Margalida Bover: “Per mi, Salvador Puig Antich va morir dues vegades”

Es defineix com una dona jubilada i lliure. Però rere la seva mirada, rere les seves paraules, s’hi amaga una història d’amor i de moltes ferides. Margalida Bover (Felanitx, 1953) va ser la darrera parella de Salvador Puig Antich, la darrera víctima catalana en mans de Franco. Es van conèixer a principi del 1973, però ell va ser executat el març del 1974, cinc mesos després d’haver estat confinat a la presó Model de Barcelona. Aquell assassinat i tot allò que es va viure entorn de la mort de Puig Antich van fer que Bover se n’anés enfora de tot allò que coneixia. No va ser fins trenta anys després que no va reaparèixer. Ara, les periodistes Constança Amengual i Francesca Mas estrenen, el dia 27 de juliol, un documentari en el marc del Mallorca Atlàntida Film Fest que conta la seva història. Han estat quatre mesos ben a prop d’ella abans d’encendre les càmeres i gravar. Amengual la defineix com una persona molt autèntica, sincera, transparent i impulsiva, amb les seves contradiccions i pors.

El documentari neix a partir de la coneguda cançó del cantautor Joan Isaac: “A Margalida.” Ella n’és la protagonista. És la protagonista d’aquesta història. I ella, avui, ens obre les portes de casa seva, a Mallorca, prop de la mar, per conèixer-la de prop.

—“Vas marxar no sé on”, comença la cançó de Joan Isaac. On vàreu marxar, Margalida?
—Vaig marxar a les Canàries. Hi ha un moment a la vida que et fan servir i, a més, et fan mal. Em vaig sentir molt ferida i molt sola. Molt ferida i molt utilitzada. I vaig desaparèixer, és clar. Una s’ha de salvar. Em vaig apartar de tothom, perquè em vaig sentir molt sola, molt fotuda i molt perduda. Era molt joveneta i em vaig voler morir tres vegades en un any, fins que vaig descobrir que l’única manera de no morir-me era tenint un fill, encara que no volia tenir parella.

—Per què?
—Sabia que un fill em fermaria o em donaria una àncora per a lluitar, per a continuar vivint. Per això, quan vaig tornar a Barcelona, vaig anar a dinar amb un amic d’en Salvador, en Jose, i el seu cunyat, i li vaig proposar a en Jose si volia ser el pare del meu fill, sense responsabilitats. Em va dir que sí i va néixer na Llibertat.

—Després de les Canàries, vàreu tornar a Barcelona per gaire temps?
—Fins que na Llibertat va tenir cinc anys, perquè tenia unes bronquitis molt bèsties. El pediatre em va dir que aquesta nina no podia viure a Barcelona, perquè la pol·lució li feria molt de mal als bronquis. Em va recomanar que anés a viure per la costa, per Girona… I vaig pensar: per què no torn a Mallorca, que és la meva terra i és neta? I vaig anar a Portocolom (Felanitx).

—Per què Portocolom?
—Els millors records de la meva infantesa són allà. Però després vaig anar a Palma, i després al Carritxó, on em vaig ajuntar amb el pare del meu fill. Ens vàrem separar i vaig venir a viure a Capdepera.

—Com era Margalida Bover d’adolescent? En aquests 16, 18, 20 anys, just abans de conèixer Salvador Puig Antich.
—La gent en té, però jo no tenc perspectiva de mi mateixa. Jo som jo, i ja està. Simplement tenia molta personalitat, això sí, i era molt solidària, però al mateix temps no em deixava endur per la massa. Per exemple, hi havia una nina al grup d’amics que era xueta i, un dia, un grupet de persones van dir que no la hi volien més per mor d’això. I jo vaig dir: “Idò jo tampoc no hi seré, per solidaritat.” Tot i que ella em va dir que no em necessitava i em vaig quedar enmig. Però funcionava així. Creia que una causa era justa i me la jugava per defensar-la. I no he culpat mai ningú de les conseqüències d’allò que m’ha passat, perquè al final, sempre són decisions teves. T’equivocaves o no, però les decisions són teves i tota la resta és ser qui ets i ja està.

—Éreu una persona molt feliç.
—Més que feliç, diria; vital i positiva. Que sempre veu el tassó mig ple. Penses que pot anar millor, apartes la gent dolenta de la teva vida i penses que també hi ha gent bona. Això sí, millor sola que mal acompanyada. Sempre vaig aprendre de molt joveneta a estar amb mi mateixa, i m’agrada molt pensar, llegir, m’agrada passar-me dues hores contemplant alguna cosa. Faig meditació davant la mar i no necessit res més. És aquesta sensació d’estar en equilibri amb allò que t’envolta, menys amb les multituds.

—I després de conèixer Puig Antich, vàreu canviar gaire?
—Després de la mort d’en Salvador… [Silenci.] Per mi, en Salvador va morir dues vegades. Va morir quan el varen matar, però com que el darrer pic que el vaig veure era al consell de guerra i no tenia una noció gens clara de tot el que passava, perquè tothom era empresonat, no n’era gaire conscient. Però el juliol del 1977, quan varen amnistiar els presos, va ser quan vaig prendre consciència que no el veuria més, que perdria la memòria de la seva veu, de la seva imatge, de tots els projectes… Jo era a Portopetro (Santanyí) i vaig plorar tot el dia. Per mi va ser la seva segona mort. I a partir d’aquest moment, no he fet mai un projecte de vida. He viscut, però fer projectes a llarg termini, no. Perquè et poden passar mil coses. Vaig canviar moltes coses, com també la confiança en la gent. Deixes de fiar-te’n i per tornar a agafar el fil de la confiança costa molt. Vaig canviar bastant. Reia molt i em vaig tornar trista. I tant.

—I amb el pas dels anys?
—Després m’he recuperat. Entre els meus fills i jo mateixa. Però em prenc la vida més seriosament. No puc riure de coses que per mi són molt serioses, com ara el consum bestial que fa la gent, l’abús a la resta, passar per damunt la resta, no pagar el sou que toca, martiritzar la gent… Em fa molt de mal i me’n farà tota la vida. No tenc sentit de l’humor, amb aquestes coses, perquè pens que és molt seriós. Fereixes animals, persones, la natura… Per això ara medito tant.

—Amb Puig Antich vàreu coincidir poc temps, però teníeu tota una idea de futur.
—Vàrem coincidir nou mesos i teníem molts projectes. Teníem el projecte de viure a la Cerdanya, tenir tres fills o quatre, fer de ca nostra una casa gran, per a tothom. Pensàvem fer-hi coses maques, culturals, moure’ns a un nivell de xarxa i fer un projecte de vida coherent amb el nostre pensament, l’anarquisme: cultura, solidaritat, suport mutu… I se’n va anar tot a la merda [silenci]. No he sabut fer projectes mai més. No n’he sabut fer, ni m’ho planteig, ni m’ho he plantejat mai. Em fa por.

—Com el recordau? Ha canviat, la imatge que en teníeu?
—És la mateixa. El riure… Quan ens vam conèixer, va ser a ca uns amics. Vaig obrir la porta i ell era al darrere. Tu saps quan et reconeixes amb algú? A mi solament m’ha passat aquesta vegada. Vaig obrir la porta, ens vàrem veure, i vàrem saber que érem nosaltres dos. És un moment molt únic, molt especial, i una connexió tan bèstia en tots els sentits! No he tornat a sentir això mai amb ningú, ni mai ho havia sentit abans. I suposo que per això he fracassat tant amb les parelles. Perquè sempre esperava aquesta connexió en el sentit intel·lectual, espiritual, físic… Això ho trobes poques vegades, però quan ho assoleixes és tan valuós i tan preciós, que tens com un tresor.

—Com recordau el moment de la detenció?
—Saps que ho vaig somiar? No ho vaig somiar així, però els somnis poden ser premonitoris, i va ser quelcom semblant. Era el dilluns a Mataró i vam anar a fer la migdiada després de dinar. Vaig somiar que érem al Liceu i que entrava la policia, li disparaven i el mataven. Em vaig despertar amb molta angoixa. I ell em diu: “Què ha passat?” Jo li ho explic: “No hauries d’anar a Barcelona…” És clar, ell em contesta: “Que sí, dona, no passarà res.” I bé, li va passar, però en un carrer, en un bar. D’aleshores ençà sempre faig molt de cas a aquests somnis. Són un pressentiment molt fort. I no ho sé. [Pensa.] És fotut i angoixant, però no feia una setmana que l’havien detingut que em varen dur a amagar a Sant Pere Pescador, dins una casa amb molts llibres perquè no m’avorrís ni em detingués la policia. Feia coses, però no era dins el MIL (Moviment Ibèric d’Alliberació). I després, tot va ser com… Saps aquella allau de coses que passen i no entens res?

—Per exemple?
—Que la gent no es mogués i no es manifestés en contra de la pena de mort, quan sí que s’havien manifestat pels de Burgos. I després que vengués Soler Tura i et digui: “Necessitam un màrtir per a continuar lluitant.” I tu dius: “La mare que et va parir.” Veies que la gent t’utilitzava. És tan trist i tan fotut. Va ser molt intensament dolent, i molt obscur, i em vaig tornar molt solitària. M’havien ferit molt. Tenia vint anys. Vint anys i sola, sola.

—Com van ser els dies que no el podíeu anar a veure a la presó?
—No podia entrar perquè no estàvem casats, però les germanes sí que podien. Sabia que m’hi havia de posar en contacte i havia d’estar amb elles. I amb l’advocat, a qui li passava cartes i ell me’n passava. Els dissabtes anava a cercar una amanida Cèsar d’un restaurant de la plaça del Sol, a Gràcia, i li duia. També llibres, i un jersei, una camisa… Ho entraven les germanes, sortien, les esperava al bar de davant la Model i després ens trobàvem. Tot el dissabte era al voltant d’en Salvador, de com l’havien vist, de com se sentia. Tot el que sabia era referencial, tan sols el vaig veure el dia del consell de guerra.

—Què us deia, en aquestes cartes?
—Crec que la carta d’amor més preciosa que he llegit mai me la va escriure en Salvador. No sóc romàntica, sóc molt pragmàtica; molt idealista, però no romàntica. Ho trob molt carrincló, no em surt de ser-ne. Però, en canvi, la manera com ens vam enamorar i vam connectar, tot el descobriment que vam fer mútuament de nosaltres dos… Sempre li deia que tenia uns ulls molt bonics, molt grans i expressius. “Aquests ulls, com m’agraden aquests ulls”, li deia. I ell: “Aquest nas, com es mou aquest nas.” La primera carta va ser sobre Tròpic de Capricorn, de Henry Miller. Un llibre sobre la sexualitat, allò que ens uneix els éssers humans. La segona va ser la d’amor, i encara plor quan la llegesc. No la tenc, per cert, m’ho van robar tot. Un amic meu, que és documentalista, se les va endur per llegir-les i les va copiar i guardar al seu arxiu. I quina sort… Al cap d’un mes m’havien robat tot el que tenia d’en Salvador.

—Com és?
—Què li passa a la gent? Vaig deixar de saludar dues persones. Intuïa qui m’ho havia pres, però com que no tens proves, què fas? Ca meva sempre és oberta, pot entrar-hi qualsevol. Però allò sí que va ser un robatori amb intenció: un encenedor, dues samarretes, les cartes, llibres… Ara, la memòria és la teva, és l’emocional. La resta m’importa un rave.

—I com vau viure el moment del seu assassinat? I, sobretot, el de saber que no hi havia res a fer, que el matarien?
—Cada divendres, d’ençà que li havien fet el consell de guerra, el 8 de gener, fins que el van matar, el dia 2 de març, esperaves que es commutàs la pena. Record aquella nit, a Mataró: bevia vi, fumava i escoltava Leonard Cohen. Estava molt trista, però no ho sabia, no tenia televisió. Al matí, tot d’una, me’n vaig assabentar. Vaig agafar un bus per anar de Mataró a Barcelona i, quan vaig arribar a l’estació, vaig veure’m amb en Xavier, el documentalista. I ens vam abraçar molt fort. Plovia un poc. Jo, t’ho jur, estava com una zombi aquells dies: em vaig acomiadar d’en Xavier i vaig començar a caminar sense saber per on anava. No sé com vaig arribar a casa d’uns amics d’en Salvador. I saps aquelles coses que fan per fer-te feliç? D’entretenir la teva ment perquè no t’ensorris? Agafaven un torcaboques i el cremaven i deien: “Qui va volar així? Qui va morir així?”

—Es referien a Carrero Blanco…
—És clar, el dia que el varen matar sabia que matarien en Salvador. Les venjances dels feixistes són així. Mort. En Franco l’acabava d’anomenar el seu successor. Quan va passar, es van aturar uns companys de lluita i em van dir: “Ha volat.” I, hòstia, quina volada més maca. Però tot d’una vaig pensar: “Han matat en Salvador.” Aleshores ho vam tenir tots clar. I ell ho tenia clar.

—Ell mantenia l’esperança fins al darrer moment?
—Les germanes tenien esperança. A veure, qui és que vol morir d’una manera tan bèstia com amb el garrot vil? Qui vol morir a vint-i-sis anys? Però en Salvador sí que era conseqüent. Tots els actes tenen conseqüències, i hem d’acceptar-les. Som dins una dictadura, ens van venir a pegar un tir… Tot això ho teníem clar, però ell esperava que no fos tan salvatge, sobretot durant els primers dies. Però quan va passar allò d’en Carrero, sí. Sempre conserves l’esperança, és el que ens passa als humans. Jo em preguntava, quan era jove, per què els jueus al camp de concentració no se suïcidaven. Per què sempre tenien aquest filet d’esperança? Això és el que ens fa viure.

—I com vau viure el moment del funeral?
—Quan l’enterraven no vam poder entrar, érem a Monjuïc, a baix, amb un clavell vermell. També plovia i hi havia els grisos amb els cavalls donant-nos traca. I això és el comiat d’en Salvador.

—Encara avui ho recordau de manera molt lúcida.
—Són moments molt potents i molt bèsties.

—I quin bon moment recordau amb ell?
—El dia abans de la seva detenció, diumenge, vam anar a dinar en una masia pel Montseny. Record exactament què vam menjar. Després vam anar a caminar pel bosc, vàrem fer l’amor damunt les fulles i ens en vam anar a Lloret a un bar. Ell prenia un cafè, un Torres deu anys i es fumava un puro. Em feia una gràcia. I després, quan vam tornar a casa, va ser quan vaig descobrir Bach. Jo vivia en un edifici, a Mataró, amb uns amics, i quan vàrem arribar, l’orgue tocava Bach. Ell em va demanar si entràvem a escoltar-ho i ens vam tombar damunt un banc. I això va ser tot el dia anterior.

—Hi ha una cançó que va cantar tanta i tanta gent; es fan entrevistes, com aquesta mateixa, programes de televisió… Com és reviure tots aquests fets, tants anys després?
—És bo. És la catarsi. Quan una ferida és molt forta i no tens qui et consoli, no tens aquest suport emocional de gent que t’estimi, és un dol que amagues dins teu i va sortint. És molt bo que surti tot això. Jo encara plor. A una amiga meva se li va morir l’home fa dos anys i estava molt fotuda. Tothom li deia que ho superaria. I jo li deia que no, que no era veritat. Fa quaranta-set anys i encara no ho he superat. Cada dia me’n record d’en Salvador i del que podria haver estat i no ha estat. No ho superes, però aprens a conviure-hi. És una experiència que t’ensenya a ser millor persona o més malparida. Crec que m’ha ensenyat a ser millor persona. O la persona que havia de ser. No he anat fent mal a la gent, ni me n’he venjat. Sí que m’agradaria que tots els nazis, cabrons i masclistes no hi fossin. Estaria tan bé, el món. Però és una utopia, com la meva manera de viure.

—I us ha comportat repercussions, avui dia, aquell passat?
—A vegades. Vaig estar-me trenta anys sense parlar-ne, fins que un dia na Marisa Goñi em va fer una entrevista. Pensava que seria solament una columna, però va sortir en doble pàgina i un diumenge. Dos dies després, em varen acomiadar de la feina per anarquista, tot i que el motiu “oficial” va ser el de robatori. Feia nou anys que treballava amb ells. Vaig denunciar l’acomiadament i ho van reconèixer i em van indemnitzar. Va ser quan vaig prendre la decisió de venir a Capdepera. Se m’havia romput tot, i com que sempre m’havia agradat el poble, la mar i la muntanya…

—Encara escoltau la cançó de Joan Isaac?
—L’escolt quan me l’envien. És molt bonica i em descriu com era abans. En Joan i jo vam tenir una connexió molt gran. En aquell moment, ell sortia amb na Carme, la germana d’en Salvador. I feia de teloner d’en Lluís Llach. Els diumenges a l’horabaixa anàvem de concert per tot Catalunya, era molt divertit.

—El nom dels vostres fills tenen molta significació.
—Ell es diu Martí perquè el dia que vaig saber que era un nin hi havia un arc de Sant Martí i na Llibertat hi era al mig. Elegesc els noms per emocions. I el nom de Llibertat era per en Salvador. I si hagués estat un nin, s’hauria dit Salvador. No perquè m’agradi el nom, sinó per ell. I com que va ser nina, hi ha res millor que lluitar per la llibertat? No.

—Dèieu que la primera vegada que us van dir anarquista va ser a nou anys.
—Sí, va ser un amic del meu padrí. Jo no sabia què era l’anarquisme. Sempre defensava les causes justes, encara que em castiguessin. Sé que pagues un preu per tot, en aquesta vida, i has de ser conseqüent i l’acceptes. Protestava per tot el que era injust, em rebel·lava contra tot el que no em semblava normal. Em vaig rebel·lar contra fer el llit al meu germà; em vaig rebel·lar contra parar taula si els homes no la paraven… Em vaig rebel·lar contra tot allò que considerava injust. I un amic del meu padrí va dir: “Ui, aquesta néta ho passarà malament o ho farà passar malament!” I, realment, passar-ho malament, sí que ho passes, quan ets diferent. Però entre cometes, malament. Perquè malament és quan vols ser com la resta. L’important és si t’escoltes a tu i ets conseqüent amb el que ets i si saps defensar les teves raons i per què. Per exemple, quan el meu pare em va dir a setze anys: “Nina, o fas el que jo digui, o te’n vas”, jo vaig dir: “Me’n vaig.” I ho vaig tenir clar, entre cometes.

—I on vàreu partir?
—Vaig arribar a Palma fent autoestop, em vaig asseure al Born i pensava: “Si al vespre no he trobat què fer, demanaré que em tornin a acceptar a casa i faré el que sigui.” És clar, no tens eines… Però vaig trobar uns brasilers meravellosos, molt hippies, que em van convidar a anar a Eivissa amb ells. Vaig trobar una altra família substitutiva i ja no vaig pensar a tornar.

—Sempre heu lluitat per la llibertat, però com veieu la situació política que tenim?
—Molt bèstia. Sóc feminista, sóc dins el moviment. Em moc per tot allò que crec que és vàlid, com ara anar contra aquests batles que tallen tots els arbres i ens deixen amb asfalt. Abans m’emprenyava molt quan trobava brossa. Ara vaig amb una bossa i recull tots els fems que deixa la gent. Al final, estim el planeta, que la gent no l’estimi ja és una qüestió que no puc solucionar. Puc fer passetes perquè el món sigui millor. De mica en mica, al final és l’únic que serveix. Educ els fills amb els valors que crec: no respectis un empresari que et xucla la sang, respecta la gent que val la pena. I això, per mi, és bàsic. El poder fa mal, és dolent, prostituït, arrasador, maligne. És l’estat. És el capital. És dolent per nosaltres, com a humans. Veim els animals, que són solidaris, fins i tot amb tu, i els humans pareix que arrasam amb nosaltres mateixos, com els violadors, els assassins de dones, Vox, la complaença del PSOE… De debò, és patètic. I Podem, la gran esperança, es va prostituir en dos dies. Poder, poder… Quan el toques, l’has vessada.

—Franco s’ha mort, realment?
—No, no. La constitució va ser feta pels franquistes. Com pots votar una cosa així? El PSOE va guanyar les eleccions perquè va dir que ens trauria de l’OTAN i resulta que després són tots uns falsos i es venen per quatre duros. No, no em serveix. No se n’ha anat. Varen continuar els mateixos jutges, policies, militars… No varen fer neteja. Durant la transició, hi va haver més morts de gent que protestava, però tots amagadets. Va ser horrible. I la varen vendre com la panacea del bon fer. Va ser molt maligne. Espanya és un país patètic, no estima la cultura, la història, l’educació, la memòria. És un país molt cabró, molt lladre, molt tot.

—Ara fa uns dies, en el debat de la llei de la memòria democràtica al congrés espanyol, Vox va dir que Puig Antich no va ser assassinat per les seves idees, sinó per haver mort un policia.
—[Riu.] Jo, de Vox, ja m’esper qualsevol cosa. La dreta se sent tan fotuda i tan frustrada, que solament intenta de fer mal. Jo, com que estic en pau amb el meu món, no aniré a fotre a ningú. Gastar energia a fer mal a algú és molt bèstia, has d’estar molt malalt.

—També en qüestions culturals.
—Com qui et diu que les Illes són Espanya. Si no t’agrada viure-hi, vés-te’n a viure a Espanya. Això són les Illes Balears, Mallorca. Tenim una llengua, una cultura, ens han envaït i ens ho han volgut imposar. Si no t’hi trobes a gust, no hi visquis. Jo no viuré mai a Madrid, perquè no m’hi trob a gust i no m’agraden els madrilenys, estan cecs, els ho donen tot fet i es pensen que tot és veritat. I crec que tothom ha de sentir i pensar, ha de ser qui vulgui, mentre no imposi i respecti la resta. Perquè el que tenen és covardia i manca de respecte.

—La família Puig Antich demana l’anul·lament del judici, però la justícia no s’hi presta.
—No l’anul·laran mai. Per anul·lar el d’en Salvador, han d’anul·lar tot allò que van fer durant la guerra civil i durant la dictadura. No és solament en Salvador, sinó tots els assassinats. A en Salvador li importa un rave que s’anul·li el seu i el d’uns altres no. Preferiria que no li fessin res a ell i als altres sí. La lluita ha de ser col·lectiva, mútua, si no, no serveix. N’hi ha hagut molts, de judicis injustos i d’assassinats. Jo vull que es tregui aquesta llosa que ens han posat a damunt.

—És molt clarificador que l’Argentina hagi estat el primer lloc on s’ha investigat tot plegat.
—Espanya és un país que no ha sortit de la dictadura. Continuen governant els mateixos. Les potadetes del feixisme són perquè no té arguments per defensar-se. Com que no en té, fa servir la pistola i la força. Davant això, què has de fer?