Mª Àngels Cabré: ‘Les vides lliures de Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany molesten i són ocultades’

Mª Àngels Cabré (1968) és la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, una entitat nascuda per promoure la igualtat de les dones en el camp de la cultura, un camp amb molt de camí per recórrer. I, igual com el periodisme, un dels camps on excel·liren dues dones importantíssimes de la cultura catalana contemporània: Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig. Cabré les ha ajuntades en l’estudi Miralls creuats: Roig/Capmany, que ara ha publicat Pagès Editors i amb què va guanyar el 33è premi d’assaig Josep Vallverdú. En un moment en què fins i tot algun presentador de programes de televisió on la tertúlia ocupa una part important demanava un relleu generacional i amb més presència de dones, tant l’una com l’altra es troben a faltar especialment. Per això, aquest assaig intenta situar-les al lloc que els pertoca: el de dues escriptores fonamentals de la nostra literatura en el segle XX.

—Per què aquest assaig, ara?
—Perquè el 2016 va fer vint-i-cinc anys de la mort de la Roig i de la Capmany, totes dues de càncer. Al primer homenatge sobre Montserrat Roig que vaig fer el 2016, al col·legi de periodistes, va venir Rosa Montero, que havia estat molt amiga seva i va comentar que aquests darrers temps de vida Montserrat Roig no estava gaire contenta amb el tracte que rebia dels seus companys, creia que no l’havien col·locada al lloc que li corresponia. El 2016 vaig fer moltes conferències sobre ella i vaig veure que tenia molta actualitat i que molts dels temes tenien una lectura clarament contemporània, inclòs el feminisme, que es veu molt bé en les dones que protagonitzen les seves novel·les de l’Eixample. D’una altra banda, el 2018 és el centenari de Maria Aurèlia Capmany i totes dues tenen molt a veure. Hi ha una genealogia femenina de la literatura catalana, que és el que he mirat de demostrar. Són dues dones importants que s’han de col·locar al lloc que els correspon. A més a més, hi va haver una relació de mestratge i aprenentatge entre totes dues i una època al darrere que permet de fer l’evolució de la dona escriptora durant el segle XX. Tenia molta feina feta sobre Roig, em vaig posar amb Capmany i he fet el que he pogut, perquè també m’interessava molt que això fos un assaig divulgatiu.

—Quina de les dues escriptores és més oblidada avui en dia?
—Maria Aurèlia Capmany, sens dubte. Té una producció d’una seixantena de títols i molt variada. Alguns es publiquen als anys quaranta i cinquanta i tenen una llunyania formal i estilística sobre l’obra posterior. A més a més, Montserrat Roig era simpàtica, mentre que Capmany no, tenia un altre caràcter en què segurament tenia a veure també la qüestió política, perquè va fer força enemics. Com que era més múrria i una bona part de l’obra és introbable, és més oblidada. De fet, un gruix important de l’obra de Roig és viva i es pot trobar. En canvi, de Capmany, no.

—Així doncs, aquesta és una de les assignatures pendents.
—Sí, en totes dues, però més en el cas de Capmany. Enguany Feliçment, sóc una dona serà lectura obligatòria, però encara ens falta una bona antologia del seu periodisme i el volum d’obra completa dedicat a aquest aspecte de la seva producció. Potser amb el centenari i amb el treball de l’associació d’amics i amigues de Maria Aurèlia Capmany i de la família hi haurà algun avenç en aquest sentit. També caldrà que es recuperi alguna obra per llegir de manera individual i no en volums d’obra completa, és clar… Però som un país rar perquè un llibre fonamental com Els catalans als camps nazis, de Roig,  ha estat un llarg temps descatalogat, tot i ser un llibre fonamental, que per sort es recuperarà ben aviat. Jo  crec que són dues escriptores molt importants perquè són globals, fan periodisme, narrativa, assaig i teatre i ho fan molt bé en tots els camps, són molt completes.

—Totes dues viuen èpoques molt complexes, però potser les uneix aquesta vocació professional de ser escriptores.
—És clar, tenen la concepció global del que és un escriptor i un intel·lectual, una visió que comparteixo amb elles perquè m’interessa molt aquest camí global, fins i tot el vessant polític. Jo mateixa no descarto d’entrar en política algun dia i Roig no ho va ser per poc; era candidata a diputada a les eleccions del 1977.

—Maria Aurèlia Capmany exerceix un mestratge sobre Roig que ella reconeix en nombroses ocasions. Però Roig va exercir aquest mestratge. Ha deixat deixebles?
—Jo me’n sento –tot i no haver-la conegut–, perquè he nascut i crescut a l’Eixample i considero Barcelona com el meu territori literari. He fet teatre, tot i que jo volia ser directora i ella actriu i vaig fer classes amb en Ricard Salvat, com ella. També ens uneix el feminisme, el periodisme, la crítica literària… El periodisme de Roig m’interessa moltíssim.

—Creieu que hi ha hagut una ocultació d’aquestes dues dones precisament per la seva defensa abrandada del feminisme?
—I tant. Tota dona significada amb el feminisme genera una desconfiança no dels homes intel·ligents, sinó dels que estan asseguts a la cadira i que sovint són uns casposos culturals, que posen bastons a les rodes de la cultura i que no volen que aquestes dones hi siguin. Són els qui els fan articles petits quan surten els llibres perquè no sigui dit que no en parlen. Però si mires la seva obra al llarg del segle XX veus com passen etapes d’altíssima qualitat. Montserrat Roig va tenir una formació catòlica i se’n queixa perquè hauria volgut tenir la de l’Institut Escola de la qual va gaudir Capmany. Entre totes dues expliquen tot el segle XX  i no hi ha gaires autors que ho puguin fer. També molesta la seva manera de viure: Montserrat Roig amb dos fills de dues parelles diferents, separada i tenint tranquil·lament amb les parelles ocasionals; Capmany que no és casa mai i que només viu ajuntada amb Jaume Vidal Alcover. Són dues vides lliures que també molesten i que ajuden a ocultar-les.

—Heu guanyat el premi d’assaig Josep Vallverdú amb un llibre que formalment també és molt lliure…
—Sí, no he emprat notes al peu de pàgina perquè és un llibre divulgatiu que volia que tingués un cert estil literari. En aquest cas he hagut de citar força i això interromp una mica el discurs, però calia donar-los veu a elles, també. Crec que a casa nostra fa falta més assaig divulgatiu en el sentit europeu, no hi estem gaire acostumats. Això explica l’èxit de col·leccions d’assaig com les d’Anagrama, en contraposició a molts autors acadèmics que són molt pesats. Per exemple, hi ha gent que ja ho fa, com Lluïsa Julià, que ha escrit una biografia de Maria Mercè Marçal que està molt bé. Jo crec que l’assaig també ha de ser entretingut i divertit.

—Quin creieu que és el valor estrictament literari de totes dues? Ho dic perquè fa la sensació que sovint la seva obra cívica se les menja.
—És cert, se les menja la vida cívica i una personalitat molt forta. Són dues dones de bandera i això les perjudica a l’hora de ser valorades com cal, quan totes dues fan una obra brutal i demostren que tenen una gran facilitat per a escriure. En algun moment, Capmany arriba a fer un llibre en una setmana i demostra que té una cultura amplíssima. Roig era capaç de dictar l’article del dia per telèfon des d’allà on fos. I, tot i que havia estudiat filologia, es considerava autodidacta i amb nombroses llacunes. Potser Capmany era més endreçada i Roig més eclèctica, però totes dues tenien un bagatge brutal i totes dues tenien el mateix que tenia Rodoreda, un estil propi. Ni l’una ni l’altra no són neutres i això no s’improvisa. Fixeu-vos que La veu melodiosa de Roig la tradueix al castellà Goytisolo. Aquesta novel·la és una petita joia europea d’una dona capaç d’anar a Leningrad i fer-ne un llibre brutal com L’agulla daurada o d’haver escrit Els catalans als camps nazis quan estava embarassada.

—Quina relació van tenir elles dues amb els seus contemporanis?
—Va ser molt bona. Les amigues de Capmany que encara són vives eren més joves que no pas ella, però expliquen que el tracte era excel·lent. Ho assegura, per exemple, Marina Subirats, que conta que anar a casa seva era una meravella i un goig. Tota la generació de Roig visitava Capmany, que no tenia cap mania a dir si un llibre li agradava o no.

—Com una espècie de Gertrude Stein al París dels anys vint…
—Sí, i amb Jaume Vidal Alcover exercint d’Alice B. Toklas, perquè qui manava era ella. Amb Roig et trobes també que feia moltes trobades a casa seva i que era una dona molt hospitalària, que a les dues del matí era capaç de cuinar per a tots. Eren dones amb un fort esperit republicà. En el cas de Roig, heretat per la família, perquè els pares ja havien estat molt acollidors i, per exemple, per casa seva hi anava sovint Lola Anglada. Totes dues estaven molt ben relaciones amb Espriu, per exemple, que les ajuda a fer un llibre a cadascuna, i molt ben incardinades dins la cultura del seu temps, del centre de Barcelona. Eren dones que anaven a la Cova del Drac i que es relacionaven amb la Gauche Divine i tractaven tothom de tu a tu. I en el cas de Capmany, a més a més, va ser una cadena de transmissió de cap a la generació dels setanta.