Mares i filles

La relació entre mares i filles és un clàssic ple de clarobscurs, no seré jo qui ho descobreixi. Potser, de tanta complexitat, arribem a la conclusió que podem fer dues coses: callar i no destapar la capsa de Pandora, o posar-hi una mica d’humor, i així tot s’empassa millor. D’aquest vincle, al carrer, tradicionalment, se n’han fet odes i lloances, amenaçades com estàvem per la tradició que obliga a honrar pare i mare en el decàleg dels manaments. Si una cosa bona hem fet les dones de la nostra generació –digues-ne millennial–, sense ànims de generalitzar, que ja ho faig, ha estat començar a revisar aquests Vincles ferotges, com diria Vivian Gornik, amb cert esperit crític, allunyades ja de la por de ser castigades per la divinitat, o per la pròpia l’autoritat familiar, que és pitjor.

Conscients ja, pobretes, que moltes de les nostres certeses –o dels nostres mals– tenien alguna cosa a veure amb aquest vincle primigeni, ens hem arromangat per posar-hi llum amb lectures o teràpies. I vull mencionar en aquest article que una de les que ho han fet amb un plus de tendresa –que podríem dir que és l’ingredient imprescindible per a no morir en l’intent i perquè el remei no sigui pitjor– ha estat l’actriu Anna Tamayo, a l’obra de teatre Mi madre en bragas. Funció que aquests dies s’ha repescat al teatre Tantarantana, amb motiu dels trenta anys de l’espai, després de l’èxit que va tenir en l’estrena. Tamayo ha fet pujar sa mare a escena, com en el seu dia va fer Sònia Gómez a Mi madre y yo per posar cos i sofà al vincle ferotge, i extreure’n unes quantes constatacions socials o antropològiques que voldria esmentar. En directe, li fa totes les preguntes que mai no li havia fet potser ni en privat. Amb guió i dramatúrgia, això sí. Qui sap si la improvisació hauria estat una fórmula temerària, tractant-se de totes les profunditats insondables que vés a saber per on poden espetegar.

Anna Tamayo ho ha fet. Doblecheck. I fa enveja, tot sigui dit. I dic jo que totes, les que encara podem, hauríem de ser obligades, algun dia, a fer-ho, en directe, amb la nostra. I així compartir-la amb les altres i veure que totes patim del mateix, encara que algunes no vulguin reconèixer-ho. Fer-li les qüestions que li fa ella, i que intentaré reproduir, sense gaire precisió, perdoneu. Mare, com et sents? T’havies imaginat una vida diferent? Què n’esperaves, de mi? Tens por de la mort? Creus que jo, la teva filla, seria una bona mare? Davant la cerca de respostes transcendents de la filla, segons ella necessàries per a guarir l’angoixa que no la deixa viure, la mare se la mira aixecant la cella, sense dir paraula, amb completa estupefacció. I jo què sé!, li respon. Per què em fas aquestes preguntes tan estranyes? A cada pregunta, la mare li dóna un tàper. Una carmanyola per resposta. Menja, filla. I davant d’aquest fet dramàtic, que molts reconeixeran sense afegir-hi l’adjectiu colpidor, no podem fer res més sinó riure. Riure i riure mentre la filla acaba, literalment, engolida per una muntanya de tàpers per a menjar o –en vista de l’excés– per a congelar. La cosa no pot ser més gràfica. Vincles afectius nodrits amb carmanyoles de mandonguilles amb sípia o brou de gallina, i així el cordonet umbilical alimentat. Potser orfe de respostes, però farcit de calories, que ja farien el fet.

Tamayo confessa en el monòleg inicial que va proposar-li de fer aquest espectacle a la seva mare, quan, en un somni, la va veure caure desplomada i morir a l’acte. Arran del pànic de perdre-la per sempre, va sentir la necessitat tan humana d’aprofitar el temps i viure les aventures que tenien pendents plegades. I se l’emportà al càmping de l’escenari, el no-lloc de la vida provisional, per ficar-li la samarreta i un xandall, i posar la senyora contra les cordes dels malestars contemporanis. No sabem si més enllà de la ficció i del que es pot veure controladament en escena, l’experiment ha desenterrat memòries sucoses entre totes dues. M’agradaria saber-ho, però potser no ho sabré mai.

Ara, si una cosa corrobora l’obra, i m’ha quedat clara, és que les mares i les filles estem condemnades a no entendre’ns. Sigui quina sigui la nostra espècie i condició. Hauríem de començar a assumir-ho. Hi ha unes característiques generacionals que ens separen. I parlo, per exemple, de les filles de trenta o quaranta amb les nostres progenitores, i deu ser igual amb totes les mares i filles de la història. En el nostre cas, el resum seria el següent: elles, preocupades pel benestar material, herència de la supervivència per la qual van lluitar les àvies; i nosaltres, ja assolida una relativa comoditat material – que caldria discutir, és clar, perquè som molt més precàries que elles–, intentant assolir un benestar emocional que elles potser ni es van arribar a plantejar. Totes, unes i altres, víctimes o superdones del nostre temps, què hi farem.

És el moment de la popularització dels traumes, de les herències afectives, de la necessitat de fer rituals sanadors, per a desempallegar-nos dels dolors silenciats. Això ens arriba i, voluntariosament, ens hi posem, com si aquesta fos l’heroïcitat de la nostra vida. I tant és així que el fet ja s’ha convertit en paròdia. Potser no hi ha cap manera millor d’acostar posicions i abordar els vincles salvatges que l’humor. L’humor, públic, perquè arribi a totes. Ja ho sabem que aquest és El Vincle. El que possiblement amaga els més grans malestars. Tamayo opta per aproximar-s’hi amb rialles i carícies, i posa la qüestió sobre la taula, que ja és molt. Així el drama, si més no, és fàcil de digerir, i acabem pensant que la nostra història és una mica la de totes. Hi ha tàpers al congelador per a qui els vulgui descongelar, això sí, perquè cada carmanyola té el seu sabor i la seva història particular.