24.01.2022 - 21:30
Maria Alekhina (1988) és cofundadora del grup de punk feminista i activista Pussy Riot, icona de l’activisme contra Vladímir Putin. Amb vint-i-quatre anys, va ser condemnada a dos anys de presó després d’una actuació en contra de Putin a la catedral de Crist Salvador de Moscou. Ara, amb trenta-tres anys, ha estat condemnada a un any d’arrest domiciliari, després d’haver fet una crida a les xarxes socials per a participar en manifestacions contra l’existència de presos polítics a Rússia, com és el cas d’Aleksei Navalni. VilaWeb ha entrevistat per internet Alekhina poques hores abans que hi hagi prevista la seva intervenció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el debat “La protesta emmascarada”.
—Quina és la vostra situació actual?
—Estic sota arrest domiciliari fins a final de maig. He de tornar a les deu a casa cada dia. Porto una turmellera electrònica. Sempre saben on sóc. Oficialment, em van condemnar per haver donat suport a Navalni. Però en el fons em van condemnar pel meu post a Instagram, que vaig fer amb la meva xicota, dient que teníem molts presos polítics i que l’endemà hi protestaríem en contra. Ho van convertir en un cas penal. Ara mateix, hi ha milers de casos com aquest. Rússia és avui un exemple clar de censura. Contra els mitjans i els artistes. És bo que se sàpiga què et pot passar si fas servir la llibertat, i la rapidesa amb què actuen.
—És el segon cas penal que teniu. El 2012 vau passar vint-i-un mesos a la presó, condemnada per haver fet accions de protesta contra Putin i el seu lligam amb l’església. Què hi vau veure, dins la presó?
—Que no tenim un sistema penitenciari. Tenim colònies penitenciàries. No són presons, són colònies. És un sistema d’esclavitud legal. S’hi treballa deu hores el dia, sis dies la setmana, i gairebé no cobren. El salari és de 3 dòlars o 4 el mes. Dins les presons no hi ha drets humans, hi ha tortures, assassinats. Per això vam començar el Media Zone, un mitjà de comunicació per a denunciar les condicions dins les presons, que s’ha convertit en un dels mitjans més populars a Rússia. Tenim informació des de dins, i enviem periodistes als judicis. Però ara, amb la pandèmia, ja no ens deixen. Els bars són oberts, i els restaurants, els teatres, els estadis, els cafès, els centres comercials… Però els judicis, no. No per als periodistes. Ja no podem enviar-hi gent. Fem periodisme de veritat. Jo estudiava literatura, i poesia. I somniava que algun dia podria escriure sobre els problemes socials. I mira, al final, és el que ha passat!
—Vladímir Putin. Com el descriuríeu?
—És un zero a l’esquerra. Com a persona, no és gens interessant. És un mediocre. És tan sols una peça del sistema, però com que té el poder del Kremlin, s’ha convertit en un dictador.
—Navalni serà el nou líder a Rússia?
—No m’agrada el concepte de líder. No crec que necessitem líders cada vegada.
—Després de Putin, qui?
—Tots nosaltres. Rússia. Nosaltres som el poble. A vegades, no sempre, som millors que ell.
—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era programadora. I el meu pare, professor de matemàtiques. Però no vaig créixer amb el pare, només amb la mare i l’àvia, en un pis petit als afores de Moscou. Filla única. A casa no es parlava de política, però ja de petita era molt sensible a la injustícia. I quan el 2000 va arribar internet, vaig començar a llegir i comparar allò que llegia amb allò que vivia. Vaig començar a treballar força jove, a quinze anys, en un videoclub. I allà vaig veure molts films d’art i assaig. I vaig entendre el poder de l’art.
—I l’anarquisme, d’on us ve?
—No ho sé. Recordo que no entenia gaires de les normes imposades. Potser és això. Per exemple, a escola ens van separar, nens i nenes. A les nenes ens ensenyaven a cuinar i a cosir. Els nens aprenien a fer mobles. I em preguntava per què jo no podia aprendre a fer mobles. Molt del material teòric i filosòfic es pot trobar, tens els llibres i les respostes. L’important és trobar les preguntes, basades en la teva vida. Aleshores començaràs a explorar.
—Sou nascuda el 1988. Què opineu del comunisme soviètic?
—Mai vam tenir comunisme. Vam tenir una dictadura. Això vam tenir. I assassinats en massa. Una tragèdia. I no té res a veure amb els inicis. Quan va començar la revolució, es volien fer canvis, reformes, i estava molt bé. Però després es va convertir en un malson. I ara, voleu creure que fan nous monuments a Stalin? A l’Stalin dels nassos! I aplaudeixen el dictador. Això és terrible.
—Expliqueu-me com us uniu a les Pussy Riots i per què?
—Quan vaig unir-me a les Pussy Riot, ja era una activista. Era estudiant, mare d’una criatura de ben jove, que tinc un fill de quatre anys. Era una activista ecologista. Vaig començar l’activisme ecologista perquè l’estat va decidir de tallar el bosc on anava la meva família. Vaig anar a Greenpeace a demanar què hi podia fer. I em van donar un paper i un bolígraf i em van dir: torna amb 5.000 signatures en contra. I això vaig fer. Què més? Fes una manifestació, em van dir. Ensenya-me’n, com. I vam començar a formar un equip. I en una de les protestes, van venir la Nadejda i en Peter. I allà em van explicar que feien accions de protesta artístiques. Ens vam anar veient i després de sis mesos va començar Pussy Riot.
—Pussy Riot és una icona a l’oest. Ho és a Rússia?
—No és igual. Aquí no tenim cap plataforma, ni cap escenari. No ens permeten de parlar. Estem censurats. No és cap broma, això que ens passa. Si decidís de pujar a un escenari aquí, em censurarien immediatament. Em detindrien de seguida. Durant el judici, em van arrestar tres vegades, i vaig estar darrere els barrots durant un mes.
—La policia us segueix, ara?
—Sí. Vestits d’amagat. Us en podria ensenyar fotos i tot.
—Gairebé dos anys de presó, ara un any d’arrest domiciliari, censurada als escenaris. Per què no us n’aneu de Rússia?
—No me’n vaig perquè aquest és el meu país. I no vull que ningú em faci marxar perquè no els agrado. Ells tampoc no m’agraden a mi. Que se’n vagin ells. Per què jo? Maten i emmetzinen gent. Van emmetzinar un dels nostres membres, en Peter Verzílov. Ells són criminals de veritat. Nosaltres, no.
—Durant el judici diu que vau fer d’advocada.
—M’agrada veure com funciona la llei. Abans d’anar a judici, no sabia que fos tan interessant, la llei.
—I com funciona?
—A Rússia, no funciona. Però cada paràgraf de la llei ha estat escrit per algú. En alguns casos, la gent va lluitar anys; en uns altres, van fer vagues; i en uns altres, van morir per aquell paràgraf. Ara la llei no funciona perquè el sistema és corrupte. La llei penal no és dolenta, s’hauria de corregir, però no és la pitjor. Passa que no funciona. Perdona un moment. És el meu fill. Ara hem de pujar al taxi i tornar a casa. Abans de les deu. He anat al metge. Si no arribo a casa, ells ho sabran, perquè porto una turmellera electrònica.
—Podeu continuar parlant?
—Sí. Parlaré des de dins el taxi.
—Quins canvis voldríeu veure a Rússia?
—Hauríem de poder triar, no vull la censura, vull justícia social, perquè el nivell de pobresa al nostre país és terrible. Vull que la gent visqui sense por d’anar a la presó, emmetzinada pel simple fet d’expressar les seves opinions. La llista de desitjos és llarga. Però podríem començar per aquí.
—Heu seguit les notícies sobre Catalunya?
—Sí. Estic al cas del referèndum de fa quatre anys. No sóc un ciutadà espanyol, i no estic segur que pugui parlar-ne, però crec que no seria dolent que Catalunya tingués la independència. No és dolent. Un amic meu va viure uns anys a Barcelona, i em va explicar les protestes i què hi passava. Però si vols guanyar, has de recordar que no és qüestió d’un sol dia. Ni de cinc anys. És important de continuar. Hauria de tenir més informació per a parlar-ne, però la meva opinió és que el desig de ser lliure està molt bé.
—Anireu a Barcelona a actuar?
—Això espero! Primer, que em tornin el passaport. Em van regirar el pis i me’l van prendre.
—Consells als activistes catalans?
—Creure en tu mateix. La llibertat no és qüestió de passar-s’ho bé. La llibertat vol dir ser-ne responsable, de la teva llibertat.
