11.01.2018 - 22:00
Hem sabut que cassolada és el neologisme de l’any 2017. El que podem assegurar és que res com les noves paraules donen fe de com dotze mesos ens canvien la vida. Amb aquests mots, que van sortir un dia d’alguna boca i que, a poc a poc, els hem anat adoptant i repetint de manera persistent als mitjans de comunicació, inaugurem l’any. Si alguna cosa és ben clara, és que comencem el 2018 amb marcs diferents per a explicar el que ens envolta i a nosaltres mateixos. Marcs mentals, un altre concepte que hem rescatat aquest any que acabem de clausurar i que intueixo que és un rescat que ens salvarà de molts naufragis.
Des del 2014, l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) organitzen una crida oberta per a l’elecció de la paraula nova en català de l’any. Si ens basem en les deu paraules que han estat sotmeses a votació enguany, podríem concloure que ha estat un any on hem donat la volta a alguns marcs mentals que ja ens constrenyien més del compte.
La llengua ens ha portat noves paraules per a intentar explicar que la democràcia implica el dret de decidir dels pobles i que la gent pot sortir al carrer per protestar pacíficament; que l’abús del turisme com a model econòmic d’una ciutat acaba aniquilant la vida dels barris; que hi ha actes quotidians contra les dones que passen desapercebuts però que són clarament agressions masclistes; o que es fa necessari denominar persones que han decidit decidir sobre la seva identitat de gènere més enllà de la biologia.
Per això, aquest ha estat l’any de la cassolada –la protesta col·lectiva en la qual es fa soroll amb cassoles–; de judicialitzar –portar per via judicial un afer que es podria resoldre per una altra via, generalment política–; del sobiranisme –moviment polític que propugna la sobirania d’un territori. També ha estat un període en què s’ha pronunciat més que mai la paraula transgènere –persona que se sent del gènere contrari a aquell que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques o que no s’identifica exactament ni amb un home ni amb una dona, tal com aquests gèneres han estat concebuts tradicionalment–; del feminicidi –mort infligida deliberadament a les dones pel fet de ser dones–; del micromasclisme –masclisme normalitzat socialment, que inclou comportaments interpersonals, comentaris verbals i actituds diverses i que contribueixen a la dominació de les dones en la vida quotidiana. Així també ha estat l’any de la gentrificació –transformació socioeconòmica d’una àrea urbana amb l’arribada progressiva de grups socials de classe mitjana o alta– o de la turismofòbia –actitud de protesta en contra de la massificació turística–.
Passa igual amb el concepte marc mental, que els polítics han assumit com a propi en l’últim any i que han utilitzat en moltes de les seves aparicions públiques. ‘Assumir el marc mental de l’adversari.’ ‘No investir Puigdemont implicaria acceptar el marc mental del 155.’ ‘El marc mental de la desobediència.’
En un món regit per una suposada objectivitat que podria emanar de ‘entitats abstractes’ com Déu o la justícia, el marc mental és la millor forma de defensar que la manera d’entendre la realitat sempre és subjectiva i que moltes vegades és el poder qui se n’apropia i la converteix en l’única veritat possible.
En temps de propaganda i d’excés de missatges, tenir un marc mental propi és una plataforma sempre segura. És un escut a l’allau de sentències –judicials o verbals– que busquen situar-se com a veritat absoluta. El marc mental és l’única resistència possible per a aconseguir materialitzar el que primer només és una idea, una voluntat o una intuïció. Ara bé, el marc mental també és una referència que s’evapora fàcilment si no se sosté amb fermesa. S’esmuny silenciosament si algú es deixa emportar pel dubte davant el criteri i la força.
Hauríem de donar la benvinguda pública a aquestes paraules i expressions perquè totes elles ens obren un nou escenari. El 2018 ja mai no serà igual que el 2017. En aquest cas, saludem un nou quadre on les idees monolítiques, l’agressió contra les dones, o els suposats beneficis del capitalisme, ja han estat posats en dubte públicament de manera més explícita. Si comptem amb marcs mentals nous, no ens ha d’importar que els quadres siguin vells.
