The Washington Post · Shira Rubin

Quan el 7 d’octubre el fill d’Einav Zangauker va ser arrossegat a Gaza, ella va confiar que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, faria tant com pogués per portar-lo a casa. Durant dos mesos, gairebé no va sortir de casa, es va negar a reunir-se amb personatges públics, paralitzada per la por que expressar la seva angoixa pogués fer perillar l’alliberament del seu fill.

“Pensava: Netanyahu és Mr. Seguretat, ha guiat Israel en moltes guerres”, recorda. “Pensava: crec en ell i li he de donar una oportunitat.” La seva paciència fa temps que es va acabar. Després de mesos de diplomàcia fallida amb l’objectiu d’alliberar els més de cent captius encara retinguts per Hamàs –les autoritats israelianes diuen que n’hi ha “dotzenes” que encara són vius, tot i que ningú no sap exactament quants són–, Zangauker ha estat al capdavant de les creixents protestes antigovernamentals, que han unit les famílies dels ostatges desil·lusionades i els seus simpatitzants. Creuen que Netanyahu torpedina un acord per a retornar els seus éssers estimats i posar fi a la guerra a Gaza, i que ha de ser expulsat del poder.

Tenen previst d’intensificar les protestes aquestes setmanes vinents, amb l’esperança de derrocar el govern abans que el parlament israelià no faci la darrera sessió de l’estiu, el 28 de juliol. És tan sols una de les crisis que convergeixen en Netanyahu, que rep pressions contraposades dels partits d’ultradreta i ultraortodoxos que formen part de la seva coalició. Si el govern sobreviu, no es tornarà a reunir fins a final d’octubre.

Zangauker creu que aquesta és la darrera oportunitat per a salvar el seu fill, Matan, de vint-i-quatre anys. D’ençà que els pares es van divorciar quan era jove, en Matan ha ajudat la seva mare a gestionar la casa i, aquests darrers anys, ha tingut cura de la seva germana petita, que té una malaltia nerviosa debilitant.

“Aquesta és la missió de la meva vida,” diu Zangauker a The Post una tarda en un cafè de Tel-Aviv, a prop del pont on s’adreça a desenes de milers de manifestants israelians gairebé cada dissabte a la nit. “Faré tot el possible per recuperar el mandat que vaig donar a Netanyahu. No hi tinc res a perdre”, diu.

Zangauker és la cara d’una fissura sense precedents en la base de suport de Netanyahu, que l’ha vist passar per innombrables controvèrsies i l’ha convertit en el primer ministre més longeu de la història d’Israel. “El concepte psicològic que Netanyahu era considerat l’única opció per a ser cap d’estat s’ha trencat,” diu Gayil Talshir, una politòloga de la Universitat Hebrea, que assenyala enquestes que mostren una caiguda de més de vint punts entre els seus partidaris d’ençà del 7 d’octubre.

El 66% dels israelians no vol que Netanyahu es presenti a les pròximes eleccions, inclòs el 37% del seu partit, el Likud, segons una enquesta publicada divendres per Channel 12 d’Israel. També hi ha una majoria que creu que han “abandonat els ostatges”.

Els crítics temen que, en un intent de mantenir a flotació el seu govern vacil·lant, Netanyahu cedeixi davant els seus socis de coalició d’ultradreta, que estan exclosos de les decisions de guerra però que han pressionat per polítiques marginals, com ara, la reocupació israeliana de Gaza.

Aquestes idees “delirants i messiàniques” encara podrien posar més en perill el seu fill, creu Zangauker.

“Si Sinwar sent això i en Matan és al seu costat, li tallarà el coll”, diu, en referència a Yahya Sinwar, el cap militar d’Hamàs, que segons l’exèrcit israelià és amagat en túnels subterranis, envoltat de desenes d’ostatges israelians. Els cabells foscos de Zangauker emmarquen una cara afilada i uns ulls enfonsats. Fuma en lloc de menjar. No ha cuinat d’ençà del 6 d’octubre, quan va tenir a casa en Matan i la seva xicota, Ilana Gritzewsky, per al sopar setmanal del divendres, una tradició familiar. Encara que cada nit li costa tancar els ulls, es nega a prendre pastilles per a dormir, perquè diu que necessita romandre “desperta” per a la seva missió.

S’ha reunit dues vegades amb Netanyahu, que ha dit durant mesos que el retorn dels ostatges era un objectiu prioritari, tot i que no és l’objectiu principal, que descriu com la “victòria total” contra Hamàs –un objectiu que fins i tot els oficials militars israelians han admès que és fora del seu abast.

Quan va tenir el primer ministre cara a cara, es va sorprendre pels seus intents “d’engany”, diu, i va desestimar les seves peticions desesperades per a obtenir informació. Quan Zangauker s’hi va reunir per darrera vegada abans de la festivitat jueva de Pasqua, li va preguntar si havia de posar un lloc per a en Matan a la taula. “L’estat d’Israel fa tot el que pot per tornar els ostatges”, recorda que li va dir.

Que Netanyahu es negués a donar-li més detalls la va fer enfurismar. Explica que el primer ministre es va disculpar pel fet que ella estigués ferida però li va dir que la seva ira anava mal dirigida. També explica Netanyahu no va demanar pas als familiars que expliquessin històries sobre els seus éssers estimats, com sí que han fet en reunions amb altres autoritats. En canvi, va fer un “monòleg sobre el seu propi lideratge, sobre en Yoni”, diu, referint-se al germà gran de Netanyahu, que va ser assassinat en un icònic rescat d’ostatges als anys setanta.

Ella i les altres famílies d’ostatges es van tornar a indignar al final de la reunió, quan la muller de Netanyahu, Sara, va entrar a la sala i es va asseure en silenci, mirant-los. Al gener, Sara Netanyahu va dir a un altre grup de famílies d’ostatges que la crítica pública de la gestió de la guerra per part del seu marit minava la influència d’Israel contra Hamàs.

L’oficina del primer ministre ha declinat de fer comentaris sobre la reunió.

Amb Israel a punt de concloure les operacions militars a la ciutat meridional de Rafah i la guerra a Gaza potencialment en una nova fase, Zangauker tem que Netanyahu continuï resistint-se a un acord sobre els ostatges i opti per missions de rescat.

Les FDI només ha rescatat set ostatges vius durant la guerra, incloent-hi quatre el mes passat en una incursió audaç i sagnant al centre de Gaza. Però és poc realista esperar que, amb missions similars, es puguin rescatar els ostatges restants, segons que va dir el mes passat el portaveu militar israelià, el contraalmirall Daniel Hagari. Sobretot, perquè es creu que molts dels ostatges han estat traslladats de cases soterrades a la vasta xarxa de túnels d’Hamàs.

“Enviareu soldats de divuit anys a túnels plens de trampes explosives, simplement perquè siguin assassinats?” es demanava Zangauker, adreçant-se a Netanyahu. “Sense un acord, condemneu els ostatges a mort.”

Netanyahu sempre ha comptat amb votants com Zangauker: jueus de classe treballadora amb arrels al nord d’Àfrica i al Llevant que rebutgen el liberalisme i es consideren patriotes israelians. Zangauker és una mare soltera de descendència marroquina d’Ofakim, una ciutat del sud construïda per a immigrants que històricament ha estat un bastió del Likud. Sempre votava Netanyahu, i n’estava orgullosa. Se’n vantava, quan ella i la seva filla van aparèixer en un dels vídeos de la campanya electoral de Netanyahu.

Fa un any, mentre israelians enutjats omplien els carrers advertint que el moviment de Netanyahu per a minar els tribunals amenaçava la democràcia del país, ella feia costat a la cavalleria de la policia i els animava mentre arrossegaven els manifestants amb canons d’aigua. “Vaig pensar que… s’ho mereixien,” diu Zangauker. “No entenia què feien. No feia preguntes. I ara sóc allà”, en aquells mateixos carrers, enfrontant-se amb la mateixa policia.

Uns trenta familiars d’ostatges s’han unit a les protestes antigovernamentals; d’altres es manifesten més discretament a la plaça de Tel-Aviv ara coneguda com a “plaça dels ostatges.” Antics simpatitzants del Likud amb fills retinguts a Gaza han trucat per dir que preguen per en Matan, diu la seva mare. Però tenen massa por per unir-se a la seva lluita.

“No tenen prou coratge. Jo els dic: no estic enfadada amb vosaltres per no sortir”, diu Zangauker. Però ella ha pagat un preu per oposar-se a Netanyahu. Els antics veïns l’han acusada d’explotar el seu fill com una “carta política”, de “deshonrar” el seu poble.

A Zangauker ara tant li fa. No ha tingut notícies d’en Matan d’ençà del 7 d’octubre al matí, quan hi va parlar per telèfon mentre el noi aguantava el pany de la porta de l’habitació que compartia amb l’Ilana. També era el seu refugi segur. De fons, va sentir trets, el rugit de motos i crits en àrab mentre els milicians envaïen el seu kibbutz de Nir Oz. “T’estimo. Si us plau, no ploris”, va dir en Matan a la seva mare.

Uns minuts després, quan els homes armats es van acostar, ell i l’Ilana van saltar per la finestra de l’habitació. Van ser segrestats per separat. Van passar deu dies fins que el govern israelià va declarar Zangauker com a ostatge. Dos mesos després, el 30 de novembre, l’Ilana va ser un dels 105 alliberats durant una treva d’una setmana amb Hamàs. L’Ilana, que encara es recupera d’una mandíbula ferida, una pelvis trencada i una pèrdua auditiva parcial, s’ha unit a Zangauker als carrers.

S’assegura que les dues germanes d’en Matan –“sense una mare funcional,” diu Zangauker– siguin alimentades i cuidades. Al gener, Zangauker, l’Ilana i les germanes d’en Matan van muntar una tenda sota la pluja fora de la residència privada de Netanyahu a Cesarea. Al febrer, van estar juntes mentre la policia les ruixava amb canons d’aigua. S’han reunit i confrontat amb polítics als passadissos i les sales de comitès de la Knesset per suplicar-los que aconseguissin un acord.

Durant una manifestació recent d’un dissabte a la nit, en el seu primer discurs públic, l’Ilana va parlar sobre els horrors del captiveri i la confusió agonitzant del seu retorn a Israel. “Ni un sol ministre no s’ha molestat a trucar i preguntar per mi,” va dir a la multitud. Quan va acabar, tremolant, va córrer als braços de Zangauker. Les dones tenen plans per al dia que en Matan torni a casa. Ella i l’Ilana faran un llarg viatge a l’estranger, diu Zangauker, tot rient. Després, en Matan i l’Ilana es casaran.

“Ni tan sols li ho preguntarem!”, fa broma. Però el seu somriure s’esvaeix ràpidament, i afegeix que està preparada per a un llarg camí: “Ho farem durant vint anys si cal. No permetrem que això es normalitzi.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb