M. Àngels Cabré: ‘El gran perill de la quarta onada feminista és la banalització’

M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968) és la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, a més d’assagista especialitzada en cultura i feminisme i autora de poesia i narrativa. Ha publicat nombrosos llibres que visibilitzen l’obra de dones escriptores i intel·lectuals, grans noms que han quedat enterrats pel patriarcat i que a poc a poc es comencen a reivindicar. Ara acaba de publicar El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62), un recull de textos de més d’una trentena de dones que van impulsar el feminisme al Principat des de final del segle XIX fins als anys vuitanta del segle XX. Un repàs històric que deixa ben clar, per si algú en tenia dubtes, que el feminisme no va néixer ahir. Una mirada al passat que esdevé un reconeixement necessari de totes les dones que van lluitar i que serveix de guia per a les qui lluiten ara. Parlem amb Cabré sobre aquestes grans dones i el context en què van escriure i sobre la revolució feminista d’aquests darrers anys.

—Quan comença el feminisme a Catalunya?
—Es considera que Dolors Monserdà, a començament del segle XX, va ser l’àvia del feminisme, però a mitjan segle XIX i a final ja hi havia força dones feministes. Espero que algú trobi una data més antiga, però jo he trobat un pròleg d’un llibre de poemes de Maria Josepa Massanés del 1841. És una poeta clàssica i catòlica que diu: ‘Jo tinc dret a ser escriptora i seré escriptora’. Amb Gertrudis Gómez de Avellaneda van muntar una mena de societat femenina per a defensar els seus interessos com a intel·lectuals. Un personatge també fascinant de final del segle XIX és la filla d’Ildefons Cerdà, Clotilde Cerdà, que va posar en marxa la primera escola d’arts i oficis per a dones. Destacaria també Ángeles López Ayala, Teresa Claramunt i Amàlia Domingo, que van muntar la primera societat femenina per a defensar els drets de les dones. Monserdà, però, és la primera que fa un text on surt la paraula ‘feminista’ i que parla de feminisme amb el concepte modern de les sufragistes. També destaca Carme Karr, amiga i deixeble seva, que fa la revista Feminal, fonamental en les primeres dècades del segle.

—Expliqueu que Massanés feia servir la captatio benevolentiae als seus escrits. Aquesta prudència a l’hora de reclamar els nostres drets és comuna en la història del feminisme?
—Sí, aquest ‘potser no sé en gaire, però ho explico’. Com que a les dones no ens han deixat ser a l’espai públic, quan hi entrem ho fem de puntetes. Tenim la tendència de demanar disculpes per ser-hi i de creure’ns petites, perquè ens han fet creure que ho som. La captatio benevolentiae és un tret molt femení. Fins i tot Virginia Woolf semblava que dissimulés el seu talent. Per això s’ha de comptar amb tot allò que van escriure aquestes dones i també amb allò que no es van atrevir a escriure.

—En aquesta primera etapa és clau el paper de les dones obreres. De quina manera?
—Tenim la idea que el feminisme neix a la burgesia. Massanés o Monserdà eren dones benestants que podien escriure mentre la resta eren a les fàbriques i cosien. Però per això apareix el corrent del feminisme dins el sindicalisme i l’anarquisme. Teresa Claramunt, per exemple, va lluitar pels drets de les dones; en particular, des del moviment obrer. En aquest corrent també és molt interessant Teresa Mañé, mare de Frederica Montseny.

—Alguns d’aquests moviments de dones obreres van protagonitzar autèntiques revoltes.
—A Catalunya, el 1910, hi va haver una manifestació impulsada per López Ayala per a reclamar el laïcisme i que les dones no estiguessin sotmeses a l’Església Catòlica. És la primera pròpiament feminista. Les dones van sortir al carrer de manera massiva i van anar a veure el governador civil amb proclames feministes, perquè ja era l’època de les sufragistes a Anglaterra. El 1918 hi va haver un rebombori del pa organitzat per dones, que reivindicaven el dret de comprar carbó i pa. Anaven fàbrica per fàbrica intentant parar-les i van aturar la ciutat durant uns dies.

—El fenomen de les dones prenent el carrer no és nou d’avui…
—Tot té un passat. Igual com quan els soldats havien d’anar a una guerra: les dones anaven contra el governador civil i deixaven clar que elles no regalarien els seus fills a guerres absurdes. Aquestes reivindicacions de dones eren importants, encapçalades per Claramunt i companyia. Dones com ella o Ayala havien passat per la presó unes quantes vegades, amb tortures incloses. Es van deixar la pell, com les sufragistes. Emmeline Pankhurst, la gran dirigent del sufragisme britànic, va passar unes quantes vegades per la presó, on les alimentaven a la força. De fet, la mala salut de Claramunt es devia a les seqüeles de tot això.

—No obstant això, la imatge que tenim de les sufragistes angleses trencant vidres difereix força del que va passar a Catalunya.
—Aquí vam tenir la immensa sort que hi havia moltes publicacions, seccions i articles defensant el vot, i això va servir perquè totes les intel·lectuals donessin la seva opinió sobre el sufragisme. El debat no es va fer al carrer, sinó a les revistes. El moviment sufragista aquí no hi era. Hi havia les revistes, alguna vaga, les dones que s’apuntaven a clubs femenins i havien de mentir a les famílies… Ràpidament, les que havien reclamat el sufragi es van trobar que ja el tenien. Vam tenir la sort de la Segona República. Si no hagués durat tan poc, seríem un dels països que va aconseguir el vot femení a un temps raonable. Suïssa el va aconseguir als anys setanta.

—Es va aconseguir malgrat el debat. Fins i tot, grans dones feministes com Ana María Martínez Sagi s’hi oposaven, en certa manera. Per què?
—Sí, ella va ser la primera dona membre de la directiva del Barça. Poeta, lesbiana, esportista, guanyadora d’un campionat de javelina… Molt lluitadora. Pel que fa al sufragi, tenia part de raó. Veníem de la dictadura de Primo de Rivera i d’una alfabetització molt limitada de les dones, dins el catolicisme. Era cert que no tenien grans coneixements polítics, però els senyors que havien tingut poca alfabetització tampoc. La dona havia estat sotmesa a pares, marits i germans, i en conseqüència votaria segurament allò que li diguessin. Victoria Kent tenia raó quan deia això, però era necessari aprovar-ho i córrer el risc. Elles mateixes estaven en procés de construcció i no eren 100% feministes. Fins i tot Aurora Bertrana, que tocava el violoncel, havia estudiat a Suïssa i viatjava sola al Marroc, tampoc era tan moderna com semblava si la llegies bé.

—Un altre gran nom és Frederica Montseny. Per què?
—És un personatge fascinant, una dona que renegava una mica del feminisme. Era moderna, però tampoc no tenia una idea tan clara del que era la lluita feminista, perquè sobretot passava a l’estranger. L’anarquisme va ser el primer moviment a destacar la doble opressió de la dona com a obrera i com a dona. El 1931 i els anys posteriors les dones van fer la gran conquesta i els anys setanta van representar la reconquesta d’aquells drets perduts. Les dones de la República no guanyen només el dret de sufragi, sinó moltíssimes més coses. Montseny va posar en marxa la llei d’avortament, per exemple. Hi havia molts grups de dones organitzades que el franquisme va liquidar, com ara el Club Femení d’Esports o el Lyceum Club. Després van tancar totes les associacions tret d’Acció Catòlica i la Secció Femenina. La Secció Femenina a Barcelona va ocupar l’edifici Francesca Bonnemaison, que també va ser una dona molt important a començament de segle pel que fa a l’educació de les dones. Van voler eliminar aquestes associacions d’una manera, fins i tot, física i simbòlica.

—Quins noms destaquen durant la guerra i el franquisme?
—Durant la guerra, Mercè Rodoreda. Tot i que ella es considera poc feminista, el seu exemple de vida ho és molt: era una jove republicana que publicava novel·les, s’havia separat del marit i tenia una vida emancipada. En el llarg franquisme, tenim la gran Maria Aurèlia Capmany. Fa de baula entre els anys trenta i els setanta. La història del feminisme a Catalunya s’hauria escapçat si no fos per ella. Una dona republicana que en la transició serà molt demòcrata i formarà part del Partit Socialista. Capmany és la més important, la nostra Simone de Beauvoir, amb una obra molt completa. No sé qui va ser la primera a dir-ho, però jo he adoptat aquesta expressió. És la primera dona que farà un llibre important sobre feminisme. La dona a Catalunya, dels seixanta, seria una mica l’equivalent d’El segon sexe de Beauvoir.

—I és qui educa en feminisme Montserrat Roig.
—Capmany tenia una escola de teatre, Roig volia ser actriu i el 1966 van viatjar a París per fer una obra. Al tren es van passar tota la nit parlant del llibre i de feminisme. Capmany li va fer veure, per exemple, el masclisme dels marxistes a la universitat. Roig va escriure que després d’aquella nit √a ser una altra dona. És el nostre referent gràcies a Capmany, qui li va dir: ‘Escriu, fes-ho en català i sigues feminista’.

—Un de Maria–Mercè Marçal. Què en destacaríeu?
—Crec que és la millor poeta en català. Té un text sobre el 8 de març que és una joia i tenia una gran gràcia poètica, però no va escriure centenars d’articles ni llibres perquè va morir jove. Es constitueix post mortem en una mena de mite feminista perquè els seus valors coincidien amb el moviment. En aquells anys es reivindicava l’amnistia. Hi havia dones preses per delictes propis de la condició femenina: per haver avortat, per adulteri… També es reclamava el dret d’avortar, el divorci…

—Van ser clau les Jornades Catalanes de la Dona del 1976.
—S’hi van reunir quatre mil dones, però hi havia moltes associacions. Als setanta trobem aquesta eclosió de feminisme. Fins al 1981 són clau noms com Roig, Marçal, Magda Oranich, Anna Maria Moix, Lidia Falcón, Teresa Pàmies… I Gretel Ammann, que parla del feminisme de la diferència. He acabat amb aquest final que és l’inici de l’etapa que coneixem. El feminisme de la igualtat el representava Capmany i el feminisme de la diferència és el de Roig, Ammann i companyia.

—Què implica aquest canvi?
—El feminisme de la igualtat és el que defensa el dret, adjudicar-se els drets dels homes: ‘Jo tinc dret a ser directora d’un diari’. El feminisme de la diferència és el que diu: ‘Jo no vull ser la directora del diari, vull que el diari sigui una cooperativa’. Volem un món diferent i, per tant, no es tracta de fer d’homes, manar molt, treballar moltes hores i no tenir temps de cuidar a la família. És el dret de la dona de ser diferent. El feminisme de la diferència voldria feminitzar el món, mentre que el feminisme de la igualtat no arriba tan lluny. Ens convindria una barreja d’ambdós, que ens permetés de ser diferents, però també conquerir espais de poder. Deia la poeta negra i lesbiana Audre Lorde que no es pot desmuntar la casa de l’amo amb les eines de l’amo. Amb més patriarcat no solucionarem el patriarcat, però per a desconstruir-lo hem de conèixer les seves regles. Saber, per exemple, com funciona l’homosociabilitat, que vol dir que alguns senyors quan surten de la feina continuen fent negoci mentre tu ets a casa cuidant d’un avi. Has de saber-ho, perquè quan tornis a la feina l’endemà hauran fet un pacte sense tu…

—Com veieu la quarta onada feminista?
—Ja calia. Acaben de condemnar Harvey Weinstein i Plácido Domingo diu que se’n penedeix. No el creiem, però ell reconeix que potser sí que tenen raó les dones que s’han sentit assetjades o bé ho ha de dir perquè el món ja no funciona com ell es pensava. Allò que fa un temps feia gràcia ara se’n diu assetjament. El ‘nena, vine cap aquí i porta’m un cafè, que guapa estàs’. Hi ha costums que ja no es permeten, de la mateixa manera que ja no tirem les ampolles a la brossa normal perquè reciclem. La quarta onada és fantàstica perquè és globalitzadora, i això no havia passat mai. Per què va funcionar el rebuig a la Manada? Perquè moltes dones es van connectar per les xarxes. Aquesta comunicació immediata és el punt fort. El feminisme fa dos dies era mal vist, però ara el gran perill de la quarta onada és la banalització.

—En què es concreta?
—Si algú no entenia què era banalitzar el feminisme, ho acaba de fer la ministra d’Igualtat, Irene Montero. La seva primera trobada ha estat amb un grup d’instagramers. Jo crec que aquesta havia de ser la darrera trobada. S’hauria d’haver reunit primer amb les associacions que hi han treballat tota la vida. Ha pensat que havia de connectar amb la gent jove perquè el feminisme va néixer ahir. Error! Els instagramers són la punta de l’iceberg. Les samarretes de ‘I’m a feminist’ són fantàstiques, sempre que al costat hi hagi llibres.

—Com es transmet la teoria feminista en l’era d’Instagram?
—Si tens bons referents, sabràs citar Beauvoir, Friedan, Capmany, Marçal, Roig… Les citaràs bé perquè el teu discurs estarà digerit i comunicaràs de manera senzilla coses importants. El problema és qui fa això sense haver tingut abans aquestes lectures, que parlarà d’oïda. És qüestió d’exigir a l’instagramer uns coneixements mínims, i si cal, corregir-lo. Ara tothom té un llibre o un article sobre feminisme, fins i tot els senyors més masclistes… Fa ràbia, perquè haurien de demanar perdó per tant com han fastiguejat, però això no ho fan mai.

—Com veieu les divisions dins el moviment?
—És bo que hi siguin, però hem de fer que la suma de punts de vista sigui rica. A mi, per exemple, no m’agrada que hi hagi feministes que defensen la prostitució, que és la cosa menys feminista del món. És com defensar la venda de ronyons… Però les divisions es veuen de manera negativa perquè no hem explicat bé que la diversitat és riquesa. Ara la gran sort que té el feminisme és el moviment queer. Darrerament hi ha hagut polèmica amb el Partit Feminista i Lidia Falcón, que pensen el contrari. S’equivoquen radicalment perquè el moviment queer ens va molt bé per explicar a qui no ha volgut ser feminista com li anirà de bé, perquè tothom podrà ser diferent i no passarà res. Porta a una dignificació de la diferència. El feminisme hereu dels seixanta, que posava molt d’èmfasi en el cos de la dona, va ser molt important, però s’han quedat encallades allà, en ser el partit que defensa la dona i les seves llibertats. El feminisme va més enllà.

—En quin sentit?
—És el moviment que defensa una manera femenina de viure el món. Inclusiva, respectuosa amb les diferències, no agressiva, on no hi ha persones per sobre de les altres… El feminisme inclou tothom i hi ha moltes maneres de ser feminista. És el moviment més pacífic i més plural de tots. I per això és el que té més futur. Ha guanyat obrint-se, i això inclou les persones trans i el moviment queer. És en el moment en què es canvia el concepte de ‘sexe’ per ‘gènere’ que algunes teòriques dels setanta que van fer molta feina no ho acaben d’entendre. Busquem que tota la nostra diversitat com a dones es reconegui, i per això el moviment queer ens va molt bé. Les feministes que diuen no a aquest moviment que s’ho facin mirar. Falcón va escriure que les dones eren una classe social i s’havien de tractar com una classe que cal defensar, fossin riques o pobres. La seva opció és essencialitzar la dona. Jo estic a favor de la desconstrucció de la dona i de la desaparició del gènere. Això vol dir donar facilitats a tothom, també a les persones trans. No poden venir les feministes dels setanta a dir que perverteixen la lluita.

—Llibres com el vostre potencien la herstory, la història de les dones que el patriarcat ha amagat. Anem per bon camí en aquest procés?
—Crec que sí, en el sentit que la llavor s’ha posat. A mi m’interessa molt fer un nou cànon amb valentia. No vol dir que els escriptors del cànon anterior fossin dolents, però si hem d’escollir deu escriptors, sempre han de ser deu homes? Els personatges femenins de Shakespeare es poden comptar amb els dits d’una mà i Don Quixot són dos personatges masculins que es passegen. Hi ha una Dulcinea molt secundària. Les dones no es poden sentir representades en aquest cànon. Hem d’escollir les dones que han estat referents, que han estat transformadores. Ara s’ha fet una norma que diu que la universitat ha d’incloure referents femenins, i hi ha gent en contra. Hi ha una sèrie de senyors que se senten amenaçats i professors que diuen: ‘Ara he de llegir Toni Morrison?’. Doncs sí.

—Sembla com si no hi hagués hagut filòsofes o escriptores anys enrere.
—És el problema de no tenir coneixement. Com que no hem pogut investigar perquè no ens han deixat, ho hem de fer sense ajudes. Per què els homes mediocres tenen subvencions i no se subvenciona la recerca sobre María Luz Morales, per exemple, que té una gran obra? Si es digués Mario Luz Morales, estaria totalment subvencionat. Imagina’t un Josep Pla desconegut.

—No ho seria…
—És clar. Doncs la qualitat literària de Morales és com la de Pla. Encara hi ha molts homes que pensen que la literatura feta per dones o sobre feminisme no és cosa d’ells, i això és un problema. Com és que aquest llibre que he fet no existia? O per què vaig haver de publicar un llibre sobre Roig i Capmany fa quatre dies? O un llibre d’articles feministes de Roig? Va morir el 1991. No ha donat temps de fer un llibre així abans? Ja era una persona coneguda aleshores, però el patriarcat no s’ha dedicat a destacar dones, ho hem fet nosaltres amb molt d’esforç. Arribem tard, amb els referents.