Mari Chordà: “El millor que m’ha donat la vida han estat les amigues”

La vaig a cercar a casa. Fa calor i mentre baixa al portal, m’espero a la bugaderia del costat, al carrer de Villarroel, mentre els tambors giren frenèticament. Apareix, menuda com és, obrint la porta de l’ascensor, ens abracem i em lliura un sobre en què hi ha el catàleg de l’exposició del MACBA, “Mari Chordà… i moltes altres coses”, comissariada per Teresa Grandas. Em diu que està contenta, que tot ha anat com volia, però que el catàleg té errades i això li fa ràbia. Mari Chordà no és gaire condescendent, per no dir gens. Barcelona aquests dies crema, però tenim ganes de passejar i prescindim del taxi com havíem dit i se m’agafa del bracet per anar al museu a peu. “Mira aquesta dona, és xinesa. És prostituta. La conec perquè la veig cada dia. És guapíssima.” Chordà, a part de poeta, pintora i activista, és una observadora. La bellesa que a voltes passa desapercebuda, a ella se li presenta nítida.

Mari Chordà (Amposta, 1942) ha viscut entre Amposta i Barcelona, entre les arrels i l’expansió, entre el riu Ebre i l’asfalt. Encara ara té un lligam fort amb la terra i la llum i els camps d’arròs que van inspirar els quadres de joventut. Travessem la ronda de Sant Antoni. Em parla de les nits i del vertigen que tant li complica la vida. Anem per l’ombra i evoquem un riu llunyà, a Navarra, l’aigua freda acaronant la pell, la idea d’un balneari, d’un repòs o unes vacances. Diu que vol fer una ruta per carretera amb les amigues, i me les imagino sobre rodes, lliures i valentes, perseguint, encara, els seus paisatges somiats. Ha estat un curs intens per a aquesta artista, que ha vist com els reconeixements més importants li han arribat passats els vuitanta. Primer, l’exposició al Museu d’Art Contemporani de Tarragona, ara, al MACBA. Trucades, catàlegs, premsa, decisions, correccions, supervisions. Torna a la nostra conversa la idea de l’aigua brollant, ara quotidiana, però sempre al cor del seu univers sensorial, en formes de líquids amniòtics, cascades i contraccions. Chordà és coneguda per ser la primera artista que va atrevir-se a pintar una vagina i una vulva i a fer un poemari sobre la maternitat o sobre l’amor de dues dones en una època en què tot això eren històries privades, encara pendents de polititzar. Caminem direcció al MACBA. Parlem de la pandèmia i del càncer. “Se m’han mort moltes amigues de càncer –diu–, i no se’n parla. Jo sóc una supervivent.” Arribem a la zona dels patinets a les portes del museu. “L’altre dia me’n va saltar un a sobre i quasi em mata.” Però Chordà, fràgil d’aparença, té un nucli de roca viva, capaç de generar moltes coses.

Entrem al MACBA i cerquem l’ascensor per anar a la segona planta, on hi té tres sales grans de retrospectiva. Un taronja elèctric, com el de la camisa, ens dóna la benvinguda. “Són els colors de l’artista –diu mig rient–. Em van cridar per saber si era exactament la tonalitat que volia.” El títol de l’exposició és una frase a la portada dels seus quaderns de poemes. Comencem pel principi, en una sala ovalada com les corbes acolorides tan presents en la seva obra. Ens aturem a la fotografia de Pilar Aymerich de les Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona, que van ser entre el 27 i el 30 de maig de 1976. Una data inaugural en el pensament feminista català, que forma part de les memòries de moltes feministes veteranes, i que Mari Chordà va ajudar a organitzar. Del mateix any, mentre vivia a Vallvidrera, és el text “Primer la formiga va dir: treu-me de sobre aquesta pota enorme. L’elefant dormia i ella va fer un túnel. Aquí va començar la més increïble cultura subterrània”. “Hi ha dones joves que no entenen aquest text –em diu–. Aquest text és pur feminisme. L’important és quan ella diu: ‘Treu-me de sobre aquesta pota enorme.’ La formiga té paraula, té dret a revelar-se, a dir que no. Les formigues no són les donetes treballadores que ens han fet creure.”

El 1978, començaria l’aventura de la Sal, Edicions de les Dones, al carrer de la Riereta del Raval. Però la Sal no hauria estat possible sense l’experiència prèvia del Llar, un espai cultural totalment pioner que Chordà va crear a Amposta l’agost de l’any 1968 juntament amb la seva parella d’aquell moment, el també pintor Josep Niebla. Tots dos locals tenen espais privilegiats a les vitrines, en què se’n recuperen fotografies i documents. La Sal va ser una fita fundacional del feminisme i del moviment lesbià a Barcelona, que després va continuar en espais com ara Ca la Dona i la Bonne. “Vam demanar diners als pares, una altra va empenyorar el cotxe”, explica per relatar-ne els orígens. La primera editorial feminista de l’estat espanyol i la colla de dones que van engegar la primera col·lecció de narrativa, de poesia i d’assaig feta per dones, a més de l’anomenada Agenda de les dones. En aquella època van sorgir també Las entrañablesas, un còmic feminista que aviat van censurar. Continuem recorrent pintures i poemes, i Chordà em diu que sóc la primera que la va entrevistar i que, per això, li feia “certa il·lusió” acompanyar-me a visitar l’exposició. L’artista del Coitus pop o La gran vagina em mostra pintures i poemes que han estat creats en moments vitals diferents, però que ací apareixen encadenats i fan realitat una sincronia perfecta. “Les persones que no són del món de l’art tendeixen a llegir més els textos explicatius, en canvi, als del gremi ens encanta perdre’ns en les formes i els colors”, comenta. Umbilicals relata l’experiència de la maternitat i els poemes més eròtics els trobem a la Locomotora infidel del passat. Continuem avançant i trobem el text dels Tallers Intergeneracionals que es van fer l’any 2006 a la Bonne i que van refundar els aspectes que el feminisme encara no havia resolt. L’absència de dones als llibres de text o l’ús de la llengua sexista a l’escola. També aquelles qüestions invisibles, com ara l’afecte com a forma alternativa a les relacions de poder autoritàries i la necessitat de consolidar aquests espais de pensament entre dones.

Tornem a les vagines pintades al llarg dels anys. La primera, a la Facultat de Belles Arts, l’any 1964. “No ho vaig dir a ningú que allò era una vagina, només a la meua amiga Sole. No ho haurien entès i m’haurien titllat de boja.” Chordà té les seues preferències que no sempre coincideixen amb el mercat de l’art. “Aquesta pintura no m’agrada, quan no m’agrada, la venc barata. Aquesta la vaig vendre per 5.000 euros a una galeria i ells l’han venuda per més del triple.” Passem a la segona sala, on hi ha tota l’obra vinculada a l’espiroqueta catalana i l’homenatge a la biòloga Lynn Margulis, una dona que ha inspirat l’obra de Chordà, atès que a partir de la biologia explica que la societat avança gràcies a la cooperació, i no a la competició, tal com explicaven les teories de Darwin. En aquesta sala, hi ha l’úter de vímet enorme, un receptacle fet de fibres vegetals entreteixides que amaga una altra vegada l’aigua, el líquid primigeni, la mar. Seiem a veure els vídeos d’entrevistes a l’artista i parlem de l’amiga Elsa Plaza, que va venir de l’Argentina als anys setanta, i que es va convertir, diu ella, “en una germana”. “Fins i tot, ara, ens diem ‘germaneta’.” Parlem de les lesbianes joves de Ca la Dona i de totes les persones que ha conegut amb els anys. “El millor que m’ha donat la vida han estat les amigues”, i caço la frase al vol i se’m presenta com el titular d’una vida feminista. Deixem enrere la darrera sala i tornem al taronja de l’artista. Ens rep la bafarada càlida del Raval i caminem pel barri de tornada a casa. “M’agrada, el Raval”, diu. “Que et pugui sorprendre l’art a cada porta. Fins i tot permeto coses com això [assenyala un grafit lleig que solament embruta i no vol dir res].” Al carrer de Floridablanca ens creuem amb una dona. “És la meva metgessa de capçalera, la saludo perquè em cau bé”, diu. I ja tornem a ser a pocs metres de casa, i diu que quan la ve a cercar una amiga no agafa mai el bastó, perquè sap que de bracet podrà arribar a qualsevol lloc. “L’agafo del braç i hi confio”, em diu.