Jordi Margarit: “Si no hagués estat per la guerra, a Catalunya hi hauria hagut televisió abans del 1940”

La ràdio va arribar fa cent anys a casa nostra, i la primera emissió va ser el novembre del 1924. Però la data escollida per a celebrar el centenari és abans, la del 19 de febrer, quan es va crear l’Associació Nacional de Radiodifusió (ANR), més tard, Ràdio Associació de Catalunya (RAC). L’associació que ara fa un segle posà en marxa EAJ1 Ràdio Barcelona, i després, Ràdio Associació, la tercera ràdio a emetre a Europa, després de la de Londres i París. La història de RAC, ara integrada dins el Grup Godó, és la història de la ràdio a casa nostra, i per parlar-ne, VilaWeb visita el despatx de Jordi Margarit (1954), locutor durant dècades de Catalunya Ràdio, RAC1 i Ràdio 4, entre més. Actualment, president rector de RAC, Margarit ens rep en un despatx humil, on penja l’únic decret que Francesc Macià va signar com a president de la República Catalana. En aquesta entrevista històrica, sabrem quin és aquest decret, i la història de la ràdio.

—La tercera ràdio a emetre a Europa quina és?
—La tercera ràdio a emetre a Europa és a Barcelona, després de la de Londres i la de París. EAJ1 Ràdio Barcelona es posa en marxa arran de la trobada entre diferents comercials, industrials i promotors culturals per a confirmar l’Associació Nacional de Radiodifusió. Una associació que es crea el 19 de febrer de 1924. Per nosaltres, aquest és el punt zero de la radiodifusió a Catalunya.

—Per què Catalunya anava tan avançada?
—Per què hi havia gent amb inquietuds, com Eduard Rifà, Pau Llorens i Guillem Garcia, que miraven inquiets l’evolució de la tecnologia. O altres promotors igualment lligats amb l’aparició del motorisme, gent lligada al Barça, jugadors del Barça. I, per altra banda, els visionaris, que a més de tenir inquietuds en la qüestió d’avenços tecnològics, també en tenen en la formació d’un país. I veuen que la ràdio servirà com a element de cohesió, potenciació cultural i de llengua. Pensa que a Catalunya hauríem pogut tenir televisió abans de l’any 40, i en català. Realment, hi havia una mentalitat avançada, en aquest sentit.

—Quin model de negoci tenia Ràdio Associació?
—Per una banda, hi havia Ràdio Barcelona com a gestora del negoci, però també hi havia Ràdio Associació, que aportava el capital. Els socis pagaven una quantitat per mantenir la seva ràdio. I els industrials i els comerciants també hi anaven a fer negoci, com ara construir els aparells de ràdio.

—Si no pagaves no podies escoltar la ràdio?
—Sí que la podies escoltar.

—Per què es pagava?
—Perquè la teva ràdio respongués a una determinada manera de veure el món. Podríem parlar de llengua, de cultura i de país.

—Quina va ser la primera emissió de ràdio?
—Es considera que és la del 14 de novembre de 1924, però nosaltres sempre hem parlat del 7 de novembre. Uns dies abans. Però el 14 de novembre és la inauguració oficial, amb la veu de la Maria Sabater.

—I va ser en castellà?
—Sí. Tot en castellà fins a la República. Sempre que es podia es treien aspectes en català, però l’usual era el castellà.

—La primera ràdio feia concerts del Liceu. Què més?
—Les primeres transmissions del Barça, molta beneficència, música amb enregistraments de 78 revolucions, aquells discos de pedra. Es feien coses inversemblants, com un domador de foques que se’t presenta a la ràdio i parla amb la foca. I anys després, Ràdio Barcelona, Ràdio Associació, va fer una transmissió des del front de guerra. És el precedent del paper que va tenir la ràdio a la Segona Guerra Mundial.

—Per què Macià és l’home de la ràdio?
—Perquè de seguida veu la influència de la premsa. I la prova és aquest decret: l’únic decret que Macià signa com a president de la República Catalana és un decret sobre la ràdio. Aquest en què restitueix els drets que tenia Ràdio Associació i que dues dictadures havien limitat. Macià vol una redacció, una informació pensada i feta en català i per als catalans. També cal dir que Francesc Macià queda enamoradíssim de la prototelevisió, i dels aparells que va fer Pau Abad, un geni de Sabadell, i que als anys trenta presenta a l’Exposició de Barcelona: un aparell capaç de reproduir fotografies per antena de ràdio.

—El primer fragment de veu en català a la ràdio, el teniu?
—No tenim res. Tots els nostres arxius van ser perduts. Quan van entrar els nacionals per la Diagonal, Teodor Garriga se’n va anar cap a Mataró i va arribar a Girona. Va sentir per ràdio que Ràdio Associació es convertia en Ràdio Espanya. Imagina’t la ploranera que va tenir. Va agafar tots els arxius, dos baguls i se’n va anar cap a l’exili. L’últim lloc on ho va portar va ser la delegació de la Generalitat a Perpinyà, que a final de febrer ja era del govern franquista. I ja no se’n va saber res més. La Metro li havia ofert calés per tenir els arxius, i ell sempre se’n va penedir de no haver-ho acceptat a temps.

—No hi ha res de res?
—Hi ha alguna cosa de Rosalia Rovira (àudio), que ha pogut recuperar l’arxiu sonor de la Universitat Autònoma de Barcelona. La primera i millor locutora de ràdio és una dona. Rosalia Rovira. La primera locutora de ràdio d’associació, la més ben pagada, la més ben considerada, la més professional. Quan van entrar els nacionals a Barcelona, hi van posar discs amb l’himne nacional, marxes militars. A ella, la millor locutora de ràdio, els nacionals la van posar a netejar vàters. Li van fer la depuració. I després hi ha cassets de Teodor Garriga de quan va venir als anys seixanta. Però el més antic que hi ha enregistrat en català serà molt difícil perquè ni Ràdio Barcelona els posa en antena. A nosaltres ens truquen cada dos per tres universitaris i no podem ajudar-los.

—Eren arxius sonors? Com s’enregistrava?
—Com una pizza: es feien gravacions amb disc de cera i després es fotien al foc i quedaven fets com un disc de pedra. A trossos, un d’aquests discs de pedra me’l va ensenyar, en Garriga. Ràdio Associació tenia un disc que avisava els catalans durant la guerra quan hi havia un bombardeig, per exemple.

—Quina és la relació de Ràdio Associació amb el poder polític?
—Al cap de dos anys de néixer, aquella Associació Nacional de Radiodifusió va haver de cedir drets a Unión Radio Madrid. Per què? Per qüestions de sempre, els fets radials i no perifèrics, que a Espanya l’espanten tant. Van agafar els tres principals de l’Associació Nacional (Eduard Rifà, Pau Llorens i Royston Saint Noble) i els van citar a Madrid. Martínez Anido, vestit de militar. I els van obligar a arribar a un pacte de 48 hores amb Unión Radio Madrid. Es diu que a la reunió hi havia armes pel mig. Es va obligar que compartís durant un temps la titularitat amb Unión Radio Madrid i després la perdés del tot.

—I durant la guerra?
—A l’inici de la guerra civil, alguns d’ells, perseguits, van haver de fotre el camp per la FAI. Eduard Rifà va morir l’any 38 de tres infarts després d’haver sortit d’una txeca. I es pot parlar d’incautament: la direcció passà a un delegat de la Generalitat, Teodor Garriga, que ja era un locutor de la casa.

—I amb el franquisme?
—Durant el franquisme, Ràdio Associació de Catalunya es converteix en Radio España de Barcelona en una assemblea en què van quatre socis, perquè els altres cent i escaig són a l’exili. I finalment també hi intervé la Cadena SER. Curiosament, totes les emissores que havia posat en marxa Ràdio Associació passen a la Cadena SER, que és l’hereva d’Unión Radio.

—Quines lliçons podem treure avui de la ràdio que va néixer fa un segle?
—La mentalitat que tenim ara mateix a Catalunya. El fet que hi hagi 800 freqüències en aquest moment al país, que la majoria parli català, que les dues emissores capdavanteres, segons l’EGM, siguin en català, que hi hagi la privada i la pública, respon a les mateixes visions que fa cent anys tenien aquells visionaris.

—Per què RAC va acabar al Grup Godó?
—L’any 82, la Generalitat té la possibilitat de concedir noves freqüències de freqüència modulada, i la primera de la llista és Ràdio Associació de Catalunya. Quan Catalunya Ràdio es posa en marxa, la seva freqüència és alegal. L’única freqüència legal que hi ha és la que porta Ràdio l’Associació de Catalunya. Però Ràdio Associació no té ni un duro. Aquella cooperativa queda molt minvada. Un dia, Teodor Garriga es planta amb Jordi Pujol i li diu, president, gràcies per donar-nos la concessió, però no tenim un duro. D’entrada, comença fent emissió convencional, i de seguida se li assigna un paper de la primera radiofórmula musical en català. És RAC 105. I quan s’acaba la concessió, i jo hi sóc com a president, després de Jordi Maluquer, i Carles Jordi Guardiola com a vice-president, em trobo amb el merder que se’ns acaba aquesta concessió. I el govern ens diu: “No podem continuar la vostra concessió perquè en aquest moment ja hi ha radiofórmules musicals en català.” Grup Flaix, per exemple. I nosaltres ens hem d’espavilar. I de tota la gent amb qui parlo, només n’hi ha uns que garanteixen la continuïtat de RAC 105 com a emissora musical i la formació d’una cadena convencional, que serà RAC1.

—I n’esteu contents?
—Moltíssim.

—Quins seran els actes del centenari?
—Remarco que celebrem cent anys de la ràdio, no pas cent anys de Ràdio Barcelona ni de RAC. Això per a nosaltres era molt important. La ràdio, des de l’any 76, també és cosa de Ràdio 4, de les Ràdios Municipals, de la Ràdio Nacional de Catalunya i de l’èxit de la ràdio privada en català. Som dels pocs que hem ajudat els dos projectes d’una manera o d’una altra. Nosaltres, el 13 de febrer, el dia de la ràdio, presentem un llibre, editat per Comanegra, i un pòdcast, que fa la Dolors Martínez a partir de les cartes d’Eduard Rifà, el visionari. El pòdcast es passarà per RAC1 i per Catalunya Ràdio. També hi ha un documental que fa Mediapro, presentat i dirigit per Mònica Terribas, i que TV3 emetrà el 20 de febrer. El dia 19 seran els cent anys de la constitució de l’Associació Nacional de Radiodifusió, que crea Ràdio Barcelona, i després Ràdio Associació. I el dia 26 de febrer hi ha els nostres premis a la sala gran del Palau de la Música. Serà la nostra gala del centenari.

—Voleu afegir res que no hagi preguntat?
—Quan l’any 26 hi va haver aquella acció de controlar Ràdio Barcelona, que era una potència, aquella gent es va quedar sense emissora, sense control; quan aquella gent que per Setmana Santa transmetia els actes des de Montserrat es van veure obligats a fer-los des de Sevilla; quan aquella gent que en el plec judicial on pretenien dir que hi havia problemes econòmics, van guanyar; quan aquella gent es va veure tan absurdament, políticament, socialment i comercialment derrotada; quan va passar tot això, aquella gent no va parar. No va parar i va formar la principal emissora de ràdio que hi ha hagut a tot l’estat espanyol, la més moderna, la més professional, la més avançada, la més agosarada, i va crear el primer grup mediàtic, format per l’Instant, la revista Catalunya Ràdio (el nom Catalunya Ràdio ve d’aquesta revista dels anys trenta), van crear Ràdio Associació de Catalunya, que expandiren a Ràdio Girona, Ràdio Lleida, i amb acords amb Ràdio Tarragona. I si no fos pel maleït destí de la guerra, hi hauria hagut televisió a Catalunya, perquè estaven a punt. Aquesta acció de dir no estem acollonits, tirem endavant i tornem a ser-hi. Això volia afegir.