[VÍDEO] Marguerite Duras, la caçadora d’instants

Feia una tarda xafogosa, però la Setmana del Llibre en Català, a la plaça de la catedral, gaudia un ambient deliciós: lectors passejant, tranquils, tafanejant per les parades, parlant amb els editors que feien d’amfitrions i amb els llibreters, acostant-se als autors que signaven llibres, i lectors també asseguts, escoltant atents les presentacions i tertúlies que, de mitja hora en mitja hora, s’anaven succeint dalt dels diferents escenaris. Cap a un quart de vuit del vespre es va començar a notar que alguna cosa passava i de seguida vam saber que el president Torra, el president del Parlament i alguns consellers passejaven per la fira. Faltava poca estona perquè s’atorgués el premi Trajectòria, que rebria el llibreter Guillem Terribas, dalt de l’escenari principal.

A la mateixa hora, però a l’escenari oposat, es va poder viure un dels actes més delicats, íntims, senzills i intensos de La Setmana: l’actriu Pepa López llegia fragments del llibre La vida material de Marguerite Duras i l’editora Maria Bohigas, de Club Editor, glossava la vida i l’obra d’aquesta escriptora singular. Fou un acte de format senzill però de gran intensitat. VilaWeb us l’ofereix íntegre en vídeo.

L’acte va començar ben fort, llegint un passatge del text ‘L’alcohol’, descarnat, on Duras explica el seu alcoholisme, com es va convertir en alcohòlica i com n’era de mal vist, que una dona en fos. Tot seguit Bohigas va dir: ‘La dona que escriu aquest text té una setantena d’anys i ha escrit sense parar d’ençà que en tenia trenta. Va escriure Un dic contra el Pacífic, Moderato cantabile, Els dies sencers en els arbres, L’amant. I L’amant la fa més que internacionalment coneguda, la converteix en una vedet lleugerament escandalosa, perquè és la història d’una noia molt joveneta, de tretze anys, que té un amant xinès allà a les colònies franceses.’

Continua: ‘Quan explica què és l’alcohol, és una dona que ja no pot escriure perquè l’ha devastada. És molt important, l’alcohol, en la vida de la Duras. Però arriba un moment que es pensa que haurà de deixar d’escriure, viure sense escriure, i això és una cosa que l’angoixa extraordinàriament, que l’aclapara, que li sembla que no té cap sentit. En aquell moment, un amic que amb ella ha fet documentaris, veient-la en ple naufragi i plenament blocada, li proposa d’enregistrar-la parlant amb ell amb tota franquesa, parlant-hi amb la llibertat de l’amistat. I comencen a fer això, que és parlar sense propòsit i a la nit ell transcriu la conversa que han tingut i l’endemà ella ho llegeix i ho treballa. Perquè ella té prou energia per a agafar les seves paraules i llimar-les. Per tant, La vida material, abans que res és una conversa llarguíssima que salta d’un tema a un altre amb una llibertat absoluta i que no acaba essent amb un amic, sinó amb el lector i amb ella mateixa.’

Aleshore, Pepa López va llegir ‘Cabourg’, una petita prosa colpidora. I Maria Bohigas en va dir: ‘És un text molt breu i anecdòtic, d’una dona que va a la platja a passejar i veu una escena i la fixa. És un text que em fa pensar en el pròleg de Mirall trencat, en aquell moment en el qual Rodoreda intenta explicar d’on surten els seus personatges, d’on surten les seves novel·les. I explica que la mirada d’una dona envers l’aigua és l’impuls de Mirall trencat. Amb “Cabourg” et pots imaginar que també hi és tot Duras. És aquesta barreja de la persona vulnerada, exposada, sempre tràgica, i alhora aquesta extrema bellesa de l’instant. Ella és una caçadora d’instants, ho és en tota la seva obra.’

Aleshores el to canvia i Pepa López llegeix ‘Animals’. I Maria Bohigas comenta que a través de l’óssa i dels seus cadells, protagonistes del relat, apareix un tema que Duras va tractar una vegada i una altra, que és la maternitat. ‘D’entrada és una mare que cria sola els cadells, una cosa que ella també va practicar. En aquest llibre, els homes, la casa i els fills tenen molta presència. Ella, aquest llibre, el diu i l’escriu retirada i instal·lada en una casa a Normandia. Però, a més a més, és una casa que ella s’ha fet, que s’ha estimat, que és com el seu segon cos, i per això parla enormement de la vida domèstica. Però és una vida domèstica que no té res a veure amb la de la Natalia Ginzburg. Per a Duras és un territori conquerit als altres.’

El text més llarg de La vida material es diu ‘La casa’ i és el que segueix. Bohigas diu que és el culpable que ella hagi publicat aquest llibre, que va llegir fa molts anys i que es va gravar fondament dins seu. ‘Duras diu que una casa és una utopia, perquè a través d’una casa fem allò que creiem que val la pena, allò que és important. Però alhora és el testimoni d’allà d’on venim, de la nostra cultura familiar arcaica. Per una banda es veu una Duras summament lliure i indomable (un adjectiu que a tot lector d’ella li ve al cap), però alhora veiem que és filla de la seva mare, per bé i per mal.’

Maria Bohigas, després d’haver-se endinsat en la vida de la Duras, acaba dient: ‘En el fons ella permet de clissar molt bé quan un escriptor té una postura davant el seu públic, davant la seva societat. Quan escriu es dirigeix a una societat per dir-li unes coses, converteix en polític qualsevol tema, per anecdòtic que sembli. I això és magnífic.’

La sessió es va acabar amb Pepa López llegint ‘Menjar de nit’, ‘un fragment molt lligat l’aspecte més íntim i personal de la circumstància d’aquest llibre’, en diu Maria Bohigas, ‘perquè quan ella l’escriu viu una història d’amor molt insòlita: en el moment de la màxima glòria, que és la publicació de L’amant, rep un dia una carta d’un admirador i per una vegada a la vida cedeix a allò que aquell admirador li demana, que és conèixer-lo. És un home de trenta anys, homosexual. S’enamoren i viuran junts fins a la mort de Marguerite Duras. Va ser l’única relació estable que va tenir en vida.’