Mari Chordà: “Jo he sofert terrorisme domèstic, que era molt pitjor que el d’ETA”

És coneguda com la primera dona que va pintar vagines i vulves en ple franquisme i com l’artista que va acabar exposant al Tate Modern, però Mari Chordà (Amposta, 1942) és més coses. Pintora, poeta, activista cultural, editora. Quan ens acomiadem a la plaça Universitat, em diu “mira quina dona”, referint-se a una desconeguda del costat. “Que n’és, d’important, admirar la bellesa”, diu mentre s’allunya. I per això ella adora la mar, i els cossos, i les formes; els paisatges i els colors. Divendres passat, va tancar amb un recital poètic la seva estada com a artista convidada a la galeria Mayoral de Barcelona, on s’han exposat catorze de les seves obres més representatives, que ara aniran a París. Hi ha les famoses vagines i els famosos mòbils Joguet per a l’Àngela, construccions inspirades en els joguets de la seva filla. Per allà han molts visitants, i centenars d’amigues i admiradores, entre les quals hi ha les històriques feministes cofundadores, com ella, de la Sal i ca la Dona.

Chordà va néixer tres anys després del final de la guerra a Amposta, on els seus pares regentaven els mítics Almacenes Chordà, i a dotze anys els metges li van pronosticar que a catorze aniria amb cadires de rodes. De constitució menuda i fràgil, però d’esperit implacable, a divuit anys se’n va anar a Barcelona a estudiar Belles Arts tot i l’oposició materna. Després va arribar el seu pas per París, que la va posar en contacte amb el nou realisme i l’art pop de final dels seixanta. Casada en el seu moment amb Josep Niebla, també pintor, va ser de les primeres dones que es va atrevir a parlar de la violència masclista i, posteriorment, va visibilitzar les seves relacions sentimentals amb dones, tot desafiant la moral rural de l’època.

—Hi ha un punt d’inflexió en la vostra vida, un moment en què passeu a ser una artista reconeguda.
—Sí. Ser al Tate Modern ho canvia tot. Sembla una bogeria que, per ser en un museu així, la percepció de qui ets hagi de canviar tant! Hem estat uns mesos en aquesta galeria i hi ha passat moltíssima gent, però això s’acabarà. En canvi, quan una peça teua és en un museu, es veu contínuament. No sempre, perquè no sempre s’hi exposen totes les peces, però generalment, sí. El primer Joguet per a l’Àngela, que és la primera peça d’aquest estil mòbil, la vaig vendre al Museu Reina Sofia i sempre ha estat exposada. Molta gent que ha anat al museu sense saber-ne res, me n’ha enviat una foto: mira, hi ha una obra teua! I jo: ostres!

—És una finestra sempre oberta a la vostra obra.
—I no només a mi. És una finestra gran oberta a moltes artistes. És com dir: xiquetes, podeu ser artistes! Dones estudiants de Belles Arts, heu de ser, com a mínim, tan importants com tots els homes de la facultat!

—Va ser determinant marxar d’Amposta i anar a Barcelona i a París?
—Jo crec que t’has de moure del teu poble, encara que hi estiguis molt bé, i que vulguis tornar-hi. Sí, va ser determinant. Però això no vol dir que no m’hi expressés, a Amposta. Jo pintava des que tenia onze anys. En teoria, havia d’estar un any al llit, perquè segons un reumatòleg molt famós, si no m’hi estava, aniria amb cadira de rodes al cap de quatre dies. Em donaven set piramidons diaris. No em vaig morir perquè sóc una soca! En aquella època, em venia a veure una monja per fer les lliçons. Això sí que era dur! De fet, m’hauria pogut quedar ximpleta [riu]. Encara hauria estat més dur que anar amb cadira de rodes! A mi no em van matar de miracle, els metges. Imagina’t, la medicina en aquella època devia ser terrible!

—El metge era una autoritat inqüestionable.
—Sí. Ma mare em deia: Mari, ho ha dit el metge. Va arribar un punt que vaig dir: prou, n’estic cansada de tantes ximpleries. Perquè em van voler posar una cotilla i tot. Senyora Chordà, ho sento molt, però la nena als catorze anys anirà amb cadira de rodes, li deien a ma mare.

—I en aquest moment vau començar a pintar?
—Em van posar el llit en un quarto on veia el carrer perquè no m’avorrís tant. Des d’allà veia passar la Teresineta cap al mercat i em deia: cariño, vols una mandarineta? En aquell moment, vaig tenir la sort que em va venir a veure una noia, filla d’uns amics dels meus pares, que pintava. Em va trobar posant colors als llibres per a infants, que eren horrorosos, perquè eren llibres de postguerra. Amb els colors, jo anava fent il·lustracions per aquells llibres tan avorrits! Aquella noia, que devia tenir uns vint-i-tres anys, va ser un referent per a mi. És tan important, tenir referents! I un referent no vol dir quedar-te amb allò que ha fet l’altra persona, sinó veure que allò és possible i descobrir el teu camí. Jo llavors feia paisatges, imagina’t. Tenir models és molt important, perquè si no, tens només dos referents: què fa el pare o què fa la mare?

—Els vostres pares van acceptar que féssiu Belles Arts?
—Ma mare no volia que anés a Barcelona a fer Belles Arts. Em deia: de quadres, no en vendràs ni un, has de tenir alguna cosa amb què et puguis guanyar la vida.

—Això sembla que no ha canviat. Els pares continuen pensant així?
—Jo mai li ho diria, això, a una filla meua. Al contrari. Jo li diria: arriscat, tira! A la meua filla sempre li ho dic, però ella fa el que li dona la gana. Igual com jo vaig fer el que em va donar la gana, també. Mon pare sí que volia que anés a Belles Arts.

—De tornada a Amposta vau crear el Llar, un espai cultural a Amposta que encara perviu.
—Us dic una cosa, sense el Llar, Amposta seria molt diferent! M’avorriria molt més a Amposta, quan hi vaig. Encara que el Llar ja no sigui el que era, la gent del Llar continua amb aquest esperit. El Llar es va obrir el 68, quan vaig tornar de París. Jo vaig tenir molt clar que quan tornéssim a Amposta hauríem de muntar alguna cosa oberta. Jo volia que es veiés que no s’acabava tot en aquella història local tan petita, amb uns comunistes passats de rosca que dominaven la ciutat en ple franquisme. El Niebla es va enganxar a aquesta idea, però ell volia muntar alguna cosa a Girona. Jo vaig dir que no: serà a Amposta.

—I, de sobte, la ciutat va reviure.
—En aquella època, a Amposta hi va haver moltes persones que es van aficionar a fer cinema amateur. Tinc algunes gravacions guardades, més aviat les que havia fet jo. Tinc unes gravacions de les dones treballant als camps d’arròs. Crec que en aquell moment ja tenia la necessitat de posar les dones al mapa. Tenir una mare que treballava cada dia a la botiga, que ensenyava a les dones a fer una puntilla o les aconsellava si havien d’anar al metge, em va marcar. A ma mare la consultaven per a tot. I quan ja es va jubilar i no era a la botiga, les dones anaven a casa per fer-li consultes. Jo no tenia bona relació amb la meua mare, però la vaig admirar, perquè tenia molt caràcter i, de tant en tant, explotava. Jo pensava: sí, senyora!

—Alguna vegada heu dit que vau sofrir terrorisme domèstic.
—Sí, i a ca la Dona em van dir: però per què ho dius, això?, no pots utilitzar la paraula “terrorisme” quan tanta gent mor pel terrorisme al País Basc. Em va saber tant greu, em vaig quedar tan planxada! Perquè jo sóc molt sensible, saps? Ser en un lloc que penso que és segur, i que les feministes mateixes em diguin això… No vaig tornar a ca la Dona en molt de temps. Perquè el terrorisme domèstic que vivia jo a casa era molt pitjor que el terrorisme d’ETA. A casa no tens els contraris. A casa tens algú que hauria de ser un aliat, i que no ho és. A més, penso que vaig patir molt. Però potser va estar bé a l’hora de donar-me més capacitat per a veure de què van els homes. Vaig aprendre molt. Vaig entendre perfectament que només podia ser a prop d’homes que fossin d’una manera determinada. I encara ara em passa. Els amics que tinc han de tenir una part femenina gran.

—Què us mou ara en el dia a dia?
—La bellesa. La bellesa és una cosa molt important. L’hem de poder gaudir fins que ens morim. Jo, això, ho tinc molt clar. Contínuament canvio casa meua. Poso coses que m’agraden, les trec, les torno a posar. Les persones que t’agraden físicament també són importants. No cal sexualitzar aquelles mirades, aquell gust per contemplar la bellesa. És com veure Maria Callas sense música. Era tan atractiva…

—Us agradaven les noies, de petita?
—Sí. Jo crec que ja era bastant lesbiana, tot i que els nois també m’agradaven. Estava tot una mica barrejat. Jo notava que les meues amiguetes es deixaven dir unes foteses pels xiquets… Jo, de cap manera! Però tu què t’has pensat! Buf, com em posava. En això he tingut sort. Passa que després vaig caure al pot d’una manera… A més, em vaig haver de casar, perquè ma mare no volia que anés a Amposta sense casar-me. Jo penso que és una estupidesa, casar-se.

—Però sí que vau tenir la necessitat de fer un niu?
—Jo vaig tenir un parell de nius importantíssims sense casar-me. Jo he estat molt transparent i quan he tingut relacions amb dones ho he dit. Penso que si no ensenyes allò que ha de canviar, no canvia mai. La meua primera parella dona no volia que ningú sabés de la nostra relació. Crec que hem d’ensenyar les coses que estem vivint, escrivint, pintant. Amb la segona parella ens vam conèixer perquè ella es va enamorar d’un quadre meu i, fins i tot, li va posar nom. Crec que entre les parelles és molt important admirar-se. L’altre dia, vaig recuperar les cartes que ens enviàvem quan ella era a Barcelona i jo a Amposta, i vaig riure i vaig plorar, que també va molt bé. Pensava: com és possible que una cosa així s’acabi?

—I ara què pinteu?
—Ara faig una sèrie inspirada en el mar. M’agrada molt el mar i la Mediterrània. Hi he pintat les onades i uns conys nedant. M’he comprat un nou estudi i tinc moltes ganes de pintar. L’haurem d’inaugurar, per cert!