocis a partir de licitacions, urbanitzacions, concessions, etcètera.

A l’assalt del Consell Insular

Gabriel Canyelles la va destituir de consellera l’any 1992. Sense gaires miraments, i amb l’aquiescència d’alguns membres d’Unió Mallorquina. Però ella es va rearmar i va cuinar la venjança. A les eleccions següents, els diputats d’Unió Mallorquina van tornar a ser frontissa i van votar a favor d’allò que es va anomenar Pacte de Progrés. El socialista Francesc Antich va presidir un govern amb el Bloc, ara Més per Mallorca i Esquerra Unida. I Munar va fer el cim perquè d’acord amb aquell pacte va ocupar la presidència del Consell Insular de Mallorca. Va ostentar el càrrec tres legislatures. Ja no era la Princesa, sinó la reina. Mallorca era el seu solar. Literalment.

Aquella bastida que tenia preparada es va reforçar tant que a l’illa no es movia la fulla d’un arbre sense que Munar no ho sabés o ho autoritzés o en cobrés els interessos. Fins enguany, el Consell no s’ha pogut desfer de la darrera rèmora que va deixar ben ancorada quan se’n va anar de la institució. És el contracte amb l’empresa MAC per a la gestió dels residus. La institució s’ha pogut deslliurar de pagar cent milions d’euros, una cinquena part del pressupost anual, a aquesta companyia per a rescindir-ne el contracte i racionalitzar els costs de la gestió.

Presidenta del parlament, la darrera parada abans de la presó

L’any 2007, quan eren a punt de començar a esclatar els casos de corrupció que feia mesos, potser anys, que eren investigats discretament, Maria Antònia Munar va esdevenir presidenta del Parlament de les Illes. Va ser quan va tornar a possibilitar el govern a Francesc Antich en el Segon Pacte de Progrés. Aquella va ser una alegria buida per ella. Encara que no la van imputar, el 2007 mateix va esclatar el cas del Pla Territorial de Mallorca. Unió Mallorquina sí que en va sortir esquitxada.

Van venir els casos ja esmentats de Son Oms, Maquillatge, Peatge, Voltor, Ca’n Domenge… És el que passa amb les cireres, que quan n’agafes una, en vénen una darrere l’altra. El 28 de febrer de 2010 Munar plegava de presidenta del parlament i de diputada. La situació ja s’havia tornat insostenible per ella. El seu partit, Unió Mallorquina, va esclatar pels aires perquè la infestació era tan gran que no tenia consol.

Feia tres mesos que el nom de Maria Antònia Munar sortia als papers dia sí i dia també com a investigada. S’havia trencat una mena de silenci al voltant de la seva activitat que havia durat trenta anys. Quan va lliurar l’acta va dir, obligada per les circumstàncies, que es retirava de la vida política.

Els passeigs per les seus judicials de Munar es van repetir. Una de les primeres vegades que va anar a declarar, impecablement vestida, cavalcant sobre uns talons altíssims, hi havia un grup de seguidors que li van fer tot d’aleis i crits d’ànim i de suport. Ella els va llançar besades a l’aire. Va ser una de les darreres vegades que se la va veure somriure. Les següents compareixences van ser molt més discretes i grises. Ja començaven a tenir aquell tel de la presó que tot ho fa tornar lleig.

Maria Antònia Munar va entrar a la presó de Palma un de dia de juliol del 2013. Al carrer feia molta calor.

Una sèrie a IB3

IB3, la televisió de les Illes, comença avui l’emissió de la sèrie documental Munar. Poder, corrupció, presó. Quatre capítols per a repassar de manera exhaustiva la vida i l’obra d’aquesta política sense la qual no s’entendrien els darrers quaranta anys de la vida econòmica, social i política a les Illes. El documental s’ha confegit a partir dels testimonis de quaranta-dues persones. Entre les quals, companys d’Unió Mallorquina, jutges, periodistes, policies i fiscals. La sèrie s’ha fet en col·laboració amb la productora MOM Works, autora d’uns altres projectes, com ara El rei. Joan Carles I, mitja vida a Marivent.